Hemeroteca Cientifica Catalana
Not a member yet
31356 research outputs found
Sort by
Seagrass meadows
Full text linkEls herbeis d’angiospermes marines ocupen grans extensions (més de 100.000 hectàrees) de l’estatge infralitoral als Països Catalans. Hostatgen una gran biodiversitat d’organismes i tenen un paper molt important en el funcionament ecològic del sistema litoral i en el seu paisatge. Són molt sensibles a les pertorbacions i han estat sotmesos a impactes d’origen humà des de mitjans del segle XX o, probablement, abans. Les pèrdues de superfície han estat considerables (s’estima que al voltant del 25 % de la seva extensió original), i també ho ha estat la seva degradació en algunes zones. Malgrat això, els herbeis conserven una qualitat majoritàriament bona, fins i tot excel·lent en bastants indrets, si bé també existeixen nombrosos «punts negres» on la qualitat n’és deficient. Avui en dia, probablement el risc més gran a què es troben sotmesos els herbeis és el canvi climàtic, els efectes del qual poden ser empitjorats per impactes més locals, encara que aquests últims són més senzills de gestionar.Seagrass meadows occupy large surfaces (over 100,000 ha) of the infralittoral off the Catalan coasts (sensu lato, i.e. the area extending from French Languedoc-Roussillon to the Valencian Country and the Balearic Islands). They harbour a huge biodiversity and contribute to key aspects of the ecological structure and function of coastal waters. Seagrass meadows are highly sensitive to disturbances and have been subjected to impacts caused by human activities since the beginning or middle of the 20th century. The loss of surface area has been estimated at 25% of the original value, while in the remaining area the biological quality is highly heterogeneous: although good on the average and even excellent in some places, there are also large areas which are greatly degraded. The main threat faced by these ecosystems now and in the near future most likely involves the effects of climate change. These effects can be worsened by local impacts which, although at times more acute, may also be easier to manage
Histories of education and the 'unending dialogue': a reflective account of 21st century historical practice.
Full text link«La història consisteix en un corpus de fets constatats. Els fets estan a disposició de l'historiador en documents, inscripcions, etc., com els peixos a la llosa de la peixateria. L'historiador els recull, els porta a casa i els cuina i els serveix amb l›estil que li agradi»
Així va respondre E.H. Carr a «Què és la història?» fa uns seixanta anys. Carr va reconèixer que la història era “un diàleg inacabable entre el passat i el present”. És el paper dels historiadors preguntar, qüestionar, reunir i interpretar proves i reunir els fets que corresponen. En definitiva, el passat és el passat i la història la fan en el present els historiadors. Si totes les històries es construeixen en el present, no hauria de sorprendre que cada nova generació d’historiadors es plantegi noves preguntes sobre el passat. Aquestes noves preguntes s’alineen amb les diferents formes de la història (econòmica, social, cultural, educativa, sensorial, postcolonial, pública, reparadora, etc.) que conformen col·lectivament l’empresa històrica. Com s’explica la història i els processos reflexius de fer història són fonamentals per al “diàleg inacabable”. El present article utilitzarà un estudi de cas per explorar el “diàleg inacabable”, documentant la pràctica històrica des d’una perspectiva intel·lectual, institucional i geogràfica particular i reflexionant sobre les maneres de conèixer, les connexions, les relacions i les xarxes de recerca associades i els productes de la investigació. En el procés s’abordarà les històries de l’educació en el passat i el present i identificarà possibles històries de futurs educatius.