Hemeroteca Cientifica Catalana

Serra Milà, Maria Rosa

440 MaRIa Rosa sERRa MIlÀ
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
tat d’un procés llarg de lexicalització d’una construcció sintàctica que té com a base el pronom relatiu o 
interrogatiu en una subordinada d’infinitiu. L’anàlisi se centra, doncs, en resseguir les dades diacròni-
ques i actuals per aprofundir en el procés de creació d’aquestes formes, que demostren ser un patró 
morfològic amb certa productivitat en el català contemporani. A partir de les principals obres lexicogrà-
fiques i de les dades dels principals corpus (cIca, cTIlc) delimita una sèrie de construccions que per-
meten resseguir l’origen i evolució de la construcció nominal estudiada.
Pere garau
Bover i font, August (2023): Espill de la vida religiosa (Desitjós). Edició crítica d’August Bover 
i Font. Barcelona: Editorial Barcino, 426 p.
Les obres de l’August Bover, tant els seus primers treballs de catalanística com la poesia íntima o 
més festiva, o els nombrosos estudis literaris, són sempre modèliques. L’edició crítica de l’Espill de la 
vida religiosa (Desitjós), obra que fa quaranta anys va ser l’objecte de la seva tesi doctoral, ens deixa 
impressionats pel rigor i l’exhaustivitat amb què tracta els temes.
En la introducció, primerament Bover situa aquesta noveŀla aŀlegòrica de principis del segle xvi en 
els corrents espirituals en què s’inscriu, en especial el luŀlisme, el platonisme i la Devotio Moderna. 
Analitza les principals característiques de cada moviment, la difusió i la influència que van tenir, i els 
aspectes en què l’Espill de la vida religiosa hi coincideix o se n’allunya.
Després de centrar l’atenció en el títol i, sobretot, en el subtítol que hi afegeixen, ja durant la prime-
ra meitat del segle xvi, moltes de les edicions castellanes i italianes —i que es correspon amb el nom del 
protagonista, Desitjós—, l’editor analitza minuciosament totes les hipòtesis que han intentat aproxi-
mar-se a l’autoria: un frare jerònim?, Miquel Comalada?, un cartoixà?, el metge Miquel Servet?, un 
frare franciscà?
Havent estudiat punt per punt els arguments i les proves adduïdes per diversos estudiosos i explo-
rats tots els indicis —llenguatge, iŀlustracions, títol, pròlegs i colofons de les diferents edicions, hàbit de 
cada orde, etc.—, Bover s’inclina per atribuir hipotèticament l’autoria a un frare franciscà, parlant del 
català occidental, probablement valencià. Amb arguments igualment sòlids, descarta que l’Espill de la 
vida religiosa sigui una traducció o una adaptació al català d’una obra en una altra llengua.
Un capítol a part mereix la sorprenent quantitat d’edicions (dues en català —del 1515 i del 1529—, 
i cent trenta-una en altres llengües). Efectivament, entre els segles xvi i xix, aquesta obra es va traduir, 
com a mínim, a uns altres tretze idiomes: italià (dinou edicions), castellà (catorze edicions), francès 
(onze edicions), alemany (divuit edicions), llatí (deu edicions), neerlandès (trenta-dues edicions), polo-
nès (sis edicions), anglès (tretze edicions), irlandès (una edició), ucraïnès (cap edició coneguda, però sí 
traducció manuscrita), danès (quatre edicions), rus (una edició) i portuguès (dues edicions). En aquest 
apartat de la introducció s’enumeren i es descriuen minuciosament les edicions en cada una de les llen-
gües, traduccions i edicions que en la majoria dels casos l’August Bover ha anat descobrint al llarg dels 
més de quaranta anys que ha durat la recerca, havent de vèncer les dificultats de tractar-se d’una obra 
anònima, de les variacions del títol en les diferents traduccions (per exemple, en francès, le thresor de 
dévotion) i dels caràcters cirílics d’algunes de les llengües. En els annexos trobem, a més d’un stemma 
que esquematitza de quina altra versió prové cadascuna de les traduccions, la reproducció en color de 
les portades de trenta-tres de les edicions.
Per explicar l’èxit de la noveŀla, Bover en destaca la doble finalitat: d’una banda, fomentar una re-
ligiositat senzilla, afectiva, basada en la meditació interior i en l’oració; de l’altra, entretenir i mantenir 
l’interès del lector en el pelegrinatge de Desitjós tot buscant el cavaller Amor-de-Déu. 
Monjos, canonges, bisbes, juristes i, majoritàriament, convents i monestirs de mig món tenien 
exemplars d’aquesta obra a les seves biblioteques i està documentat a bastament que alguns fragments 
es llegien en veu alta durant els àpats de la comunitat.
Maria Rosa SERRA MILÀ
BOVER I FONT: Espill de la vida religiosa 
(Desitjós)
Estudis romanics 47_int.indd   440 3/1/25   14:26
 caRRERa: PETIT aTlEs lInGÜÍsTIc DE la Vall D’aRan 441
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
La noveŀla s’estructura en dues parts: la primera, de quaranta­tres capítols, és fonamentalment 
dialogada, encara que una veu narrativa omniscient guia sempre el lector. Ens relata el camí de Desit-
jós sobretot a través de les converses entre ell i els nombrosos personatges que va trobant: un pastor; 
les donzelles de la Casa d’Humilitat, que l’aconsellen sobre com acostar-se a Amor-de-Déu; les males 
dones, que cal mantenir fora de les cases de virtut; el personatge Desitjar-Déu, que li conta la història 
del monjo Bé·m-vull, el qual «per no tenir prou discreció, va errar lo camí», etc. Els personatges són 
tan nombrosos que sovint ens hem de deixar ajudar per un annex de l’edició que ens ofereix un llistat 
de les figures aŀlegòriques, ja que no només les persones tenen noms metafòrics (Temor­de­Déu, No­
m’hi-done-res, Menyspreu-del-món, Vergonya, Concupiscència-de-la-carn, Confessió-de-si-mateix, 
Simplicitat, Reputatio-sui, etc.), sinó també el gos Bona-Voluntat i alguns objectes (Oli-de la-miseri-
còrdia, la corda Guarda-cor, el bastó Consideració-dels-beneficis-de-nostre-Senyor, la vianda Hu-
mil-parlar-del-proïsme, etc.).
La segona part, «de contemplació», conté vint-i-cinc capítols numerats i uns quants escrits finals 
sense numerar. El primer capítol conté un diàleg entre Desitjós i el Senyor, on aquest destaca la impor-
tància de l’oració. En els capítols següents, Desitjar-Déu, que és el porter de la cambra del Senyor, ins-
trueix Desitjós en la conveniència del cant, ajudat per un instrument, el saltiri, les parts, les cordes i les 
clavilles del qual també són aŀlegòriques: les quatre cordes inferiors corresponen a l’amor interior; la 
cinquena, a l’amor al proïsme o amor exterior; i les cinc cordes següents, a la vida contemplativa o amor 
superior. Aquests darrers capítols contenen poc diàleg: només en algun cas Desitjós demana un aclari-
ment a les explicacions de Desitjar-Déu.
Els textos finals comprenen la fervent oració que Desitjós dedica al Senyor i una nota al lector que 
genera un altre dels enigmes sobre la composició i l’origen de l’obra: s’hi afirma que el llibre «és estat 
sumat y abreviat de un altre libre». August Bover en la introducció analitza la nota i polemitza amb al-
tres estudiosos sobre la credibilitat de l’afirmació.
La present edició de l’Espill de la vida religiosa situa a peu de pàgina l’aparat de variants de les 
dues edicions en català (la de Barcelona, del 1515, i la de València, del 1529). No calen aclariments 
lingüístics ni interpretacions del sentit dels paràgrafs, perquè aquesta obra, tal com volia l’anònim autor, 
és perfectament entenedora, fins i tot per al lector actual. Tot i això, l’editor inclou un vocabulari en an-
nex. I també a peu de pàgina trobem alguns apunts o reflexions sobre aŀlusions o referències d’un frag-
ment a un text sagrat, o sobre el motiu que ha portat l’editor a triar una determinada lliçó.
La rica bibliografia ens pot donar una idea de les incalculables hores de treball i d’estudi que hi ha 
darrere d’aquesta edició: hi trobem catàlegs, inventaris i bases de dades de nombroses biblioteques, 
obres i articles antics i recents sobre el pensament espiritual o sobre temes històrics, literaris i lingüís-
tics. I hi trobem vint-i-un articles del mateix August Bover en què, des de l’any 1981 fins al 2022, fa 
saber, en publicacions o en coŀloquis, els seus avenços en les investigacions sobre el Desitjós.
Malgrat la distància ideològica entre el pensament actual i el que es desprèn de l’Espill de la vida 
religiosa, era imprescindible tenir una edició escrupolosa d’aquesta obra tan desconeguda del públic 
català i que va tenir una difusió tan universal. Segur que aquesta valuosa aportació contribuirà que se la 
conegui més bé i se la reconegui com cal.
Maria Rosa serra milà
carrera, Aitor (2023): Petit atles lingüístic de la Vall d’aran. La Bisbal d’Empordà: Sidillà, 
p. 494.
«Aquest Petit atles lingüístic de la Vall d’aran (d’ara endavant, si s’escau, PalVa) és el resultat 
d’una recerca feta amb dades orals obtingudes sobre el terreny que es va iniciar poc abans del tombant 
del miŀlenni i que s’ha perllongat durant un quart de segle. [...]» (p. 7). Si tenim en compte l’edat de 
l’autor, que en l’any d’edició de l’obra no ateny encara la cinquantena, hom podria cercar una analogia 
José Enrique GARGALLO GIL
CARRERA: Petit atles lingüístic de la Vall d’Aran
Estudis romanics 47_int.indd   441 3/1/25   14:26


Catalan

Bover i Font, August (2023): Espill de la vida religiosa (Desitjós). Edició crítica d’August Bover i Font. Barcelona: Editorial Barcino, 426 p.

