Hemeroteca Cientifica Catalana

Garcia Perales, Vicent F.

 cRÒnIca 613
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Presentació del Vocabulario de Gulsoy a Énguera (5 de juliol de 2024). — Una presenta-
ció d’un llibre sempre és motiu de benvinguda. Però si el fet en si es converteix en una efemèride o 
un acte històric, encara ho és més. I aquest és el cas de la darrera obra del canadenc d’origen arme-
ni Joseph Gulsoy (Ordu, 1925), qui, a punt de complir 99 anys, veu complit també el somni de la 
publicació de l’obra en què treballava des de fa més de mig segle, una empresa que per a ell ha 
significat el retorn d’agraïment a la comarca de la Canal de Navarrés (País Valencià) i més concre-
tament a la capital, Énguera, que el nomenà «fill adoptiu» en 2013, al si de les segones jornades 
dels parlars de base castellanoaragonesa.
L’acte es desenvolupà en dues parts. La primera va ser la més emotiva i personal (videoconfe-
rència en directe amb el professor Joseph Gulsoy, al Canadà, i projecció de píndoles breus sobre 
Gulsoy en format vídeo); i la segona part va ser la institucional.
El saló de plens de la capital canalnavarresina va ser l’escenari de la presentació dels dos lli-
bres: Els parlars d’Énguera, anna, Xella, Bolbait, navarrés, Quesa i Bicorb. Vocabulario de En-
guera y de la canal de navarrés (AVL, 2024) [VEcn] i l’antologia de la literatura enguerina 
[alE] (Ajuntament d’Énguera, IETEC, 2023). L’acte, que es pot trobar enregistrat en el canal de 
Youtube d’Enguera TV, estava presidit per l’alcaldessa d’Énguera, Matilde Marín Palop, acompa-
nyada del diputat de Cultura de la Diputació de València, Francisco Teruel Machí, del president de 
l’Institut d’Estudis Territorials El Caroig, Pep Aparicio Guadas, així com també d’Emili Casanova 
(UV) i Vicent F. Garcia Perales (UCH CEU, coŀlaborador de Gulsoy).
L’acte començà amb la trucada en directe al Canadà, a través de videoconferència. El profes-
sor Gulsoy va expressar de manera molt emotiva la gran satisfacció que li produïa poder adre-
çar-se en directe al públic assistent, tot destacant la importància del Vocabulario i l’agraïment al 
poble que l’havia fet “alizonenco” (és l’expressió local per referir-se a una persona d’esperit en-
guerí de soca-rel). Seguidament es projectà el moment en què Gulsoy descobreix la portada del 
llibre (precisament un “llicsó” o alizón, idea del curador del llibre i tècnic de l’AVL Emili Sáez), 
així com altres vídeos curts de converses amb el seu coŀlaborador Vicent Garcia Perales (artífex 
d’aquesta primera part). «Heu enviat un alizón a un altre alizón», deia humorísticament el profes-
sor Gulsoy fent referència a la portada del llibre rebut (4 de juliol de 2024). Finalment es donà a 
conèixer un breu audiovisual de poc més d’un minut, que recorre la vida de Gulsoy en fotografies. 
Per acabar la part més emotiva, es projectà un vídeo breu que el mateix Gulsoy va gravar el mateix 
dia de la presentació, en què destaca que l’obra que es presenta no és només de la Canal de Navar-
rés, sinó que és un «vocabulario de todas las hablas churras y dialectos afines».
Seguidament l’alcaldessa d’Énguera donava la benvinguda tot explicant el context que els 
havia dut a aquesta publicació tan esperada durant les darreres dècades. «Ojalá que no perdamos la 
savia alizonenca de nuestras raíces», destacà en paraules de José Ciges, escriptor local, i donà pas 
a la presidenta de l’AVL. Verònica Cantó aportà la complaença de l’AVL per haver complit la 
paraula donada a Gulsoy amb la publicació del VEcn, després de l’esforç, la passió i la vida que el 
catedràtic canadenc d’origen armeni hi dedicà i, sobretot, després del reconeixement de l’AVL 
amb la concessió de la medalla en 2017. Cantó descrigué el “compendi lexicogràfic” que, amb 
6.700 paraules, inclou informació addicional com les fonts de la literatura enguerina (publicada 
per l’Ajuntament i l’Institut d’estudis territorials el Caroig [IETEC]) i els exemples in situ que 
Gulsoy arreplegà de viva veu als anys seixanta i setanta. «Un llegat cultural molt valuós» que cal 
preservar des dels punts de trobada, que no de barrera, que proporcionen les llengües.
Després que el diputat de Cultura, Francisco Teruel, manifestara que se sentia “aborronat” per 
l’acte i oferira tot el suport de la Diputació de València per a aquest tipus de projectes, es donà pas a 
la intervenció del catedràtic de la Universitat de València Emili Casanova, que qualificà el VEcn 
de «guia per a tots els estudiosos de les parles valencianes, tinguen la base que tinguen». Segons 
l’agullentí, el 83 % de les paraules que recull Gulsoy són també d’ús comú entre els valencians de la 
Estudis romanics 47_int.indd   613 3/1/25   14:26
614 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Vall d’Albaida. A més, «no es podria estudiar el valencià sense les variants de la Canal i la resta de 
la zona castellanoparlant valenciana». Casanova considera que Joan Coromines va trobar en Joseph 
Gulsoy “el fill que mai va tindre” i que, alhora, Gulsoy havia tingut un “pare etimològic” que l’ha-
via guiat en tot moment de la seua vida i del qual es confessa deixeble incondicional. Finalment 
Casanova aŀludí a la seua visita personal de 2008 al Canadà, en què Gulsoy li manifestava: «He de 
resistir i he de viure per correspondre a l’amabilitat de la gent d’Énguera i de la Canal de Navarrés, 
que es van bolcar en tot moment amb mi; he d’acabar, doncs, el diccionari que tinc promès».
L’acte continuà amb les paraules de Vicent F. Garcia Perales, que destacà el qualificatiu que 
Gulsoy li atribueix en la Introducció del VEcn, «el meu afable coŀlaborador crític». Destacà el seu 
paper com a fil conductor entre la neboda neta de Gulsoy (Minerva), Emili Casanova, l’AVL, l’IE-
TEC, etc., a més de coŀlaborador incondicional des que en 2014 Gulsoy ho publicà en la Jornada 
dels parlars xurros, que tingué lloc l’any anterior a Énguera. Garcia Perales mostrà el seu agraï-
ment a les institucions implicades i feu la crida perquè l’Ajuntament d’Énguera dedique un carrer 
al “catedràtic Joseph Gulsoy” (com també el té Xàtiva al “lingüística Sanelo”, autor amb què 
Gulsoy es doctorà). Així mateix destacà la insistència vital que el VEcn significa per a l’amic 
Gulsoy, que és omnipresent en l’epistolari amb el mestre Coromines. Va concloure amb les parau-
les de Gulsoy: «Aquesta cosa no es farà mai; això no es farà un altre cop». Es referia tant a la pre-
sentació d’una obra d’aquest calat com també a la mateixa publicació d’una obra «de tots els 
parlars xurros» com és el VEcn.
Per finalitzar l’acte, prengué la paraula el president de l’IETEC, Pep Aparicio Guadas, que 
reivindicà el caràcter rural de la Canal de Navarrés i la seua llengua, símbol d’identitat que és 
capaç de crear un univers nou molt ric ja des del segle xiii, com demostra el VEcn.
Posà punt i final a l’acte l’agraïment de l’alcaldessa Matilde Marín Palop, que convidà a gau-
dir del VEcn i l’alE, fruit de l’esforç de tots.
Vicent F. garcia perales
Universitat CEU Cardenal Herrera
XX Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a Poznań (9-13 de juliol 
de 2024). — Entre el 9 i el 13 de juliol de 2024 la Universitat Adam Mickiewicz (UAM), una ins-
titució polonesa amb llarga tradició en estudis de catalanística, on s’imparteix docència d’estudis 
catalans des del curs 1989­90, va acollir el XX Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Ca-
talanes de l’AILLC.
El Coŀloqui, celebrat a la seu de la Facultat de Llengües i Literatures Modernes (Collegium 
NOVUM) i al Rectorat de la UAM (Collegium Minus), va ser organitzat per l’AILLC i la UAM i 
va comptar amb la coŀlaboració del Centre d’Estudis Catalans (UAM), la Facultat de Neofilologia 
(UAM), l’Institut de llengües i literatures romàniques (UAM) i l’Institut Ramon Llull. Van pren-
dre-hi part un centenar d’investigadors i filòlegs, tant estudiosos polonesos de la catalanística com 
professors i investigadors de tot el domini lingüístic català, així com altres especialistes i docents 
vinguts d’Espanya, Estats Units, França, Hongria i Itàlia, entre d’altres.
El dimarts 9 de juliol, la rectora de la universitat, Bogumiła Kaniewska, va rebre formalment la 
delegació catalana composta per membres de la Junta de l’AILLC i la presidència del Coŀloqui al 
Rectorat de la UAM (Collegium Minus). La inauguració oficial va tenir lloc a l’Aula Lubrańskiego i 
va comptar, a banda de la rectora, amb les intervencions protocoŀlàries de Krzysztof Stroński, degà de 
la Facultat de Llengües i Literatures Modernes; Mirosław Loba, director de l’Institut de Llengües i 
Literatures Romàniques; Beatrice Schmid, presidenta de l’AILLC; Barbara Łuczak, presidenta del 
Coŀloqui, que va traduir les intervencions al polonès i al català; i Alfons Gregori, secretari del Coŀlo-
Estudis romanics 47_int.indd   614 3/1/25   14:26


Catalan

Presentació del Vocabulario de Gulsoy a Énguera (5 de juliol de 2024)

