Hemeroteca Cientifica Catalana

Redacció, Consell de

Activitats i publicacions de SCATERM, normes de presentació d’originals i crida d’articles

Ros, Joandomènec

Editorial
L’estiu del 2023 vaig rebre l’encàrrec de la Societat Catalana de Biologia 
(SCB) de coordinar un número monogràfic de treballs de la socie-
tat catalana de biologia sobre «la biodiversitat dels Països Catalans 
i els problemes que ha d’afrontar». Em va fer la proposta Jordi Barquine-
ro, editor de la revista, i no m’hi vaig pensar gaire a l’hora d’acceptar-la, 
malgrat que en el passat, com a coordinador d’altres treballs col·lectius, 
havia tingut alguns problemes menors, però enutjosos; per exemple, que 
els autors no complien els terminis o que no seguien les instruccions 
mínimes que se’ls havia donat, que la institució responsable del finança-
ment del treball a darrera hora es desdeia de l’encàrrec quan els autors ja 
havien acceptat de col·laborar-hi o que la impremta havia perdut part 
dels originals. 
A més, el tema era molt adient, tant per la importància intrínseca que 
té (Edward O. Wilson ho ha defensat al llarg de la seva vida i així es re-
marca clarament en la breu citació inicial del meu article, en aquest vo-
lum) com pels problemes que l’erosió de la biodiversitat (l’anomenada 
sisena extinció en massa) ocasiona avui dia. I jo, deslliurat darrerament 
d’obligacions institucionals, sentia que tenia un deute de col·laboració 
acadèmica amb la SCB (Ros, 2025). Per tant, vaig acceptar la proposta.
Dificultats diverses només imputables a la meva persona varen fer 
que no posés en marxa el procés d’encarregar a diferents especialistes la 
tasca que els correspondria fins al febrer-març del 2024, i la resposta 
d’aquests fou, en general, unànime i positiva. Acceptaren l’encàrrec per-
sonalment, però també em facilitaren el nom d’altres possibles especia-
listes quan ells no pogueren participar-hi, i aquests foren els responsa-
bles d’elaborar els encàrrecs. Tots els autors són experts en el camp 
corresponent, en què fa dècades que treballen, o bé són el relleu jove dels 
experts veterans que, com pertoca en els diversos àmbits de la vida, han 
deixat pas als deixebles i a nous especialistes. 
La cosa no és senzilla; si fa uns anys es podia afirmar que, finalment, 
els naturalistes experts en els diferents àmbits de la biota havien assolit a 
Catalunya i a Espanya el nivell, el nombre i l’expertesa que fins a mitjans 
del segle xx només trobàvem en altres països (Ros, 2006, 2016 i 2023), 
darrerament hi ha una tendència a la reducció d’aquesta rara avis que és 
l’expert en taxonomia de plantes i d’animals (permeteu-me aquesta sim-
plificació). Les causes són múltiples i els mateixos autors d’aquest volum 
se’n queixen amargament; per exemple, això és el que Llistosella diu en 
el seu treball (p. 25):
La biodiversitat dels fongs, com la dels altres organismes, cal buscar-la al 
camp i no pas als laboratoris. Aquests estudis demanen temps per a les pros-
peccions i un finançament adequat que, avui, no s’ofereix als joves investiga-
dors. La continuïtat dels equips de taxonomistes a les universitats i als cen-
tres de recerca s’ha estroncat per la falta d’incorporació de nous investigadors, 
que veuen compromesa la seva possible recerca (per falta de finançament) i 
complicada la seva promoció professional en els concursos i en les oposi-
cions. Així, els grups de taxonomistes que es van formar a partir de la dècada 
del 1970 a les universitats catalanes actualment no tenen possibilitats de re-
novar els investigadors adscrits i la seva activitat científica s’acaba en la me-
sura que finalitza la vida activa professional dels que en el seu dia varen pro-
moure aquests grups de recerca.
Creiem que les administracions són plenament conscients de la necessi-
tat dels estudis referents a la biodiversitat (en tots els àmbits) en un país mo-
dern com és el nostre, i han buscat compensar la manca de priorització 
d’aquests estudis en les polítiques de recerca amb la promoció del que es co-
neix com a ciència ciutadana, definida per la mateixa Generalitat de Catalu-
nya com «la recerca científica conduïda, parcialment o completament, per 
científics amateurs o no professionals».
[…] cal remarcar que la identificació correcta dels fongs demana una ex-
tensa bibliografia especialitzada, estudis microscòpics acurats i, cada vegada 
més, estudis moleculars; requisits que, massa sovint, no estan a l’abast dels que 
fan ciència ciutadana. D’altra banda, considerem imprescindible la supervisió 
científica d’aquests estudis per part de taxonomistes experts, que, en última 
instància, són la garantia del rigor científic dels resultats. El gran perill de la 
ciència ciutadana és que s’arribi a creure (sobretot per part de l’Adminis-
tració) que per conèixer la diversitat dels fongs n’hi ha prou amb les identifi-
cacions a partir de guies de camp o de fotografies i que, d’aquesta manera, 
s’omplin bases de dades amb informació no contrastada científicament. 
Finalment, una reflexió: com es poden plantejar polítiques de conserva-
ció i de protecció dels fongs sense saber realment els que viuen al nostre país? 
Cal recordar que actualment hi ha 2.184 espècies de fongs (el 36,2 %) que han 
estat trobades una sola vegada, i l’avenç en el seu coneixement no vindrà a 
través de la ciència ciutadana.
No tots els autors, però, es mostren crítics amb la ciència ciutadana, 
que en uns grups o àmbits determinats esdevé una ajuda notable per als 
especialistes (vegeu Garnatje et al., i Gili, entre d’altres, en aquest vo-
lum), i jo mateix (Ros, en aquest volum) esmento el paper dels parataxo-
nomistes com a col·laboradors molt eficaços a l’hora de fer un primer 
triatge quan el volum de mostres és molt gran.
En l’àrea del macrofitobentos, els treballs florístics — llevat dels referents 
a la taxonomia d’alguns grups de rodòfits— han deixat pas a estudis de caire 
més ecològic en què, cada cop més, la biodiversitat té un paper menys impor-
tant. En la nostra opinió, la pèrdua de competitivitat investigadora dels cien-
tífics dedicats a la taxonomia i el desprestigi actual d’aquesta especialitat en-
front d’altres recerques amb resultats més immediats i focalitzades a 
entendre els processos mateixos més que els actors d’aquests processos, en 
podrien ser la causa. (Ballesteros, en aquest volum, p. 15 i 16)
Els lectors poden substituir «fongs» o «macrofitobentos» per qualse-
vol dels altres grups faunístics i florístics i l’encertaran de ple.
Als autors, se’ls van donar unes instruccions mínimes: 
He pensat en una estructura del volum com la que s’adjunta en l’índex 
provisional; els títols dels diferents articles no han de ser necessàriament 
aquests, sinó els que proposin els autors. Els autors de cada article poden ser 
individuals o múltiples, segons la complexitat del tema. L’autor o l’autora a 
qui s’encarregui la feina pot decidir afegir-hi altres col·laboradors, o podrà 
fer-ho el coordinador. Cada article haurà de tenir entre deu mil i quinze mil 
espais o, excepcionalment (per la importància del que es tracta o per altres 
motius), fins a trenta mil espais, de manera que el total tingui una extensió 
raonable, com correspon a treballs de la societat catalana de biolo-
gia. Cal entendre que, malgrat la importància que tingui el tema de cada ar-
ticle, no podem fer-ne un tractament exhaustiu, sinó més aviat sintètic, amb 
les remissions que hom consideri necessàries als treballs més extensos publi-
cats sobre el tema, que seran agrupats a l’apartat de la bibliografia […]. Les 
normes de publicació de treballs de la societat catalana de biologia 
es poden trobar a https://publicacions.iec.cat/documentInfo/repository/