Barrieras, Mònica

452 MÒnIca BaRRIERas
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
En conclusió, cal felicitar-se de la publicació d’aquesta obra, no només perquè posa a l’abast tot un 
material que seria difícil de consultar altrament, sinó per les aportacions metodològiques que són d’inte-
rès per a tothom que estudiï la toponímia de qualsevol zona, encara que no sigui especialista en el Franc 
Comtat. Cadascun dels articles desvetlla l’interès del lector per un aspecte o altre. I el conjunt constitu-
eix una lliçó magistral de com fer estudis toponímics.
Maria-Reina BastarDas i rufat
Universitat de Barcelona
comellas, Pere (ed.) (2024): El valor de la diversitat lingüística. Textos de carme Junyent. Beni-
carló: Onada Edicions, 194 p.
Uns mesos després de la mort de Carme Junyent, el setembre de 2023, apareix aquesta antologia de 
textos, elaborada pel seu coŀlaborador més proper, Pere Comellas; la proposta parteix d’un altre lingüista i 
també editor, Miquel Àngel Pradilla. Els textos que hi trobem pertanyen a tota mena de fonts: obres acadè-
miques o de divulgació, tant d’articles com de llibres, en alguns casos íntegres i en altres de manera frag-
mentària. Com explica Comellas a la introducció, «La singularitat de la lingüista Carme Junyent» (p. 
9-18), la tria de textos s’ha fet mirant de reflectir aspectes de la trajectòria i les idees de Junyent en el camp 
de la lingüística. Aquesta «singularitat» a què aŀludeix es concreta, segons Comellas, en la convicció de 
Junyent que totes les llengües són iguals i que la convivència interlingüística s’ha de basar en la igualtat 
de condicions. En cita també dues frases: «reconèixer per ser reconegut» i «conviure sense renunciar a la 
diversitat», dues divises força difoses que condensen una part important del pensament de la lingüista.
Els textos estan agrupats en cinc apartats, que corresponen a alguns del temes en què més va treba-
llar Junyent: la diversitat lingüística al món, la diversitat lingüística a Catalunya, el futur del català i el 
llenguatge inclusiu. No s’hi ha incorporat la recerca en africanística, més acadèmica i especialitzada. El 
cinquè apartat és un recull de fragments molt breus de l’autora i, finalment, trobem una nota sobre la 
seva trajectòria.
Certament la tria de Comellas configura una versió reduïda i molt accessible del pensament de 
Carme Junyent, que es troba escampat en múltiples publicacions de diversa mena. Els primers tres capí-
tols del llibre podríem dir que formen el cor de la seva obra. En tots tres es parteix de la mateixa perspec-
tiva, d’una concepció global i local alhora sobre la diversitat lingüística. Al primer, «El valor de la 
diversitat i les amenaces que l’assetgen» (p. 19-73), se’ns presenta la situació de crisi extrema en què es 
troba el patrimoni lingüístic mundial, i les condicions i els processos que duen les llengües a la substitu-
ció. Un fet remarcable és que les societats multilingües són més resistents a la pèrdua de diversitat lin-
güística, mentre que les societats bilingües ho són molt menys. De fet, Junyent identifica el bilingüisme 
social com una condició imprescindible per a la substitució. Evidentment, també es repassen un munt 
d’aspectes pels quals les llengües són importants, més enllà de la comunicació. En aquest apartat tro-
bem, a més, una crítica contra la planificació lingüística convencional, que Junyent proposa substituir 
per una planificació ecolingüística que deixi de calcar els models que han fet servir les llengües domi-
nants per imposar-se i se centri en sistemes de comunicació horitzontals.
Després d’un breu subapartat sobre les tries lingüístiques i la literatura, s’inicia el segon apartat, 
«Les llengües a Catalunya: llengua i immigració» (p. 75-88). Més enllà de presentar les llengües parla-
des a Catalunya i l’inventari de les 300 llengües del GELA, la lingüista nega que aquesta nova diversitat 
sigui una amenaça per al català, ja que una societat multilingüe més aviat afavoreix la supervivència de 
la llengua.
Arribem a «El futur del català» (p. 89-139), que s’inicia amb un fragment d’un article de 1999, pu-
blicat a la Revista d’Igualada, on per primer cop afirma que el català mostra símptomes d’amenaça, 
examinant-lo sota el punt de vista del procés habitual de la mort de llengües. En aquest article Junyent 
destaca el procés de bilingüització i el fet que el castellà sigui la llengua no marcada. Tot seguit trobem 
Mònica BARRIERAS
COMELLAS: El valor de la diversitat lingüística. 
Textos de Carme Junyent
Estudis romanics 47_int.indd   452 3/1/25   14:26
 DEPaU / laI: VocI E cUlTURa DElla saRDEGna: ETnoGRaFIa DI Un’Isola 453
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
fragments del llibre El futur el català depèn de tu, aparegut el 2020. En  aquest llibre insisteix en el valor 
de la diversitat lingüística i en el perill del bilingüisme social: el català només pot sobreviure en un con-
text multilingüe. Com havíem anunciat, una mateixa concepció per a totes les llengües i per a cadascu-
na, per a la visió global i per a la local.
No es podia fer una tria de textos de Carme Junyent sense incloure-hi un capítol dedicat a les seves 
crítiques contra l’anomenada llengua no sexista, un àmbit al qual es va dedicar molt en els darrers anys, 
li va donar molta visibilitat (li va costar fins i tot insults) i és l’únic aspecte pel qual la coneixen determi-
nats públics. Efectivament, al quart apartat, «Llengua i gènere» (p. 141-163), trobem fragments de tres 
articles, entre els quals «Contra la dictadura lingüística», publicat a l’avui el 2009.
Al cinquè apartat, «Unes quantes perles» (p. 165-185), s’hi ha aplegat un recull de citacions de 
textos de Carme Junyent. Es tracta de fragments breus, gairebé eslògans (com diu Comellas), que con-
densen les idees principals de l’autora. La major part d’aquests fragments provenen d’una tria coŀlectiva 
feta per les persones que van participar en un homenatge a la lingüista el 10 de novembre de 2023 a la 
Universitat de Barcelona, acte en què cadascú havia d’escollir un fragment de Junyent per llegir en veu 
alta. Clou el llibre una «Nota biobibliogràfica» de Carme Junyent (p. 187-194), que recull bàsicament la 
seva trajectòria acadèmica: publicacions, recerca, organització d’activitats...
En definitiva, aquest llibre és una bona eina per a qualsevol que vulgui introduir-se fàcilment en el 
pensament i en l’obra de la lingüista masquefina o qualsevol que vulgui repassar-ne les aportacions 
principals. Tothom qui s’hi endinsi podrà copsar-ne aquella singularitat que la caracteritzava, tant pel 
que fa a la seva obra com a la globalitat de la seva figura. El discurs característic de l’autora, molt acces-
sible, el fa útil també per al món de l’educació.
Cal dir que aquest és un dels diversos llibres de textos de la lingüista que han aparegut pòstuma-
ment, i que mostren la importància i l’originalitat de la seva obra, i alhora l’estima personal per una fi-
gura que destaca per un vessant acadèmic i docent (la mestra), i per una gran dedicació a la divulgació. 
En aquests aspectes i en molts altres, la trobem i la trobarem a faltar.
Mònica Barrieras
Universitat de Barcelona
Depau, Giovanni / lai, Jean-Pierre (2023): Voci e cultura della sardegna: etnografia di un’isola. 
Voix et culture de la sardaigne: ethnographie d’une île. Alessandria: Edizioni Dell’Orso, 
184 p.
Il volume è frutto del lavoro di anni di ricerche sul campo operate in momenti storici e contesti 
socio-linguistici profondamente diversi e rappresenta una raccolta di etnotesti che ci dà informazioni 
interessanti sulla variazione linguistica di tutto il territorio della sardofonia.
La pubblicazione di questo materiale, inoltre, ci consegna dati assai importanti utili alla ricostru-
zione diacronica di alcuni fenomeni attestati nelle generazioni presenti dei parlanti e, contemporanea-
mente, ci dà informazioni sul sardo della diaspora che, pur recentemente documentato,1 risulta ancora 
poco descritto.
Come prima notazione di massima, rilevo che, forse, sarebbe stata opportuna una suddivisione più 
chiara tra i due tipi di etnotesti presenti nel volume. Come gli stessi autori osservano, infatti, il materiale 
di Michel Contini è stato interamente raccolto nella Sardegna degli anni ’60, ’70 e ’80 del secolo scorso 
ed ora, dopo un meritorio lavoro di restauro delle bande magnetiche di quegli anni, è stato qui parzial-
1.  Per quanto si sia al corrente di parlanti sardo Heritage il fenomeno risulta pochissimo documentato. Riguar-
do alla Francia il materiale a disposizione degli autori potrebbe essere confrontato con quello, ancora inedito, recen-
temente studiato in Pisano / Piunno / Ganfi (2023) e Mura / Pisano (2024).
Simone PISANO
DEPAU / LAI: Voci e cultura della Sardegna: 
etnografia di un’isola
Estudis romanics 47_int.indd   453 3/1/25   14:26


Comellas, Pere (ed.) (2024): El valor de la diversitat lingüística. Textos de Carme Junyent. Benicarló: Onada Edicions, 194 p.