Martínez, Juan Pablo

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 621-647
NECROLOGIES
ánchel conte cazcarro 
(1942-2023)
Lo 22 de noviembre de 2023 murió Ánchel Conte Cazcarro (Alcoleya de Cinca, 1942 - Al-
mería, 2023). Polifacetico profesor, escritor, historiador y etnografo, Ánchel ye una d’as figuras 
fundacionals d’o movimiento de recuperación y defensa de l’aragonés, y un referent d’a literatura 
moderna en esta luenga. 
angelito del cabo, primers anyos
Ánchel naixió en plena postguerra en Alcoleya de Cinca, “entre el buro rojo de las Ripas y el 
verdor de la huerta”, lo lugar an que yera destinau su pai, un guardia civil republicano, Astí yera 
conoixiu como “Angelito del Cabo”. La suya familia promanaba de Robres, en os Monegros, an 
que gosaba pasar los veranos. Ixes estioron los aspros paisaches d’a suya infancia, que tanto mar-
coron la suya vida y la suya literatura. Cal fer mención tamién d’Alloza, un atro d’os destins de su 
pai, an que conoixió a Eloy Fernández Clemente. Vivió la suya adolescencia en Zaragoza y en 
Barcelona, an que estudió la licenciatura en Filosofía y Letras en a Universitat de Barcelona.
l’aínsa, una isla de libertat
En rematar los suyos estudios, Ánchel arribó a l’Aínsa en setiembre de 1966, pa treballar 
como profesor en o Colegio Libre Adoptado, un centro educativo privau con reconoiximiento pu-
blico que permitió a muitos chóvens de Sobrarbe d’acceder a lo Bachillerato.
En os siet cursos que i treballó, Ánchel se convirtió en un dinamizador cultural, promovendo 
tota mena d’actividaz con os alumnos: organizaba dende cursas pa visitar y explicar lo patrimonio 
cultural y natural d’a redolada dica viaches ta Santiago de Compostela u ta Venecia. Feba clases de 
francés en casa suya, organizó representacions teatrals, estió concellero en o Concello de l’Aínsa, 
y mesmo feba de corresponsal local de Radio Huesca. Ye innegable que Ánchel estió un revulsivo 
en l’Aínsa y la redolada, paisaches que tornó en una “isla de libertat”, títol que encertadament se 
dio a lo libro-homenache1 que publicoron en 2008 antigos alumnos, companyers y amigos d’esta 
etapa. Deixó una impronta funda en os suyos alumnos, y no pocos d’os que pasoron per las suyas 
aulas han estau dimpués personalidaz relevants d’a cultura y la politica aragonesas.
1.  VV.AA. (2008): Una isla de libertad. Homenaje a ánchel conte. Centro de Estudios de Sobrarbe.
NECROLOGIES
NECROLOGIES
621-647
Estudis romanics 47_int.indd   621 3/1/25   14:26
622 nEcRoloGIEs
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 621-647
Ánchel Conte fació un treballo pionero en o estudio, investigación y preservación d’o patri-
monio etnografico, musical y lingüistico de Sobrarbe. Gracias a lo suyo treballo se recuperoron 
danzas, melodías y cancions que hue podemos sentir, cantar y bailar y que, si no per él, s’hesen 
perdiu sin remedio. Y como la millor manera de conservar este patrimonio yera mesmament amos-
trando-lo, bailando-lo y cantando-lo, fundó lo Grupo folclorico Viello sobrarbe. Tamién salvó la 
gaita de boto de Bestué, una reliquia perteneixient a lo zaguer gaitero de Sobrarbe y datada en a 
primer metat d’o sieglo xviii, crompando-la a meyas con o Concello de l’Aínsa.
En ixes anyos tamién prenió conoiximiento y consciencia de l’aragonés, pos ta l’Aínsa iban 
a estudiar mesaches y mesachas que teneban l’aragonés chistabín, belsetán, fovano..., como luen-
ga familiar. Ánchel los remeraba a sobén pos, como gosaba decir, éls le ensenyoron l’aragonés. 
Esta luenga en aquellas envueltas yera tan estigmatizada que los propios parladors pensaban a 
sobén que charrar la luenga de casa yera “charrar mal” u “charrar basto”. Per contra, Ánchel les 
transmitió l’argüello y la dignidat de charrar l’aragonés. Tamién tenió muita relación personal con 
familias d’a val de Chistau, uno d’os santuarios an que l’aragonés se charraba con mayor vitalidat. 
Dende alavez, Ánchel Conte fació de l’aragonés la suya luenga literaria.
En ixas envueltas Ánchel tamién estió uno d’os fundadors d’o periodico quincenal andalán, 
chunto a, entre atros, José Antonio Labordeta y Eloy Fernández Clemente, lo primer director. an-
dalán estió sin duda lo periodico mas influyent d’a transición en Aragón, referent d’a zurda, l’ara-
gonesismo y la cultura. Dimpués de muitos problemas, lo primer numero veyió la luz en setiembre 
de 1972 y, a propuesta d’Ánchel Conte y con o emparo d’o Concello, la presentación a la sociedat 
aragonesa se fació en l’Aínsa.
Los efectos d’este atrevimiento no tardoron a arribar. Acabau aquel curso, en verano de 1973, 
l’administración educativa le comunica a Ánchel que no renueva lo suyo contrato, rematando abrup-
tament ixe periodo d’a suya vida. Pocos días dimpuesas, ya teneba treballo en o colechio Santo 
Tomás de Zaragoza, lo colechio d’o pai de José Antonio Labordeta. Y dimpués d’un atro anyo, apre-
bó las oposicions de profesorau.
Teruel, Uesca, Barcelona y almería
Ánchel Conte marchó alavez ta Teruel a seguir la suya actividat como profesor d’historia. 
Astí tamién deixó un imborrable recuerdo en alumnos y companyers. La elección d’o destín heba 
veniu marcada per la suya militancia, pos teneba la misión de reorganizar en a provincia lo Partiu 
Comunista. Con a misión cumplida, ye destinau breument en l’instituto Ramón y Cajal de Uesca 
dica que, en 1979, se treslada ta l’instituto Menéndez Pelayo de Barcelona. En a capital catalana 
vivirá per cuasi cuatre decadas en companyía d’a suya parella, Ignacio Barroso. Ánchel obtenió la 
plaza de catedratico d’historia en 1982, y exerció la docencia en os institutos de Montcada i Reixac 
y lo Sant Josep de Calassanç, de Barcelona, dica la suya chubilación, en 2003. En ixe tiempo, torna 
a sobén ta Uesca, ciudat an que, en setiembre de 2005, Ignacio y Ánchel protagonizarán lo primer 
matrimonio entre personas d’o mesmo sexo. En a capital catalana tenió prou contacto con a dias-
pora aragonesa complegada alredol d’o Centro Aragonés de Barcelona y mesmo plegó a estar 
mayestro en os cursos d’aragonés que se i feban. En 2018, Ánchel y Ignacio deciden de marchar ta 
Almería, an que ya teneban una casa en Vera, a’l canto d’ixe mar que le daba tanta tranquilidat. 
Entre Almería y Vera pasó los zaguers anyos.
ánchel conte, investigador y historiador
Como historiador, defendió en 1982 en a Universidat de Barcelona la suya tesi doctoral la 
encomienda del Temple de Huesca. Estudio socio-económico (s. xii-xiii), publicada posteriorment 
Estudis romanics 47_int.indd   622 3/1/25   14:26
 nEcRoloGIEs 623
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 621-647
como la encomienda del Temple de Huesca (1986). A Ánchel le encantaba rechirar per los ar-
chius, y tenió un gran interés per lo estudio d’as comunidaz musulmanas (moros, moriscos y mu-
déchars) en l’Alto Aragón, mirando de centrar-se en as vivencias personals y de sacar de 
l’anonimato a los miembros olbidaus d’ixas comunidaz. Destacan las monografías la aljama 
de moros de Huesca (1992), los moriscos de la ciudad de Huesca: una convivencia rota (2009), 
la aljama de moros de Barbastro (2013), los moros de la comarca de Barbastro y tierras del 
cinca (2015) u la suya obra postuma los mudéjares y moriscos de la Tierra de Vera (almería) en 
el tránsito del siglo xv al xvi (2024), antiparte d’una cuarantena d’articlos y colaboracions en revis-
tas academicas y publicacions colectivas. En beluna d’estas publicacions tamién emplegó l’arago-
nés, estando uno d’os pioners en l’uso academico d’esta luenga.
Escritor y figura referent de l’aragonés moderno.
Muito se puede contar de cadaúna d’as facetas d’Ánchel: politico, investigador, docent, acti-
vista per la libertat... Pero me centraré en o suyo paper como escritor y como figura fundamental 
en o movimiento de recuperación y dignificación de l’aragonés. Ánchel no yera parlador de cuna, 
pero la luenga no le yera aliena, pos lo parlar monegrino d’a suya familia yera chupiu de vocabula-
rio aragonés. Dende que dentró en contacto con l’aragonés en l’Aínsa, Ánchel miró de dar presti-
chio y dignidat a esta luenga tan estigmatizada, y en fació lo suyo vehíclo de creación literaria.
Las suyas primeras obras en aragonés son las coleccions de poemas a tierra de yo, con que 
ganó lo premio Veremundo Méndez coarasa en 1968, publicada anyos dimpuesas en a revista 
Fuellas, y ayere, uey, asinas como lo cuento a yaya andresa, publicaus estes zaguers en os nume-
ros 61-64 y 65-70 d’a revista de ciencias socials argensola (anyos d’edición 1966-1967 y 1968-
1970, respectivament, encara que no veyioron la luz dica primerías d’os setanta). En ellas, Ánchel 
Conte ye pionero en fer servir un modelo d’aragonés supradialectal. En 1972, la editorial Saturno, 
de Barcelona, publica en a prestichiosa colección “El Bardo” lo poemario no deixéz morir a mía 
voz, escrito en l’Aínsa, y reeditau dimpués en 1985 y en 2016. Un anyo antes, Francho Nagore 
heba publicau lo poemario sospiros de l’aire, lo primer libro publicau en aragonés supradialectal. 
Yeran momentos en que la nuestra luenga yera una gran desconoixida, y a las suyas multiples mi-
litancias, Ánchel anyadió la de la dignificación de l’aragonés. Estió fundador d’o consello d’a 
Fabla aragonesa y fació parte de l’equipo d’autors que escribió El aragonés: identidad y pro-
blemática de una lengua (1977), que significó pa muitas personas lo (re)descubrimiento de l’ara-
gonés.
Dende que se treslada ta Barcelona, fa un parentesi en que deixa de publicar —no pas d’es-
cribir— en aragonés dica metat d’os anyos novanta. Lo silencio se trenca en 1996, y Ánchel re-
torna ta la poesía con a publicación de o tiempo y os días (que se tornaría a editar en 2015 en 
edición bilingüe basco-aragonés) y encomienza un periodo en que publica, mas que mas, narrati-
va, con os relatos replegaus en o rafe de l’espiello (1997), lo relato Monegros no ye Escozia en o 
libro colectivo nuei de tiedas (1999) y las novelas o bolito d’as sisellas (2000) y aguardando lo 
zierzo (2002) con a cual obtenió lo Premio de Novela Curta Ciudat de Balbastro. Esta obra tenió 
un notable exito, estió reeditada en 2021, y se’n ha feito versions en castellano, ruso y francés. 
Con o poemario E zaga mar o desierto (2002), y lo libro de relatos De ordo sacerdotalis (2004), 
remata esta segunda tongada d’actividat literaria. Ánchel se torna a capuzar en os archius y deixa 
de publicar en aragonés per uns cuantos anyos. En 2004 participó en a fundación d’a Sociedat de 
Lingüistica Aragonesa, y, en 2009, lo Gubierno d’Aragón le atorgó lo Premio a lo Merito Cultu-
ral, per estar 
Estudis romanics 47_int.indd   623 3/1/25   14:26
624 nEcRoloGIEs
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 621-647
[...] ejemplo de un amor a su tierra que se ha manifestado en una dilatada labor de recuperación de sus 
tradiciones, de su folklore y de su lengua, el aragonés, a la que ha defendido tanto con sus estudios y 
con la creación de instituciones de apoyo como con su propia labor de escritor, convirtiéndola en vehí-
culo de sus trabajos de investigación histórica y de su creación artística, todos ellos impregnados de un 
espíritu de libertad y tolerancia.
La manera en que tornó ta l’actividat literaria ye bien curiosa. En 2010, Lucía López Marco y 
Alberto Gracia Trell, chóvens escritors en aragonés y admiradors d’Ánchel Conte, a qui no conoi-
xeban personalment, crean un grupo de Facebook clamau Queremos más obras d’ánchel conte, 
an que encomienzan a pinchar poemas d’Ánchel. Nos i achuntamos decamín amigos, lectors y 
admiradors, y lo mesmo Ánchel, qui agradeixe la iniciativa a los promotors. Lucía y Alberto, 
como deferencia, lo fan administrador d’o grupo. Dimpués un tiempo, paroron cuenta de que en o 
grupo amaneixeban publicaus poemas ineditos, sin que lo fesen ni la una ni l’atro: yera Ánchel, 
qui dende ixe día encomenzó a publicar regularment los suyos poemas, acompanyaus de fotografí-
as, en este ret social.
Asinas ye como, gracias a un grupo de Facebook, encomienza esta tercer epoca literaria de 
l’autor. Este soporte fa que la suya poesía arribe a muita chent, y que pueda recibir respuesta y re-
alimentación immediata per part d’os suyos seguidors. Dende alavez s’han publicau tres poemari-
os que replegan seleccions d’ixes poemas: luna que no ye luna (2014 y 2015), Digo sinse dicir 
(2017), la antolochía Paisaches (2022) y lo postumo calma (2024), que contién una selección d’a 
suya poesía dende la pandemia, dica lo suyo zaguer poema, sinyau en Vera, lo 6 de noviembre de 
2023.
la poesía d’ánchel y a mosica.
La poesía d’Ánchel Conte ha estau mosicada per diferents artistas. Las primeras letras suyas 
amaneixen en os álbums Entre aragón y castilla, de Pilar Garzón (1972) y Fendo camín, de Ma-
rio Garcés (1983). En este ye lo poema «Mai», que tornó a estar mosicau dimpués per Gabriel So-
peña, y ha estau cantau, entre atros, per Olga y los Ministriles y Manolo García. En o disco Flamas 
(2020) gravau per Olga y los Ministriles y concebiu per Chusep Raúl Usón como una selección 
d’as millors cancions en aragonés, se i incluyen las cancions «Mai» y «Qué escura e fosca ye a vi-
espra!» (esta zaguera heba estau gravada tamién per Pilar Garzón y per Hato de Foces). Y, tamién 
en o zaguer quinquenio, cal destacar dos treballos discograficos centraus de raso en a poesía 
d’Ánchel Conte: Zarré os uellos, d’Elena Martínez (2018) y cadenzias, de os chotos (2019).
ánchel conte, academico d’a luenga y director de l’Instituto de l’aragonés
Pa rematar estas linias, me referiré a la faceta, menos conoixida, d’Ánchel Conte como acade-
mico. Puede decir-se que estió lo suyo zaguer servicio a esta luenga. En 2021, ueito anyos dimpués 
de l’aprebación d’a lei que la crea, se constituye l’Academia Aragonesa de la Lengua, y Ánchel 
Conte en ye nombrau academico de numero. 
D’a primer reunión d’academicos y academicas, cuasi clandestina, en saliemos Ánchel y yo 
como president y secretario d’una mesa d’edat provisional. Tenébanos l’encargo de convocar lo 
primer Pleno de l’Academia. Asinas lo faciemos, anque decamín s’agrevioron los suyos proble-
mas de salut y no podió asistir a ixe primer Pleno per estar ingresau.
La suya salut no amilloró, pero ya no deixó d’asistir, telematicament, a garra sesión mas de 
l’Academia. Lo feito de que a la zaguera sesión d’o Pleno se i connectó dende la cambra de l’hes-
pital an que yera ingresau diz muito d’o suyo compromís. En él se tresminaba la gran ilusión que 
Estudis romanics 47_int.indd   624 3/1/25   14:26
 nEcRoloGIEs 625
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 621-647
teneba per l’Academia. La consideraba una oportunidat historica pa l’aragonés y se sentiba feliz 
de participar-ie.
Cuan arribó lo momento de constituyir l’Instituto de l’Aragonés (la sección de l’Academia 
encargada d’a normativización de l’aragonés), Pilar Benítez y yo le proposemos que se presentase 
como director. Ánchel se sintió muito honrau y confitau con esta propuesta y decamín aceptó. Él, 
que siempre teneba a gala ir per libre, creyeba que lo suyo perfil, respetau per toz, podría liderar 
l’equipo heterochenio de personas que hébanos de treballar chuntos en as difícils fayenas que per 
debant se columbraban.
En l’Instituto de l’Aragonés acordemos unanimement que la fayena primera y mas urchent 
yera definir la ortografía normativa de l’aragonés. Ánchel no s’entivocaba mica en a dificultat d’o 
reto, ni tampoco en o paper fundamental que él i heba de tener. Aceptó presidir la Comisión de 
Grafía, formada per toz los miembros de l’Instituto. Ánchel se deixó la pelleta per conseguir una 
ortografía oficial pa l’aragonés. Presidió con rasmia totas las reunions que, cada dos semanas, 
fébanos pa abanzar en ixe quefer. A partir d’o verano de 2022 la suya salut fació un clis, y enco-
menzó a precisar oxicheno. Pero ni un día no deixó de moderar las reunions, escuitando las pro-
puestas y argumentos, mesmo cambiando de posición si le convenceban, y mirando de que 
trobásenos puntos d’alcuentro entre las posicions orichinals, como faciemos en prous ocasions.
Ánchel actuó mirando siempre per esta luenga, mirando d’aconseguir una ortografía que fese 
honra a es parladors, escritors, mayestros y estudiants. Le afectaba tanto cuan veyeba posicions 
enrocadas que, seguntes me contaba, no podeba dormir bien dimpués de cualques reunions.
A la fin, gracias en buena mida a la suya determinación, la Comisión de Grafía remató lo suyo 
treballo y lo pleno de l’Academia aprebó la ortografía de l’aragonés lo 3 d’abril de 2023, fendo 
que l’aragonés moderno tenese, per primer vegada, una ortografía oficial. Una ortografía que leva 
la impronta d’Ánchel, dende la A dica la Z.
Pero l’aprebación d’a ortografía no remató con os suyos desveilos, pos sufrió con tristura la 
falta d’un emparo per part d’o gubierno, u la incierta situación politica que quedaba dimpués d’as 
eleccions. Ixo sí, tot esto se veyeba mitigau per l’alegría y la esperanza que le daba la buena aculli-
da que la Ortografía iba tenendo entre la sociedat civil, parladors, asociacions y editorials.
L’Academia ha publicau, a primers de 2024, lo libro d’a ortografía de l’aragonés, prologau 
per Ánchel. Un volumen que, como no puede estar atrament, ye adedicau a qui tanto treballó per 
fer-lo posible. La Ortografía ye lo colofón d’o extenso legau que Ánchel nos ha deixau a los parla-
dors d’aragonés.
Dica que nos achuntó lo boletín oficial, nunca no heba teniu la oportunidat de treballar con 
Ánchel. Manimenos, estes anyos de treballo en l’Academia, a pur de reunions telematicas, whats-
apps, correus y gritadas, me regaloron l’amistanza d’un hombre integro, sensible, apasionau, cari-
nyoso, impulsivo, con una rasmia y un optimismo infinitos, y un estoicismo admirable debant de 
l’adversidat.
No deixemos morir la suya, la nuestra voz.
Juan Pablo martínez
Universidad de Zaragoza
Academia Aragonesa de la Lengua
Estudis romanics 47_int.indd   625 3/1/25   14:26


Aragonese

Ánchel Conte Cazcarro (1942-2023)