pdf/00000485/00000012.pdf.
Com no podia ser d’una altra manera, s’han respectat l’estructura de 
cada article i la dedicació que els autors posen en els diferents aspectes. 
Hauria estat incongruent forçar una determinada estructura uniforme 
en un volum sobre biodiversitat. La meva tasca com a coordinador ha 
estat simplement revisar els textos, reclamar als autors allò que hi man-
cava (bàsicament, el resum en català i en anglès), organitzar les taules 
(les incloses en el volum o les que, per la seva extensió, han estat incor-
Revista TSCB-75.indd   2 13/11/2025   11:44:38
porades com a material suplementari a l’edició digital d’aquest volum),1 
i, en part, suggerir les figures. També, és clar, ordenar els articles d’una 
manera més o menys raonable (com correspon a algú que va ser ensinis-
trat en la botànica i en la zoologia de la vella escola).
En aquest volum hi ha buits evidents: no s’hi tracten ni tots els grups 
ni tots els àmbits (ecosistemes), ja sigui per la manca d’especialistes o per 
la impossibilitat dels autors amb qui es va contactar, en el seu moment, de 
complir l’encàrrec que se’ls demanava, per causes diverses (totes ben rao-
nables), ni tampoc no s’hi consideren tots els Països Catalans en tots els 
textos, per raons també variades; així mateix, en alguns casos hi ha apro-
ximacions raonablement completes i en uns altres aquestes són més par-
cials. No obstant això, soc dels que solen veure el got mig ple i no mig buit 
i, per a mi, el resultat final és òptim (ara pertoca als lectors dir-hi la seva).
Les raons per les quals em sembla que aquestes mancances no tenen 
rellevància són sobretot dues. La primera és que, si tots els autors amb 
qui s’ha contactat haguessin contestat afirmativament i haguessin escrit 
en relació amb allò que se’ls demanava, l’original resultant hauria estat 
molt més extens que aquest, que ja ho és força (de fet, ha calgut repartir 
els diversos articles en dos volums, el present 75 (publicat aquest 2025) i 
el futur 76 (que es publicarà el 2026). La segona és que, si la SCB ho con-
siderés oportú, es podria pensar en un tercer volum de treballs de la 
societat catalana de biologia, que s’elaboraria anys a venir, en què 
hom posés al dia el que calgués dels grups i dels ambients que apareixen 
en aquests dos volums, i que incorporés els grups (com els mol·luscs, els 
peixos marins o les espècies domèstiques) o els ambients (com les aigües 
continentals, els fons marins pregons o les coves) que, per causes diver-
ses, no s’han tractat aquí. 
Tornem, però, a aquest volum. No vull deixar d’agrair als autors (una 
cinquantena entre els dos volums) la seva tasca a l’hora de preparar uns 
textos posats al dia que revelen els seus coneixements sobre la biodiversi-
tat dels diferents grups i ambients, així com el fet d’ajustar-se (poc o molt) 
a l’espai que se’ls adjudicava (i, generalment, amb no gaire temps, en una 
època en què les tasques universitàries o de treball de camp solen ser les 
que demanen més dedicació) i el fet d’accedir als canvis que els he sug-
gerit. El resultat, així ho crec, és ben positiu i posa a disposició dels estu-
diosos de la biodiversitat del Països Catalans una monografia valuosa.
D’una manera especial, vull agrair la tasca de l’Enric (Kike) Balleste-
ros, que, malgrat la malaltia que patia i que li hauria de llevar la vida (el 
novembre del 2024), va fer una aportació molt notable a aquest volum 
(les algues dels Països Catalans), si bé també hauria pogut tractar igual 
de bé altres grups i ecosistemes. Bon amic, extraordinari científic, divul-
gador excel·lent i esforçat protector de la biodiversitat marina, en Kike 
deixa un buit enorme entre els seus col·legues i amics, així com en l’àm-
bit de l’ecologia marina mediterrània i mundial i de la biodiversitat dels 
oceans del món. La seva aportació al volum ha estat segurament una de 
les darreres que aquest prolífic autor va fer a la ciència. 
He de reconèixer que la coordinació d’aquest volum ha estat fàcil, la 
qual cosa desmenteix les complicacions que sol donar la confecció de 
volums col·lectius que he esmentat al principi; i molt profitosa, ja que 
m’ha permès descobrir grups que em són poc o molt aliens i conèixer la 
tasca de recerca d’una nova generació de naturalistes, especialistes en els 
diferents grups, que han rebut el relleu dels experts, la dedicació dels 
quals, per raons òbvies d’envelliment o d’altres, va de baixa.
Cal que regraciï, també, la Junta Directiva de la SCB, que va decidir 
publicar aquest volum i encarregar-me’n la coordinació. Ha estat un 
1. Vegeu els annexos d’aquest volum a https://revistes.iec.cat/index.php/TSCB.
plaer, personal i científic, pel que representa de descoberta per part 
meva. Encoratjo la Junta a seguir preparant volums monogràfics de tre-
balls de la societat catalana de biologia, com els dedicats a la 
genòmica (2022), a la dona en ciència (2023) i a les pandèmies (2024), 
entre d’altres. I també, si ho consideren oportú, com he esmentat més 
amunt, a promoure un tercer volum sobre biodiversitat que completi el 
volum 75 actual i el proper.
Bibliografia
Ros, J. D. (2006). Exploració, joc i reflexió: Assaigs sobre ciència. Lleida: 
Pagès. 380 p.
— (2016). La saviesa combinada: Reflexions sobre ecologia i altres cièn­
cies. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. 309 p. 
— (2023). Una aventura no totalment imprevisible: La meva visió de la 
ciència i la cultura. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montser-
rat. 337 p.
— (2025). Cogitacions: Guaitant el món des de la meva talaia. Barcelo-
na: Base.
Joandomènec Ros
Calonge de les Gavarres, febrer de 2025
Joandomènec Ros (1946) és doctor en biologia per la Universi-
tat de Barcelona (UB), on és catedràtic d’ecologia des del 1986 
(ara, catedràtic emèrit). Ha dirigit el Departament d’Ecologia 
de la UB i el de la Universitat de Múrcia. Ha fet recerca sobre la 
biologia i l’ecologia d’organismes i comunitats bentònics ma-
rins, en especial, dels mol·luscs opistobranquis, amb més d’un 
centenar d’articles i una dotzena de llibres publicats. Dirigí el 
grup de recerca consolidat Ecologia del Zoobentos Marí i for-
mà part del Marine Biodiversity Conservation Group, també 
consolidat. Va coordinar la Càtedra UNESCO de Medi Ambient 
i Desenvolupament Durable (UB) i va dirigir el Programa de 
Ciències del Mar de la Universitat de la Mediterrània. Participa 
en el Consell de Protecció de la Natura de la Generalitat de Ca-
talunya, que presidí. Ha estat director de diversos programes 
d’ecologia aplicada per a l’Administració, el Govern i el Parla-
ment de Catalunya; entre d’altres: «Seguiment temporal de la 
reserva marina de les Illes Medes» (1990-2008), «Estudi sobre 
la capacitat ecològica de la Regió Metropolitana de Barcelona» 
(1991), «Estratègia catalana per a la conservació i l’ús sosteni-
ble de la diversitat biològica» (1998) i «Microplàstics en el medi 
ambient (en especial en el Mediterrani). Origen, distribució, 
efectes i recomanacions» (2021). Ha estat rector de la Universi-
tat Catalana d’Estiu i presideix la Fundació d’aquesta univer-
sitat. Ha estat secretari general, vicepresident i president 
(2005-2021) de l’Institut d’Estudis Catalans.
Divulga la ciència de l’ecologia en articles i llibres, alguns 
dels quals han estat premiats — el darrer és Cogitacions. Guai­
tant el món des de la meva talaia (2025)—, i és traductor de lli-
bres de ciència. Ha estat guardonat amb la Medalla Narcís 
Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2006) i amb la Creu de 
Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2016). És soci d’ho-
nor de diferents societats científiques.
Revista TSCB-75.indd   3 13/11/2025   11:44:38