Estudis Romànics. Comitè de Redacció

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 563-566
LLIBRES REBUTS
aJuntament De campos (2024): llengua amb tàperes3. Campos: Ajuntament de Campos, 35 p.
Recull de 365 mots i expressions, que s’uneix a dues aportacions anteriorment publicades, organit-
zat per un equip de joves defensors de la llengua pròpia, presentat en paper i en forma de gimcana, en un 
ambient festiu, de banderoles al carrer i samarretes, marcades amb alguna d’aquelles unitats lèxiques, 
«perquè els campaners, vells i joves, nous i antics, passin una estona ben agradable jugant amb la llen-
gua i la vulguin fer seva, perquè la llengua és viva perquè té parlants, vells i nous». Amb les tres edi-
cions, patrocinades per l’Ajuntament, fetes amb amor i iŀlusió, s’ha reunit un conjunt de mil noranta­cinc 
paraules i expressions genuïnament mallorquines i campaneres. En aquesta darrera edició, figuren mots 
denotatius generals (xerrac, sedàs, randa); arcaismes (aldà ‘vell, desgastat per l’ús’); mots poc fre-
qüents (baldrumer ‘grosser, poc remirat’, toto ‘curt, beneit’) o mots interferits (pato, amb l’equivalent 
genuí, ànnera); variants fonètiques (teb ‘tebi’); sinònims en la llengua general (aladroc al costat de sei-
tó); canvis semàntics (blai, blaia ‘ximplet, bàmbol’); derivats (andoiar ‘perdre el temps en foteses’); 
expressions pròpies (afegir aigua al banyat ‘complicar més una situació’, pegar un bot ‘desplaçar-se a 
un lloc’, anar de betxesques ‘anar de gresca’); algun absent del diccionari Alcover-Moll (mestrès, mes-
tressa ‘aŀlot o aŀlota que vol comandar els altres), o del DIEc (nin d’uè ‘nen que encara no parla’). Cada 
entrada es presenta en la forma canònica (bravegera, acompanyada de la transcripció fonètica coŀlo-
quial ([bɾəvəꞌʤeɾə]), completada amb una definició o un comentari, a més de l’etimologia o motivació. 
Una contribució necessària i valenta d’un grup de joves inquiets per la llengua davant uns parlars carre-
gats d’història però camí d’esdevenir minoritaris. [Nota del C. de R.]
garcia, Marinela / llorca, Francesc / martín, Llúcia / martos, Josep Lluís / peruJo, Joan M. / 
sansano, Gabriel (coord.) (2023): Estudis en honor del professor Rafael alemany Ferrer. 
Alacant: Departament de Filologia Catalana / Institut Interuniversitari de Filologia Valencia-
na; Universitat d’Alacant, 473 p.
Com és tradició en aquesta mena d’estudis coŀlectius en honor d’una persona que ha assolit la ma-
duresa i l’exceŀlència professionals, aquest volum aplega un bon grapat de contribucions que honoren 
l’homenatjat. En aquest cas, després de dos textos liminars de caire institucional (la salutació de la rec-
tora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro Faure); i de la Presentació per part de la presidenta de 
l’AVL, Verónica Cantó Doménech), la Introducció redactada per Marinela García i Llúcia Martín deixa 
pas a quaranta-cinc contribucions, vinculades majoritàriament a la literatura catalana. Completa aquesta 
obra coŀlectiva una poesia de Marisol González Felip, amb dedicatòria (a Rafa alemany). [Nota del C. 
de R.]
LLIBRES REBUTS
LLIBRES REBUTS
563-566
Estudis romanics 47_int.indd   563 3/1/25   14:26
564 llIBREs REBUTs
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 563-566
gil Del cacho, Félix (2024): o TIÓn y otros escritos en aragonés tensino. Edició de Miguel 
Martínez Tomey. Sabiñánigo (Aragón): Comarca Alto Gállego, 189 p.
La comarca del Alto Gállego, al cor de l’Alt Aragó, acull l’edició dels escrits que Félix Gil del 
Cacho (1924-1986), un home excepcional originari de Tramacastila de Tena que, un cop emigrat a Bar-
celona, decidí de redactar en la varietat tensina de la seva llengua materna aragonesa. L’edició ha anat a 
cura de Miguel Martínez Tomey, paisà del mateix poble de Tramacastilla, i ha coincidit en el temps amb 
el centenari del naixement de o Tión (renom afectuós amb què el títol l’identifica). El llibre arreplega 
una introducció coral, amb textos evocatius diversos de familiars i gent que el va conèixer, seguida dels 
escrits de l’autor, que ens parlen de les vivències i del modus vivendi d’aquell corprenedor lloc del Pi-
rineu aragonès. [Nota del C. de R.]
gonzález-queveDo, Roberto (2024): sobre la llamada “che vaqueira”. Resultados apicales y 
retroflejos de l- y ll- latinas en asturias y león: estudios y uso literario. [Sense indicació de 
lloc d’edició]: HiFer Editor, 233 p.
Estudi i revisió d’un aspecte de la dialectologia asturlleonesa que ha suscitat l’atenció de diferents in-
vestigadors des de finals del segle xvii. Integren la part nuclear del llibre tres apartats majors: 1. «Los estu-
dios sobre los resultados apicales y retroflejos de l- y ll- en Asturias y León», amb vuitanta punts que 
ressegueixen un ordre cronològic, des de 1.1. («Como los ingleses. 1785») fins a 1.80. («La antoloxía 
Pésica. 2023»); 2. «La representación gráfica de la llamada “che vaqueira”»; i 3. «Conclusiones». Se-
gueixen tres apartats menors: 4. «Referencias bibliográficas»; 5. «Apéndice. El abundante uso de la 
llamada “che vaqueira” en la publicación de obras literarias»; 6. «Índice». Quatre mapes i un poema de 
1980, de l’escriptora Eva González (1918­2007), la mare de l’autor, serveixen per iŀlustrar aspectes  
de l’interessant aspecte de fonètica històrica que es coneix com la “che vaqueira”. [Nota del C. de R.]
guasch giBert, Helena (2024): [In]comunicats. la [re]evolució de la paraula en l’era digital. 
Lleida: Pagès editors, 205 p.
L’autora, Helena Guasch, llicenciada en filologia catalana, premi Baldiri Rexach per la seva tasca 
pedagògica, autora de noveŀles com les veus de la sorra i Mai no t’he oblidat, aborda en aquest llibre un 
tema de palpitant actualitat: com indica el subtítol del llibre, la [re]evolució de la paraula en l’era digital, 
la nova vida dels humans com a éssers biològics que viuen en entorns tecnològics i pensen en digital, un 
canvi que afecta les generacions més joves, afavorit per la pandèmia i explotat per les grans empreses 
tecnològiques. Davant el nou panorama, l’autora es pregunta quins seran els patrons lingüístics i si se 
substituirà la paraula per altres mecanismes de comunicació; quin serà el paper de les humanitats, de 
l’art i de la literatura; quin model de llengua prevaldrà en els nostres joves i infants nascuts digitals i 
subjectes a la pantalla dels mòbils. Un llibre impactant que constitueix un repte per al futur de les nos-
tres societats. [Nota del C. de R.]
maDuell, Àlvar (2024): Glops coll avall. Sant Quirze del Vallès, 85 p.
Àlvar Maduell, que ja havia manifestat la seva inquietud investigadora entorn de plagis literaris o 
sobre autors editats en català entre 1801 i 1833, ens ofereix ara un recull de pensaments, presentats en 
forma de sentències, a la manera de La Rochefoucauld, de temàtica vària (el temps fugaç, les religions, 
la política, el sexe, el món hispànic, etc.) on plana la finesa del psicòleg («Hi ha també la vanitat de sem-
Estudis romanics 47_int.indd   564 3/1/25   14:26
 llIBREs REBUTs 565
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 563-566
blar humil», «El dictador podrà imposar tot el que vulgui, menys que l’estimin»). Benvingut aquest lli-
bret, dens de contingut, que reflecteix lúcidament aspectes de la condició humana. [Nota del C. de R.]
matas roca, Marta (2023): sebastià Juan arbó: Viure per escriure. Recepció crítica i projecció 
de l’obra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 290 p.
Diversos textos preliminars (Introducció, Indicacions bibliogràfiques, Relació d’abreviatures de 
fons i arxius referenciats) precedeixen aquest estudi sobre la recepció crítica i la projecció de l’obra de 
Sebastià Juan Arbó. Els epígrafs dels set capítols principals que integren el text donen una idea sobre el 
contingut de l’obra: 1. «Camins d’aprenentatge». 2. «El panorama noveŀlístic en el tombant dels anys tren-
ta». 3. «L’acollida d’Arbó en el món literari barceloní». 4. «L’obra arboniana i la crítica dels anys trenta». 
5. «La recepció crítica durant la postguerra i la consolidació literària». 6. «Viure per escriure». 7. «El con-
text lingüístic i polític». Finalment, les conclusions donen pas als annexos, que inclouen diverses cartes 
intercanviades entre Arbó i personalitats com Carles Riba, Joan Oliver i Ricard Salvat, i a una complida 
Bibliografia de referència. [Nota del C. de R.]
pitarch i almela, Vicent (2021): Gaetà Huguet Breva (1848-1926), patriarca del valencianisme. 
Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I / Ajuntament de Castelló, 338 p.
Un generós pròleg de Francesc Pérez i Moragón (p. 11-24), que el titula Gaetà Huguet, Pitarch, 
castelló..., serveix de pòrtic a aquesta obra de Vicent Pitarch sobre la figura de Gaetà Huguet Breva, 
«patriarca del valencianisme». L’obra que consta de tres parts, respectivament intitulades: «De la cons-
trucció de l’estat nació espanyol a la formació del valencianisme polític»; «Impulsor de l’economia so-
cial i líder valencianista»; i «El perfil del personatge». Una obra que ofereix una semblança, també 
generosa, d’aquesta figura del valencianisme en el context de la capital de la Plana. [Nota del C. de R.]
pitarch i almela, Vicent (2022): Gaetà Huguet segarra (1882-1959), líder republicà del valen-
cianisme. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I / Ajuntament de Caste-
lló, 495 p.
En el deixant de l’obra anterior, el mateix autor, Vicent Pitarch, ens ofereix la semblança d’un altre 
Gaetà Huguet, fill del que motiva el llibre precedent. En aquesta altra obra, prologada per Isidor Marí (p. 
11-14), articulen també el llibre tres parts principals: «El marc historicoespacial»; «Els anys viscuts»; i 
«El llegat huguetià». Recorren història i territori viscuts per Gaetà Huguet Segarra, vida i llegat d’aquest 
prohom valencià, que Vicent Pitarch recrea i dibuixa com a personatge destacat del valencianisme del 
segle xx. [Nota del C. de R.]
pitarch i almela, Vicent (2022): Joan Fuster i la Fundació Huguet, de castelló. Castelló de la 
Plana: Ajuntament de Castelló, 71 p.
Del mateix autor, aquesta tercera obra, força més breu, s’estructura igualment en tres capítols. Des-
prés de la Presentació (p. 13-14) signada per Francesc Pérez Moragón (comissionat de la Generalitat 
Valenciana per a l’Any Joan Fuster i membre del Patronat de la Fundació Huguet), Vicent Pitarch ofe-
reix en el primer capítol una contextualització de Castelló de la Plana i el marc històric dels anys que 
van de 1951 a 1992. Consagra el segon a «Fuster, amb Huguet i Castelló de la Plana». I el tercer se 
Estudis romanics 47_int.indd   565 3/1/25   14:26
566 llIBREs REBUTs
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 563-566
centra en la Fundació Huguet. Completen l’obra, en forma d’annexos, sengles cartes creuades entre 
Fuster i Huguet, de 1956, i tres escrits de l’inteŀlectual de Sueca. [Nota del C. de R.]
Revue d’études médiévales et de philologie romane. 2024, 1, núm. 1.
Des de la redacció dels Estudis Romànics celebrem l’aparició d’una nova revista del nostre àmbit. 
La Revue d’études médiévales et de philologie romane (REMPRom), publicada a París per Garnier, i 
dirigida per Fabio Barberini i Marjolaine Raguin, ha publicat el seu primer número a principis de l’any 
2024 i s’anuncia que serà d’aparició semestral. S’hi publicaran treballs de filologia i de lingüística 
romàniques, però també d’història o història de l’art medieval. Les llengües de publicació són les romà-
niques, així com l’anglès i l’alemany. En la presentació del primer número (p. 237), s’indica també que 
la revista posarà especial èmfasi en les recerques de joves investigadors i en donar notícia de projectes 
de recerca i tesis defensades. L’empenta inicial del primer número, la posen, però, articles de grans in-
vestigadors més que consolidats de la nostra especialitat. Les persones interessades a contactar amb la 
revista ho poden fer a través del correu remprom.revue@gmail.com. [Nota del C. de R.]
Estudis romanics 47_int.indd   566 3/1/25   14:26