Col·laboradors d’aquest volum

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
NORMES PER ALS COĿLABORADORS DELS  
EsTUDIs RoMÀnIcs (ER)
1.  Presentació d’originals
1.1.  Els ER accepten propostes d’articles i altres contribucions, que seran redactats prefe-
rentment en qualsevol llengua romànica, excepcionalment en alemany o en anglès. Les contribuci-
ons que es publiquen a ER són: articles (veg. apartat 4), articles misceŀlanis (veg. apartat 5), 
recensions, cròniques i necrologies (veg. apartat 6). Tota la correspondència referent als ER i totes 
les contribucions han d’adreçar-se a: estudis.romanics@iec.cat. Els llibres per a recensió o per a 
notes a llibres rebuts han de ser tramesos a l’adreça postal: Estudis Romànics, Institut d’Estudis 
Catalans, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona. 
1.2.  Pel fet de presentar un text per a la seva eventual publicació a ER, l’autor o els autors es 
fan responsables que es tracta d’un text original i inèdit, i donen a entendre al Comitè de Redacció 
que l’original no ha estat presentat a cap altra revista o publicació. Si l’autor té la intenció de publi-
car en algun lloc un text estretament relacionat amb la contribució que presenta als ER, convindria 
que ho comuniqués a la Redacció.
1.3.  Els coŀlaboradors de la revista són els responsables del contingut de llurs textos.
2.  Citacions, notes, transcripcions fonètiques i sigles
2.1.  Les citacions, si són breus, es reproduiran a l’interior d’un paràgraf de l’article entre 
cometes angulars (« »), però, si són prou llargues, seran reproduïdes en un paràgraf a part, sagna-
des en un cos de lletra més petit (Times New Roman, cos 10) i sense cometes. 
2.2.  Les notes aniran a peu de pàgina, sagnades en cos de lletra més petit (Times New Ro-
man, cos 10 en el cas dels articles i articles misceŀlanis i cos 8 en el cas de les recensions, cròni-
ques i necrologies).
2.3.  Les transcripcions fonètiques i fonològiques adoptaran el sistema de l’Associació Fonè-
tica Internacional (AFI). Caldrà que s’exposin en una nota els criteris de transcripció del llenguat-
ge oral o textual que eventualment s’hagin utilitzat. 
2.4.  Les formes etimològiques (llatines, germàniques, etc.) seran indicades en versaletes.
2.5.  Si es fan servir sigles que no figuren a la llista de sigles recomanades pels ER, caldrà que 
la primera vegada que se cita l’entitat a què fan referència es faci amb el nom desplegat i la sigla a 
Estudis romanics 47_int.indd   657 3/1/25   14:26
658 sUPoRT InFoRMaTIU
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
continuació entre parèntesis. Exemple: 1) primera vegada: Revista de Filología Románica (RFR); 
2) a continuació: RFR.
El Comitè de Redacció considerarà la possibilitat d’incorporar aquestes sigles a la llista reco-
manada pels ER.
3.  Referències bibliogràfiques
3.1.  Referències bibliogràfiques a l’interior del text:
• Seran donades entre parèntesis amb el nom de l’autor, l’any de l’edició que es fa servir i que 
se cita, i les pàgines, separades de l’any per dos punts: (Fabra 1956: 87-88). 
• Si es tracta d’una obra de més d’un volum, aquest serà indicat abans del número de pàgines 
en xifres romanes: (Solà 1973: II, 89). 
• Si la referència és part del text, s’indicarà així: «Segons Fabra (1956: 87-88), la llengua...».
• Si l’obra citada té dos autors, s’escriuran els dos cognoms separats per una barra inclinada: 
(Riquer / Comas 1964: 123). Si en té més de dos, s’indicarà amb el cognom del primer autor i et 
al.: (Artonne et al. 1969: 4-6).
• Els llibres de diversos autors (actes de congressos, misceŀlànies d’homenatge, obres coŀlec-
tives, etc.) seran citats pel nom de l’editor o curador, seguit de l’abreviatura ed.: (Bover / Martí 
Olivella / Newman, ed. 1996: 153­154). En el cas de misceŀlànies coŀlectives en què no figuri 
l’editor o curador, s’indicarà l’autoria amb l’abreviatura D. A.: (D. A. 1988).
• Les obres de referència que s’acostumen a abreujar amb sigles, se citaran mitjançant aques-
tes sigles, que es desenvoluparan a la bibliografia: (DcVB, s. v. atrapassar); en el cas del DEcat, 
del FEW i del lEI, es recomana citar-ne volum, pàgina, columna i, eventualment, línies (DEcat II, 
447b, 38-41). 
3.2.  Totes les obres a què s’hagi fet referència en el cos de l’article es recolliran a la biblio-
grafia final. 
3.3.  Exemples amb vista a la bibliografia final:
llibres
rosselló, Ramon X. (20112): anàlisi de l’obra teatral (Teoria i pràctica). València / Barcelona: 
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
faBra, Pompeu (19957 [1933]): Gramàtica catalana. Barcelona: IEC [edició facsímil].
D. A. (1988): Actes del Coŀloqui Internacional sobre el Modernisme. Barcelona: Publicacions de 
l’Abadia de Montserrat.
JorBa, Manuel / molas, Joaquim / tayaDella, Antònia (ed.) (1992): Actes del Coŀloqui Internaci-
onal sobre la Renaixença, vol. I. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.
novalis (1907): Enric d’ofterdingen, trad. de J. Maragall. Barcelona: Biblioteca Popular de 
«L’Avenç».
DcVB = alcover, Antoni M. / moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari cata-
là-valencià-balear. Palma: Moll.
Parts de monografies
BarBal, Maria (1989): «Camins de ciutat», dins segura, Isabel (ed.): Barceldones. Barcelona: 
L’Eixample, p. 43-56.
Estudis romanics 47_int.indd   658 3/1/25   14:26
 sUPoRT InFoRMaTIU 659
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
crystal, David (20052 [1986]): «The Language of Shakespeare», in shaKespeare, William: The 
complete Works, a cura de Stanley Wells. Montgomery / Oxford: Clarendon / Oxford Univer-
sity Press, p. XLV-LXIV.
Parts de publicacions periòdiques 
castellanos, Jordi (2002, gener): «Literatura catalana i compromís social en els anys trenta», Els 
Marges, 69, p. 7-23.
wright, George T. (1992): «An Almost Oral Art: Shakespeare’s Language on Stage and Page», 
shakespeare Quarterly, vol. 43, núm. 2, p. 159-169.
hortalà, Josep (1999, 3 de desembre): «El llenguatge», avui, p. 35.
Publicacions en línia
lloret, Maria-Rosa (2015, primavera): «La sufixació apreciativa del català: creacions lèxiques i 
implicacions morfològiques», caplletra, 58, p. 55-89. En línia:
<https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/7137/6892>. [Consulta: 2 de desembre de 
2015.]
iBáñez-fanés, Jordi (2013, tardor): «Antigone’s Long Shadow: Myth, Politics, and Memory in 
Democratic Spain», Hispanic Issues on line, 13 (Duprey, Jennifer [ed.]: Whose Voice Is 
This? Iberian and latin american antigones). En línia: <http://cla.umn.edu/sites/cla.umn.edu/
files/hiol_13_10_ibanezfanes_antigones_long_shadow.pdf. >. [Consulta: 19 de març de 2016.]
4.  Requisits per als articles
4.1.  Normalment, l’extensió màxima dels articles serà de 30 pàgines (Times New Roman, 
cos 12 i interlineat 1,5 = 85.500 caràcters amb espais, cf. 1.2.). Els casos excepcionals seran resolts 
d’acord amb el Comitè de Redacció. També s’admet la possibilitat de fragmentar un article llarg 
en dues meitats, que seran publicades en dos volums consecutius de la revista. En aquest cas, s’in-
clourà la bibliografia al final de cadascuna de les parts. 
4.2.  En cas que el volum en preparació ja hagi atès el màxim de l’extensió prevista, el Comi-
tè de Redacció considerarà la proposta de noves coŀlaboracions per als volums següents.
4.3.  L’encapçalament dels articles contindrà el títol, el nom o els noms dels autors i de la 
institució a la qual pertanyen, una adreça postal i l’adreça electrònica, juntament amb un resum de 
l’article, que no serà més llarg de 150 mots. Al final del resum, s’afegirà una llista de mots clau 
(màxim: 5 mots), que donin una orientació temàtica del contingut de l’article. 
4.4.  Els mapes, imatges, figures i taules es presentaran amb la qualitat i el format adequats 
per a la seva reproducció gràfica. En cas que no siguin obra de l’autor, aquest es compromet a tenir 
permís per reproduir-los dins del seu article.
4.5.  Els articles tramesos als ER seran avaluats per especialistes designats pel Comitè 
de Redacció, que duran a terme llur comesa sense conèixer l’autoria dels textos. Dins el termini de 
tres mesos després de la recepció d’un article, els autors seran informats del resultat de l’avaluació. 
Aquesta pot suscitar certes modificacions al text, que seran acordades entre els autors i el Comitè 
de Redacció.
Estudis romanics 47_int.indd   659 3/1/25   14:26
660 sUPoRT InFoRMaTIU
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
4.6.  El qüestionari que s’enviarà als avaluadors serà el següent:
Justifiqueu, si us plau, les respostes i indiqueu en quins punts de l’article (pàgina o paràgraf) 
es basen les vostres observacions.
 1. El tema de l’article és adequat per als ER?
 2. Considereu que aquest article fa una aportació original i de qualitat al tema que tracta?
 2a. Si la resposta és «sí», podeu resumir breument en què consisteix l’aportació d’aquest 
article?
 2b. Si la resposta és «no», considereu que, tanmateix, és una aportació interessant com a es-
tat de la qüestió, balanç crític de la recerca, etc.?
 3. La metodologia és l’adequada per al tema que tracta l’article?
 4. L’autor coneix suficientment l’estat actual de la recerca en el tema que tracta?
 5. L’autor és objectiu i mesurat en referir-se a la bibliografia o les aportacions d’altri?
 6. Creieu que no han estat presos en consideració aspectes importants i necessaris per a la 
recerca que proposa l’article?
 7. Creieu que hi ha en l’article res de sobrer?
 8. Pel que fa als aspectes formals, l’autor utilitza un llenguatge i un registre correctes i ade-
quats i que reflecteixen clarament les idees exposades?
 9. Hi ha altres observacions que vulgueu fer?
 10. Considereu, doncs, que l’article pot ser publicat en els ER?
4.7.  Els titulars dels drets d’autor seran els coŀlaboradors. Si en el futur aquests volen repro-
duir llurs textos en una altra publicació, ho comunicaran a l’Institut d’Estudis Catalans (a través 
del Comitè de Redacció dels ER), i en faran constar la font original dins la nova publicació.
4.8.  La revista no envia separates als autors, però aquests, si volen, poden obtenir el seu text 
en PDF al Portal de Publicacions de l’IEC: <https://publicacions.iec.cat/>. 
5.  Requisits per als articles misceŀlanis
5.1.  A diferència dels articles pròpiament dits, els articles misceŀlanis són treballs més breus 
en què es poden abordar aspectes concrets d’alguns temes filològics, es poden oferir reports de 
l’activitat investigadora de grups de recerca, etc.
5.2.  Per als mapes, imatges, figures i taules, vegeu l’apartat 4.4.
5.3.  Normalment, l’extensió màxima dels articles misceŀlanis serà de 10 pàgines (Times 
New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 28.500 caràcters amb espais). Els casos excepcionals seran 
resolts d’acord amb el Comitè de Redacció.
5.4.  L’encapçalament dels articles misceŀlanis contindrà el títol, el nom o els noms dels au-
tors i la institució a la qual pertanyen, una adreça postal i l’adreça electrònica.
5.5.  Aquests articles misceŀlanis no requereixen passar una avaluació externa; la seva accep-
tació dependrà del Comitè de Redacció.
Estudis romanics 47_int.indd   660 3/1/25   14:26
 sUPoRT InFoRMaTIU 661
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
6.  Requisits per a les recensions, les cròniques i les necrologies
6.1.  Les recensions i les necrologies tindran una extensió de 8 pàgines com a màxim (Times 
New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 22.800 caràcters amb espais) i les cròniques no hauran d’ex-
cedir les 2 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 5.700 caràcters amb espais). Al 
final del text, se n’indicarà l’autoria, amb els cognoms en versaleta, i la universitat o institució a la 
qual es pertany, tot justificat a la dreta:
Philip v. silversmith
University of Toronto
6.2.  Per a les citacions, notes, transcripcions fonètiques i ús de formes etimològiques i de si-
gles, vegeu l’apartat 2.
6.3.  Atesa l’aparició anual dels ER, en el moment de redactar les necrologies i les cròniques 
no es faran servir indicacions temporals relatives («el proper mes de març», «l’any passat», etc.), 
sinó les indicacions absolutes corresponents («el mes de març de 2000», «l’any 1998», etc.).
6.4.  Les cròniques hauran de referir-se a activitats en el camp de la lingüística i de la literatu-
ra romàniques que s’hagin realitzat al llarg del període que va de l’1 d’octubre d’un any al 30 de 
setembre de l’any següent. 
6.5.  Les necrologies valoraran d’una manera sintètica aspectes científics i humans de l’acti-
vitat duta a terme per la persona finada i es procurarà evitar els llistats bibliogràfics. 
6.6.  Les recensions seran encapçalades per la referència bibliogràfica de l’obra ressenyada:
veny, Joan / pons, Lídia (1998): atles lingüístic del domini català. Etnotextos del català oriental. 
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 526 p.
6.7.  En principi, les recensions s’ocuparan d’obres aparegudes fins al voltant de quatre anys 
abans del moment de redactar-les i han de ser descriptives i crítiques. Per a ser preses en conside-
ració i publicades, totes les recensions seran examinades pel Comitè de Redacció.
7.  Correcció de proves 
7.1.  Les proves seran trameses a l’autor (o al primer dels autors, quan n’hi hagi més d’un), el 
qual, després de corregir-les, les retornarà al Comitè de Redacció en la data que se li indicarà. En 
tot cas, transcorregut aquest termini sense rebre-les, la Redacció considerarà que l’autor dona per 
bona la versió enviada.
7.2.  En la correcció de proves, els autors s’abstindran d’introduir-hi cap addició.
7.3.  En principi, els autors de cròniques no rebran proves, si no és que ho demanen d’una 
manera explícita.
Estudis romanics 47_int.indd   661 3/1/25   14:26
662 sUPoRT InFoRMaTIU
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
8.  Distribució del volum 
8.1.  Els coŀlaboradors dels articles, recensions i necrologies rebran un exemplar del volum 
de la revista en què aparegui la seva contribució. 
8.2.  Es poden consultar i descarregar els continguts d’Estudis Romànics al Portal de Publica-
cions de l’IEC (<https://publicacions.iec.cat>) i a l’Hemeroteca Científica Catalana (<https://re-
vistes.iec.cat>).
9.  Drets d’autor i responsabilitats 
La propietat inteŀlectual dels articles és dels respectius autors.
En el moment de lliurar els articles a Estudis Romànics per soŀlicitar­ne la publicació, els au-
tors accepten els termes següents:
• Els autors cedeixen a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans els drets de repro-
ducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribu-
ció dels articles presentats per a ser publicats a Estudis Romànics, en qualsevol forma i suport, i 
per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Comitè Editorial es reserva els drets d’ac-
ceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modifica-
ció editorial que consideri convenient. De ser acceptada pels autors, aquests hauran de lliurar 
l’article amb els canvis suggerits.
• Els autors responen davant la Secció Filològica de l’autoria i l’originalitat dels articles pre-
sentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres 
d’altres autors, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels arti-
cles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors accepten aquesta res-
ponsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la Secció Filològica de qualsevol dany i perjudici 
originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els ar-
ticles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.
• És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de 
tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han 
estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany 
a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, els autors han d’entregar 
els consentiments i les autoritzacions corresponents a la Secció Filològica en lliurar els articles.
• La Secció Filològica està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració 
de drets de propietat inteŀlectual per part dels autors. En tot cas, es compromet a publicar les cor-
reccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau.
• Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el 
text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres deriva-
des 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a 
<https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca>. Així doncs, s’autoritza el pú-
blic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i 
l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.
• La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles pu-
blicats.
Estudis romanics 47_int.indd   662 3/1/25   14:26
 sUPoRT InFoRMaTIU 663
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 649-663
10.  Publicació de dades personals
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protec-
ció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat 
amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors auto-
ritzen que les seves dades personals (nom, cognoms i adreça electrònica) puguin ser publicades en 
el corresponent volum de la revista Estudis Romànics. 
Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la fi-
nalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestio-
nar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers 
països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran 
com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, 
supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Es-
tudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adre-
ça dades.personals@iec.cat especificant de quina publicació es tracta.
Estudis romanics 47_int.indd   663 3/1/25   14:26


Normes per als col·laboradors dels Estudis Romànics (ER)