Catalan

Editorial

Clara i Resplandis, Josep

Noms i professions dels habitants de Girona l’any 1534

Clarasó Garcia, Montserrat

Tres Arnal, Joan

El Compendi històric del viatge y cautiveri de Pio Sisè, traduiht del francès en 1800: anàlisi i edició

Climent de Benito, Jaume

Freixa, Judit / Guardiola, M. Isabel / Martines, Josep / Montané, M. Amor (ed.) (2022): Dictionarization of Catalan Neologisms. Berlin / Bern / Bruxelles / New York / Oxford / Warszawa / Wien: Peter Lang, 428 p.

Santanach Suñol, Joan

 Moll / Pla: cÒMPlIcEs PER la llEnGUa. caRTEs 1948-1979 529
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
Per últim, sobre la bibliografia preparada pel curador, hem d’assenyalar que, tot i que la guiï una 
voluntat sintètica, presenta mancances evidents. Si bé Joaquim Molas i Jordi Marrugat, dos dels màxims 
especialistes en Salvat, hi apareixen citats, ho són només per dos articles apareguts a la revista Els 
Marges. Però Martí i Font oblida, en el cas de Molas, el pròleg a l’edició de les Poesies (1978) de 
Salvat, el llibre la literatura catalana d’avantguarda, 1936-1938 (1983) o el capítol «Els moviments 
d’avantguarda: Joan Salvat-Papasseit» aparegut en el volum 9 (1987) de la Història de la literatura ca-
talana d’Ariel. I en el de Marrugat la recent revisió que ha efectuat de l’obra salvatiana en el capítol «La 
literatura catalana i les avantguardes» en el volum VI (2020) de la Història de la literatura catalana 
que, sota la direcció d’Àlex Broch, publiquen Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament 
de Barcelona. Tampoc són esmentats a la bibliografia els treballs d’altres investigadors que han contri-
buït a una millor coneixença del poeta: Enric Balaguer, Ferran Gadea, Josep Gavaldà, Dominic Kweon, 
Carles Miralles o Dolors Oller, per citar-ne uns quants. I és que la tria bibliogràfica sembla que respon-
gui a la idea de presentar només una de les múltiples cares d’una figura tan polièdrica com és la de Sal-
vat: obrer, independentista i lluitador contra les injustícies socials, fet que sembla corroborar el fragment 
de la carta de Salvat adreçada a Joaquim Ventalló el 10 de maig de 1920, que es reprodueix a la pàgina 
347. Una línia de recerca que té en Mei Vidal i Ferran Aisa els representants més destacats.
Joan salvat-Papasseit, Poeta amb majúscula respon, com remarca el títol del text de presentació 
de Martí i Font, a l’intent de divulgar l’obra poètica de Salvat «amb voluntat popular»; una visió allu-
nyada de l’acadèmia universitària, que pren per model l’edició facsímil de l’obra poètica publicada per 
primera vegada el 1976. La sobrecoberta, que es desplega i hi apareix el conegut manifest salvatià 
«Contra els poetes amb minúscula»; una enquadernació, que deixa veure els plecs del llibre; o el disseny 
de Gerard Joan, arriscat i auster alhora, que ens dona un producte que fa de bon llegir, van en aquesta 
direcció. Ara bé, aquesta «voluntat popular», un propòsit sens dubte lloable, creiem que hauria d’anar 
acompanyada d’un major rigor en l’edició —les mancances a què aŀludíem— però també en els treballs, 
amb l’excepció del de Joan Fuster, i en la bibliografia que la complementen, en tant que esdevenen la 
millor porta d’entrada a l’univers de Salvat, i que estan, al nostre parer, massa lligats a una visió reduc-
cionista del poeta. Amb tot, una nova edició d’un dels autors més representatius de la literatura catalana 
del segle passat, i que encara diu molt als lectors actuals, és sempre una magnífica notícia.
Josep camps i arBós
Universitat Oberta de Catalunya
moll, Francesc de B. / pla, Josep (2023): còmplices per la llengua. cartes 1948-1979, edició de 
Josefina Salord Ripoll. Barcelona: Edicions Destino, 349 p.
Francesc de B. Moll i Josep Pla es van cartejar durant més de trenta anys. La primera carta conser-
vada, la que obre l’edició del seu epistolari, és una resposta breu i apressada de Moll a l’escriptor con-
cretant-li els versos de «La deixa del geni grec» de Costa i Llobera inscrits a les coves d’Artà. És datada 
el 25 de maig del 1945. La lletra en què el de Palafrugell formulava la pregunta no ens ha arribat. Tal 
com apunta Josefina Salord, editora de còmplices per la llengua. cartes 1948-1979, l’intercanvi epistolar 
degué iniciar-se després de l’estada illenca de Pla durant la primavera del 1945 per escriure-hi la guia 
Mallorca, Menorca e Ibiza (Destino, 1950). L’epistolari es tanca, quaranta-cinc cartes més enllà, el 14 
de setembre de 1979, amb la felicitació de Moll a Pla per la concessió del Premi Ciutat de Barcelona, 
que inclou un lament pel poc contacte que han tingut en els anys immediats —n’havien transcorregut 
gairebé nou des de la darrera lletra que, també Moll, li havia enviat.
Les cartes de Moll són bastantes més, entre les editades, que les escrites per Pla. L’atzar hi ha tingut 
una part de responsabilitat, perquè la lectura dona compte de tres lletres del de Palafrugell actualment no 
localitzades. No es pot descartar que se n’hagués perdut alguna més. El conjunt fa evident una simpatia 
sincera entre els dos interlocutors, lligada a una admiració mútua, per bé que estan lluny de reflectir un 
Joan SANTANACH SUÑOL
MOLL / PLA: Còmplices per la llengua. Cartes 
1948-1979
Estudis romanics 47_int.indd   529 3/1/25   14:26
530 Joan sanTanacH sUñol
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
grau d’intimitat elevat. Són sobretot cartes motivades per raons diguem-ne d’estratègia politicocultural, 
més que no pas de tipus personal. Hi abunden els agraïments de Moll pels textos i articles que Pla li va 
dedicar, a ell i al Diccionari català-valencià-balear; també hi ha diverses peticions de llibres de l’es-
criptor a l’editor o bé, per contra, propostes editorials que el segon va fer arribar al primer —les quals, 
d’altra banda, no van fructificar. Són poques, en canvi, les confidències. Tampoc no hi ha, o amb prou 
feines, valoracions de tercers d’aquelles que facin les delícies dels furgadors de la història i altres tafa-
ners, més enllà d’esments puntuals i elogiosos a Manuel Sanchis Guarner i Josep M. Llompart, i de 
breus consideracions del lingüista i editor sobre Jordi Rubió, «ocupadíssim» i «molt reservat» (p. 103), 
o bé sobre Joan Coromines, «home minuciós i tocat i posat», i el perill que «per una petitesa de no-res» 
apareguda al seu homenot anatematitzés Josep Pla, «I els anatemes dels laics són més de témer que els 
altres» (p. 112). De bromes també n’hi trobem algunes, sempre de bon to, com no podia ser al trament.
Les mencions sobre el diccionari Alcover-Moll constitueixen l’aspecte més interessant i constant 
de l’epistolari. Les cartes mostren l’entusiasme de Pla per l’obra, manifestada en uns quants articles, i 
també en l’homenot dedicat a Moll. Salord apunta que l’interès de l’escriptor empordanès pel DcVB 
degué influir en la decisió del lingüista de reprendre les tasques de preparació de la seva edició (p. 40). 
Sigui com vulgui, Pla insisteix en diverses ocasions en la necessitat d’enllestir el diccionari tan aviat 
com sigui possible. L’editor, al seu torn, n’hi detalla el procés i li justifica el ritme de publicació, en 
realitat extraordinàriament àgil per a una obra de l’extensió, les característiques i la complexitat del 
DcVB. Abans de la guerra, entre els anys 1926 i 1935, n’havien aparegut tot just els dos primers volums 