Llibres rebuts

Nicolau Perelló, Josep

 cRÒnIca 579
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
xarxa territorial de museus de la demarcació: el de Guissona (Segarra) i el de la Conca Dellà, amb 
seu a Isona (Pallars Jussà). De fet, a ningú no s’escapa que aquestes dues poblacions —correspo-
nents respectivament a les romanes Iesso i aeso— són, junt amb la ciutat de Lleida mateix (Iler-
da), els tres nuclis a què aŀludeix el subtítol de l’exposició, i que en efecte havien estat, segons les 
dades que ens forneixen tant l’arqueologia com les fonts documentals antigues, les principals urbs 
romanes de la conca del Segre, és a dir, del que ara coneixem com a Catalunya occidental o regió 
de Ponent. Una de les principals virtuts d’aquesta exposició —i, ben mirat, l’aspecte que més en-
troncava amb una visita en ple de la Secció Filològica de l’IEC— és d’haver fet patent, de manera 
explícita i brillant, el fil de continuïtat territorial i humana que, a desgrat d’una intensa colonitza-
ció (i d’una substitució lingüística i cultural de gran abast, sens dubte transcendental), hi hagué 
entre el món preromà immediat (ibèric, iber) i les estructures i superestructures romanes, de matriu 
òbviament llatina, que s’hi van solapar, i com això —aquesta substitució i alhora aquesta continu-
ïtat, amb unes poques generacions clau en què es produeix el trànsit— queda reflectit en l’epigra-
fia (particularment en l’onomàstica, i sobretot en l’antroponímia), en les formes de vida, i doncs en 
l’urbanisme i tot, d’aquell món canviant de què som hereus.
Un cop enllestida la visita a l’exposició, i ja amb públic assistent, tingué lloc a les dotze en 
punt, a la sala d’actes (en planta de soterrani) del mateix Museu de Lleida, l’obertura de la sessió 
acadèmica, la qual tingué dues parts ben diferenciades: de primer, la presentació dels recursos lin-
güístics de la SF (principalment Diccionari de la llengua catalana, ortografia catalana, Gramàti-
ca de la llengua catalana, Gramàtica essencial de la llengua catalana i Gramàtica bàsica i d’ús 
de la llengua catalana), que fou feta de forma coral per diferents responsables de la Secció, i, tot 
seguit, la conferència a càrrec del professor Natxo Sorolla, de la Universitat de Saragossa (i una de 
les més recents incorporacions al cos de membres numeraris de la SF), amb el títol de les claus 
sociolingüístiques a catalunya i la Franja: joventut, transmissió i “chapurriau”, que resultà alho-
ra rigorosa i amena, i molt clarificadora, en reunir brillantment l’exposició de dades demolingüís-
tiques recents i l’anàlisi dels factors concurrents que permeten explicar-les, tant de caràcter 
sociològic com ideològic.
Tancà la sessió un coŀloqui entre els assistents, pràcticament sense cloenda institucional, i en 
acabat els membres de la SF es traslladaren a un restaurant de la ciutat on, com és preceptiu, seguí 
animadament la discussió, abans d’emprendre cadascú o en grup, entrada la tarda, el camí del 
retorn.
Albert turull
Institut d’Estudis Catalans
XVIII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (Castelló, 3 i 4 de novembre de 2023). 
— El Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat de Llengua i Literatura va celebrar fa uns mesos 
la seva trobada anual. Després de localitats com Perpinyà, Girona o Maó, calia tornar al País Va-
lencià i, en conseqüència, la localitat seleccionada fou Castelló. La trobada es desenvolupà com-
pletament al Museu de Belles Arts de la capital de la Plana, un recinte preparat per a 
l’esdeveniment i, a més, idoni per a parlar de literatura. Com sempre, les jornades giraren al vol-
tant d’un tema: «Les formes breus en l’etnopoesia». Per tant, calia deixar de banda textos exten-
sos i centrar-se en les cobles, les endevinalles, les parèmies o fórmules diverses. El cartell de 
presentació, una magnífica obra d’Àngel Vergés, proposava un repte als assistents: calia comple-
tar les tres parèmies que hi apareixien: «A Castelló porten gorra…», «Una xica a Bini…» i «Gent 
de la Plana…». Amb tot plegat, les jornades tengueren una gran acollida i s’hi presentaren un to-
tal de denou comunicacions.
Estudis romanics 47_int.indd   579 3/1/25   14:26
580 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Divendres dia 3 de novembre s’inicià la trobada amb la benvinguda inicial. Els encarregats 
d’inaugurar l’acte foren Caterina Valriu Llinàs, com a membre de la comissió gestora del GEE, i 
Tomàs Escuder Palau, representant institucional de la Societat Castellonenca de Cultura. Just se-
guit començaren les comunicacions. L’encarregada d’obrir la trobada fou M. Magdalena Gelabert, 
qui parlà sobre «Encanteris i fórmules màgiques a les rondalles mallorquines d’Antoni M. Alco-
ver»; continuà el toponimista Cosme Aguiló amb «Endevinalles de Santanyí, es Llombards i Santa 
Eulària des Riu»; just després, parlaren Rafael Beltran i Amparo Rico, de la Universitat de Valèn-
cia, amb la comunicació «Les nou endevinalles més antigues de la tradició catalana (i peninsular): 
del segle v al segle xix»; i, finalment, abans de la pausa, poguérem sentir Caterina Valriu parlant 
sobre les «Fórmules d’inici i final a les rondalles de l’Aplec Alcover».
El segon torn constava de cinc comunicacions. La primera, centrada en la relació amb la mú-
sica, fou a càrrec de Francesc Vicens: «Música global i petites formes d’oralitat cantada: De la 
Music session de Shakira i Bizarrap al cançoner Tradicional Infantil»; posteriorment, continuà 
Joan-Lluís Monjo amb «El xant. Observacions a propòsit d’un gènere etnopoètic breu a partir de 
mostres en català»; la comunicació següent fou «Noves aportacions al coneixement del cançoner 
valencià: els materials inèdits de Francesc Figueras i Manuel Quislant», de Lluís-Xavier Flores; i, 
s’acabà el segon cicle amb dues comunicacions específiques sobre cançons: «Les cançons de Filo-
logia de calendario (1903), d’Antoni M. Penya: un glossari filològic i etnopoètic sobre el calen-
dari», de Josep Nicolau; i «El repertori d’una dona: cançons i gloses de madò Bàrbara Artigues 
Gorrió», de la musicòloga Bàrbara Duran.
A la tarda començà el tercer torn i el primer a pronunciar-se fou Alexandre Bataller amb 
«Rondalles paremiològiques i refranys fugits de les rondalles. El cas de “Massa tindreu!” (ATU 
982); continuà Josefina Roma: «A Alguaire, los agullaires…»; i, posteriorment, repetiren les po-
nents Alícia Castelló i Paqui Cano, amb dues comunicacions amb perspectiva pedagògica: «De 
quan els animals i les coses parlaven… Mimologismes i tradició popular» i, en segon lloc, «Tenim 
un cos». Per acabar, Tània Muñoz Marzà parlà sobre «Vindrà l’home del sac i se t’emportarà! 
Expressions fraseològiques i narrativa». Finalment, per a la cloenda de la primera jornada, hi ha-
gué una gran vetlada de rondalles amb magnífiques narradores castellonenques. Les dues ronda-
llaires mantingueren el públic ben entretengut i més d’una vegada els tragueren una bona rialla.
L’endemà al matí començà la darrera tanda de comunicacions. Els primers foren Xavier Ro-
viró i Carme Rubió, del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (GRFO) amb «El paper fonamental 
de les frases fetes, refranys i altres parèmies en la construcció de l’estil a En defensa pròpia, de 
Jacint Verdaguer»; després, parlà Vicent Vidal, amb la comunicació més actualitzada de les jorna-
des: «snowclones i creació de mems en català»; a continuació, tenguérem el plaer d’escoltar «Orí-
gens medievals i pervivència del somni de la verge Maria en el cançoner català contemporani», de 
Joan Mahiques; i acabà Joan Borja amb «Paremiologia de l’alimentació: gastronomia, nutrició i 
dieta mediterrània en les formes breus de l’etnopoesia catalana».
Després de la pausa es presentaren les novetats bibliogràfiques dels membres del grup. Entre 
d’altres, podem destacar el número 11 de la revista Estudis de literatura oral Popular (ELOP) / 
studies in oral Folk literature, del 2022, i el volum de la trobada de l’any anterior, sobre l’obra 
del cançoner Popular de catalunya (1922-2022), en homenatge a Josep Massot i Muntaner i Joan 
Francesc López Casasnovas. El volum fou presentat pels curadors, Salvador Rebés Molina i Bàr-
bara Duran Bordoy. En acabar, es feu l’assemblea anual del GEE i a la tarda Manuel Carceller i 
Toni Royo guiaren una passejada pel centre històric de Castelló. 
Josep nicolau perelló
Estudis romanics 47_int.indd   580 3/1/25   14:26