«History consists of a corpus of ascertained facts. The facts are available to the historian in documents, inscriptions and so on, like fish on the fishmonger’s slab. The historian collects them, takes them home, and cooks and serves them in whateverstyle appeals to him [or her]»So wrote E.H. Carr in «What is History?» some sixty years ago. Carr recognised that history was “an unending dialogue between the past and the present.” It is the role of historians to ask questions, gather and interpret evidence, and bring together the facts that belong together. In short, the past is the past and history is made in the present by historians. If all histories are constructed in the present, it should come as no surprise that each new generation of historians ask new questions of the past. These new questions align with the different forms of history (economic, social, cultural, educational, sensory, postcolonial, public, reparative and so on) that make up the collective historical enterprise. How history is told, the reflexive processes of making history, is central to the “unending dialogue”. The present paper will use a case study to explore the “unending dialogue” by documenting historical practice from a particular intellectual, institutional, and geographical perspective and reflecting upon ways of knowing, the associated research connections, relationships and networks, and the products of research. In the process it will address histories of education in the past and the present and identify possible histories of education futures.«La historia consiste en un corpus de hechos constatados. Los hechos están a disposición del historiador en documentos, inscripciones, etc., como los peces en la losa de la pescadería. El historiador los recoge, los lleva a casa y cocina y les sirve con el estilo que le guste»Así respondió E. H. Carr a «¿Qué es la historia?» hace unos sesenta años. Carr reconoció que la historia era “un diálogo interminable entre el pasado y el presente”. Es el papel de los historiadores preguntar, cuestionar, reunir e interpretar pruebas y reunir los hechos correspondientes. En definitiva, el pasado es el pasado y la historia la hacen en el presente los historiadores. Si todas las historias se construyen en el presente, no debería sorprender que cada nueva generación de historiadores se plantee nuevas preguntas sobre el pasado. Estas nuevas preguntas se alinean con las distintas formas de la historia (económica, social, cultural, educativa, sensorial, poscolonial, pública, reparadora, etc.) que conforman la empresa histórica colectiva. Cómo se explica la historia y los procesos reflexivos de hacer historia son fundamentales para el “diálogo interminable”. El presente artículo utilizará un estudio de caso para explorar el “diálogo inacabable” documentando la práctica histórica desde una perspectiva intelectual, institucional y geográfica particular y reflexionando sobre las formas de conocer, las conexiones, las relaciones y las redes de investigación asociadas y los productos de la investigación. En el proceso abordará las historias de la educación en el pasado y en el presente e identificará posibles historias de futuros educativos
The initial reception of the work of Joan Salvat-Papasseit (1924-1925)
No full textL’article estudia la primera recepció de l’obra de Joan Salvat-Papasseit i, més en concret, el període que abasta del 7 d’agost de 1924, dia del traspàs del poeta, fins als darrers mesos de 1925, quan es publica pòstumament el seu aplec de poemes inèdit Ossa menor. Tot i ser un període de temps relativament breu, l’aparició de nombrosos textos a la premsa diària, revistes i llibres (amb Tomàs Garcés i Agustí Esclasans com autors més rellevants), va permetre la fixació d’una sèrie de tòpics biogràfics i literaris sobre Salvat, acompanyats també d’una desigual valoració dels poemaris, que, amb el pas dels anys, s’aniran repetint a la bibliografia.This article studies the initial reception of the work of Joan Salvat-Papasseit and, more specifically, the period from August the 7th 1924, the day of the poet’s death, to the last months of 1925, when his collection of unpublished poems Ossa menor, appears posthumously in print. Despite being a relatively short period, the publication of numerous texts in the daily press, journals and books (Tomàs Garcés and Agustí Esclasans being the most important authors) enabled a number of biographical and literary clichés about Salvat to become established, along with an inconsistent rating of his poetry, which, over the years, become recurrent in the literature
Alturo, Jesús / Alaix, Tània (2023): Lletres que parlen. Barcelona: La Magrana, 430 p.
Full text linkDepau, Giovanni / Lai, Jean-Pierre (2023): Voci e cultura della Sardegna: etnografia di un’isola. Voix et culture de la Sardaigne; ethnographie d’une île. Alessandria: Edizioni dell’Orso, 184 p.
Full text linkFuster, Joan (2023): Escrits sobre el Tirant lo Blanc. Estudi, edició i notes de Mireia Ferrando Simón. València: Publicacions de la Universitat de València, 354 p.
Full text link