—en ortografia no fabriana i amb alguns criteris divergents dels vuit posteriors—; després de la represa 
dels treballs, el 1950 es va completar la impressió del tercer, i al cap de dotze anys, el 1962, s’arribava a 
la del desè. Això no implicava el final del procés, ja que encara calia refer, actualitzar i publicar de nou 
els dos primers toms.
En relació amb el DcVB, m’ha semblat remarcable l’exemplificació que trobem a l’epistolari del 
procés d’incorporació al diccionari de mots emprats per un escriptor en actiu. Aquesta era una de les 
vies que Pompeu Fabra havia plantejat per incrementar el corpus lèxic del català estàndard, incloent-hi 
mots amb una extensió geogràfica reduïda. El 20 de juny de 1953 Moll indicava a Pla els títols seus de 
què disposava, que llegia «subratllant-ne els mots que m’interessen per a les cites literàries del Diccio-
nari» (p. 81). És curiós que els llibres que menciona coincideixen només en part amb els que consten a 
la bibliografia del volum I del DcVB, p. LXV.
Més tard, quan Moll ja treballava en la profunda revisió a què va sotmetre els dos primers volums, 
en una carta del 2 de desembre de 1961 Pla li va esmentar el mot axuetar, finalment inclòs al DcVB com 
a aixuartat, amb un dels exemples localitzat a Llofriu. Uns mesos més tard, el 21 d’agost de 1962, és 
Moll qui li demana per l’adjectiu arrilat, que Pla fa servir amb una certa freqüència; les explicacions 
que l’escriptor li va enviar uns dies més tard no degueren convèncer el lingüista, perquè finalment no el 
va recollir a la reedició del volum segon. Aquest mot tampoc no forma part del Diccionari etimològic i 
complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, tot i que sembla que el barceloní tenia inten-
ció d’incorporar-lo a la segona edició, segons indica Joan Josep Isern en una interessant entrada del seu 
bloc.1
La freqüència en l’intercanvi de lletres és força irregular al llarg dels anys. Són bastant constants en 
els primers deu o dotze: tres cartes el 1948, i una dotzena durant la dècada dels cinquanta. En el període 
1961-1963, en què coincideixen diverses coses, com la finalització del DcVB i la necessitat de finan-
çar-lo, o la redacció de l’homenot sobre Moll, s’hi acumulen fins a vint-i-una cartes. Després, entre 
1967 i 1970, l’intercanvi es redueix a una única lletra per any, totes de Moll a Pla, amb l’afegit de la ja 
esmentada del 1979.
1.  Joan Josep isern, (2023, 7 d’agost): «“Arrilat”, una paraula molt planiana... però inexistent», Totxanes, 
totxos i maons. En línia: <https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/arrilat-una-paraula-molt-planiana-pero-inexis-
tent/>. [Consulta: 5 d’octubre de 2023.]
Estudis romanics 47_int.indd   530 3/1/25   14:26
 MoRET olIVER / GIRalT laToRRE: «DEl cEl EnTRÒ En aBÍs» 531
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 417-562
La qüestió del finançament dels dos primers toms no és menor. Els darrers volums havien tingut 
una ajuda important de la Fundación Juan March, que no es va mantenir per a la reedició dels primers. 
Finalment va ser gràcies a l’Ajuntament de Barcelona que es va poder enllestir la tasca en els terminis 
establerts. Josep Pla va tenir un paper central en les lentes i delicades gestions que van caldre per con-
vèncer l’aleshores alcalde, Josep M. Porcioles. També hi va ajudar que el pare del polític franquista ha-
gués estat coŀlaborador d’Antoni M. Alcover. Com a annex a l’edició hi ha la dotzena de cartes que els 
dos corresponsals van intercanviar amb Porcioles sobre el tema, que es va allargar fins al 1965. Pla no 
va voler que s’esmentés el seu nom en relació amb aquest afer (p. 154), i Moll no en va dir res a la intro-
ducció del DcVB, en explicar les vicissituds de l’elaboració de l’obra. Sí que va fer-hi una breu referèn-
cia, en canvi, en un article aparegut a lluc el 1981, poc posterior a la mort de Pla, inclòs al volum, i més 
tard al cap. X de la segona part de les seves memòries, Els altres quaranta anys. Ara Josefina Salord 
n’ha aclarit molt millor les circumstàncies.
Hi apareixen altres qüestions remarcables sobre les activitats del dos homenots, com ara les coŀlabo-
racions que van dur a terme al correo catalán o l’interès de Pla per adquirir les edicions mallorquines de 
Ramon Llull, que crec que es refereix específicament a les Obres de Ramon Llull. Edició original, en què 
Alcover havia tingut un paper destacat, i que no cal remuntar-se, malgrat el que s’indica en nota (p. 145-
146), a les publicacions luŀlianes de Jeroni Rosselló. És en aquest sentit, a més, que Moll li respon. Tam-
bé mereix un esment la preocupació pel procés de massificació turística que ja es començava a percebre 
a Mallorca, i del qual va parlar Josep Pla l’any 1961 en una sèrie de sis articles a Destino, «El estado de 
Mallorca». Moll, interpeŀlat per Pla, li enumera reaccions que els articles han provocat a l’illa.
L’edició del volum és d’una qualitat indiscutible. El rigorós i llegidor estudi de Josefina Salord 
contextualitza l’epistolari, n’explica l’evolució i documenta les visites de Josep Pla a les Illes i els en-
contres personals amb Moll. A les notes a peu de pàgina de les cartes aclareix, a més, altres dubtes que 
puguin sorgir durant la lectura. Respecte pròpiament al text, detecto un parell de llocs en què crec 
que s’hauria hagut de corregir: a la p. 82 llegim «Si no us és possible enllestir-nos prest l’original, almenys 
un agrairia que ens diguéssiu el títol que tindrà l’obra», en què el mot en cursiva probablement hauria de 
ser us, i a la p. 117, «Quan vaig rebre la vostra, darrera, amb la còpia de la que havíem transmès a Porci-
oles»..., el verb en cursiva ha de ser havíeu, ja que fa referència a la carta que Moll va enviar a Porcioles el 
17 de novembre de 1961, tal com ell mateix indicava a Pla en adjuntar-n’hi, el mateix dia, una còpia.
Un nou encert dels editors són els escrits addicionals recollits també en annex. Es tracta d’una dotzena 
de textos —aquesta vegada són més els de Pla que els de Moll, si bé l’únic inèdit és d’aquest darrer—, es-
mentats a les cartes o estretament vinculats al seu contingut. Caldria fer sobretot referència a l’homenot 
dedicat a Moll, que es menciona diverses vegades, però també al conjunt d’articles dels dos autors, que 
ofereixen un bon complement a l’epistolari, i que, a més, permeten emplenar alguns dels buits cronolò-
gics que deixen les cartes. L’edició de l’epistolari entre Moll i Pla ajuda a reconstruir alguns aspectes 
d’uns anys gens fàcils per a la cultura catalana, i contribueix a evidenciar el compromís lingüístic d’un 
Josep Pla entusiasta de l’Alcover-Moll i implicat a fons en la seva difusió.
Joan santanach suñol
Universitat de Barcelona
moret oliver, Maria Teresa / giralt latorre, Javier (2022): «Del cel entrò en abís». El catalán 
del siglo xiv en pergaminos de Roda de Isábena (Ribagorza). Zaragoza: Prensas de la Uni-
versidad de Zaragoza, 304 p.
El terraplanisme és un dels mals endèmics de la humanitat. En totes les èpoques i en tots els in-
drets, hi ha hagut qui ha negat l’evidència científica —almenys des que existeix la ciència— i ha preferit 
les explicacions més esotèriques, supersticioses i fins i tot estrafolàries per a les coses que tenen una 
Ramon SISTAC VICÉN
MORET OLIVER / GIRALT LATORRE: «Del cel 
entrò en abís»
Estudis romanics 47_int.indd   531 3/1/25   14:26


