Hemeroteca Cientifica Catalana
Not a member yet
31356 research outputs found
Sort by
Montserrat into Francoist Spain
Get PDFAquesta aproximació a l’evolució de l’abadia de Montserrat sota el règim franquista ofereix la primera síntesi interpretativa dels llibres i articles publicats pels testimonis. Explica els factors de l’evolució de l’aparent amistat de l’abat Escarré amb el general Franco vers la ruptura amb la dictadura durant els anys seixanta i la primera meitat dels anys setanta del segle XX amb les declaracions a Le Monde de l’abat Escarré, el seu exili, el desterrament a Cuixà dels monjos que volien modificar la vida comunitària i els posicionaments posteriors dels abats Gabriel Brasó i Cassià Just. El paper de Montserrat en la preservació i renovació de la identitat catalana davant del règim franquista va donar gran rellevància a uns fets que provocaren el desterrament de l’abat Escarré, l’única autoritat eclesiàstica que censurà públicament la dictadura posterior a la Guerra Civil.An approach to the evolution of the abbey of Montserrat under the Franco regime offering an interpretative synthesis of the books and articles published by the available witnesses. It explains the factors of the evolution of the apparent friendship of Abbot Escarré with General Franco towards the break with the dictatorship in the sixties and first half of the seventies of the twentieth century with the declarations in Le Monde of Abbot Escarré, his exile, the banishment to Cuixà of the monks who wanted to modify the community life and the subsequent positions of the abbots Gabriel Brasó and Cassià Just. The role of Montserrat in the preservation and renewal of the Catalan identity in the face of the Franco regime gave great relevance to the events that caused the banishment of Abbot Escarré, the only ecclesiastical authority who publicly censured the dictatorship after the civil war
World Region of Gastronomy 2025: Catalan cuisine with roots and a future
Get PDFCatalunya ha estat designada Regió Mundial de la Gastronomia 2025 i s’ha convertit en la primera regió europea amb aquesta distinció. Aquesta capitalitat ofereix una oportunitat per projectar internacionalment la cuina catalana i enfortir el vincle entre alimentació, salut, cultura i territori. L’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA) hi participa activament, impulsant iniciatives com la jornada de la Nit de l’Alimentació, activitats divulgatives i un vídeo gastronòmic protagonitzat pel xef Víctor Quintillà.
La cuina catalana es presenta com a patrimoni viu, amb arrels medievals, com evidencien receptaris com el Llibre de Sent Soví, i una evolució que culmina en una revolució gastronòmica contemporània iniciada a El Bulli, basada en la col·laboració entre cuiners, científics i dissenyadors. Aquest moviment ha posicionat Catalunya com un referent internacional en innovació culinària.
La relació entre cuina i ciència s’exemplifica a través de múltiples disciplines, des de la química fins al màrqueting. Paral·lelament, es reivindica la cuina catalana tradicional com a model d’alimentació saludable i sostenible, arrelada al territori, amb ingredients locals, plats equilibrats i tècniques culinàries que promouen la nutrició, la sobirania alimentària i el respecte pel medi ambient.Catalonia has been designated the World Region of Gastronomy 2025, becoming the first European region to receive this distinction. This recognition offers an opportunity to promote Catalan cuisine internationally and to strengthen the link between food, health, culture and territory. The Catalan Association of Food Science (ACCA, from the Catalan) is actively involved in this endeavour, promoting initiatives such as the Nit de l’Alimentació (Food Night) event, outreach activities and a gastronomic video featuring chef Víctor Quintillà.
Catalan cuisine is presented as a living heritage, with medieval roots exemplified by recipe books like Llibre de Sent Soví, and an evolution culminating in a contemporary gastronomic revolution initiated at El Bulli, based on collaboration between chefs, scientists and designers. This movement has positioned Catalonia as an international benchmark in culinary innovation.
The relationship between cuisine and science is illustrated across multiple disciplines, from chemistry to marketing. At the same time, traditional Catalan cuisine is celebrated as a model of healthy and sustainable eating, rooted in the territory, featuring local ingredients, balanced dishes and cooking techniques that promote nutrition, food sovereignty and environmental respect
Una versione toscana della «Doctrina pueril» di Raimondo Lullo. Edizione e introduzione di Maria Cristiana Maraviglia. Schede filologica e linguistica di Luciano Formisano (Medioevo, 36; Centro Italiano di Lullismo, 6), Roma, Antonianum 2022, 280 p.