XVIII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (Castelló, 3 i 4 de novembre de 2023)

Gargallo Gil, José Enrique

 cRÒnIca 591
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Acte de reconeixement als membres de l’IEC majors de vuitanta anys (Barcelona, 20 de 
desembre de 2023). — El Claustre de la Casa de Convalescència de l’Institut d’Estudis Catalans 
va acollir el migdia del 20 de desembre de 2023 un emotiu acte de reconeixement als membres de 
l’IEC majors de vuitanta anys, emèrits i corresponents. Després de les paraules de salutació i ben-
vinguda per part de la presidenta, Teresa Cabré, intervingué en representació de les persones ho-
menatjades Manuel Castellet. Els membres homenatjats van rebre una rajola commemorativa en la 
qual se’ls agraïa la seva «lleialtat i dedicació». No tots els membres de l’Institut ni de la Secció 
Filològica hi van poder ser presents. Però cal deixar constància de la gratitud deguda a tots ells; els 
emèrits: Albert Jané i Riera, Joaquim Mallafrè i Gavaldà, Vicent Pitarch i Almela, Joaquim Rafel i 
Fontanals, Josep Vallverdú i Aixalà, Joan Veny i Clar); i també els corresponents: Michel Contini, 
Kálmán Faluba, Joseph Gulsoy, Jordi Mir i Parache, Bob de Nijs, José Antonio Pascual Rodríguez, 
Artur Quintana i Font i Marie Claire Zimmermann. Malauradament Joaquim Mallafrè i Bob de 
Nijs van traspassar uns mesos després de l’acte (els dies 21 i 22 de febrer, respectivament. Vegeu 
les necrològiques en aquest mateix volum, p. 628-631 i p. 626-628). 
José Enrique gargallo gil
Universitat de Barcelona
Institut d’Estudis Catalans
Simposi internacional «Fraseologia catalana actual». 21th International Symposium: 
New Trends in R+D+I in Literature, Linguistics, Education and IST. From Innovation to Can-
non (Universitat d’Alacant, 16 i 17 de gener de 2024). — El 16 i el 17 de gener de 2024 tingué 
lloc, al Centre Cultural de la Nucia, dependent de la Seu Universitària de la Nucia de la Universi-
tat d’Alacant, la 1a edició d’un simposi internacional sobre fraseologia, un esdeveniment que ha 
obert noves finestres d’investigació a la disciplina i que ha estat un motiu d’enriquiment entre 
acadèmics i investigadors. La Nucia es va convertir durant uns dies en un punt de trobada que va 
reunir tant investigadors nacionals com internacionals que nodriren l’estudi de la fraseologia des 
de perspectives diferents i que palesaren la interdisciplinarietat d’aquest esdeveniment, ja que els 
experts convidats es van repartir en tres blocs temàtics diferents però interrelacionats: la literatu-
ra, la lingüística i la traducció. Aquest simposi fou organitzat per la Dra. Elena Sánchez López, de 
la Universitat d’Alacant, i la Dra. Belén Lozano Sañudo, de la Universitat de València, i ha comp-
tat amb el suport de la Seu Universitària de la Nucia (de la Universitat d’Alacant), l’Ajuntament 
de la Nucia, de l’ISIC-IVITRA, de l’IULMA, del Departament de Filologia Catalana de la UA, de 
l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estu-
dis Catalans, del Centre d’Estudis Catalans de la University of California de Santa Barbara, del 
Centre Internacional d’Investigació sobre Estudis Ibèrics de l’Otto-Friedrich-Universität Bam-
berg, del Grup d’Investigació de la UA VIGROB125F1 i del Projecte PID2021-128381NB-I00 
(del MCIN).
La intenció principal de la trobada científica fou impulsar l’estudi i la interdisciplinarietat de 
la fraseologia des de diferents perspectives: l’anàlisi de la fraseologia en obres concretes literàries, 
l’estudi de les unitats fraseològiques des d’una perspectiva lingüística i la fraseologia a través de la 
traducció.
D’aquesta manera, al primer bloc —titulat «Bloc de la fraseologia en obres concretes»— tro-
bem aportacions sobre temes com ara: la fraseologia present en l’obra de Vicent Manuel Branchart 
(a càrrec de Robert March Tortajada), la fraseologia de la memorialística valenciana (tractada per 
Alaitz Zalbidea Berenguer), la fraseologia històrica contrastiva en l’obra de Juan Fernández de 
Heredia (a càrrec de Santiago Vicente Llavata), el paper rellevant que adquireix la cultura en la 
Estudis romanics 47_int.indd   591 3/1/25   14:26


Acte de reconeixement als membres de l’IEC majors de vuitanta anys (Barcelona, 20 de desembre de 2023)

Comellas Casanova, Pere

592 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
formació de fraseologismes a través de fitònims (a càrrec de Joan de Déu Martines Llinares), la 
lexicografia actual i la riquesa de locucions del Diccionario valenciano-castellano (per Maria Isa-
bel Guardiola Savall); i, fins i tot, també es va tractar la fraseologia des d’una perspectiva molt in-
novadora i contemporània amb la resemantització d’unitats fraseològiques a partir d’una antítesi 
entre la poesia trobadoresca medieval i cançons actuals (a càrrec de Vicent Martines Peres).
Pel que fa al segon bloc —«Bloc de fraseologia des d’una perspectiva lingüística»—, desta-
quen els treballs al voltant dels fraseologismes i la gramaticalització a través de locucions (a càrrec 
de Josep Martines Peres) i a través de fórmules discursives (tractades per Sandra Montserrat Buen-
dia); l’anàlisi semàntica de les unitats fraseològiques amb el substantiu cor (a càrrec de Jordi An-
tolí Martínez); la fraseologia com a disparador del canvi de codi entre el català i el castellà (a 
càrrec de Xavier Pascual López), i estudis basats en construccions fraseològiques (a càrrec de 
Maricel Esteban-Fonollosa). Així mateix, no menys interessants resulten els estudis sobre la inter-
secció entre fraseologia i creativitat, un tema bastant recurrent en aquest simposi, des de la pers-
pectiva de la gramàtica de construccions (per Pedro Ivorra Ordines), així com a través d’estudis 
sobre la modificació creativa per snowcloning (per Miquel Gonzálvez Blasco).
I en darrer lloc, en el bloc dedicat a la traducció, «Bloc de fraseologia i traducció», se’n recullen 
sobre: la traducció d’unitats fraseològiques en medicina gràfica (per María José Mompeán Mejías), 
en publicitat (a càrrec de Belén Lozano Sañudo), en textos coŀloquials del doblatge (per Maria Dolo-
res Oltra Ripoll), i la traducció de parèmies del Tirant (a càrrec de Ferran Robles Sabater).
En suma, i en definitiva, aquesta 1a edició del Simposi internacional «Fraseologia catalana 
actual» ha estat una magnífica oportunitat per a impulsar la disciplina de la fraseologia des de dife-
rents perspectives i un espai molt enriquidor que ha reunit experts i expertes en la matèria nacio-
nals i internacionals, els quals han nodrit aquesta disciplina amb les seues aportacions.
María José mompeán meJías
ISIC-IVITRA, Universitat d’Alacant
Bateig de la biblioteca municipal de Masquefa amb el nom de la lingüista M. Carme Ju-
nyent Figueras (24 de gener de 2024). — El dia 24 de gener de 2024 l’ajuntament de Masquefa 
va celebrar l’acte de bateig de la biblioteca municipal, que d’ara endavant es diu biblioteca M. 
Carme Junyent Figueras, en honor de la lingüista nascuda al poble de Masquefa l’any 1955 i tras-
passada el 3 de setembre de 2023.
L’acte constà de dues parts. A la primera, presentada per Judit Albiol, una bona amiga de Ju-
nyent, hi va haver diversos parlaments a la plaça davant de la biblioteca, a càrrec de l’alcalde de 
Masquefa, Roger Vázquez, del director general de Promoció Cultural i Biblioteques de la Genera-
litat, i de vuit persones properes a Carme Junyent, que van recordar vivències i anècdotes de la 
seva vida al poble.
La segona part, ja a la sala d’actes de la biblioteca, un espai presidit per una gran fotografia de 
Junyent de petita i algunes citacions d’ella, va consistir en la presentació del llibre no patiu per mi, 
aplec dels articles que va escriure per a Vilaweb just abans de morir. En aquest cas conduïa l’acte 
el director de la biblioteca, Jordi López Alert, i el fill gran de Carme Junyent, Andreu Figueras, 
amb la participació de nombrosos assistents, amics, coneguts i veïns de l’homenatjada.
La d’ara endavant biblioteca M. Carme Junyent aplegarà tota l’obra de la lingüista, la qual 
cosa refermarà el vincle íntim entre la persona i l’obra de la Carme i la terra mare.
Pere comellas casanova
Universitat de Barcelona
Estudis romanics 47_int.indd   592 3/1/25   14:26


Bateig de la biblioteca municipal de Masquefa amb el nom de la lingüista M. Carme Junyent Figueras (24 de gener de 2024)