Lucas Esteve, Adolfo

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 25 (2022) 165 
Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 25 (2022), p. 165-169
ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993
http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.179
LA PRESCRIPCIÓ DE LES PRETENSIONS  
DERIVADES DE LA LLEI
Adolfo Lucas Esteve 
Doctor en Dret 
Universitat Abat Oliba CEU
1.  LA PRESCRIPCIÓ DE LES PRETENSIONS 
El Codi civil de Catalunya (CCCat) defineix la pretensió en el seu article 121-1, 
segons el qual «[s]’entén com a pretensió el dret a reclamar d’altri una acció o una 
omissió». En el mateix sentit, el preàmbul considera que configuren la pretensió els 
«drets a reclamar a una altra persona una acció o una omissió, i es refereix sempre a 
drets disponibles». En definitiva, la pretensió confereix a una persona el poder d’exi-
gir quelcom a una altra persona. 
En la legislació catalana, l’objecte de la prescripció és la pretensió, no el dret 
subjectiu (art. 121-1 CCCat). D’aquesta manera, amb la prescripció s’extingeix la pre-
tensió, però no el dret subjectiu. El dret subjectiu continua, però desapareix el poder 
per a reclamar el compliment.1 
Així doncs, el Codi distingeix entre el dret subjectiu i la pretensió, que es conver-
teixen en dues figures separades amb dos règims jurídics diferents. La distinció entre 
el dret subjectiu i la pretensió parteix de la diferenciació entre dret i facultat, ja que la 
pretensió es configura com una facultat que deriva d’un dret subjectiu. 
El dret subjectiu és un conjunt de facultats conferides a una persona en defensa 
dels seus interessos i està integrat per dos elements: l’element intern i l’element extern. 
L’element intern és el poder que confereix el dret subjectiu a una persona i li 
atorga una o més facultats. Aquest poder coincideix amb el contingut del dret subjec-
tiu: per exemple, el propietari d’una finca pot usar-la, gaudir-ne i disposar-ne. 
L’element extern és la pretensió: la possibilitat d’exigir a una altra persona que 
satisfaci el poder que confereix el dret subjectiu. La satisfacció del dret subjectiu pot 
comportar que una altra persona hagi de fer una actuació positiva (per exemple, el 
1. Sobre la configuració de la prescripció en el dret civil de Catalunya, vegeu: A. Lucas Esteve, 
«L’objecte de la prescripció i de la caducitat», Indret, any 2019, núm. 1.
ADOLFO LUCAS ESTEVE 
166 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 25 (2022) 
pagament d’un deute) o bé una de negativa (per exemple, el respecte a la propietat 
d’un altre).
Habitualment s’ha considerat que les facultats no prescriuen separadament del 
dret, seguint l’aforisme in facultativis non datur praescriptio. El fonament d’aquesta 
afirmació és que si existeix un dret subjectiu, també existeixen totes les facultats que es 
deriven d’aquest dret subjectiu, encara que no s’hagin utilitzat durant molt de temps. 
Per exemple, el dret de propietat permet disposar d’un bé, però si no he venut el bé 
durant més de deu anys, aquesta facultat no s’extingeix, ja que no prescriu separada-
ment del dret del qual forma part. 
Tanmateix, en la prescripció aquesta regla general es transforma i, a diferència de 
l’aforisme indicat més amunt, la pretensió sí que pot prescriure amb independència 
del dret subjectiu: aquesta és la característica essencial de la prescripció a Catalunya 
(art. 121-1 CCCat). En aquest sentit, és evident que el fet de no vendre un bé durant 
un llarg període no té les mateixes conseqüències que el fet de no reclamar el paga-
ment d’un deute durant el mateix període. La necessitat de protecció de la seguretat 
jurídica en un cas i en l’altre és totalment diferent. 
Els drets, dels quals formen part les pretensions, acostumen a sorgir de la volun-
tat de les parts, tant per a constituir un dret de crèdit (per exemple, un préstec) com 
per a constituir un dret real (per exemple, un usdefruit). Tanmateix, en aquest escrit 
m’agradaria centrar-me en la prescripció dels drets que deriven directament d’una 
norma jurídica. Per a fer-ho, primerament analitzaré una norma concreta: la Llei d’ar-
rendaments urbans.
2.  PRETENSIONS DERIVADES DE LA LLEI D’ARRENDAMENTS 
 URBANS
La Llei d’arrendaments urbans confereix diferents possibilitats tant a l’arrenda-
dor com a l’arrendatari. Concretament, l’apartat 11 de la disposició transitòria segona 
de la Llei 29/1994, d’arrendaments urbans (LAU), permet a l’arrendador actualitzar 
la renda dels contractes anteriors al 9 de maig de 1985. 
Aquesta possibilitat d’actualització és una pretensió, ja que confereix a l’arren-
dador el poder d’exigir l’actualització de la renda a una persona determinada: l’arren-
datari. 
Es tracta d’una pretensió que ha generat directament la LAU. Així, tot i que les 
parts no hagin estipulat res sobre aquesta qüestió, la LAU considera que, en els ar-
rendaments anteriors al 9 de maig de 1985, l’arrendador té la possibilitat d’actualitzar 
la renda. 
En aquest sentit, en el moment de signar el contracte d’arrendament no existia 
aquest dret d’actualitzar la renda i les parts ignoraven totalment la possibilitat d’una 
modificació futura. És a dir, no es tracta de l’aplicació del règim de la LAU a un con-
LA PRESCRIPCIÓ DE LES PRETENSIONS DERIVADES DE LA LLEI
Revista Catalana de Dret Privat, vol. 25 (2022) 167 
tracte privat en què les parts podien conèixer i assumir quina era la regulació aplicable, 
sinó d’una modificació legal posterior que les parts no coneixien en el moment de 
signar el contracte. Ha estat la LAU, directament, la que ha conferit el dret d’actua-
litzar la renda. 
Aquesta pretensió, que permet actualitzar la renda i que ha estat conferida per la 
LAU, pot prescriure. Per tant, si se sol·licita l’actualització de la renda passat aquest 
termini, la possibilitat d’actualitzar-la haurà prescrit.
En aquest cas, el termini de prescripció aplicable és el transcurs de deu anys 
(art. 121-20 CCCat) i el dies a quo és la data d’entrada en vigor de la LAU, que és el 
moment a partir del qual es va conferir als propietaris la possibilitat d’actualitzar la 
renda. Així doncs, el transcurs del termini de prescripció comportarà la impossibilitat 
de reclamar el compliment de la pretensió (l’actualització de la renda). 
En el mateix sentit, la mateixa LAU estableix en la disposició addicional desena: 
[…] todos los derechos, obligaciones y acciones que resulten de los contra-
tos de arrendamiento contemplados en la presente ley, incluidos los subsistentes a 
la entrada en vigor de la misma, prescribirán cuando no exista plazo específico de 
prescripción previsto, de acuerdo con lo dispuesto en el régimen general contenido 
en el Código Civil. 
Per tant, la mateixa LAU reconeix que els drets derivats dels contractes regulats 
per la LAU poden prescriure. 
A favor de la prescripció de les actualitzacions de la renda podem esmentar la 
Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 10a) de 31 de juliol de 2017, 
que diu: 
Entiende esta Sala, al igual que lo hizo la resolución judicial de primera 
instancia, que el derecho a actualitzar la renta dimanante de los contratos celebra-
dos con anterioridad al 9 de mayo de 1985, de carácter intemporal según el último 
precepto indicado, se reformuló con la entrada en vigor de la LAU vigente, de 
forma que, consecuentemente, pasó a ser prescriptible por mor de lo establecido 
en las disposiciones transcritas, sin que lo recogido en la transitoria segunda A)1 
pueda entenderse, como pretende la parte apelante, sin conjugarlo con las salve-
dades que ella misma prevé, entre las que se encuentra la nueva regulación de la 
actualización de rentas contemplada en el apartado D)11 siguiente, que, por in-
dicación de la adicional décima, se configura como un derecho sujeto al régimen 
general de prescripción del Código civil. De esta forma, el artículo 101 del texto 
refundido de la Ley de arrendamientos urbanos aprobado por Decreto 4104/1964, 
de 24 de diciembre, no deviene en absoluto de aplicación, y la STS 848/2010, de 
27 de diciembre, que invoca recurrentemente la impugnante, no contempla ningún 
supuesto de prescripción ni detenta analogía alguna con el presente caso. Así pues, 
ADOLFO LUCAS ESTEVE 
168 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 25 (2022) 
la acción para elevar la renta ha prescrito, pues pudiendo ejercitarse a partir del 
1 de enero de 1995, fecha de entrada en vigor de la LAU según la disposición final 
segunda de este texto legal, no se ha hecho hasta bien pasados los quince años a que 
se refiere el antiguo artículo 1964 del CC, aplicable al caso.
I, en l’àmbit català, podem referir la Sentència de l’Audiència Provincial de Bar-
celona (Secció 4a) del 15 d’octubre de 2021, que diu: 
Esta Sala considera que el derecho o la pretensión de actualizar la ren-
ta establecida en la disposición transitoria segunda de la LAU es prescriptible. 
Y también consideramos que, en este caso, existe un dies a quo, esto es, la fecha 
de entrada en vigor de la ley, a partir de la cual se facultó a los propietarios para 
actualizar la renta. Por lo que el transcurso del plazo de prescripción comportará 
la imposibilidad de reclamar la actualización de la renta. 
3.  LA PRESCRIPCIÓ DE LES PRETENSIONS DERIVADES DE LA LLEI 
Els arguments analitzats en tractar la prescripció de l’actualització de la renda 
prevista en la LAU es poden traslladar a tots aquells casos en els quals una llei confe-
reix un dret, i una pretensió, als particulars. 
Amb relació a aquesta afirmació, hem d’aclarir el següent: 
— en primer lloc, ha de tractar-se d’un cas en què hi hagi una pretensió, és a dir, 
el poder de reclamar el compliment a una altra persona, i en què aquesta pretensió 
derivi directament d’una llei; 
— en segon lloc, l’article 121-2 CCCat regula les pretensions no prescriptibles 
i estableix: 
No prescriuen les pretensions que s’exerceixen mitjançant accions mera-
ment declaratives, incloent-hi l’acció de declaració de qualitat d’hereu o hereva; les 
de divisió de cosa comuna; les de partició d’herència; les de delimitació de finques 
contigües, ni les d’elevació a escriptura pública d’un document privat, ni tampoc 
les pretensions relatives a drets indisponibles o les que la llei exclogui expressament 
de la prescripció. 
Per tant, el CCCat no fa cap distinció entre les pretensions derivades de l’acord 
entre les parts i les pretensions derivades de la llei, i, com a regla general, no s’han de 
fer distincions allí on la llei no en fa. 
Finalment, és necessari distingir entre: a) l’aplicació del règim jurídic d’un dret 
subjectiu constituït pels particulars i b) el fet que la llei atorgui directament un dret. 
LA PRESCRIPCIÓ DE LES PRETENSIONS DERIVADES DE LA LLEI
Revista Catalana de Dret Privat, vol. 25 (2022) 169 
a) En cas d’aplicació del règim jurídic d’un dret, les parts pacten la constitució 
d’un determinat dret subjectiu (real o de crèdit) i aquest dret confereix als particulars 
un conjunt de facultats que estan establertes en la llei. Per exemple, les facultats del 
propietari d’usar, gaudir i disposar d’un bé. 
Aquest cas és diferent del que hem vist, ja que aquí la llei no confereix direc-
tament una determinada pretensió a un particular, sinó que s’aplica el règim jurídic 
corresponent al dret que ha estat constituït per voluntat dels particulars. 
b) En cas que la llei atorgui directament un dret a un particular o a un grup de 
particulars, no és la voluntat dels particulars la que crea la pretensió, sinó la llei. Així, 
per exemple, pot succeir que una modificació legal desconeguda per les parts com- 
porti que sigui la llei, directament, la que confereixi una pretensió als particulars, tal 
com hem vist en el cas de l’actualització de la renda en la LAU.
Així doncs, quan la llei atribueix directament una pretensió a un particular, 
aquesta pretensió està subjecta a prescripció i, com totes les altres pretensions, pot 
prescriure amb independència que hagi estat conferida per una norma jurídica. 


La prescripció de les pretensions derivades de la llei

Hernández Codina, Ana

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 25 (2022) 173 
Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 25 (2022), p. 173-176
ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993
http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.180
CRÒNICA DE LES JORNADES «LA INCORPORACIÓ AL DRET 
ESPANYOL DE LES DIRECTIVES (UE) 2019/770 I 2019/771 EN MATÈRIA 
DE CONTRACTES DE SUBMINISTRAMENT D’ELEMENTS DIGITALS 
I DE COMPRAVENDA»
Els dies 30 de març i 6 d’abril de 2022 es van celebrar, a l’Aula Magna de la Fa-
cultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB), les jornades «La incorporació al 
dret espanyol de les directives (UE) 2019/770 i 2019/771 en matèria de contractes de 
subministrament d’elements digitals i de compravenda». Aquestes jornades, dirigides 
per la Dra. Lídia Arnau Raventós, professora agregada de Dret Civil de la Universitat 
de Barcelona, han estat organitzades en el marc de les activitats de transferència de 
coneixement del projecte DER 2017-82129-P, «El derecho de bienes en la sociedad 
digital europea: mecanismos de adquisición, transmisión y gravamen», en col·labo-
ració amb la Càtedra Jean Monnet de Dret Privat Europeu, l’Agència Catalana del 
Consum, el Grup de Recerca de Dret Civil Català (2017 SGR 151) i el Departament 
de Dret Privat de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. 
Les jornades van ser inaugurades pel Dr. Jaume Tarabal Bosch, professor agregat 
de Dret Civil de la Universitat de Barcelona, i hi van assistir nombrosos estudiants, 
investigadors i docents de dret i de titulacions afins al món jurídic. Les jornades es 
van celebrar en dues sessions: la primera, el dia 30 de març de 2022, es va centrar en 
l’anàlisi i l’exposició dels aspectes més rellevants d’ambdues directives des de l’òptica 
comunitària, així com en la seva transposició al dret civil català; en la segona jornada, 
el dia 6 d’abril de 2022, es va abordar aquesta darrera qüestió, centrada en els drets 
civils espanyol, francès i portuguès. Així, les jornades van consistir en un total de set 
ponències a càrrec d’investigadors, tant nacionals com internacionals, especialistes en 
dret contractual, les quals van donar lloc a un debat científic sobre la matèria que ens 
ocupa. 
La primera ponència, «Mercat digital i dret contractual de consum a la Unió 
Europea», va ser a càrrec de la Dra. Esther Arroyo Amayuelas, catedràtica de dret 
civil de la Universitat de Barcelona. La Dra. Arroyo va fer una presentació general en 
la qual va destacar les qüestions més innovadores de les directives (UE) del Parlament 
Europeu i del Consell 2019/770, relativa a determinats aspectes dels contractes de 
subministrament de continguts i serveis digitals, i 2019/771, relativa a determinats 
aspectes dels contractes de compravenda de béns. Va remarcar que es tracta de dues 
directives mitjançant les quals el legislador europeu s’adapta als canvis tecnològics i 
dona resposta a les necessitats d’una societat en la qual s’han imposat nous models de 
consum, com ara la contractació a través de plataformes. Com a aspectes destacables 
d’ambdues directives, la Dra. Arroyo va mencionar, entre d’altres, la regulació per 
MISCEL·LÀNIA
174 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 24 (2022) 
primera vegada de la conformitat jurídica i l’extensió del concepte de manca de con-
formitat, que ara cobreix també els contractes de subministrament i de continguts i 
serveis digitals, així com la regulació de determinats deures postcontractuals, com ara 
el deure de l’empresari de subministrar les actualitzacions.
A continuació, la Dra. Lídia Arnau Raventós va presentar la ponència «Què ha 
canviat, després del Decret llei 27/2021, en la regulació catalana en matèria de compra- 
venda?», en la qual va abordar la incorporació de la Directiva 2019/771 al dret civil 
català mitjançant el Decret llei 27/2021, del 14 de desembre, convalidat el 26 de gener 
de 2022. La Dra. Arnau, tot recordant que la regulació del contracte de compravenda 
en el Codi civil de Catalunya (CCCat) es fa amb independència de la modalitat de 
contractació, va assenyalar i sintetitzar els aspectes més rellevants de la reforma del 
llibre sisè del CCCat en aquest àmbit i va posar un èmfasi especial en dues qües- 
tions: per una banda, la consideració dels béns immaterials com a béns susceptibles 
de ser objecte del contracte de compravenda; per l’altra, la reforma de l’article 621-24 
CCCat, que va qualificar com un dels canvis amb major transcendència pràctica, atès 
que ara generalitza la presumpció de manca de conformitat i incorpora un increment 
substancial dels terminis en què aquesta es pot manifestar. 
Per a finalitzar, la Dra. Mariló Gramunt Fombuena, professora titular de Dret 
Civil de la Universitat de Barcelona, va concloure la jornada amb la ponència «Con-
formitat i modificació dels continguts i serveis digitals». Seguint la línia de la ponència 
precedent, va analitzar la incorporació de la Directiva 2019/770 al dret civil català 
mitjançant el Decret llei 27/2021, del 14 de desembre, i va destacar que, a diferència de 
la Directiva 2019/771 —que deroga la Directiva 1999/44/CE—, la Directiva 2019/770 
no tenia precedents legals. La Dra. Gramunt va fer un clarificador repàs de la nova 
secció quarta del capítol i del llibre sisè del CCCat, relativa al subministrament de 
continguts i serveis digitals. Entre altres qüestions, va fer referència a la facultat del 
subministrador de modificar unilateralment el contracte (art. 621-70 CCCat), pre-
sumiblement com a resultat de l’acció dels lobbys de la indústria tecnològica, i va 
destacar que aquesta no és habitual fora dels sectors regulats. 
La Dra. Lídia Arnau Raventós va inaugurar, el dia 6 d’abril de 2022, la segona 
sessió de les jornades. Aquesta segona part, tal com s’anunciava en línies anteriors, es 
va dedicar a la incorporació de les directives (UE) 2018/770 i 2019/771 a l’ordenament 
jurídic estatal, així com a dos ordenaments jurídics territorialment propers: el francès 
i el portuguès. La Dra. Margarita Castilla Barea, professora titular de Dret Civil de la 
Universitat de Cadis, va iniciar la sessió amb la ponència «La falta de conformidad de 
los bienes muebles con el contrato tras la adaptación del TRLGDCU a las directivas 
(UE) 2019/770 y 2019/771», en la qual va fer una introducció a l’àmbit d’aplicació 
de les directives en relació amb el supòsit que genera responsabilitat del venedor: 
manca de conformitat en sentit tècnic i preexistent a l’entrega del bé o en els terminis 
establerts legalment. En general, la Dra. Castilla va reprovar la falta d’unificació del 
règim de vicis ocults en l’ordenament jurídic espanyol, que ara es troba dispersat en el 
MISCEL·LÀNIA
Revista Catalana de Dret Privat, vol. 24 (2022) 175 
Codi de comerç, en el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i 
usuaris (TRLGDCU) i en el Codi civil. Aquesta dispersió normativa genera, segons 
la Dra. Castilla, una sensació d’injustícia entre els consumidors, i per aquest motiu va 
proposar una normativa unificadora per a tots els règims, en la línia de l’opció triada 
pel legislador català pel que fa al contracte de compravenda. 
Seguidament, la Dra. M. Teresa Álvarez Moreno, catedràtica de dret civil de la 
Universitat Complutense de Madrid, va presentar la ponència «Garantía legal, co-
mercial y servicios postventa tras la implementación de las directivas (UE) 2019/770 
y 2019/771: ¿evolución o involución de la protección del consumidor?», en la qual 
va oferir una panoràmica general dels remeis dels quals disposa el consumidor en 
cas de manca de conformitat de béns, continguts o serveis digitals (art. 117 i seg. 
TRLGDCU). La Dra. Álvarez va insistir en la preferència del legislador pels remeis 
que donen prioritat al principi de conservació del contracte —l’esmena de la manca 
de conformitat i la reducció del preu—, llevat que la manca de conformitat sigui greu 
o que el consumidor es negui al sanejament. En resum, per a la Dra. Álvarez, la nova 
regulació representa una millora en la protecció dels consumidors —per la incorpo-
ració, entre d’altres, de mesures complementàries, com ara la suspensió del pagament 
fins que l’empresari compleixi les seves obligacions—, si bé lamenta el major grau de 
confusió en l’aplicació jerarquitzada dels remeis. 
A continuació, el professor Yves Picod, catedràtic de dret privat i director de 
l’École Doctorale de Développement et Dynamiques Spatiales, Transfrontalières et 
Interculturelles de Perpignan, va abordar la ponència «La transposición francesa de 
29 de septiembre de 2021 en materia de garantía de conformidad: aspectos especí-
ficos». La incorporació esmentada en el títol al Codi de consum francès (Code de 
la consommation) es va fer mitjançant l’Ordonnance nº 2021-1247 du 29 septembre 
relative à la garantie légale de conformité pour les biens, les contenus numériques 
et les services numériques. El professor Picod es va centrar, entre altres qüestions, 
en l’àmbit d’aplicació de la reforma, en els remeis contractuals i, atesa l’originalitat 
del sistema francès en comparació amb altres ordenaments jurídics, en el sistema de 
sancions. Pel que fa a l’àmbit d’aplicació, especialment l’àmbit d’aplicació personal, 
va destacar que l’ordenament jurídic francès inclou tant els venedors professionals 
com els no professionals —persones jurídiques que actuen fora de l’àmbit professi-
onal—, cosa que significa una extensió de l’àmbit de protecció. Respecte als remeis 
contractuals, que es regulen i s’apliquen de manera jerarquitzada, el professor Picod 
va posar en relleu la voluntat «ecologista» del dret francès en promoure la reparació 
per sobre de la substitució. Finalment, pel que fa a les sancions, Picod va exposar 
l’existència no només de sancions civils («amende civile»), sinó també de quantioses 
multes administratives.
El professor Jorge Morais Carvalho, professor associat i sotsdirector de la 
NOVA School of Law, de Lisboa, va tancar les jornades amb la ponència titulada «La 
incorporación de las directivas (UE) 2018/770 y 2019/771 al ordenamiento jurídico 
MISCEL·LÀNIA
176 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 24 (2022) 
portugués». El ponent va repassar la història de la regulació de la compravenda de 
béns de consum a Portugal, des de la Llei 29/81, del 22 d’agost de 1981, de defensa 
del consumidor, fins al Decret llei 84/2021, del 18 d’octubre, que regula els drets del 
consumidor en la compravenda de béns, continguts i serveis digitals, i que incorpora 
al dret portuguès les directives (UE) 2019/771 i 2019/770. En resum, el professor Mo-
rais va titllar la reforma de règim protector del consumidor en alguns aspectes —com 
ara pel que fa al termini de responsabilitat de l’empresari, que s’amplia a tres anys—, 
però no tant en d’altres —com ara pel que fa als límits de la responsabilitat de l’em-
presari per missatges publicitaris—. Es tracta, en termes generals, d’un règim menys 
rigorós que el seu predecessor, cosa que comporta, d’acord amb el ponent, un esforç 
d’interpretació més exigent. 
En conclusió, les jornades «La incorporació al dret espanyol de les directives 
(UE) 2019/770 i 2019/771 en matèria de contractes de subministrament d’elements 
digitals i de compravenda» han estat molt enriquidores, ja que acadèmics de re- 
conegut prestigi nacional i internacional en matèria de dret contractual han exposat 
les principals novetats que incorporen, en diferents ordenaments jurídics nacionals, les 
directives (UE) 2019/770 i 2019/771, i han advertit també de les qüestions més con-
flictives i d’escassa tècnica legislativa de la nova regulació. 
Ana Hernández Codina
Becària d’iniciació a la recerca
Departament de Dret Privat
Universitat de Barcelona