Moll, Francesc de B. / Pla, Josep (2023): Còmplices per la llengua. Cartes 1948-1979, edició de Josefina Salord Ripoll. Barcelona: Edicions Destino, 349 p.

Montoya Abat, Brauli

Veny, Joan (2024): Adstrat i interferència: mirades al Migjorn. València / Barcelona / Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Institut d’Estudis Catalans / Universitat d’Alacant, 214 p.

Estudis Romànics. Comitè de Redacció

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
cRÒnIca
Premis i distincions. — Al llarg del curs que va d’octubre de 2023 a setembre de 2024 diver-
sos membres de la Secció Filològica han estat distingits amb homenatges, premis i distincions; per 
aquest motiu, el Comitè de Redacció d’ER els felicita efusivament i, quan es tracta d’homenatges 
pòstums, els recorda amb emoció. El 3 de desembre de 2023 es va cloure l’Any Josep Vallverdú 
amb un acte institucional al Teatre Municipal de Balaguer, organitzat pel Departament de Cultura 
de la Generalitat de Catalunya; hi van assistir els senyors Albert Turull i Jordi Mir. El senyor Joan 
Miralles va ser proclamat fill iŀlustre de Montuïri el 16 de desembre del mateix any en un acte ce-
lebrat a l’Ajuntament i a l’església parroquial d’aquesta vila; hi van assistir el president de la Sec-
ció Filològica, i els senyors Cosme Aguiló i Enric Ribes (veg. la crònica de l’acte a ER, p. 590); 
també Albert Hauf i Valls ha estat nomenat fill iŀlustre de la seva ciutat natal, Sóller.
El 20 de desembre l’IEC va fer un homenatge als seus membres de més de vuitanta anys; hi 
van ser presents els membres de la Secció Filològica Albert Jané, Jordi Mir, José Antonio Pascual, 
Joaquim Rafel, Vicent Pitarch i Joan Veny (veg. la crònica de l’acte a ER, p. 591). El 13 de març el 
senyor Albert Jané va ser distingit amb el 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2024, 
concedit per Òmnium Cultural, al Palau de la Música Catalana (veg. crònica de l’acte a ER, 
p. 611). Philip D. Rasico ha estat guardonat amb el XXXVè Premi Josep Maria Batista i Roca — Me-
morial Enric Garriga Trullols 2023, atorgat per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Cata-
lana (IPECC); August Bover el va representar en l’acte de lliurament del premi, el 12 d’abril, atès 
que Philip D. Rasico no hi pugué ser present. El senyor Josep Vallverdú i la senyora Gemma Rigau 
han estat distingits amb la Medalla d’Honor 2024 de la Xarxa Vives d’Universitats; van rebre el 
guardó el 10 de juliol en un acte celebrat a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Camins, 
Canals i Ports de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya. 
Diversos coŀlegues han rebut al llarg del curs homenatges pòstums. El 21 de març es va com-
memorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats amb l’acte Haurem estat capaços de salvar 
el futur?, al Centre Cultural La Mercè, organitzat per l’Ajuntament de Girona, la Universitat de 
Girona i la Comissió d’Amics de Modest Prats. El 23 de març es va celebrar l’acte de coŀlocació 
d’una placa d’homenatge a Joan Coromines a la casa on va viure del 1967 al 1997 a Pineda de Mar, 
organitzat per l’Ajuntament d’aquesta vila; hi va participar el senyor Joan Ferrer. Maria Àngels 
Anglada ha estat recordada a Figueres el 24 d’abril amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, 
amb una conferència de Mariàngela Vilallonga, en el marc del lliurament del XXI Premi de Narra-
tiva Maria Àngels Anglada. Joaquim Mallafrè, trasapassat el 22 de febrer de 2024 (veg. la necrolò-
gica a ER, p. 628-631), ha estat  homenatjat al Centre de Lectura de Reus el dia de Sant Jordi amb 
la lectura pública de fragments del recull de contes Dublinesos, de James Joyce, traduïts per Ma-
llafrè. També Jordi Carbonell i la Fundació Josep Irla han estat recordats el 18 d’agost a Prada en 
un acte organitzat per la Universitat Catalana d’Estiu en el marc de la 56à edició d’aquesta Univer-
sitat i Plataforma per la Llengua ha organitza els dies 20 i 21 de setembre una Escola de Formació 
dedicada a Joan López Casasnovas a la seu de la Universitat de les Illes Balears de Can Salort, 
CRÒNICA
CRÒNICA
567-619
Estudis romanics 47_int.indd   567 3/1/25   14:26
568 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Alaior. Vicent Pitarch ha estat guardonat amb la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua 
a proposta de la Secció de Lexicografia i de la Secció d’Onomàstica d’aquesta institució. [Nota del 
C. de R.]
Josep Vallverdú, l’Any del centenari. — Diu Vallverdú que deia Gaziel que «una llarga 
vida és una llarga casualitat». Per a ell, per a Vallverdú, «una vida llarga és una enorme pila de vi-
vències, i una acumulació de records que fan de la memòria un mosaic sense fi, una peŀlícula, i 
més si conserves activa aquella memòria».
L’Any Josep Vallverdú potser haurà estat especial i diferent respecte altres centenaris perquè 
ell n’ha estat actor actiu, amb un volum d’obra publicada que compta ja amb un total de tres-cents 
cinc títols només en primera edició i que amb motiu del Centenari hem presentat, i encara presen-
tem, en itinerància per tot el país, a través de la Diputació de Lleida i de l’Institut d’Estudis Iler-
dencs, en l’exposició GeoGrafies Josep Vallverdú, amb una taula de dotze metres per dos amb 
totes les primeres edicions de narrativa infantil i juvenil, llibres de frontera, llibres personals en 
tota la seva varietat de registres, des de la biografia i l’autobiografia, passant pels dietaris, la cròni-
ca de viatges, les memòries i el retrat literari, fins a la traducció, l’assaig, el teatre, la poesia, la 
crítica literària, l’opinió i les cartes, més vuit verticals que n’expliquen la vida, d’aquí GeoGrafies, 
vida i obra. I és que en la persona de Josep Vallverdú vida i obra van íntimament lligades. En totes 
les seves geografies, Vallverdú hi ha donat: avui encara escriu a la revista Terrall de les Borges 
Blanques i a Francolí de l’Espluga de Francolí; i fins que es va publicar Àncora, de Sant Feliu de 
Guíxols, hi va escriure sempre. Però de les seves geografies Vallverdú també n’ha rebut: aquest 
any ha servit perquè tingui el reconeixement de tots els pobles i ciutats on ha viscut: Fill Predilecte 
de Lleida i Adoptiu de Sant Martí de Maldà, Sant Feliu de Guíxols, Puiggròs, les Borges Blanques, 
l’Espluga de Francolí i Balaguer. A més a més de la medalla del centenari que li lliurà el president 
Pere Aragonès el dia de l’aniversari, el 9 de juliol, en el marc de l’acte central a Palau de la Gene-
ralitat.
Tots els seus llibres publicats ens han fet dir que plenitud d’obra i vitalitat de persona s’han 
conjuminat feliçment en l’avinentesa de l’Any Josep Vallverdú amb motiu d’aquest seu centenari. 
I aquesta feliç síntesi és la que l’ha fet tan diferent com especial, aquest Any Josep Vallverdú, so-
bretot perquè també en dissenyar-lo i en preparar-lo l’homenatjat ha participat en totes les decisi-
ons, ha treballat en els continguts de les exposicions, en les programacions de simpòsiums i 
jornades i en l’agenda d’actes, que creixia imparable a mesura que l’Any avançava. I creixia, so-
bretot, per una raó fonamental: perquè el conjunt d’obra de Vallverdú abasta el trànsit vital d’un 
lector, de la infantesa i la joventut i fins a la maduresa. I això es troba en pocs escriptors.
També és cert que tanta participació de l’homenatjat es deu a l’actitud d’aquell Vallverdú 
sempre tan poc volgudament donat a la sorpresa i amb la voluntat que aquest seu Any hagi servit, 
sobretot, per endreçar la posteritat: un dels objectius que ens plantejàvem en preparar-lo, aquest 
Centenari. I què vol dir endreçar la posteritat? Doncs aconseguir que Vallverdú hagi estat tan jus-
tament homenatjat com prou degudament conegut. De fet, ja a Indíbil i la boira escriu: «dono 
gràcies —relatives— al cel perquè no m’ha exornat el front amb una corona de llorer immarcesci-
ble ni fet de mi aquell autor consagrat, inatacable. I a la crítica, perquè s’ha ocupat tan poc dels 
meus papers. Tot això fa estar sempre en un pla actiu, alerta i augmenta la pròpia fluència vital».
Aconseguir, doncs, que aquest Vallverdú tan transversal sigui degudament conegut ha estat el 
trajecte d’aquest Centenari, l’objectiu fonamental del qual no ha estat només de festejar, que tam-
bé, aquests 100 d’anys d’un dels escriptors que més s’ha escarrassat a exercir d’homme de lettres 
en els més diversos àmbits, sinó, sobretot, assentar els títols que s’han de mantenir vius en els catà-
legs editorials, que siguin un referent per a lectors i crítics i que l’agafin els traductors, perquè 
Estudis romanics 47_int.indd   568 3/1/25   14:26