Bartolí Masons, Gemma

 cRÒnIca 593
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Presentació del número 12 de la revista Haidé. Estudis maragallians (Arxiu Joan Mara-
gall, 24 de gener de 2024). — Ja ha esdevingut una tradició que cada any, per aquestes dates, hi 
hagi una trobada al menjador senyorial de l’Arxiu Joan Maragall per presentar el nou número de la 
revista Haidé. Estudis maragallians. Quan s’és allà, un no pot deixar de repassar el mosaic hidràu-
lic del terra, els quadres, les vitrines, el llum d’aranya que fa perillar el cap dels més alts, i també, 
cal dir-ho, la robusta taula central, que any rere any sorprèn els ponents que s’hi asseuen per pri-
mer cop pel ball incòmode que fa. Enguany l’ocupaven Eugènia Serra, directora de la Biblioteca 
de Catalunya; Jordi Ginebra, coordinador del dossier del nou número, i Francesco Ardolino, codi-
rector de la publicació juntament amb Esther Vilar, directora de l’arxiu.
L’acte va començar quan passaven pocs minuts de les set del vespre amb els parlaments d’Eu-
gènia Serra, que, com cada any, es va ocupar de presentar les xifres de la revista. Una publicació 
digital que ja ha superat els deu anys de trajectòria és bo que vagi augmentant cada cop més el 
nombre de visites, i això és el que ha aconseguit Haidé, que, a més, no deixa mai de sorprendre per 
les dades curioses sobre els països de procedència de les consultes. O potser no ens hauria d’estra-
nyar tant, tenint en compte que la revista —cada cop més indexada i amb uns volums que, com el 
darrer, gairebé arriben a les 300 pàgines— s’ha convertit en una referència obligada per a tot estu-
diós de l’obra o la figura de Joan Maragall, una fita que els directors de la revista s’havien marcat 
com a objectiu i de la qual es va congratular Francesco Ardolino en el seu discurs.
Ardolino també es va ocupar de resseguir els articles del nou número que no formen part del 
dossier, d’entre els quals destaquen el de la Casa Museu Àngel Guimerà del Vendrell, per tal com 
encaixa amb la commemoració del centenari del dramaturg; les «Notes» —un terme revisable, en 
aquest cas, per la magnitud de l’estudi— sobre «La Cançó de Sant Ramon cantada per una russa», 
a càrrec de Joana Escobedo; l’anàlisi de correspondència entre Maragall i Joan Pérez-Jorba per 
part de Pilar García Sedas, o els «Testimonis» que han ofert en aquest número Esther Vilar, Merit-
xell Matas i el mateix Ardolino, entre d’altres. Però, per sobre de tot, va celebrar que finalment 
hagi pogut sortir un dossier sobre «La llengua de Maragall», un tema que, com després Jordi Gine-
bra va corroborar, encara no està exhaurit.
En efecte, el tema de la llengua és recurrent quan es parla del poeta barceloní i donaria per a 
molt, tal com Ginebra va demostrar en la seva intervenció. A mode de lliçó magistral, el professor 
de la Universitat Rovira i Virgili va fer-nos veure com, en la tríada de la Renaixença, formada per 
Verdaguer, Guimerà i Oller, s’ha tendit a destacar la «llengua pobra» dels dos darrers, una etiqueta 
que també s’ha coŀlocat a Maragall, i que no està en cap dels tres casos fonamentada. Així, el dos-
sier que Ginebra va acceptar de seguida de coordinar —entre altres coses, per l’anècdota personal 
que ens va regalar al final del seu parlament, en la qual confessava el vincle que ha tingut des de la 
seva infantesa amb certs versos maragallians— s’ha ocupat de desmuntar aquest mite de l’autor de 
Visions & cants, amb articles d’estudiosos de renom com ara Joan Veny, Francesc Feliu, Mar 
Massanell, Maria-Pilar Perea, Cristina Illamola, Isabel Turull i el mateix Jordi Ginebra. I tot plegat 
serveix com a pretext per posar èmfasi en la necessitat d’establir més vincles entre els estudiosos 
de la llengua i els de la literatura, que sovint fan camins massa per separat.
Per acabar, és costum que clogui l’acte un recital poètic, per defugir una mica l’academicisme 
i sentir textos que, d’una manera o altra, puguin dialogar amb Maragall. En aquest cas va ser el 
torn de Maria Isern, que es va veure empesa a revisitar l’obra del poeta per arribar a trobar-hi, fi-
nalment, més similituds de les que hom es pensava. La paraula viva, doncs, va posar punt final a 
l’acte maragallià més marcat per la llengua.
Gemma Bartolí masons
Universitat de Girona
Estudis romanics 47_int.indd   593 3/1/25   14:26


Presentació del número 12 de la revista Haidé. Estudis maragallians (Arxiu Joan Maragall, 24 de gener de 2024)

Borràs-Comes, Joan

 cRÒnIca 601
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
dels premis. A continuació cadascun dels guardonats o representants vam pujar a l’escenari a reco-
llir la placa acreditativa i  van fer un breu discurs. La jornada es va acabar amb un sopar amb els 
guardonats i acompanyants.
En el discurs d’agraïment (que es pot llegir integralment aquí <https://www.facebook.com/
CatalanaUniBuc>) vaig voler reafirmar el compromís del Lectorat amb la llengua, la literatura i la 
cultura catalanes. El premi «Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols 2023» 
honra totes les persones que han participat, d’una forma o d’altra, en la tasca d’ensenyament i pro-
moció del català a la Universitat de Bucarest, i és, més enllà d’això, un motiu d’orgull i benefici 
per a tota la comunitat universitària romanesa. La concessió d’aquesta distinció a la càtedra de ca-
talà és un reconeixement afalagador dels esforços coŀlectius constants que s’han fet des de la Uni-
versitat de Bucarest per mantenir viva la presència del català en el territori romanès però també un 
deure per seguir garantint la seva continuïtat en l’àmbit romanès i fonamentar els propers anys de 
Lectorat.
Elena ciutescu
Universitat de Bucarest
Inauguració del «Museu de Fonètica» a la Universitat de Barcelona (15 d’abril del 2024). 
— El 15 d’abril del 2024 es va inaugurar el Museu de Fonètica, situat a la cinquena planta de l’edi-
fici Josep Carner, a la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB. Aquest espai acull la coŀlec-
ció d’instruments científics del Laboratori de Fonètica Eugenio Martínez Celdrán, i ofereix una 
perspectiva històrica sobre els avanços tecnològics en l’estudi de la fonètica.
Fundat el 1978, el Laboratori de Fonètica de la UB (<https://www.ub.edu/phoneticslabora-
tory/>) fou el primer laboratori universitari de fonètica a l’estat espanyol. L’any 2022 va rebre el 
nom del seu fundador i primer director, el Dr. Eugenio Martínez Celdrán, professor emèrit de 
la UB i reconegut fonetista. El laboratori ha estat essencial en el suport a la docència, la recerca i la 
transferència de coneixement, en el conjunt de la universitat i en l’estudi de la fonètica a escala 
europea i romànica. Dona suport a les classes pràctiques de diverses assignatures relacionades 
amb la fonètica, és la seu d’un equip especialitzat en fonètica experimental i fonologia de laborato-
ri que desenvolupa projectes de recerca bàsica i aplicada, coŀlabora amb altres grups d’investiga-
ció i entitats privades, i coordina la revista Estudios de Fonética Experimental, en funcionament 
des del 1984.
Els antecedents d’aquesta exposició se situen a l’any 2018, quan el CRAI, a través d’Esther 
Acereda, va proposar una exposició per commemorar els 40 anys del Laboratori. La mostra va in-
cloure diversos aparells històrics, llibres de fonètica i números de la revista EFE, i també es va 
crear una pàgina web per documentar l’esdeveniment. Des de llavors es va anar gestant la idea 
de crear un espai físic per a l’exposició permanent. Quan la situació epidemiològica ho va perme-
tre, es va poder reprendre el projecte.
El Museu de Fonètica destaca per la seva coŀlecció de més de cinquanta instruments cientí-
fics, representatius de l’evolució tecnològica en l’estudi del so en les darreres dècades, i també de 
la democratització posterior de l’accés a l’anàlisi acústica. Entre els instruments es troben peces 
històriques com un espectrògraf analògic de 1968, dos espectrògrafs digitals de la dècada de 1980, 
un vistós magnetòfon de bobina oberta TEAC X-2000R, i un equip d’anàlisi electropalatogràfica 
de finals del segle xx. Totes aquestes eines iŀlustren l’evolució tecnològica general i són testimoni de 
les innovacions metodològiques en la recerca fonètica.
Aquest projecte ha estat possible gràcies a l’esforç de diverses persones i institucions. La Dra. 
Lourdes Romera ha coordinat el projecte, amb el suport del Dr. Joan Borràs-Comes, la Dra. Wendy 
Estudis romanics 47_int.indd   601 3/1/25   14:26
602 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Elvira-García i la Dra. Josefina Carrera-Sabaté. Han tingut un paper clau, també, el Dr. Javier Ve-
laza, degà de la Facultat de Filologia i Comunicació, i el Dr. Agustí Alcoberro, vicerector de Cul-
tura, Memòria i Patrimoni, i Pili Mateo, del mateix vicerectorat.
La coŀlecció està incorporada també al Museu Virtual de la UB (MVUB, <https://museuvirtu-
al.ub.edu/>), i forma part del grup de coŀleccions d’eines i instruments científics de la universitat. 
El Museu, tant virtualment com físicament, està obert a tothom, a professorat i alumnat amb inte-
rès per la fonètica, de qualsevol àmbit i nivell d’ensenyament. En una visita al museu es pot entrar 
en contacte amb els canvis tecnològics que ha experimentat l’estudi de la fonètica al llarg dels 
darrers anys, des de les primeres màquines analògiques als dispositius digitals més recents, així 
com l’evolució des dels primers ordinadors utilitzats fins als programes d’anàlisi acústica més 
actuals.
La inauguració del Museu de Fonètica marca un nou capítol en la preservació i difusió del 
patrimoni científic de la Universitat de Barcelona, i constitueix una finestra singular des de la qual 
poder admirar la història instrumental d’aquesta ciència.
Joan Borràs-comes 
Universitat de Barcelona
Lourdes romera Barrios
Universitat de Barcelona
Linguistic geography in Croatia and beyond: experiences, challenges, models. Internatio-
nal Geolinguistic Conference (Universitat de Zadar, 25-27 d’abril de 2024). — La Universitat 
de Zadar, sota la modèlica organització de la professora Dunja Brozović Rončević i els seus efica-
ços coŀlaboradors, va celebrar una profitosa trobada d’especialistes en geolingüística de diversos 
països d’Europa al llarg de tres dies de comunió academicocientífica, en què la lingua franca i pre-
dominant dels congressistes, cap dels quals no era anglòfon nadiu, fou significativament l’anglès. 
Després de la inauguració del congrés per part del vicerector de la Universitat de Zadar, Marko 
Lukić, i de la presidenta del comitè organitzador, la primera jornada, dijous 25 d’abril, acollí les 
contribucions següents: Alfred Lameli, «Spatial patterns of contextual language variation – some 
models and data», Dunja Brozović, «linGeH: Linguistic Geography of Croatia in the European 
Context»; Silvana Vranić / Marina Marinković, «Status of the consonant h in Croatian local dialects 
in the territory of Croatia from a geolinguistic perspective»; Mate Kapović, «Lexical diffusion in 
Croatian dialects»; Matthias Hahn, «Where you taste with your nose – On the semantic potential of 
schmecken ‘to taste’ in the German Dialects»; Manuela Nevaci, «atlas linguarum Europae: New 
perspective in European linguistic geography»; Jožica Škofic, «Interactive Slovenian Linguistic 
Atlas – new geolinguistic and lexicographic approaches»; Marjan Markovikj, «Linguistic Atlas of 
Macedonian Dialects – Reinterpreting old data from the Common Slavic Linguistic Atlas»; Robert 
Engesterhold, «Surname spaces in Germany: Using a phonological ontology for reconstruction his-
torical language areas»; Marina Frank, «Investigating a phoneme merger using GAMMs»; Matija 
Mužek, «Reflexes of the Common Slavic yers, i.e. the Western South Slavic schwa, in Plješivi-
ca-Ozalj dialects»; Marco Angster, «Walser German in the Italian Alps. A geolinguistic perspecti-
ve». La segona jornada, divendres 26, va discórrer amb les intervencions següents: Elisabetta 
Carpitelli / Michel Contini, «atlas linguistique Roman: bilancio dei lavori»; Guylaine Brun- 
Trigaud, «La cartographie de l’atlas linguistique Roman» (intervenció telemàtica); Matteo Rivoira, 
«L’atlante linguistico Italiano: la sfida della digitalizzazione»; Nicolae Saramandu, «Recent 
Research on an endangered Istro­Romanian dialect»; Tijmen Pronk / Dunja Brozović, «Diversity, 
geographical distribution and history of words for ‘forest’ in Croatian»; Ante Jurić, «Notes on  
Estudis romanics 47_int.indd   602 3/1/25   14:26