Crònica de les Jornades "La incorporació al dret espanyol de les directives (UE) 2019/770 i 2019/771 en matèria de contractes de subministrament d’elements digitals i de compravenda"

Lamarca Marquès, Albert

RECENSIONS
148 Revista de Dret Històric Català, vol. 23 (2024) 
EL MANUAL NOTARIAL DELS ANYS 1647 A 1655 DE FRANCISCO 
VILAR, NOTARI DE CERET I EL VOLÓ, ESTUDI I TRANSCRIPCIÓ  
A CURA DE JOAN PEYTAVÍ DEIXONA1
El Dr. Joan Peytaví Deixona, catedràtic de la Universitat de Perpinyà i membre 
de l’Institut d’Estudis Catalans, ha publicat la transcripció d’un manual notarial dels 
antics comtats de Rosselló i Cerdanya durant els anys de la Guerra de Successió. El 
treball es presenta en dos volums i pertany a la col·lecció «Acta Notariorum Catalo-
niae», dirigida pel Dr. Josep M. Sans i Travé, de la Fundació Noguera, el bon fer de 
la qual mai no serà prou lloat per als estudis històrics catalans, especialment per als 
jurídics. Anteriorment l’autor ja havia col·laborat amb la Fundació Noguera en ocasió 
de la publicació el 2004 d’El Manual de 1700 de Jaume Esteve, notari de Perpinyà. 
L’obra presenta un gran interès historiogràfic i jurídic des de diversos punts de 
vista. D’antuvi cal assenyalar que es tracta d’un treball doble. D’una banda, consisteix 
en la transcripció completa del manual del notari de Ceret i el Voló Francisco Vilar 
dels anys 1647 a 1655, corresponentment anotada i indexada pel Dr. Peytaví. De l’al-
tra, aquesta transcripció va precedida d’un completíssim estudi introductori de prop 
de dues-centes pàgines en què l’autor posa en context el document històric transcrit i 
desenvolupa amb detalls totes les qüestions que planteja. Partint d’un text molt con-
cret, l’autor té la virtut de fer un acurat treball històric sobre els antics comtats en un 
moment determinant de la nostra història. 
El manual notarial transcrit està custodiat a l’Arxiu Departamental dels Pirineus 
Orientals, a Perpinyà. Les escriptures i les actes que s’hi recullen —prop de quatre- 
centes cinquanta— van ser autoritzades pel mateix Francisco Vilar, però també, i so-
bretot, per altres notaris o escrivans substituts d’ell, com Josep Puig o Hierònim Sa-
boya, tant a Ceret com al Voló i en altres pobles veïns, com Sant Joan de Pladecorts, 
fet que ofereix una bona perspectiva d’aquest rodal a cavall del baix Vallespir i el 
Rosselló com a lloc de pas privilegiat i escenari d’esdeveniments històrics importants. 
La majoria dels documents estan redactats en català, cosa que dona un gran valor a 
l’obra, però també n’hi ha molts en llatí, com era habitual a l’època. De fet, l’ús d’una 
llengua o l’altra molt sovint té a veure amb el document que s’autoritza i el seu contin-
gut, però també amb el notari o l’escrivà que hi intervé i els seus coneixements. L’obra 
consta d’un detalladíssim estudi filològic dels textos des de diverses perspectives lin-
güístiques, com ara la històrica o la dialectològica.
En la introducció al manual notarial, el Dr. Peytaví porta a terme un complet 
estudi de les diferents actes i escriptures que conté. Tanmateix, l’estudi inicial depas-
sa molt el que hauria de ser una breu introducció prèvia per a situar el lector abans 
1. Barcelona, Fundació Noguera, 2022, 2 vol., 948 p. (Acta Notariorum Cataloniae; 30).
RECENSIONS
Revista de Dret Històric Català, vol. 23 (2024) 149 
d’accedir a la lectura del text. Es tracta d’un treball monogràfic sobre un moment 
històric precís, els anys de la Guerra de Successió, en el territori concret que abraça el 
manual notarial transcrit, tot resseguint el fil de la vida del notari Francisco Vilar i dels 
seus connaturals. Bon coneixedor de la història, la geografia, la societat i la llengua 
nord-catalanes, el Dr. Joan Peytaví elabora una completa monografia sobre uns temps 
de guerra, pesta, crisi i devastació per a les comarques nord-catalanes.
La lectura acurada del manual notarial posa en evidència el procés de substitució 
lingüística, social i cultural portat a terme a les comarques nord-catalanes. Per bé que 
aquest procés ha estat conseqüència de diversos segles, el jurista i historiador català 
del segle xxi hi troba la mateixa cultura, la mateixa societat i la mateixa llengua que en 
altres indrets del Principat d’aleshores i del present. Singularment, això és així pel que 
fa al dret, en què les institucions jurídiques catalanes, recollides al volum compilatori 
del 1585 Constitutions y altres drets de Cathalunya, junt amb les grans obres jurídi-
ques del moment, desfilen pels diferents documents tal com ho podrien fer en qual- 
sevol altra notaria del país d’aquells temps. Des del punt de vista jurídic, el docu-
ment és molt rellevant. El jurista modern hi troba l’ús de les clàssiques institucions 
catalanes del dret patrimonial, el dret de família i el dret de successions. Aquest dret 
es va continuar aplicant al Rosselló malgrat l’annexió a França, però la seva vigència 
acabaria amb l’aprovació del Codi civil dels francesos l’any 1804, l’anomenat Code 
Napoléon. Al Principat, un segle abans, el Decret de Nova Planta, subsegüent a la 
Guerra de Successió, també impactaria fortament en aquest dret i el posaria en grans 
dificultats a la pràctica, per bé que podria perviure per l’absència d’una revolució 
posterior de la magnitud de la francesa a l’Estat espanyol. 
Un document d’aquest tipus com el transcrit s’ha de posar en el context de la 
pràctica notarial a l’època moderna, en què no tots els notaris tenien formació jurídica 
i alguns només eren el que aleshores es denominaven escrivans, els quals basaven el 
seu ofici en la pràctica i el seguiment dels formularis existents. El manual notarial de 
Francisco Vilar reproduïa models d’escriptures i de documents heretats de notaris 
precedents i continuava un estil determinat. Pel que fa a la llengua dels textos, ja s’ha 
indicat que el professor Peytaví en fa un estudi de gran abast, amb l’interès que hi 
detecta els elements propis del dialecte rossellonès, així com la influència dels occita-
nismes, que donen lloc a índexs específics. Des del punt de vista historicojurídic, cal 
assenyalar l’ús de les formes i la terminologia tradicionals catalanes genuïnes, així com 
el de moltes expressions típiques de la pràctica jurídica catalana tradicional. L’autor 
presenta també uns detalladíssims índexs tant de llocs com de persones, i dels tipus 
de documents notarials transcrits, que presenten una gran utilitat per a qui consulta 
l’obra, per tal d’identificar amb precisió l’objecte de la recerca que porta a terme.
La documentació transcrita presenta un gran interès per al lector actual i molt 
especialment per al jurista català, que s’hi acosta amb el coneixement del dret civil 
vigent actualment. En el manual hi ha un gran nombre de documents relatius a la vida 
privada i quotidiana d’aleshores, des d’una perspectiva jurídica. Tanmateix, també hi 
RECENSIONS
150 Revista de Dret Històric Català, vol. 23 (2024) 
ha documentació referida al dret públic, per exemple sobre els procediments d’in-
saculació per a l’elecció dels càrrecs locals, una pràctica catalana tradicional que s’ha 
revalorat recentment. 
D’entre els documents transcrits, tenen una importància cabdal els testaments, 
amb els corresponents inventaris posteriors a l’obertura de la successió, i els capí-
tols matrimonials. En contrast amb la pràctica actual, cal destacar la rellevància dels 
béns mobles en els testaments, en contrast amb el que ara en diríem diners, que no 
hi abunden, i sobretot la importància de les rendes com a font d’ingressos a l’edat 
moderna, amb la figura dels censals i violaris. El parament de la casa sol ser objecte 
de descripcions detallades i de llegats individualitzats. Una qüestió recurrent és la 
posició de la vídua i les disposicions adoptades en atenció a aquest estat, així com 
la fortalesa de la vídua catalana en el dret tradicional, derivada de les previsions de la 
constitució «Hac Nostra» de les Corts de Perpinyà del 1351, de Pere el Cerimoniós. 
En aquesta constitució es regulaven el tradicional any de plor, l’usdefruit vidual i la 
institució cabdal de tot el sistema matrimonial català, que es coneixia com la tenuta. 
El Dr. Peytaví hi fa referència de manera singular i cal dir que alguns dels aspectes 
que s’hi recollien estan previstos en el Codi civil de Catalunya vigent. L’aversió a la 
falta de descendència es reflecteix en els testaments amb les vinculacions derivades 
dels fideïcomisos. En els testaments, a diferència del que succeeix avui, hi ha sempre 
reservada una part per a la beneficència en formes molt diverses, com ara misses, 
sufragis o llegats en favor dels pobres. Sorprèn, en aquest punt, que en alguns testa-
ments es deixi un florí d’or al rei, un enigma que estaria bé desentranyar. Una bona 
part dels testaments s’atorguen en ocasió de la darrera malaltia del causant. Pel que fa 
als capítols matrimonials, no hi afloren grans patrimonis, ni tampoc un alt nivell de 
riquesa, i hi sovintegen els anomenats bracers, els quals cal situar entre els integrants 
de la part més baixa de la piràmide social de l’època, el poble menut. Tenen un gran 
interès històric els inventaris dels dots aportats al matrimoni, integrats per diners i 
una caixa on s’inclouen el parament de casa i els objectes personals més comuns 
i necessaris a l’època.
D’entre els documents singulars, cal ressenyar les concòrdies de pau i treva en-
tre veïns enfrontats, els quals es comprometen a no tenir més conflictes durant cent 
un anys. També destaca l’atorgament d’una donació per causa de mort, per part d’un 
soldat que va a la guerra. Al manual sovintegen les compravendes a carta de gràcia, 
com a mitjà per a obtenir un finançament que a l’època no podia resultar dels préstecs 
actuals amb garantia hipotecària i que establia una relació duradora entre comprador 
i venedor. En aquestes vendes amb empenyorament es posa en relleu la dificultat 
econòmica del moment, ja que s’afirma que es fan per a poder menjar i pagar deutes. 
També hi destaquen el que ara en diríem arrendaments rústics o contractes de conreu, 
amb el recurs a la clàusula immemorial de pactar-se «a ús i costum de bon pagès». En 
aquest àmbit agrícola aflora la importància de la producció i del comerç de la vinya 
i del vi, que a l’època encara es refereix al «vi vermell» per a l’actual vi negre. Nota-
RECENSIONS
Revista de Dret Històric Català, vol. 23 (2024) 151 
rialment també són remarcables dos documents clàssics catalans: els debitoris i les 
àpoques. És a dir, els reconeixements de deutes i les cartes de pagament. Amb aquesta 
terminologia tradicional es feia referència a dos documents molt importants a l’època, 
que la normativa fiscal moderna ha posat en entredit i ha relegat.
Mereix un capítol a part tota la documentació relativa a les mesures adoptades 
per fer front a l’epidèmia de pesta dels anys 1652 a 1654. Aquesta és una situació 
que porta el lector a reflexionar fortament tot comparant-la amb l’experiència més 
propera de la pandèmia de COVID-19 viscuda recentment. S’hi reflecteixen totes les 
pràctiques sanitàries d’aleshores i també l’impacte en la vida quotidiana. Aquella pesta 
va donar lloc a una sèrie de testaments dels malalts que es recullen entre la documen-
tació transcrita. Tot plegat també ens recorda com els catalans han hagut d’afrontar 
moments difícils en la història, juntament amb greus crisis sanitàries que s’han afegit 
a les polítiques, com l’esmentada durant la Guerra dels Segadors, la posterior durant 
el setge de Barcelona al final de la Guerra de Successió, la dels anys 1918 i 1919 o, 
recentment, la del 2020 en un context també prou difícil. 
L’obra s’acaba amb diversos annexos incorporats a la transcripció del manual, 
en què es recullen documents vinculats a la vida del notari Francisco Vilar, de gran 
interès historiogràfic i jurídic. Així, a banda del seu detalladíssim testament i el sub-
següent inventari, com no podia ser altrament tractant-se d’un notari hisendat, s’hi 
recullen el procediment i el judici seguits pel Consell Sobirà del Rosselló contra Fran-
cisco Vilar i el seu fill Josep Vilar entre el 1674 i el 1676, en què se’ls acusa del crim 
de lesa majestat i del de traficar amb ferro en un territori de frontera que canvia de 
sobirania en pocs anys. Vilar és condemnat a l’exili perpetu de la seva vila de Ceret i 
a una pena econòmica. Des de la perspectiva actual, aquest darrer document presenta 
un gran interès i genera una forta perplexitat, com també una certa melangia. Es tracta 
d’un procés entre catalans al Rosselló com a conseqüència de l’annexió a França. El 
que fins aleshores era lliure comerç, ara podia ser considerat contraban, i el nou estat 
d’adscripció implicava un enfrontament de fidelitats entre la tradicional espanyola 
i la nova francesa que, al capdavall, en tots dos casos era fidelitat a la terra catalana. 
Una fidelitat catalana que era títol d’honor de Perpinyà, la vila cabdal dels comtats. 
Aquesta fidelitat a la terra durant anys només va provocar enfrontaments fratricides 
que des d’una perspectiva històrica cal lamentar. En aquella mateixa època, el 1646, es 
va publicar el llibre d’Alexandre de Ros Cataluña desengañada, de signe totalment 
contrari, en el qual l’autor afirma que «los mayores enemigos de Cataluña son los 
mismos Catalanes» i que «venza el español, o el francés, siempre Cataluña ha de que-
dar destruïda», entre altres reflexions sobre el conflicte d’aleshores. En aquest context 
es dona compte de les conseqüències dramàtiques de la conspiració de Vilafranca de 
Conflent del 1674 i de l’ocupació espanyola de Ceret del mateix any. Aquests fets, 
com tants d’altres, són testimoni que per als nord-catalans d’aleshores els conflictes, 
la guerra i les dificultats no es van acabar amb la Pau de Westfàlia del 1648 ni amb el 
Tractat dels Pirineus del 1659. 
RECENSIONS
152 Revista de Dret Històric Català, vol. 23 (2024) 
En la seva presentació, el Dr. Peytaví fa referència a un breu dietari de Francisco 
Vilar trobat en un altre manual notarial i que ell mateix va publicar precedentment, 
i exposa, de manera lacònica i ben gràfica, que tant aquest dietari com d’altres que 
van florir a l’època tenien per finalitat narrar la «infortuna, injustícia i infelicitat» 
que vivien els catalans dels comtats en aquells anys duríssims de la guerra, amb les 
seves dramàtiques conseqüències. Prop de quatre segles després, aquesta mateixa sen-
sació la podem tenir els catalans que ens acostem a conèixer els textos que reflecteixen 
la vida catalana del Rosselló d’aleshores i la duresa viscuda en aquells anys, en què una 
de les moltes revolucions catalanes tindria conseqüències devastadores per a la nació. 
Com a testimoni d’aquest temps ens resten el castell de Salses a tocar de les Corberes, 
un insepult cadàver gegantí —parafrasejant Jacint Verdaguer a «Els dos campanars» 
d’El Canigó—, i a París l’edifici del Col·legi de les Quatre Nacions, actual seu de 
l’Institut de França, establert pel Cardenal Mazzarino en el seu testament el 1661 
perquè poguessin allotjar-s’hi estudiants rossellonesos. Malgrat tota aquesta història 
tan adversa, avui dia podem sentir la fortuna, la justícia i la felicitat pel fet que grans 
investigadors com el Dr. Joan Peytaví Deixona, des de la Universitat de Perpinyà i 
l’Institut d’Estudis Catalans, portin a terme un tasca acadèmica de primer nivell d’es-
tudi i de difusió del coneixement d’aquest patrimoni històric nord-català.
Albert Lamarca Marquès
Universitat Pompeu Fabra


El manual notarial dels anys 1647 a 1655 de Francisco Vilar, notari de Ceret i el Voló, estudi i transcripció a cura de Joan Peytaví Deixona

Casas, Jaum

Suñé, Josep M.