Get PDF
What role can the history of education play in the framework of public history? Looking back on 50 years of involvement in educational historiography…
Get PDFAquest article sobre la relació entre la història de l’educació (és a dir, la meva pròpia investigació al llarg de les darreres cinc dècades) i la història pública fa referència al discurs d’obertura d’una trobada de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. En lloc d’enumerar aquí els paràgrafs successius, exposo breument les dues reflexions subjacents: (1) Tot i que no sóc un especialista en el camp de la «història pública», crec que qualsevol investigació històrica publicada, encara que els seus resultats apareguin només a revistes d’elit (d’alt nivell?) per a especialistes arriba a l’espai «públic». Però moltes persones –inclosos intel·lectuals– han perdut el contacte amb les biblioteques i, per tant, també amb els llibres impresos i les revistes… La qual cosa, per descomptat, no impedeix que els mateixos autors s’esforcin per obrir els seus coneixements adquirits a un públic ampli, per exemple, mitjançant publicacions en el seu propi idioma (i no només en anglès), i/o mitjançant conferències, col·laborant en exposicions, etc. (2) En aquest sentit, he adquirit experiència principalment a través del món de l’educació i dels museus escolars. I allà he vist que molts museus, sovint també obligats pel govern que els patrocina, es desviuen per assolir els objectius d’una suposada missió educativa. Però si he après alguna cosa de la història de l’educació és que la veritable educació mai no funciona segons les estratègies preprogramades de cap pla didàctic. Més aviat, la Bildung, en l’antic sentit alemany de la paraula, ha de basar-se en veritables trobades. Per descomptat, això no impedeix que els museus escullin acuradament el seu material en funció d’aquest possible diàleg pedagògic, sense perdre de vista, però, el seu fonament científic. Més que més, com a llocs de treball per al desenvolupament d’aquest coneixement historicopedagògic, els museus també poden contribuir a aquesta tasca científica. El que alhora no ha de implicar una relació jeràrquica de les tasques científiques sobre les pedagògiques, per exemple, en termes de personal.The present article on the relationship between the history of education (i.e. my own research over the past five decades) and public history concerns the keynote address at a conference of the Catalan Society for the History of Education. Rather than list the successive paragraphs here, I briefly state here the two underlying thoughts: (1) Even though I am not a specialist in the field of "public history," I believe that any published historical research, even if its results appear only in elite (top?) journals for specialists, reaches the "public" space. But many people - including intellectuals - have lost their way to libraries, and thus also to printed books and journals... Which, of course, does not prevent authors themselves from making an effort to open up as much as possible their acquired knowledge to a wide public, for example, through publications in their own language (and not only in English), and/or through lectures, collaboration in exhibitions, and so on. (2) In the latter regard, I have gained experience mainly through the world of education and/or school museums. And there I have seen, that many museums, often also forced to do so by their patronizing government, go out of their way to realize the goals of a supposed educational mission. But if I have learned anything from the history of education, it is that true education never works according to the pre-programmed strategies of any didactic plan. Rather, Bildung, in the old-fashioned German sense of the word, must rely on true encounters. Of course, this does not prevent museums from carefully choosing their material in function of such a possible pedagogical dialogue, without, however, losing sight of its scientific foundation. More even, as workplaces for the development of such historical-pedagogical knowledge, museums themselves can also contribute to this scientific job. Which in turn need not imply a hierarchical relationship of scientific over educational tasks, for example in terms of personnel.El presente artículo sobre la relación entre la historia de la educación (es decir, mi propia investigación a lo largo de las últimas cinco décadas) y la historia pública se refiere al discurso de apertura de un encuentro de la «Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana». En lugar de enumerar aquí los párrafos sucesivos, expongo brevemente las dos reflexiones subyacentes: (1) Aunque no soy un especialista en el campo de la «historia pública», creo que cualquier investigación histórica publicada, aunque sus resultados aparezcan sólo en revistas de élite (¿de alto nivel?) para especialistas, llega al espacio «público». Pero muchas personas -incluidos intelectuales- han perdido el contacto con las bibliotecas y, por tanto, también con los libros impresos y las revistas… Lo cual, por supuesto, no impide que los propios autores se esfuercen por abrir sus conocimientos adquiridos a un público amplio, por ejemplo, mediante publicaciones en su propio idioma (y no sólo en inglés), y/o mediante conferencias, colaborando en exposiciones, etc. (2) En este sentido, he adquirido experiencia principalmente a través del mundo de la educación y/o de los museos escolares. Y allí he visto que muchos museos, a menudo también obligados a ello por el gobierno que los patrocina, se desviven por alcanzar los objetivos de una supuesta misión educativa. Pero si algo he aprendido de la historia de la educación es que la verdadera educación nunca funciona según las estrategias preprogramadas de ningún plan didáctico. Más bien, la Bildung, en el antiguo sentido alemán de la palabra, debe basarse en verdaderos encuentros. Por supuesto, esto no impide que los museos elijan cuidadosamente su material en función de ese posible diálogo pedagógico, sin perder de vista, no obstante, su fundamento científico. Más aún, como lugares de trabajo para el desarrollo de ese conocimiento histórico-pedagógico, los propios museos también pueden contribuir a esa labor científica. Lo que a su vez no tiene por qué implicar una relación jerárquica de las tareas científicas sobre las pedagógicas, por ejemplo, en términos de personal