Inauguració del «Museu de Fonètica» a la Universitat de Barcelona (15 d’abril del 2024)

Lusito, Stefano

604 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
presentèc es nombrosi recorsi numerics dera Secció Filològica, e diuèrsi membres der IEA-AALO 
presentèren es activitats que desvolope aguesta institucion. Atau, Jèp de Montoya (president), Mi-
quèu Segalàs (president dera Seccion Aranesa), Claudi Balaguer (president dera Seccion Estan-
dard), Ròsa Maria Salgueiro (vicepresidenta), Angelina Cases (secretària), Lourdes España 
(vocau) e Jusèp Loís Sans (expresident) expliquèren damb detalh toti es prètzhèts as quaus se dedi-
que er IEA-AALO, des dera normativizacion der occitan-aranés enquias nombroses publicacions 
en aguesta lengua.
Fin finau, er IEA-AALO aufric as assistents diuèrsi libres sus er aranés e se hèc ua visita, a pè, 
ath Musèu dera Val d’Aran. Ara seguida d’un dinar suculent en restaurant Brasa d’Aran, aufrit 
pera delegacion der IEC en Llèida, era expedicion comencèc eth camin de retorn tà Barcelona, 
damb era sensacion d’auer aprovat, fin finau, ua matèria pendent de força ans: era visita as tèrres 
catalanes de lengua occitana.
Enric riBes i marí
Institut d’Estudis Catalans
Convegno «Il patrimonio linguistico di Novi Ligure e dell’Oltregiogo storico» (Novi Li-
gure, 18 maggio 2024). — Nel corso dell’ultimo cinquantennio le indagini sui dialetti liguri —nei 
termini di una loro mappatura e descrizione quanto più possibile sistematica— hanno conosciuto 
una crescita particolarmente rigogliosa. Se a metà degli anni Settanta lo studioso fiammingo Hugo 
Plomteux, presentando le proprie ricerche sui dialetti della val Graveglia, poteva ancora asserire 
come la Liguria fosse una delle regioni d’Italia «meno esplorate dai dialettologi», a partire dal de-
cennio successivo la ricognizione delle varietà regionali è andata incontro a sviluppi più che consi-
derevoli; un circolo virtuoso innescato dalla realizzazione del Vocabolario delle parlate liguri 
(apparso in sette volumi fra il 1982 e il 1997), progetto coordinato da Giulia Petracco Sicardi (do-
cente di glottologia e linguistica presso l’università di Genova) e realizzato grazie alla collabora-
zione di un’ampia serie di ricercatori e cultori sparsi sul territorio regionale.
In forza di tale profusione di ricerche (condotte ora da studiosi professionisti, ora da valenti 
amatori locali) sono ormai numerosi i materiali che permettono di conoscere le caratteristiche 
fonetiche, morfologiche, lessicali e talora sintattiche di molti dialetti anche periferici parlati 
nella regione ligure e nelle aree contermini. Ciò nonostante, per comprensibili ragioni, non sem-
pre alle inchieste sui dati dialettologici è stata affiancata una riflessione sui rapporti umani stori-
camente intercorsi fra i centri maggiori e le aree marginali, tale da giustificare le facies delle 
varietà più o meno interessate dalla compenetrazione dei modelli linguistici estranei al tipo ligu-
re stricto sensu.
Più in particolare, le indagini sulle parlate dell’Oltregiogo «storico» (facenti capo alle valli 
Lemme, Borbera, Stura e Scrivia, situate al confine fra Liguria e Piemonte ma gravitanti in massi-
ma parte su Genova) e delle aree contigue sono state finora abbastanza desultorie e prive di una 
regia comune, per quanto interessate da pubblicazioni anche di ragguardevole pregio. Così, 
nell’intenzione di riprendere e ampliare lo stato dell’arte in materia, sabato 18 maggio 2024 si è 
tenuto a Novi Ligure —dal xvi secolo «capoluogo» dell’Oltregiogo genovese e ancor oggi la sua 
città più popolosa— un convegno organizzato dal centro studi «in Novitate» (presieduto da Renzo 
Piccinini) e patrocinato dalle autorità amministrative locali.
I lavori sono stati significativamente introdotti da Lorenzo Massobrio, già professore ordina-
rio di geografia linguistica presso l’università di Torino e decano degli studi sulle parlate d’area 
alessandrina, che ha delineato lo stato delle ricerche in merito alla posizione del dialetto novese nel 
panorama linguistico del basso Piemonte.
Estudis romanics 47_int.indd   604 3/1/25   14:26
 cRÒnIca 605
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Anselmo Roveda, studioso di etnologia e letteratura dialettale ligure, è poi passato a illustra- 
re talune caratteristiche, soprattutto fonetiche e morfologiche, dei dialetti parlati nell’alta valle 
dell’Orba. Al pari delle valli Stura e Bormida, si tratta di un’area in cui elementi di tipo piemonte- 
se si spingono in maniera sensibile all’interno del sistema ligure, innestandosi a loro volta su carat-
teri di arcaismo superati da secoli nel resto della regione.
A tale intervento è seguito quello di Roberto Benso, studioso di storia e cultura dell’Oltregio-
go, volto a presentare un quadro di sintesi sui dialetti della val Lemme, che nel contesto delle va-
rietà dell’anfizona ligure-piemontese rappresentano quelle più affini al modello della regione 
meridionale, in virtù dell’antico ruolo di Gavi quale sede di podesteria genovese.
Andrea Carlucci e Lorenzo Lentini hanno presentato due comunicazioni sui dialetti della val 
Borbera, finora alquanto trascurata dagli studi linguistici. Il primo dei due relatori ha effettuato 
una rassegna meticolosa sulle caratteristiche di quelle parlate, offrendo una preziosa messe di dati 
che gli hanno permesso di tracciare attente distinzioni fra i dialetti dell’alta, media e bassa valle. Il 
secondo oratore ha invece offerto preziosi spunti sulle possibilità di valorizzazione di quei dialetti 
mediante le tecnologie che offrono contenuti ad accesso aperto, in primo luogo Wikipedia.
Stefano Fiori, ricercatore presso l’ateneo torinese, si è poi dedicato a mettere in rilievo talune 
caratteristiche (alcune delle quali particolarmente conservative nel panorama delle parlate dell’I-
talia settentrionale) comuni ai dialetti situati fra le valli Stàffora e Sturla, amministrativamente si-
tuate fra le province di Genova e Piacenza e anch’esse ancora relativamente poco sondate dai 
dialettologi.
Infine, chi scrive queste righe (tramite un intervento ideato e condotto a quattro mani insieme 
a Lorenzo Ferrarotti, ricercatore all’università di Bergamo e specialista delle parlate del Piemonte) 
si è dedicato alla (ri)discussione di un tema particolarmente sentito nella sede del convegno, vale a 
dire la classificazione tipologica della varietà di Novi Ligure e la sua potenziale assegnazione 
all’interno di una specifica macro- o microarea dialettale. Si tratta di un argomento su cui non sem-
bra sussistere ancora piena unità in ambiente scientifico, e l’attribuzione di quel dialetto al conte-
sto ligure (pur con tutta una serie di dichiarate distinzioni) sembra avvenire oggi quasi più per 
reiterata consuetudine che sulla base di ragioni sufficientemente elaborate. La questione era stata 
affrontata da Hugo Plomteux nel 1975 mediante un breve saggio apparso sulla rivista novinostra, 
in cui il carattere ligure del novese veniva esplicitamente negato in ragione dell’assenza della pala-
talizzazione avanzata dei nessi in labiale *(-)bj-, *(-)fj- e *(-)pj-, considerata dallo studioso quale 
unico tratto probante dell’appartenenza dei dialetti della zona alla Liguria linguistica. Quella posi-
zione è stata ripresa in una comunicazione volta ad affrontare il problema della posizione linguisti-
ca del novese mediante una discussione che tiene conto non solo di altre caratteristiche fonetiche 
di quel dialetto, ma anche di taluni suoi tratti morfologici e lessicali che rimandano ora all’area 
tortonese, ora a quella ligure, sancendo una posizione di frontiera difficile da determinare tramite 
semplici etichette.
L’iniziativa è stata coronata da un lusinghiero successo di pubblico, a dimostrazione di un 
sentito interesse per l’argomento anche da parte di un uditorio generale e non specialista. Gli atti 
dei lavori saranno resi disponibili nel prossimo futuro sulla rivista In novitate, fra i principali pun-
ti di riferimento per la divulgazione di argomenti attinenti alla cultura di Novi Ligure e dell’Oltre-
giogo genovese.
Stefano lusito
Estudis romanics 47_int.indd   605 3/1/25   14:26