Medalles que honoren
metges i farmacèutics catalans
*
JAUME CASAS I JOSEP M. SURE
Càtedra d'Història de la Farmàcia i Legislació.
Facultat de Farmàcia. Barcelona.
Les medalles, des de la seva primera aparició en temps dels romans, han
constituït uns exceHents documents històrics per a commemorar esdeveni­
ments i honorar personatges.
Dins la Numismàtica, les medalles es consideren éssers físics, que sense
tenir el valor comercial d'intercanvi reservat aquest a les monedes, són en­
cunyades per a donar constància de determinades celebracions a personat­
ges. Són, sens dubte, un fidel reflex de les vicissituds socials i constitueixen
una singular mostra de la cultura del país que les emet, al marge de les
connotacions històriques pròpies de cada medalla.
Catalunya ha sabut honorar amb medalles i plaques molts dels seus
insignes ciutadans, i els seus professionals de les Ciències de la Salut no
havien d'ésser una excepció. En aquest treball s'intenta recollir exemplars
numismàtics que enclouen en llur composició metges i farmacèutics nascuts
a Catalunya, i d'altres que, sense ésser oriünds, han desenvolupat gran part
de la tasca professional a terres catalanes
No es pretén fer una recopilació exhaustiva de totes aquestes peces nu­
mismàtiques, sinó treure a la llum pública un conjunt de medalles i plaques,
en gran part desconegudes.
Cornunicació presentada al IV Congrès d'Història de la Medicina Catalana (Po­
blet, 1985).
266 J. CASAS-J. M. SUÑÉ
Unicament tres farmacèutics catalans han aparegut gravats a les meda­
lles i, curiosament, el motiu d'encunyació en tots tres casos fou per activitats
alienes a la seva condició: Salvador Andreu i Grau (Barcelona, 1841-1Y28),
il·lustre farmacèutic i fundador dels laboratoris que porten el seu nom, en
un exemplar de bronze argentat (50 mm) (Fig. 1) de la sèrie realitzada per
Pujol titulada "Catalans Illustres», per haver estat el promotor de la ur­
banització de la muntanya del Tibidabo, com es cita en el dors, sota l'escut
de la Ciutat Condal. Josep Agel! i Agell (El Maresme, 1882 - Barcelona, 1973)
en una medalla de bronze (45 mm) (Fig. 2) encunyada en ocasió del «Saló
Internacional de la Química» (Expoquimia 75) celebrat a Barcelona l'any
1975. Finalment, Josep Vilaret i Montfort (Barcelona, 1924- ), farma­
cèutic barceloní, fundador de Ia societat cultural «Amics del Romànic» tal
com figura a l'anvers de la peça que aquesta societat va manar encunyar amb
motiu de les seves cent excursions cultural= Aquesta medalla (Fig. 3), amb
una tirada limitada de 100 exemplars, es va realitzar en bronze de 60 mm i
fou gravada per Vallmitjana el 13 de desembre de 1981.
D'entre els professionals de la Medicina, potser hagin estat els oftal­
mòlegs els més gravats en peces numismàtiques, possiblement degut a la
ben guanyada fama internacional que poseeix l'oftalmologia catalana. La
família Barraquer i Hermenegild Arruga en són un clar exemple.
L'Institut Barraquer té establerta una medalla de premi (50 mm) de
coure en la que hi figura gravat el bust del primer oftalmòleg de la família,
Josep Antoni Barraquer i Roviralta (Barcelona, 1851-1924), amb el seu fill,
Ignasi Barraquer i Barraquer (Barcelona, 1884-1965), que també ho està en
altres dues peces amb el mateix anvers: una d'elles i l'altre, fou emesa amb
ocasió del <der Forum Oftalmològic» celebrat a Bogotà (Colombia), l'any 1970.
Aquestes dues medalles foren realitzades per Calicó en bronze daurat (50
mm) (Fig. 4 iS).
Dos fills d'aquest últim Barraquer, oftalmòlegs també tots dos, estan
igualment plasmats en exemplars numismàtics. Josep Ignasi Barraquer i
Moner (Barcelona, 1916-), resident a Bogotà, en una medalla de bronze
daurat (51 mm) (Fig. 6) realitzada també per Calicó, de la que s'encunyaren
400 unitats; en el dors hi figura el símbol de la «Societat Internacional de
Queratoplàstia Refractiva». Joaquim Barraquer i Moner (Barcelona, 1917-),
resident a Barcelona, en una altra d'iguals característiques que l'anterior
(Fig. 7), patrocinada pel "Forum Oftalmològic» amb motiu del centenari del
naixement del seu pare, el qual, a la vegada, està també dibuixat al dors de
la peça, dins d'un quadrat que conté les llegendes allusives.
No acaba aquí la representació numismàtica de la família Barraquer, ja
que un cosí d'Ignasi Barraquer i Barraquer, Lluis Barraquer i Ferré (1887-
1959), figura gravat al costat de Belarmino Rodríguez Arias (1895- ) i An­
rani Subirana i Oller (1903- ), neuròlegs tots tres, en una peça encunyada
amb motiu del 25 aniversari de la fundació de la «Societat Espanyola de
Neurología», celebrat l'any 1974. Aquest exemplar (Fig. 8) fou realitzat per
Pujol amb un mòdul de 50 mm, encunyant-se'n tres peces en or, 10 en argent
i 250 en llautó encourat.
L'altre gran oftalmòleg citat era Herrnenegild Arruga i Liró (Barcelo­
na, 1886-1972) que va prodigar per tot el món la seva mestria com bé indica
la inscripció de sota els seu bust de la placa de 330 X 600 mm, realitzada per
O. Gallo de Bogotà, i que li va dedicar l'Hospital Espanyol de Rosario (Ar-
MEDALLES QUE HONOREN METGES I FARMACEUTICS 267
2
268 l. CASAS -l. M. SUÑÉ
gentina) durant la seva estada el desembre de 1948. També, es troba en una
peça de la sèrie «Catalans Universals» de Calicó en bronze daurat (50 mm);
al dors de la medalla hi ha una inscripció que diu: «ET FACTA EST LUX»,
que simbolitza l'acció curativa de l'oftalmologia (Fig. 9 i íO).
La ginecologia està numismàticament present amb dos dels seus espe­
cialistes : Jaume Balaguero i Pedrol (Barcelona, 1908- Lleida, 1977), que va
exercir aquesta branca de la Medicina a Lleida des del 1934 i que, a més,
fou un dels capdavanters de la numismàtica mèdica a Espanya; fou gravada
en el seu honor una medalla en bronze (60 mm) (Fig. 11) per J. Pràdler de
Checoslovaquia, amb motiu de la seva estada a aquell país. El ginecòleg i
historiador Jesús Pérez Rosales (Manila, 1896-?) fou homenatjat amb dues
medalles: l'una, en coure (60 mm) (Fig. 12), realitzada per A. Llopis i en­
cunyada per Vallmitjana, patrocinada per la Diputació Provincial de Barce
lona en ocasió de la seva donació a la vila de Sitges del «Museo Maricel»,
i l'altre, per Pujol en llautó argentat (35 mm) (Fig. 13) amb ansa, per l'Ajun­
tament de Sitges en declarar-lo fill adoptiu; en el dors d'aquestes peces es
pot apreciar l'escut de la Diputació de Barcelona i de l'Ajuntament de Sitges,
respectivament.
En aquestes mostres medallístiques no hi podien faltar els professionals
sanitaris dedicats a la cirurgia.
Salvadó Cardenal i Fernández (València, 1852- Barcelona, 1928) està ho­
norat en una exemplar de bronze (50 mm) (Fig. 14) encunyat l'any 1925 amb
motiu de les seves noces d'or científiques.
Joaquim Danés i Torres (Olot, 1888-1960), també gran historiador i nota­
ble colleccionista numismàtic, està gravat en una medalla fosa de bronze
(75 mm) (Fig. IS) realitzada per M. Traite (?) i que el «Cercle Filatèlic i Nu­
mismàtic d'Olot» li va dedicar com homenatge a les seves activitats culturals.
Tres medalles perpetuen, fins ara, a Josep True/a i Raspall (Barcelona,
1897-1977): les sèries comercials ja esmentades de «Catalans Universals», de
Calicó en bronze daurat (50 mm) (Fig. 16) i «Catalans Illustres» de Pujol
en llautó argentat (50 mm) (Fig. 17), així com una altra coHecció comercial
titulada «Espanyols Universals del segle xx» del «Instituta Numismático»
dissenyada per M. Prieto, en bronze (80 mm) i en argent (40 mm) (Fig. 18),
en el dors de la qual s'albira un altre simbolisme del gran arbre de la vida,
amb generós fullam i ple de fruits amb evidents ferides que han estat ven­
çudes, curades, per la Ciència de la Cirurgia i el vigor de les seves arrels; un
grafisme amb idèntic simbolisme, consistent en un pitxer recompost, està
gravat en el dors de la medalla de la primera de les sèries citades.
Per últim, Pere Virgili i Ballvé (Vilallonga del Camp, 1699- Barcelona,
1776), considerat el restaurador de la cirurgia a Espanya, està plasmat en
dues peces: en una, el seu bust figura en el dors d'un exemplar (50 mm),
encunyada per Calicó en bronze daurat (40 unitats) i en argent (60 unitats)
a instàncies de la promoció de metges de la Facultat de Medicina de Bar­
celona de l'any 194'� amb motiu de la celebració del seu 40 aniversari pro­
fessional; en el dors de la peça (Fig. 19), ocupant tot el camp, es mostra una
vista de la façana principal de la Facultat. En l'altra peça està representat
conjuntament amb An/ani de Gimbernat i Arboç (Cambril, 1724- Madrid,
1816), un altre insignen cirurgià de finals del segle XVIII i principis del XIX,
editada aquesta (Fig. 20) per la Associació de Cirurgia de Barcelona en dues
versions, catalana i castellana; en el dors, es pot apreciar una mà amb un
MEDALLES QUE HONOREN METGES l FARMACÈUTICS 269
1 2
270 l. CASAS-l. M. SURE
gran ull en el seu interior, símbol de la Cirurgia. Aquest exemplar fou dis­
senyat per Josep M. Subirachs i fabricat en mòdul de 60 mm amb ansa, en
bronze (400 unitats) i argent (15 unitats); i en coure (400 unitats) i en argent
(15 unitats), les versions en català i castellà, respectivament.
Entre els personatges d'altres especialitats mèdiques que han estat gra­
vats en medalles i plaques, es poden citar el dermatòleg Jaume Peiry i Roca­
mora (Reus, 1877 - Barcelona, 1951) a qui fou entregada una placa dedi­
cada pels seus antics alumnes l'any 1930, en coure (59 X 59 mm) (Fig. 21),
obra de E. Monjo, com homenatge per les seves noces d'argent docents, coin­
cidint, a més, amb la celebració del «lcr Congrès Internacional de càncer
de pell».
El catedràtic de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Univer­
sitat de Barcelona, Francesc Garcia-Vulâecasas, que si bé va nàixer a Córdo­
va l'any 1910, ha realitzar tota la seva tasca docent i professional a terra
catalana, fou homenatjat amb un exemplar encunyat per Calicó en bronze
daurat (50 mm) (Fig. 22) pel Departament de Farmacologia amb ocasió de
celebrar les seves noces d'argent al cap de la mateixa; a la part superior del
dors de la medalla es pot apreciar l'escut de la Universitat de Barcelona.
Una medalla fou encunyada per a celebrar el cinquantenari de la fun­
dació del servei públic d'Estomatologia a Barcelona i honorar el seu funda­
dor, Joan Carol i Montfort (Manresa( 1889- ). Fou modelada per l'escul­
tor Joan Rebull i realitzada pel joier Serrahima. En una cara hi figura la
seva imatge i a l'altra una vista de la façana de l'Hospital de la Santa Creu
i de Sant Pau (Fig. 23). Se'n encunyaren 200, de 65 mm, numerades, en bron­
ze, de les quals una placada en or i altra en argent. El servei fou el primer
d'assistència bucodental establert al nostre país i· funcionà a l'antic Hospital
del carrer del Carme fins l'any 1929, quan tots els serveis hospitalaris es
traslladaren a l'Hospital de Sant Pau.
Francese Duran i Reyanls (Barcelona, 1889 - New Haren, EE. UU., 1958),
eminent investigador, està representat en una peça patrocinanda pels orga­
nitzadors del «V Congrès Nacional de Bioquímica», celebrat a Barcelona
l'any 1971, e inclòs el seu bust a l'anvers de la medalla de bronze argentat
(50 mm) (Fig. 24) encunyada per Pujol, en honor a la seva important contri­
bució al desenvolupament de la bioquímica mèdica. Un altre, amb el mateix
cognom però de diferent vessant professional, la hematologia, Frederic Du­
ran i Jordà (Barcelona, 1905 - Manchester, Anglaterra, 1957), fou també
plasmat en una altra peça de bronze argentat (50 mm) (Fig. 25) de Pujol,
editada per l'Associació de Donants Voluntaris de Sang de l'Hospital de
Sant Pau.
Jacint Laporta i Mercader (Barcelona, 1854 Torrelles de Llobregat,
1938), que, al marge del exercici mèdic, destacà com escriptor i historiador,
fou honorat amb una medalla de coure (50 mm) (Fig. 26), dissenyada per
J. P. Ripoll i encunyada per Vallmitjana, patrocinada per la secció d'Inves­
tigacions Històriques del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Sants-Hostafracs,
en el segon aniversari de la seva mort.
Agustí Pedro i Pons (Barcelona, 1898-1971), conegut familiarment a Ca­
talunya com al «Doctor Pere Pons», fou inclòs a la sèrie «Catalans Illustres»
i honorat, com esmenten les llegendes del dors, amb una medalla de coure
argentat (50 mm) (Fig. 27), obra de Pujol.
MEDALLES QUE HONOREN METGES I FARMACÈUTlCS 271
272 J. CASAS - J. M. SUÑÉ
Tampoc podia mancar perpetuat en medalles, un altre català universal,
especialista en urologia, Antoni Puigvert i Gorra (Sta. Coloma de Grama­
net, 1905- ), fundador de l'Institut que porta el seu nom, de prestigi mun­
dial i del qual està dibuixada la façana en el dors de la peça en bronze daurat
(50 mm) (Fig. 28) que li va dedicar Calicó en la sèrie «Catalans Universals».
L'any 1932, la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre de Madrid va en­
carregar un proyecte a l'escultor F. Marés per homenatjar el centenari del
naixement del bacteriòleg descubridor de la vacuna contra el còlera, Jaume
Ferrán i Clúa (Corbera de Terra Alta, 1852 - Barcelona, 1929). En aquesta
magnífica medalla de coure (57 mm) (Fig. 29) es destaca el seu bust a l'an­
vers i, al dors, un llum de ganxo, un microscopi i un llibre situat sobre la
imatge d'un labortori que va servir al savi per a realitzar els seus deseu­
briments.
Un altre metge destacat per les seves tasques alienes a la sanitària i
reflectit a les medalles és Salvador V ilaseca i Anguera (Reus, 1896-1971), his­
toriador, paleontòleg i publicista. El seu cap està representat en una medalla
fosa de bronze (89 mm) (Fig. 30), obra de Ramon Ferran, amb 225 exemplars
de tirada, que va manar encunyar la Junta d'Edicions «Rosa de Reus» de la
seva ciutat natal, en commemoració del 500 aniversari de l'aparició del llibre
català, l'any 1974.
En aquest apretat resum de metges i farmacèutics gravats en numismà­
tica, s'han deixat pel final aquells personatges que han destacat a més a més
en la vessant pública i política. Bartomeu Robert i Yarzâbal (Tampico, Mè­
xic, 1842 - Barcelona, 1902) que fou batlle de Barcelona, motiu pel qual
figura plasmat en dues medalles i una placa. Una de les medalles (Fig. 31),
en coure argentat (50 mm) de Pujol, fou encunyada l'any 1977 per la Cornis­
sió de Restauració del monument que té dedicat a Barcelona; l'altra (Fig.
32), en coure i argent (36 mm) fou dissenyada per S. Benito i Díaz Rodiles
i perteny a la sèrie que honora personatges catalans titulada «Fargaires de
la Generalitat de Catalunya». La placa, de coure amb una bany d'argent
(38 X 53 mm) (Fig. 33), fou realitzada per «Artista Medallística» de Barcelo­
na, l'any 1901.
Per últim, Jordi Pujol i Soley, actual president de la Generalitat, té per
aquesta raó, quatre exemplars; dos pertanyents a sèries ya esmentades,
"Catalans Illustres. (Fig. 34 i «Fargaires de la Generalitat de Catalunya»
(Fig. 35), i els altres dos, en dues sèries, també cornercials, en les que hi està
gravat com a quart president (Fig. 36), a acompanyat dels seus predecesors
al càrrec (Fig. 37). Les dues últimes peces es fabriquen en or, argent i bronze
en diferentes mides, sent el seu disseny obra de Lluis Torrens i Díaz Rediles
(Mundial de Acuñaciones) i de Josep M. Vallcorta (Rarnisa), respectivament.
Com es pot veure, els personatges representants en peces numismàti­
ques amanollen un important ventall d'especialitats sanitàries, però no es
pot oblidar que molts d'ells han estat plasmats per raons marginals a la
seva vessant professional.
També, cal destacar que la major part de les medalles i plaques citadas
han estat encunyades en anys recents. Això, confirma l'evolució que ha tin­
gut en el seu conjunt la numismàtica catalana i espanyola.
Finalrnent, ressenyar que les peces exposades són un primer compendi
d'exemplars relacionats amb les Ciències de la Salut i que deixa el camí
MEDALLES QUE HONOREN METGES I FARMACÈUTICS 273
33
35 o.
3 7
36
274 i. CASAS-l. M. SUÑÉ
obert a possibles aclariments, ampliacions i troballes de tot aquest i altre
material numismàtic que es dediqui a honorar els professionals sanitaris.
Relació de personatges
Agell i Agell, Josep
Andreu i Grau, Salvador
Arruga i Liró, Hermenegild
Balagueró i Pedrol, Jaume
Barraquer Barraquer, Ignasi
Barraquer i Moner, Joaquim
Barraquer Moner, Josep Ignasi
Barraquer Ferré, Lluís
Barraquer i Roviralta, Josep Antoni
Cardenal i Fernández, Salvador
Carol i Montfort, Joan
Danés i Torres, Joaquim
Duran i Jordà, Frederic
Duran i Reynals, Francesc
Ferrán i Clúa, Jaume
García-Valdecasas, Francesc
Gimbernat i Arboç, Antoni de
Laporta i Mercader, Jacint
Pedra i Pons, Agustí
Pérez Rosales, Jesús
Peyri i Rocamora, Jaume
Puigvert i Gorra, Antoni
Pujol i Soley, Jordi
Robert i Yarzábal, Bartomeu
Rodríguez Arias, Belarmino
Subirana i Oller, Antoni
Trueta i Raspall, Josep
Vilaret i Montfort, Josep
Vllaseca i Anguera, Salvador
Virgili i Ballvé, Pere
BIBLIOGRAFíA
BALAGUERÓ, J. i LI: "Les Medalles Mèdiques a Catalunya». Actes del I Congrès Internacional
d'Historia de la Medicina Catalana. Vol. 1. Barcelona, 1970. Pàgs. 174·8.
CASAS PLÀ, J.: "La Farmacia en la Numismática». Tesi Doctoral. Inèdita. Barcelona, 1984·5.
Pàgs. 3534, 356 i 523.
Les dades biogràfiques dels personatges han estat extretes, majoritàriament, de "Gran
Enciclopèdia Catalana». T. 15. Barcelona, 1970·80.
"Medalla del Dr. Jaime Ferrán». Numisma II (4) 51 (1952).