Premis i distincions

Turull, Albert

 cRÒnIca 577
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
Universitat de Lleida, a l’empara dels extraordinaris vitralls del polifacètic artista Àngel Jové, re-
centment traspassat, n’acollí la segona i darrera jornada, també amb sessions de matí i de tarda. 
L’estructura fou similar a la de la jornada inicial: una presentació institucional i una conferència 
inaugural (la del geògraf Ignasi Aldomà, a la qual ja ens hem referit abans), i encara una primera po-
nència abans de la pausa, en aquest cas a càrrec de Julián Acebrón (UdL), que va fer memòria 
detallada del procés de redacció i edició d’un llibre singular en la producció vallverduniana, com 
fou el còmic de divulgació històrica la caiguda de lleida, 300 anys, dedicat, com és palès, als fets 
dramàtics que marcaren per sempre la ciutat, en el marc de la Guerra de Successió. Després de la 
pausa, unes altres cinc ponències: de Jordi Auseller (UVic-UCC), dedicada específicament a un 
dels gèneres menors dins de la producció vallverduniana («Apunts per (re)llegir el teatre per a in-
fants i joves»); de Maria Pujol Valls (UIC) entorn dels «Noms i sobrenoms dels protagonistes de 
Vallverdú» (un exercici, doncs, d’onomàstica literària); de Jordi Malé (UdL) sobre les aportacions 
de Josep Vallverdú en els camps de «La història i la crítica literàries» (en què es compten alguns 
manuals de referència); d’Enric Falguera (UdL) entorn de les claus de «La primera narrativa infan-
til i juvenil» de Vallverdú; i, per últim, de Ramon Sistac (IEC), que enfilà uns «Records des de la 
Secció Filològica», un àmbit en què la presència de Vallverdú, sobretot en les dècades de 1990 i 
2000, es feu notar no sols per les seves aportacions al cabal lexicogràfic normatiu i a una concep-
ció avançada del procés d’estandardització, sinó també per la seva personalitat potent, sempre 
mesurada i avesada a la precisió. La sessió final, de tarda, inclogué encara una darrera ponència, la 
d’Imma Sànchez Boira (UdL), que analitzà les dades i els trets principals de la correspondència de 
l’autor que es guarda en el Fons Vallverdú de la mateixa Universitat, abans de donar pas a la taula 
rodona sobre la “doctrina civil”, la clausura i la visita guiada a què ja ens hem referit també abans.
Amb això acabaven dues jornades intenses, i complementàries, d’un Simposi que tothom ha 
coincidit a afirmar que era necessari, sobretot en la mesura que un dels dèficits més visibles de la 
projecció pública de l’obra de Josep Vallverdú havia estat durant dècades, precisament, l’evident 
insuficiència de l’atenció per part del món acadèmic. Una situació, la de la desatenció —o oblit, 
sovint—, que era no sols punyent i sens dubte injusta, atesa la transcendència tant de l’autor com 
de la seva obra, sinó fins i tot paradoxal, atesa en aquest cas la seva formació i la seva dedicació, 
també, a l’àmbit acadèmic. En suma, fou un Simposi la valoració del qual no pot ser sinó d’un gran 
èxit: pel nivell de les aportacions aplegades, per l’actualització de les visions presentades, per la 
complementarietat dels diferents aspectes tractats, i fins i tot per l’oportunitat de celebrar-lo en el 
moment i en els llocs justos; però sobretot, no ens n’oblidem mai més, per la vàlua —en grau de 
transcendència, podem dir, sense exagerar— de la contribució de Josep Vallverdú a fer de la cultu-
ra catalana, en molts dels seus àmbits (literatura de creació, traducció, pensament, referencialitat 
cívica...), una cultura més rica, més variada, més precisa, i amb una base social més eixamplada. 
Que no és poc.
Albert turull
Universitat de Lleida
Institut d’Estudis Catalans
Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Lleida (27 i 28 d’octubre de 2023). — Com és 
ben sabut, atès que es tracta d’una tradició que remunta fins a temps que, exagerant bastant, en 
podríem dir immemorials (i tanmateix la documentació no enganya, i diu que es tracta en concret 
de l’any 1990, quan en tingué lloc una primera edició), la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Es-
tudis Catalans —creada uns quants decennis abans: el 1911, poc després de l’Institut mateix— ce-
lebra una sessió anual fora de la seva seu, és a dir, fora de Barcelona. No es tracta només d’una 
Estudis romanics 47_int.indd   577 3/1/25   14:26
578 cRÒnIca
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
visita coŀlectiva, d’una excursió, sinó realment d’una sessió de treball, que acostuma a incloure 
una reunió del plenari de la Secció —amb els seus punts de l’ordre del dia, els seus acords, etc.— i 
també un seguit d’actes públics, amb format divers segons el cas i l’ocasió. El fet és que l’any 2023 
les Jornades anuals de la SF van tenir lloc a la ciutat de Lleida, cosa que s’esdevenia per segona 
vegada, atès que s’hi havia celebrat també la segona edició de la sèrie, en un ja bastant remot any 
1991. Val a dir, per si calgués justificar-ho, que la repetició venia de la mà d’un esdeveniment 
certament extraordinari: la celebració del centenari de l’escriptor lleidatà Josep Vallverdú —mem-
bre també de la SF—, amb motiu del qual tot l’any 2023 fou l’Any Josep Vallverdú, una comme-
moració amb caràcter oficial —doncs declarada i assumida com a tal pel Govern de la Generalitat 
de Catalunya— que fou de cap a cap un gran èxit, i de què ja s’ocupa una altra crònica en aquest 
mateix número d’ER. De fet, en el programa distribuït amb antelació no es parlava només d’una 
nova Jornada de la SF, sinó explícitament de les «Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Llei-
da amb motiu de la commemoració de l’Any Josep Vallverdú».
És així que la data escollida per als actes públics que més avall detallarem, el 28 d’octubre, no 
ho era pas a l’atzar, sinó tot just per a enllaçar sense solució de continuïtat amb el Simposi Josep 
Vallverdú que, com expliquem també en una altra crònica d’ER, havia tingut lloc els dos dies im-
mediatament anteriors, el segon dels quals precisament a Lleida —al Saló Víctor Siurana de la 
Universitat de Lleida—, després d’una primera sessió el dijous 26 a Barcelona, a la seu mateixa de 
l’IEC. Per tant, quan la tarda del dia 27 d’octubre de 2023 tenia lloc l’acte de cloenda de la segona 
jornada del Simposi —i doncs del Simposi—, ja era present a la capital de Ponent el gruix de 
membres de la SF, i així començaven de facto les Jornades: d’entrada, el vespre d’aquell divendres 
27, amb una actuació artística en un espai del mateix hotel en què sopava el grup i s’hostatjava la 
major part dels seus membres. Val a dir que els dies previs, dins d’aquella setmana de tardor, havi-