Italian

Convegno «Il patrimonio linguistico di Novi Ligure e dell’Oltregiogo storico» (Novi Ligure, 18 maggio 2024)

Muixí i Tejado, Gerard

 cRÒnIca 611
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
denta de la Secció Filològica i directora de l’Oficina d’Estandardització, va ser l’encarregada de 
moderar una taula rodona amb Sebastià Alzamora, escriptor i membre de la Secció Filològica, Jo-
sep Escolano, professor de la Universitat d’Alacant, i Ernest Rusinés, cap del Departament d’As-
sessorament Lingüístic de la CCMA. En aquesta taula rodona es van fer visibles qüestions d’una 
gran complexitat, com l’ensenyament de la variació territorial en l’àmbit educatiu, que van traçar 
noves línies per a futurs seminaris d’estandardització.
Finalment, Ramon Sistac i Josep Martines, presidents de les dues comissions organitzadores 
del seminari, van cloure l’acte amb un agraïment per la bona acollida que havia tingut entre els 
especialistes i amb una valoració molt positiva de tots els continguts que s’havien anat exposant al 
llarg dels tres blocs, uns continguts que, sortosament, es poden recuperar sempre que calgui al nou 
web de la Secció Filològica. La cloenda també va servir per percebre la complicitat teixida entre 
les dues comissions, la qual, de ben segur, també va ajudar a fer que el seminari fos un èxit.
Laia castanyer teixiDor
Institut d’Estudis Catalans
Albert Jané rep el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (Barcelona, 17 de juny 
del 2024). — El jurat del 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, format per Judit Carrera, 
Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Marta Nadal, Clàudia Pu-
jol, Salvador Sunyer i Enric Vicent Sòria, va atorgar aquest premi a Albert Jané i Riera per ha-
ver-se convertit en un «referent indiscutible» a través de les seves «aportacions essencials en el 
camp de la literatura infantil i juvenil, així com en les traduccions i adaptacions de contes, llegen-
des, rondalles, faules, narracions populars i còmics, que han format infants i joves en la lectura en 
català».
El Palau de la Música es va omplir per celebrar la literatura infantil i juvenil de la mà d’Albert 
Jané. L’acte, organitzat per Òmnium Cultural i coordinat per l’equip tècnic de l’entitat, amb la di-
recció artística d’Iban Beltran, va comptar amb una destacada presència institucional encapçalada 
pel president del govern, Pere Aragonès, i la consellera de cultura, Natàlia Garriga. Amb la presèn-
cia, també, dels expresidents Pujol, Montilla, Mas i Torra.
A través de frases i textos de Jané es va fer el recorregut per la seva trajectòria vital, profes-
sional i inteŀlectual. I també a través de les glosses de Joaquim Carbó i Mercè Canela. Carbó, 
referent de la literatura infantil i juvenil i amic d’Albert Jané, en va destacar la tasca com a tra-
ductor i adaptador, des del còmic (Jan i Trencapins, Gil Pupiŀla, lucky luke, stefi, corto Mal-
tès...) fins a clàssics populars (Homer, Roal Dahl, Rodari, Andersen, germans Grimm...), així 
com de peŀlícules. Segons ell, Jané, més que traduir i adaptar textos d’altres llengües al català, 
els ha anostrat, «en el sentit de fer-los nostres, de fer que el lector no s’adonés que allò que lle-
gia passava en un altre país». I com a exemple, els barrufets, que, a més de catalanitzar-los el 
nom, els ha fet moure per Vallhonesta o el Clot del Tufau. Per la seva banda, Mercè Canela, 
successora de Jané a la direcció de Cavall Fort, en va destacar la tasca que ha fet a la revista des 
de diverses funcions: corrector, traductor, cap de redacció i director fins a la jubilació el 1997. 
Una jubilació que no el va desvincular de la revista, ja que hi ha seguit coŀlaborant des de lla-
vors. Canela en va destacar especialment el paper decisiu que va tenir en la fixació del model de 
llenguatge que farien servir a Cavall Fort, d’una correcció absoluta i, alhora, «directe i dinàmic 
i de comprensió immediata». Com no podia ser d’altra manera, els barrufets també hi van ser pro-
tagonistes. Quatre personatges de blau amb el barret típic dels barrufets, que van resultar ser Pau 
Beltran, Míriam Lloret, Josep Pedrals i Màrius Serra, es van fer amb l’escenari per homenatjar 
Albert Jané.
Estudis romanics 47_int.indd   611 3/1/25   14:26
612 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Una hora d’espectacle en què la literatura infantil i juvenil es va convertir, per un dia, en el centre 
de la cultura catalana. I ho va fer de la mà de l’activista, adaptador, amable, autodidacte, caminador, 
coŀlaborador, constant, corrector, difusor, discret, excursionista, exigent, fabrià, gramàtic, humil, ju-
ganer, mestre, observador, popular, rondaller, savi, traductor, útil... Cinquanta-sisè Premi d’Honor 
de les Lletres Catalanes. Més d’un centenar de «sinònims d’Albert Jané» que quedaven recollits al 
programa de mà, un devessall de paraules en homenatge a l’autor del Diccionari de sinònims i de 
milers de textos que han sigut les primeres lectures de diverses generacions de catalans.
Gerard muixí i teJaDo
Renovació de la placa en homenatge a Joan Coromines i Vigneaux al pla de Perosa (Alt 
Àneu, Pallars  Sobirà, 22 de juny de 2024). – El pla de Perosa, situat a uns 1.500 metres d’alçària, 
és una de les cruïlles mítiques del Pirineu. Confluència dels camins que transiten entre la vall d’Isil 
(valls d’Àneu, Pallars Sobirà), el Coserans (Arieja, Occitània) i la Vall d’Aran, que té la seua conti-
nuïtat natural en el Comenge (Alta Garona, Occitània). Des de Perosa hom accedeix amb facilitat a 
dos dels grans punts de trobada històrics entre pobles catalans i occitans veïns: a través del bosc de 
Bonabé, a l’aplec marià de Montgarri, on tradicionalment aranesos, pallaresos i gascons celebren 
el romiatge en honor de la Mare de Déu del mateix nom cada 2 de juliol, i l’aplec de Salau, aquest 
civil i de caire reivindicatiu, on catalans i occitans vinguts d’arreu reclamen un pas per unir dos ter-
ritoris (Pallars i Coserans) amb forts lligams històrics i humans, però difícilment accessibles mútu-
ament des de la xarxa de carreteres actual. No és pas d’estranyar, doncs, que Perosa fos l’indret triat, 
l’any 2005 i en ocasió de la celebració del centenari del naixement de Joan Coromines, per a coŀlo-
car­hi una placa en record i homenatge a l’iŀlustre lingüista, a qui devem les primeres i completíssi-
mes descripcions tant del pallarès com del gascó de la Vall d’Aran, així com de la toponímia, 
especialment preromana, d’aquest bocí del Pallars. Efectivament, en el marc de la visita que la 
Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) feu a Esterri d’Àneu el juliol d’aquell 
any, s’hi coŀlocà una placa que el pas del temps i les inclemències pròpies de l’indret han deteriorat, 
fins al punt de fer­la gairebé iŀlegible. És per això que, a partir de l’acord entre el Consell Cultural 
de les Valls d’Àneu (CCVd’À) i la delegació a Lleida de l’IEC, amb la coŀlaboració activa de la SF 
i de l’ajuntament d’Alt Àneu, el 22 de juny de 2024 es procedí a coŀlocar­hi una nova placa que re-
produeix fidelment l’anterior amb el text «La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el 
Consell Cultural de les Valls d’Àneu i l’Ajuntament d’Alt Àneu en homenatge a Joan Coromines i 
Vigneaux amb motiu del centenari del seu naixement. Juliol de 2005/juny de 2024». Una activitat 
que es va celebrar dins la programació inclosa a «Àneu en moviment 2024» del CCVd’À. L’acte, 
íntim i sentit, comptà amb els parlaments del Sr. Ferran Rella, president del CCVd’À; Laura Tris-
tan, alcaldessa d’Alt Àneu; Nicolau Dols, president de la SF, i Ramon Sistac delegat a Lleida de 
l’IEC. Tots els parlaments coincidiren a destacar el valor de l’obra de Coromines per a l’estudi del 
català i de l’occità a través del seu treball ingent i infatigable i del seu amor per la llengua i la terra, i 
el valor simbòlic de Perosa com a metàfora de l’espai cultual i lingüístic compartit entre els Països 
Catalans i Occitània, així com el valor afegit de la coŀlaboració i la interacció entre les institucions 
culturals i el territori. Amb posterioritat i com a cloenda, els assistents feren una visita guiada a l’en-
torn natural. Com a anècdota cal ressenyar que, tot i que l’acte era necessàriament de petit format a 
causa de la poca accessibilitat de l’indret, comptà amb una nodrida presència d’excursionistes que 
es trobaven per la zona i es van interessar per l’obra del nostre admirat lingüista.
Ramon sistac
Institut d’Estudis Catalans
Estudis romanics 47_int.indd   612 3/1/25   14:26


Not a member yet