Medalles que honoren metges i farmacèutics catalans

Rich Abad, Anna

Recensions Tamid, 19 (2024), p. 373-418 413
la prostitució. Respecte a la Confraria de Sant Miquel (segle xv) esmentada, 
presumim que no era una confraria gremial, sinó únicament religiosa i d’as-
sistència. En el capítol següent, «La gran desfeta. Les dones i la destrucció 
del barri jueu de Palma», s’exposen les conseqüències de l’avalot de 1391 en 
les famílies i específicament en les dones: fugides i conversions forçades, al-
gunes vídues per mort dels marits durant l’avalot, així com les reclamacions 
de deutes a què es veuen obligades per treballs efectuats pels difunts anteri-
orment. Segueixen les breus conclusions i la bibliografia utilitzada, com ja 
hem esmentat.
Ens trobem davant d’una obra de divulgació en què el títol no reflecteix 
del tot el contingut, ja que també ens parla de jueves i jueus conversos. D’altra 
banda, creiem que una introducció general sobre els jueus mallorquins expli-
cant la dependència directa dels sobirans i dels seus representants, els privile-
gis atorgats, el respecte a les lleis, els costums i la religió propis, les condicions 
i la ubicació dels calls i els oficis que generalment desenvolupaven, hauria evi-
tat repeticions gairebé en cadascun dels capítols.
Maria Cinta Mañé i Mas
Arxivera jubilada de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
cmanemas gmail.com 
https://orcid.org/0009-0004-4771-0365
Jonathan Ray. Jewish Life in Medieval Spain. A New History. Filadèlfia: 
University of Pennsylvania Press, 2023. 343 p.; 23,5 cm. ISBN 978-1-512-
82383-7.
Jonathan Ray és autor de diversos treballs monogràfics, entre els quals The 
Sephardic Frontier: The ‘Reconquista’ and the Jewish Community in Medieval 
Iberia (Cornell University Press, 2006) i After Expulsion: 1492 and the Mak­
ing of Sephardic Jewry (New York University Press, 2013), també d’un volum 
de compilació d’articles, The Jew in Medieval Iberia 1100­1500 (Academic 
Studies Press, Brighton, Massachusetts, 2012), a més de diversos articles, en 
els quals avalua el món jueu a la península Ibèrica a l’edat mitjana i on tracta 
el tema de la identitat sefardita. 
Dins la seva línia de treball, el llibre present emprèn la difícil tasca de revi-
sar les narratives clàssiques del món jueu hispànic encapçalades per Baer i 
Ashtor, sobretot, tal com explica l’autor, en qüestions com la pressuposada su-
perioritat de l’experiència asquenazita medieval davant la debilitat cultural i 
414 Tamid, 19 (2024), p. 373-418 Recensions
espiritual dels jueus andalusins i hispànics que es troba en l’obra de Baer. Cer-
tament, la revisió és extremament útil donada la distància cronològica que ens 
separa d’aquestes obres —tot i que encara són fonamentals—, i Ray ha fet un 
considerable esforç compilador de treballs de recerca recent.
Conceptualment, el llibre s’enfoca en la creació de la identitat sefardita 
com a cultura específica jueva hispànica, fruit de la interacció entre jueus pro-
vinents dels mons islàmic i cristià. Tanmateix, el llibre no acaba d’aclarir el 
concepte en relació amb geografies i cronologies, i de vegades Sefarad és al-
Àndalus, de vegades és Castella i Navarra i de vegades es defineix Catalunya i 
fins i tot Provença com a part del món cultural sefardita fins al segle xiii. La 
idea de sefardita es dilueix en els capítols dedicats als segles xiv i xvi, on s’in-
sisteix en la diversitat de l’experiència jueva, però retorna a l’epíleg, referit cla-
rament a la identitat dels exiliats de 1492 i els seus descendents, i la basa en 
trets que Ray diu que ja eren comuns en el període medieval: la  dedicació a 
certs oficis artesanals i a la medicina, les habilitats financeres i diplomàtiques 
i l’exercici com a cortesans/funcionaris (aspectes que poden ser qüestionats 
des del punt de vista d’identitat) sobre els quals es construeixen nous elements 
com la llengua (ladí) i sobretot la creació d’una expressió cultural comunità-
ria fonamentada en la nostàlgia d’Espanya i Portugal. Si bé així el concepte 
sefardita presenta certs problemes, Ray incorpora de manera més satisfactòria 
la idea de les subcultures jueves: l’experiència jueva medieval com a variada i 
localitzada, emmarcada en contexts específics i en cronologies i geografies di-
ferenciades, tot i que canalitzada a través de comunitats lligades constantment 
a través d’intercanvis d’idees, i el reconeixement del substrat comú a tots els 
jueus dins l’Europa medieval.
L’intent de donar una perspectiva àmplia i cobrir tots els aspectes de la 
vida jueva medieval a Espanya és una tasca lloable, però comporta certs com-
promisos. Per un cantó, el llibre —com es declara en la introducció— és una 
introspecció de la vida jueva. Més encara, la interacció entre jueus i musul-
mans primer i jueus i cristians després és articulada a través de les relacions 
amb el poder reial i caracteritzada per pressió i violència. Això suposa una 
perspectiva enfocada a les elits (Ray observa també a la introducció que la in-
formació sobre sectors no privilegiats de la societat imposa certs límits) i so-
bretot als jueus de cort i funcionaris reials. Aquests es consideren sota una òp-
tica negativa com a elements aculturats, responsables de desigualtats socials 
dins les comunitats i d’atraure odi sobre tots els jueus, que per extensió són 
percebuts com a aliats d’un poder reial corrupte i opressiu. La constitució po-
lítica de les aljames, el seu lideratge i la seva interacció amb el poder reials són 
Recensions Tamid, 19 (2024), p. 373-418 415
tractades poc més enllà de remarcar les tensions amb el grup de cortesans i la 
seva insuficiència i ineficàcia (per exemple, a través del fet que serveis comu-
nitaris —caritats o confraternitats— eren organitzats per particulars). 
Pel que fa al món inteŀlectual i religiós, Ray ofereix informació considera-
ble i aprofundida sobre els representants de l’alta cultura jueva medieval his-
pana i les seves connexions dins del món de les subcultures jueves, reivindi-
cant llur altura moral. El tema de l’aculturació és potser menys negatiu en 
aquest apartat, i es reconeix la influència de l’àrab i més tard del llatí, tot i que 
es presta en general poca atenció a l’intercanvi d’idees vingudes de o viscudes 
en paraŀlel al món cultural islàmic o cristià (per exemple, amb relació a debats 
sobre misticisme o racionalisme).
L’aproximació als aspectes econòmics de la vida jueva és també introverti-
da i generalitzant, i es discuteix la dedicació dels jueus a oficis artesanals de 
caràcter modest, al comerç a petita i mitjana escala —incloent el comerç in-
ternacional— i al crèdit. Aquestes seccions podrien haver estat més desenvo-
lupades i més equilibrades amb relació a l’èmfasi posat en les elits i els jueus 
cortesans. Tanmateix, Ray compensa una mica la qüestió referint-se, tot i que 
breument, a la inclusió dels jueus dins la cultura notarial a la Corona d’Aragó 
com a mostra d’interacció. 
És de lloar l’esforç fet per Ray en integrar en el llibre consideracions sobre 
el rol de les dones dins del món jueu en un llibre en què el discurs dominant 
és majoritàriament masculí. Es parla de la participació femenina en els nego-
cis crediticis, en el món de la medicina i en expressions de pietat popular 
(exercici de màgia i encantaments). Malgrat això, aquest també és un aspecte 
que podria haver estat més desenvolupat considerant el treball de les dones 
dins l’artesanat, o aspectes com el de la participació o la resistència femenina 
en processos d’aculturació i de conversió.
Estructuralment, el llibre es divideix en una introducció, set capítols i un 
epíleg que segueixen, en principi, un ordre cronològic.
La introducció expressa la posició del treball dins dels debats generals so-
bre convivència i declara la intenció de combatre estereotips sobre la vida jue-
va medieval en el context andalusí i hispànic. Ray defineix el treball com una 
visió de les dinàmiques internes de la societat jueva i presenta les línies majors 
que se seguiran en el llibre.
Al primer capítol («El marge oriental. La vida jueva a al-Àndalus») es pre-
senta el tema de la identitat sefardita, resultat de l’activitat de jueus arribats 
arran de la conquesta islàmica de la península Ibèrica. Es discuteix el rol de 
les elits iŀlustrades i dels jueus funcionaris o cortesans contraposats a una ma-
416 Tamid, 19 (2024), p. 373-418 Recensions
joria de població dedicada a oficis i comerç modestos i distribuïda general-
ment en petites comunitats.
El capítol segon («Societat en transició») explica l’exportació de la cultura 
àrab i del judaisme andalusí a terres cristianes arran dels moviments migrato-
ris motivats per la caiguda del Califat i les irrupcions d’almoràvits i almoha-
des. Ray es fixa altre cop en cortesans i elits inteŀlectuals. S’avalua la posició 
dels jueus als regnes cristians als segles xi i xii com a relativament més positi-
va que en terres islàmiques, basant-se en els furs, que atorguen a les comuni-
tats un cert poder per a negociar condicions de vida amb les autoritats reials, 
sense, però, deixar de ser vulnerables al creixent esperit de croada i als esforços 
missioners.
El capítol tercer («Conflicte i confluència al segle xiii») discuteix l’aporta-
ció dels immigrants andalusins a la cultura jueva al sud de Franca, i per ex-
tensió a la resta d’Europa, i presenta el Llenguadoc, Provença i Catalunya 
com a llocs rellevants en la creació i transmissió de tradicions dins d’una di-
versitat de subcultures jueves que s’examinen a la vista dels debats sobre racio-
nalisme aristotèlic i misticisme. Es defineixen les aljames com a organismes 
heterogenis formats per líders provinents de famílies tradicionals, inteŀlectu-
als i «altres» i es remarca la tensió interna de les comunitats causada pels con-
tactes amb el poder cristià, retornant al tema de l’aculturació i els jueus funci-
onaris. El capítol tracta de l’estatut dels jueus des del punt de vista de la 
fiscalitat reial i la legislació i discuteix la creixent visió negativa arreu d’Euro-
pa de la imatge dels jueus com a agents de governs corruptes i usurers i que 
culminen amb l’aparició d’acusacions d’assassinat ritual d’infants.
El capítol quart («La societat jueva al segle xiv») avalua l’experiència co-
munitària marcada per diferències internes en el si de les comunitats i exter-
nament, entre comunitats, definida per la demanda de la taxació reial. Nova-
ment es posa èmfasi en el rol de funcionaris jueus i cortesans i de les elits com 
a responsables de lluites internes i inefectives en la direcció de les comunitats, 
com es demostra en la necessitat d’iniciatives privades per crear fundacions 
pietoses i confraries. Ray discuteix també aspectes econòmics i insisteix en la 
dedicació a l’artesanat i al comerç petit i mitjà per part de la majoria. Es dis-
cuteix el préstec en una secció separada com a ocupació econòmica ni genera-
litzada, ni principal, ni exclusiva per als jueus. Una darrera secció repeteix ar-
guments presentats al primer capítol sobre la participació dels jueus en el 
comerç marítim, lluny de visions triomfalistes sobre xarxes internacionals i 
monopolis, i es discuteix el rol dels corredors, dins d’una categoria de comer-
ciants petits i mitjans. 
Recensions Tamid, 19 (2024), p. 373-418 417
Ray dedica apartats específics a l’exercici de la medicina (legislació, ense-
nyament i associació de metges amb les elits i el poder reial) i a les tendències 
inteŀlectuals al segle xiv. Una secció final, que sembla caure en conceptes de 
decadència moral reminiscents de l’obra de Baer, analitza separadament les 
noves tendències en la vida espiritual amb fonts rabíniques que discuteixen la 
baixa moralitat popular. Un curiós apèndix es dedica a la pietat femenina 
practicada popularment en rituals familiars i a través de màgia. 
El capítol cinquè («Mort i taxes. Avalots, plaga i deute a mitjan segle xiv») 
és una avaluació de les destruccions i migracions causades per la croada dels 
pastorets, els efectes de la pesta negra i els conflictes bèŀlics entre la Corona 
d’Aragó i Castella i dins de cada regne. Ray insisteix en la temporalitat i la 
historicitat dels episodis de violència contra jueus durant aquest període, lli-
gats a aquestes calamitats, i evitar de presentar-les com una experiència ho-
mogènia o com a part d’una inevitable marxa cap a l’expulsió de 1492.
El capítol sisè («1391. Avalots, conversió i el nou statu quo») conté una nar-
rativa commovedora dels atacs de 1391 vistos com a causats per l’antagonis-
me religiós, econòmic i polític desenvolupat durant els segles xiii i xiv. Per a 
Ray, aquests assalts constituïren una ruptura de vides individuals i de xarxes 
familiars i comunitàries dels jueus hispànics que els abocà a situacions de re-
cel i sospita, a l’empobriment i a l’exili. Els atacs de 1391 demostren la feblesa 
del poder reial en no poder controlar els avalots, i la incapacitat de les institu-
cions per absorbir els conversos en el si de la societat cristiana. 
El capítol setè («La societat jueva al segle xv») defineix la situació de les co-
munitats jueves i converses hispàniques posteriors a la desfeta de 1391 en tres 
etapes: la primera (1391-1415/1420) definida per la desorientació i, fins a cert 
punt, per la fluïdesa en la situació de jueus i conversos, quan moltes de les co-
munitats jueves es veieren empobrides i despoblades a causa de les conversions 
en massa i la pèrdua de capacitat per respondre a la pressió de la fiscalitat re-
ial. El període següent (1414-1470) veié intents fallits de reorganització de les 
aljames, una creixent conflictivitat i inestabilitat política i una agressió ideo-
lògica contra conversos i jueus amb la proclamació de les primeres teories so-
bre neteja de sang i renovació d’acusacions de crims rituals contra jueus. El 
període final (1470-1492) inclou el regnat dels Reis Catòlics, contrari a les 
tendències anteriors, i durant el qual les mesures antijueves són fruit d’un go-
vern fort i de circumstàncies arrelades en contexts específics dins un progra-
ma general de reforma sociopolítica. S’incrementa la deterioració de la situa-
ció jueva conversa i el procés culmina amb l’establiment de la Inquisició i, 
finalment, l’expulsió general. 
418 Tamid, 19 (2024), p. 373-418 Recensions
L’epíleg avalua diverses conseqüències de l’expulsió de 1492, l’expulsió de 
jueus de Portugal, les conversions de membres de les elits jueves que es con-
vertiren en elits converses i atragueren crítica i recel renovat de jueus i de cris-
tians, les complicades relacions de competició econòmica entre jueus i conver-
sos, i, sobretot, la creació de la cultura sefardita fora de Sefarad. 
En definitiva, Ray ha escrit un llibre ambiciós en què es presenten una 
multitud d’aspectes de la vida jueva a la península Ibèrica. Malgrat certes li-
mitacions en el tractament d’algunes àrees, el llibre és de gran utilitat com a 
síntesi i com a presentació de l’estat del coneixement general sobre la vida jue-
va medieval als regnes hispànics i ofereix claus sobre aspectes debatuts de la 
vida jueva medieval. És un llibre, sens dubte, interessant per al públic general 
interessat en la història jueva medieval i per a estudiants universitaris (inclo-
ent-hi postgraduats) que vulguin un llibre de referència actualitzat.
Anna Rich Abad
Universitat de Nottingham
anna.rich­abad@nottingham.ac.uk 
https://orcid.org/0000-0002-8169-7043


Jonathan Ray. Jewish Life in Medieval Spain. A New History. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press, 2023. 343 p.; 23,5 cm. ISBN 978-1-512- 82383-7.