en tingut lloc ja, com és tradició si més no des dels darrers anys —des de les darreres Jornades—, 
una sèrie d’actes públics —o, més ben dit, amb públic, si bé no anunciats amb caràcter general— 
de difusió de l’activitat de la SF en centres d’ensenyament secundari de la mateixa ciutat de Llei-
da, amb la participació del president de la SF, Nicolau Dols, i del delegat de l’IEC a Lleida (i al 
mateix temps coordinador de les Jornades), Ramon Sistac.
Sigui com sigui, com hem apuntat adés, el gruix de les Jornades, i per tant la jornada en singu-
lar, tingué lloc el dissabte 28 d’octubre de 2023, «Any Vallverdú». Fou en horari concentrat, de 
matí, i la seu escollida tant per a una primera visita particular com per als actes públics fou el Mu-
seu de Lleida (nom complet oficial: «Museu de Lleida, diocesà i comarcal»), un rellevant equipa-
ment cultural que, recollint el testimoni de diferents fons patrimonials (de ciutat, demarcació i 
bisbat), és regit des de 1997 per un consorci de què formen part diverses institucions (bisbat, 
Paeria, Consell Comarcal, Diputació i Generalitat, que el presideix), i que des de l’any 2020 —
després dels fets traumàtics de la tardor de 2017 en què sofrí un espoli judicial amb un evident re-
refons polític— té la categoria de Museu d’Interès Nacional: un dels dotze que a hores d’ara tenen 
aquesta consideració singular arreu del Principat, quatre dels quals a Barcelona i els altres vuit re-
partits bàsicament per les vegueries de la Catalunya Central i del Penedès, de manera que el de 
Lleida és l’únic que es troba a la Catalunya occidental lato sensu. Allí, doncs, feren cap aquell as-
solellat matí de tardor, ben d’horeta, els membres de la SF per tal de dur a terme una primera acti-
vitat que, com ja hem apuntat, no era encara pública sinó privada, però ben significativa: la visita 
(guiada i comentada, per descomptat) a l’exposició «Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso» que 
durant uns mesos s’estigué a la sala d’exposicions temporals del Museu (<http://museudelleida.
cat/romans-a-ponent-ilerda-iesso-aeso/>). Es tracta d’una exposició important, ambiciosa quant a 
discurs i també per la rellevància i fins l’excepcionalitat dels materials recopilats, produïda pel 
mateix Museu de Lleida, amb Josep Guitart (IEC) i Xavier Payà com a comissaris, i la coŀlabora-
ció de l’Arxiu Arqueològic (municipal) de Lleida i uns altres dos equipaments de referència de la 
Estudis romanics 47_int.indd   578 3/1/25   14:26
 cRÒnIca 579
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
xarxa territorial de museus de la demarcació: el de Guissona (Segarra) i el de la Conca Dellà, amb 
seu a Isona (Pallars Jussà). De fet, a ningú no s’escapa que aquestes dues poblacions —correspo-
nents respectivament a les romanes Iesso i aeso— són, junt amb la ciutat de Lleida mateix (Iler-
da), els tres nuclis a què aŀludeix el subtítol de l’exposició, i que en efecte havien estat, segons les 
dades que ens forneixen tant l’arqueologia com les fonts documentals antigues, les principals urbs 
romanes de la conca del Segre, és a dir, del que ara coneixem com a Catalunya occidental o regió 
de Ponent. Una de les principals virtuts d’aquesta exposició —i, ben mirat, l’aspecte que més en-
troncava amb una visita en ple de la Secció Filològica de l’IEC— és d’haver fet patent, de manera 
explícita i brillant, el fil de continuïtat territorial i humana que, a desgrat d’una intensa colonitza-
ció (i d’una substitució lingüística i cultural de gran abast, sens dubte transcendental), hi hagué 
entre el món preromà immediat (ibèric, iber) i les estructures i superestructures romanes, de matriu 
òbviament llatina, que s’hi van solapar, i com això —aquesta substitució i alhora aquesta continu-
ïtat, amb unes poques generacions clau en què es produeix el trànsit— queda reflectit en l’epigra-
fia (particularment en l’onomàstica, i sobretot en l’antroponímia), en les formes de vida, i doncs en 
l’urbanisme i tot, d’aquell món canviant de què som hereus.
Un cop enllestida la visita a l’exposició, i ja amb públic assistent, tingué lloc a les dotze en 
punt, a la sala d’actes (en planta de soterrani) del mateix Museu de Lleida, l’obertura de la sessió 
acadèmica, la qual tingué dues parts ben diferenciades: de primer, la presentació dels recursos lin-
güístics de la SF (principalment Diccionari de la llengua catalana, ortografia catalana, Gramàti-
ca de la llengua catalana, Gramàtica essencial de la llengua catalana i Gramàtica bàsica i d’ús 
de la llengua catalana), que fou feta de forma coral per diferents responsables de la Secció, i, tot 
seguit, la conferència a càrrec del professor Natxo Sorolla, de la Universitat de Saragossa (i una de 
les més recents incorporacions al cos de membres numeraris de la SF), amb el títol de les claus 
sociolingüístiques a catalunya i la Franja: joventut, transmissió i “chapurriau”, que resultà alho-
ra rigorosa i amena, i molt clarificadora, en reunir brillantment l’exposició de dades demolingüís-
tiques recents i l’anàlisi dels factors concurrents que permeten explicar-les, tant de caràcter 
sociològic com ideològic.
Tancà la sessió un coŀloqui entre els assistents, pràcticament sense cloenda institucional, i en 
acabat els membres de la SF es traslladaren a un restaurant de la ciutat on, com és preceptiu, seguí 
animadament la discussió, abans d’emprendre cadascú o en grup, entrada la tarda, el camí del 
retorn.
Albert turull
Institut d’Estudis Catalans
XVIII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (Castelló, 3 i 4 de novembre de 2023). 
— El Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat de Llengua i Literatura va celebrar fa uns mesos 
la seva trobada anual. Després de localitats com Perpinyà, Girona o Maó, calia tornar al País Va-
lencià i, en conseqüència, la localitat seleccionada fou Castelló. La trobada es desenvolupà com-
pletament al Museu de Belles Arts de la capital de la Plana, un recinte preparat per a 
l’esdeveniment i, a més, idoni per a parlar de literatura. Com sempre, les jornades giraren al vol-
tant d’un tema: «Les formes breus en l’etnopoesia». Per tant, calia deixar de banda textos exten-
sos i centrar-se en les cobles, les endevinalles, les parèmies o fórmules diverses. El cartell de 
presentació, una magnífica obra d’Àngel Vergés, proposava un repte als assistents: calia comple-
tar les tres parèmies que hi apareixien: «A Castelló porten gorra…», «Una xica a Bini…» i «Gent 
de la Plana…». Amb tot plegat, les jornades tengueren una gran acollida i s’hi presentaren un to-
tal de denou comunicacions.
Estudis romanics 47_int.indd   579 3/1/25   14:26


Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Lleida (27 i 28 d’octubre de 2023)

Bover i Font, August

 cRÒnIca 619
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 47 (2025), p. 567-619
infatigable en l’àmbit de la variació geolingüística; tot seguit, el mateix Dr. Veny va delectar l’audi-
ència amb la ponència magistral «Elogi de l’etimologia». 
Aquesta sessió inaugural va precedir el desenvolupament de les diverses sessions, organitza-
des en blocs (el filològic, el pedagògic, el literari, el de difusió i experiències variacionistes, el 
musical i el periodístic) que combinaven petites ponències i taules rodones, tònica que va vertebrar 
el festival. Això va permetre donar veu a una nòmina d’experts en àmbits i disciplines distints, ja 
sigui per la seva activitat acadèmica, el seu origen o el seu activisme (o tot en conjunt), sempre en 
relació amb la presència de la variació lingüística en la seva vida diària i la seva activitat laboral. 
D’aquesta manera, van formar-ne part Francesc Ballone, Vicent Beltran, Mercè Lorente, Mar 
Massanell, Joan Peytaví, Ramon Sistac i Joan Veny —bloc filològic—; Mercè Badia, Carles Cas-
tellà, Olga Cubells, Eloi Domínguez, Josep Estruch, Helena Molines i David Paloma —bloc peda-
gògic—; Helena Borrell, Laura Casanovas, Aina Garcia-Carbó, Annabel Gràcia, Adrià Pujol, 
Joan Rendé, Marta Rojals i Esteve Valls —bloc literari—; Marta Estella, Sílvia Iturria, Josep La-
bat, Joan Lluís Monjo, Marta Lluvich, Jordi Puigneró i Lluís Tetas —bloc de difusió i experiències 
variacionistes—; Maria Bartomeu, David Garcia Sirvent, Roger Mas, Mateu Matas i Francesc 
Viladiu —bloc musical—, i Enric Balaguer, Margalida Mateu, Òscar Meseguer, Fúlvia Nicolás, 
Patrícia Plaja, Míriam Riau i Ramon Solsona —bloc periodístic. Tot plegat va estar amenitzat per 
la representació de l’obra El rovell de l’ou, del grup de teatre Garbinada de Mequinensa, que com-
pendiava textos de Jesús Moncada, i l’actuació musical de La Maria, Roger Mas i Joan Reig.
Amb l’esperança que el festival no fos només una flor d’estiu, Pere Navarro va tancar aquesta 
edició amb la lectura del manifest del primer «Posa-hi tu l’accent». 
Bernat vellvè
Universitat Rovira i Virgili
Dia Internacional de la Traducció 2024 (Barcelona, 30 de setembre de 2024). — El 30 de 
setembre de 2024, la Secció Filològica de l’Institut, juntament amb l’Associació d’Escriptors en 
Llengua Catalana (AELC), i amb la coŀlaboració de l’Institut Ramon Llull (IRL) i l’Associació 
Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya (APTIC), celebrà el Dia Internacional de la 
Traducció, que va dedicar a la memòria de dos traductors membres de la Secció Filològica traspas-
sats l’any 2024: Joaquim Mallafrè (1941-2024) i Bob de Nijs (1931-2024).
L’acte va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba i va començar amb l’obertura, a càrrec de Nicolau 
Dols, president de la Secció Filològica, i de Sebastià Portell, president de l’AELC. A continuació, Se-
bastià Portell —en representació de Joan de Sola, director de l’àrea de Literatura i Pensament de l’IRL, 
que no va poder assistir a l’acte— introduí l’escriptora i traductora Mara Faye Lethem, que parlà sobre 
«L’estat actual de la traducció literària a l’anglès: guanys i reptes». Seguidament Nicolau Dols introduí 
el traductor i professor de la Universitat d’Exeter Richard Mansell, que tractà sobre «La narrativa 
traduïda i el mercat angloamericà: noves tendències, noves generacions i estratègies editorials». 
La segona part de l’acte es dedicà als esmentats traductors desapareguts. El poeta, traductor i 
crític literari Francesc Parcerisas oferí una intervenció sobre «Joaquim Mallafrè. L’aptesa del tra-
ductor». Tot seguit, Séan Golden llegí l’original anglès d’uns fragments d’obres de James Joyce; i 
Odile Arqué en llegí les traduccions catalanes fetes per Joaquim Mallafrè. Finalment, August Bo-
ver dedicà unes paraules «En record de Bob de Nijs» i va cloure la sessió. Una copa de xampany al 
claustre de l’IEC va completar la celebració.
August Bover i font
Institut d’Estudis Catalans
Estudis romanics 47_int.indd   619 3/1/25   14:26


Dia Internacional de la Traducció 2024 (Barcelona, 30 de setembre de 2024)

Not a member yet