Malé Ribera, Joaquim

Recensions Tamid, 19 (2024), p. 373-418 407
el que es comenta tant a la «Introduction» com a la «Conclusion», atès que 
s’acosta massa perillosament a la reducció psicològica i es corre el risc que l’apor-
tació que podia fer al debat actual acabi en l’anècdota a què mena el relativis-
me hegemònic. En un pla més filològic, es pot criticar que els textos que co-
menta manquin com a apèndix i que potser caldrien unes citacions més 
llargues o en versió original al costat de la traducció, ja que el lector no pot 
contrastar fàcilment l’exposició de Fogel.
Tanmateix, haver inclòs les fonts hauria engreixat el volum i entorpit la 
lectura d’un estudi perspicaç, d’exposició entenedora malgrat la densitat dels 
temes tractats i refrescant, perquè defuig la perspectiva historiogràfica que 
abunda en aquest tipus d’estudis i proposa una nova clau que serveixi també 
per a llegir el nostre temps que sotsobra.  
Roger Ferran i Baños
Universitat de Barcelona
roger ferran@ub.edu
https://orcid.org/0000-0001-5665-7106
Jordi Cervera i Valls. La ruta de l’Èxode. Exegesi, geografia, arqueologia. 
Mapes de Marie Reine Fournier. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 
2023. 466 p.; 21 cm. ISBN 978-84-9165-604-3. (Libri; 59)
L’obra que presento és el fruit madur d’un llarg procés de composició. Si no 
fos per la —relativa— joventut de l’autor (seixanta-tres anys), podríem afirmar 
que ens trobem davant de l’obra definitiva o compendi de coneixements oferts 
per un estudiós al gran públic acadèmic. Però, n’estic convençut, fra Jordi Cer-
vera, de l’Orde dels Frares Menors Caputxins (OFM CAP), encara ha de fer 
moltes i molt importants aportacions al camp dels estudis bíblics de Catalunya. 
El llibre que ens acaba d’oferir és un projecte personal fet realitat: un estudi so-
bre el llibre de l’Èxode a partir de la intersecció de l’exegesi bíblica —estudi del 
text—, la geografia bíblica —el context espacial del text— i l’arqueologia —el 
testimoni de les restes materials que els vaivens de la història ens han deixat.
Val a dir que la lectura del llibre deixa el lector poc avesat a aquest tipus de 
literatura un xic desconcertat, sobretot per la quantitat ingent d’informació 
que aporta: dades de caràcter històric, arqueològic, geogràfic, però també in-
terpretacions teològiques a propòsit del segon llibre de la Torà. S’hi entrelluca 
una vera coneixença del territori —geogràfic i textual ensems— que fa la im-
pressió d’una mena de guia de viatge o, com en diuen els anglosaxons, un 
408 Tamid, 19 (2024), p. 373-418 Recensions
companion. I és que endinsar-nos en l’obra de fra Jordi fa que, d’alguna mane-
ra, ens sentim companys del viatge que ell emprengué i que ara ens narra. És, 
per tant, tot un goig d’acompanyar-lo en aquesta ruta per l’Èxode que esdevé 
la seva principal contribució acadèmica al tema.
L’estructura és molt endreçada i permet d’orientar-nos-hi molt bé. Un prò-
leg (p. 9-12) de fra Riccardo Lufrani de l’Orde dels Predicadors (OP), com-
pany assidu de fra Jordi en les aventures pel Llevant mediterrani i les terres del 
Pròxim Orient antic, enceta l’obra i ens situa en el context de composició. De 
fet, ens dona la pista del gènere del llibre, un manual d’estudi actualitzat so-
bre els darrers coneixements que hom pot assolir sobre aquesta qüestió. Segui-
dament ve la introducció (p. 13-15), breu però aclaridora, que el doctor Cer-
vera ens ofereix sobre el llibre i, molt especialment, sobre la seva interpretació 
del relat de l’Èxode. La disjuntiva exegètica entre història (escola maximalis-
ta) i mite (escola minimalista) és resolta mitjançat la solució d’una tercera via, 
això és, la posició segons el qual «l’itinerari bíblic és història mitificada conver­
tida en itinerari teològic» (p. 15; mantinc la cursiva de l’original). Estic con-
vençut que, malgrat els encesos debats historiogràfics que s’han produït al res-
pecte en les darreres dècades (Thomas L. Thompson, Philip R. Davies, Lester 
L. Grabbe, Israel Finkelstein, Niels P. Lemche, Nadav Na’aman, per citar uns 
pocs noms rellevants), una millor comprensió del concepte mateix de mite 
oferiria una aproximació més ponderada als relats bíblics en què es barregen 
història i teologia —com és el cas de l’Èxode i la ruta d’Israel pel desert. De 
fet, més enllà de l’atribució merament fictícia o llegendària dels mites, aquests 
ens ofereixen narracions que pretenen donar un significat concret a una reali-
tat específica i, en conseqüència, són propostes de sentit —necessàriament 
contextuals i fruit d’una comunitat determinada, amb una cosmovisió que en 
marca granment la lectura que n’hem de fer—. És per això, sospito, que la 
ruta de l’Èxode ha de ser entesa no com un itinerari històric en el sentit posi-
tiu, factual, sinó com un camí de sentit. Aquesta és, d’altra banda, la conclu-
sió a què arriba fra Jordi en el llibre —més enllà de les vies intermèdies, que 
solen conduir, com gran part dels camins, a Roma; o a l’entesa, que no és 
poca cosa!
Després de la introducció comença el cos del llibre pròpiament dit, que es 
divideix en setze capítols molt similars i volgudament reiteratius quant a l’es-
tructura, amb una presència molt notòria de comentaris i qüestions de caràc-
ter geogràfic —no en va l’autor ha fet, in situ, la ruta proposada pels textos 
que degué de recórrer el poble israelita acabat d’alliberar del jou egipci. Si ex-
ceptuem, doncs, el primer dels capítols del cos, «La ruta de l’Èxode en context 
Recensions Tamid, 19 (2024), p. 373-418 409
exegètic, geogràfic i arqueològic» (p. 17-47), que és el pòrtic d’entrada al co-
mentari pròpiament dit i que, per tant, ens mostra els punts de partença de 
cadascuna de les tres disciplines que s’entrellacen a l’obra, tota la resta (del 2 
al 16) confegeixen l’itinerari textual que ens duu de la família de Jacob tras-
lladada a Egipte (Gn 37-50) fins al comiat del gran líder del poble d’Israel, 
Moisès, al mont Nebó (Dt 33-34). 
Repassant aquest itinerari, l’obra fa discórrer els epígrafs tot resseguint 
el camí narrat en el Pentateuc. El capítol segon, «El clan de Jacob a Egipte 
(Gn 37-50)» (p. 49-74), enceta el camí des del país de Goixen, al Baix Egipte, 
en l’època dels hikses (al Segon Període Intermedi, segles xviii-xvi aC), tot i 
que en situa la redacció en època saïta (al Tercer Període Intermedi, segles vii-
vi aC). El capítol tercer, «La sortida d’Egipte (Ex 1-13)» (p. 75-93), narra les 
peripècies de la sortida d’Egipte per part del poble d’Israel a través de la via 
d’Horus, el camí fortificat amb ciutadelles que connectava la zona de Suez 
amb la terra de Canaan, especialment la zona filistea o costanera. El capítol 
quart, «El pas del mar (Ex 14-15,21)» (p. 95-113), prossegueix les proeses de la 
fugida d’Egipte, amb totes les dificultats a l’hora de salvar les zones lacustres 
del nord-est d’Egipte i aconseguir travessar la barrera aquàtica que unia la 
gran zona de desembocadura del Nil amb la mar Mediterrània. El capítol cin-
què, «La travessa pel desert (Ex 15,22-18,27)» (p. 115-132), ens mostra la ca-
tegoria altament probabilística del traçat d’Israel per la zona del Sinaí. Essent 
impossible determinar-ne l’itinerari, hem de conformar-nos amb els aspectes 
—altrament interessants— vinculats a l’etiologia dels topònims i, en darrera 
instància, a la teologia que traspua d’aquest camí de llibertat. El capítol sisè, 
«El mont Sinaí (Ex 19-40; Lv; Nm 1,1-10,10)» (p. 133-148), constitueix el co-
mentari de la important perícope del Sinaí (estrictament Ex 19-34), lato sen­
su. Aquest cimal teològic de la Torà (on trobem el Decàleg i el Codi de l’Ali-
ança, per exemple) s’ubica, geogràficament, al Djebel Musa ‘turó de Moisès’, 
al peu del qual trobem el monestir de Santa Caterina. La realitat és que sols 
ha perdurat la memòria d’època bizantina de la localització bíblica de la mun-
tanya de la revelació, així que, en conseqüència, la tradició rebuda és la que el 
nostre aventurer dona per bona —o ben trobada, en tot cas! 
El capítol setè, «Del mont Sinaí a Cadeix (Nm 10,11-20,13)» (p. 149-170), 
ens permet traslladar-nos del sud del Sinaí fins al nord-est de la península, 
prop de la zona actual de Tell-el Qudeirat, punt de confluència de rutes cara-
vaneres que uneixen el Sinaí amb el Nègueb. El capítol vuitè, «De Cadeix al 
torrent Arnon (Nm 20,14-21,13)» (p. 171-195), ens transporta per una ruta 
força erràtica que discorre des de l’Arabà fins al golf d’Àqaba, sense gaires pre-
410 Tamid, 19 (2024), p. 373-418 Recensions
cisions. El capítol novè, «Del torrent Arnon a les planes de Moab (Nm 21,14-
35)» (p. 197- 219), ja situa l’acció a la zona sud-oriental de Canaan, en terres 
d’Edom i de Moab. El capítol desè, «Sojorn a les planes de Moab, davant de 
Jericó (Nm 22-31)» (p. 221-239), plenament instaŀlat el poble a les planes mo-
abites, remarca el lideratge sacerdotal. És on es narra l’episodi raríssim de la 
somera de Balaam i, per tant, on es fa notar la benedicció claríssima del Se-
nyor a Israel i el rebuig de tota forma d’idolatria. El capítol onzè, «La primera 
instaŀlació (Nm 32)» (p. 241-257), ens dona notícia de la presa d’un sector de 
la Transjordània per part de les tribus de Rubèn, Gad i part de Manassès. El 
capítol dotzè, «La recapitulació de l’itinerari (Nm 33,1-49)» (p. 259-280), és 
la síntesi del triomf final de l’empresa israelita, tot remarcant el guiatge mo-
saic sota la direcció i voluntat divines. 
El capítol tretzè, «Repartició i delimitació de Canaan (Nm 33,50-36,13)» 
(p. 281-295), ens vol donar raó dels límits geogràfics —sempre idealitzats, i 
que mai no són fàcils de resseguir— que el text ens diu que eren els que el Se-
nyor comunicà a Israel un cop arribat a les portes de la terra promesa. La veri-
tat és que aquí s’hi barregen elements cronològics molt distants i que fan molt 
complicada la confecció d’una frontera més o menys definida. El capítol ca-
torzè, «D’explicar la ruta de l’Èxode a rememorar-la (Dt 1,1-4,43)» (p. 297-
331), és l’inici de l’aŀlocució de Moisès al poble. Aquí es comença a fer una 
recapitulació de totes les experiències viscudes i, sobretot, una interpreta- 
ció teològica de la història d’Israel. El capítol quinzè, «L’itinerari israelita i la 
Torà de Moisès (Dt 4,44-32,52)» (p. 333-356), configura un dels elements 
centrals de la Torà: el record de les prescripcions de l’aliança sinaítica —amb 
les degudes interpretacions deuteronomistes!— i la importància de l’obser-
vança dels compromisos adquirits amb el Senyor. El capítol setzè i darrer 
d’aquest itinerari, «Comiat i mort de Moisès (Dt 33-34)» (p. 357-367), és la fi 
d’una etapa i l’inici d’una altra, la xarnera narrativa i teològica que uneix el 
record de l’Aliança i les promeses —i benediccions, òbviament— amb les nar-
racions dites històriques —els llibres profètics anteriors de la tradició he-
brea—, que continuen amb la figura successora de Josuè.
En darrer lloc trobem el capítol dissetè, «La ruta de l’Èxode: conclusions» 
(p. 369-375), que és la destiŀlació dels elements principals de cadascun dels 
capítols centrals. El llibre es tanca amb unes pàgines dedicades als topònims 
bíblics (p. 377-389), una generosa bibliografia (p. 391-434) i un utilíssim an-
nex cartogràfic (p. 435-450). Clou l’obra l’índex general (p. 451-466).
Quant a la bibliografia, que és una eina important per a l’ampliació de 
punts concrets tractats en el decurs del llibre, hi trobo a faltar algun títol es-
Recensions Tamid, 19 (2024), p. 373-418 411
pecialment rellevant pel que fa a la temàtica tractada. Em fa l’efecte que, per 
exemple, s’hi hauria d’afegir l’obra pòstuma de Gösta W. Ahlström, The His­
tory of Ancient Palestine from the Palaeolithic Period to Alexander’s Conquest, 
de 1993, ni que sigui per la completesa enciclopèdica del tractament històric 
que fa de la terra de Canaan. També crida l’atenció l’absència de referències a 
Thomas L. Thompson, a Mario Liverani o a John Van Seters, per dir-ne sols 
uns pocs. Això no treu cap valor, emperò, tal com ja he dit, a l’elenc bibliogrà-
fic, que és extens i suficientment complet.
Un altre element, segurament de menor importància, és que una obra com 
aquesta, amb l’esforç ingent que suposa i amb l’atenció detallada que l’autor 
ha fet a cadascun dels epígrafs, no hagi passat per una revisió estilística més 
acurada. Hi ha un reguitzell de qüestions de detall, totes de poca importàn-
cia, que malgrat que no desmereixen per res el conjunt, semblaria oportú 
d’haver-les pogut esmenar prèviament a la publicació. Per dir-ne només algu-
nes, hi podem trobar certes paraules enganxades a què caldria afegir espais, 
majúscules en lloc minúscules, algun ús incorrecte de les abreviatures dels lli-
bres bíblics, ús incorrecte d’alguns diacrítics o la reiteració de l’abreviatura del 
llibre bíblic en una enumeració de capítols i/o versets d’aquest mateix llibre. 
Tot plegat, com dic, no altera en cap cas la qualitat general de l’aportació ma-
júscula del doctor Cervera.
Joaquim Malé i Ribera
Facultat de Teologia de Catalunya
jmale.teologia@edusantpacia.cat
Jordi Maíz Chacón. La dona jueva a la Mallorca medieval (segles xiii i xiv). 
Amb cinc iŀlustracions de gravats de jueves publicats en estudis del se-
gle xix. Mallorca: Lleonard Muntane; Ajuntament de Sa Pobla, 2024. 79 
p.; 18,5 cm. ISBN 978-84-19630-65-0. (Panorama de les Illes Balears; 87) 
[XXIII Premi Alexandre Ballester d’Assaig (2023), atorgat per l’Ajunta-
ment de Sa Pobla]
Arran la seva tesi doctoral, Actividades económicas y políticas de los judíos de 
Mallorca en la Baja Edad Media (1229­1391) (Palma, UNED, 2007-2008),1 
1. Publicada amb el títol Los judíos de Baleares en la Baja Edad Media: Economía y políti­ 
ca, Madrid i Oleiros (la Corunya), UNED i Netbiblo, 2010, 198 p.


Jordi Cervera i Valls. La ruta de l'Èxode. Exegesi, geografia, arqueologia. Mapes de Marie Reine Fournier. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2023. 466 p.; 21 cm. ISBN 978-84 9165-604-3. (Libri; 59)

Not a member yet