Publicacions de la Universitat de València (PUV)
Not a member yet
586 research outputs found
Sort by
Romà de la Calle, Medalla de la Universitat de València
Get PDFRomà de la Calle (Alcoi, 1942) des que s’inicià com a ajudant a la Universitat de València en 1968, ha impartit classes de Lògica, de Filosofia i d’Estètica, matèria de la qual va arribar a ser catedràtic i tema de quasi un centenar de tesis doctorals que ha dirigit o codirigit. Com a investigador, ha publicat desenes de llibres i centenars d’articles en revistes especialitzades i generalistes. Com a gestor, ha assumit, entre altres responsabilitats, la de director de l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives de la UV, que ell mateix va contribuir a fundar juntament amb el professor Ricardo Marín Ibáñez. Així mateix, ha sigut creador del Centre de Documentació d’Art Valencià Contemporani, que avui porta el seu nom. En l’àmbit de la transferència de coneixement, el seu treball es ramifica i s’estén per múltiples escenaris: la direcció del MuVIM i de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, la participació en el consell rector de l’IVAM o l’organització i direcció del Màster d’Estètica i Creativitat Musical i del Postgrau d’Educació Artística i Museus de la UV. La seua aportació en tots aquests àmbits, la seua capacitat per a crear equips i la seua habilitat per a connectar amb estudiants i gestors culturals públics i privats, han estat reconegudes amb la més alta distinció de la UV, la Medalla de la Universitat, que li fou lliurada el 3 de febrer de 2017.Romà de la Calle (Alcoi, 1942), desde que se iniciara como profesor ayudante en la Universitat de València en 1968, ha impartido clases de Lógica, de Filosofía y de Estética, materia de la que llegaría a ser catedrático y tema de casi un centenar de tesis doctorales de las que fue director o codirector. Como investigador, ha publicado decenas de libros y centenares de artículos en revistas especializadas y generalistas. Como gestor, ha asumido, entre otras responsabilidades, la de director del Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives de la UV, que él mismo contribuyó a fundar junto con el profesor Ricardo Marín Ibáñez. Asimismo, ha sido fundador del Centre de Documentació d’Art Valencià Contemporani, que hoy lleva su nombre. En el ámbito de la transferencia de conocimiento, su trabajo se ramifica y extiende por múltiples escenarios: la dirección del MuVIM y de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, la participación en el consejo rector del IVAM o la organización y dirección del Màster d’Estètica i Creativitat Musical y del Postgrau d’Educació Artística i Museus de la UV. Su aportación en todos estos ámbitos, su capacidad para organizar equipos y su habilidad para conectar con estudiantes y gestores culturales públicos y privados han sido reconocidas con la más alta distinción de la UV, la Medalla de la Universitat, que le fue entregada el 3 de febrero de 2017
Cartes i salut al segle XVI: Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens
No full textDurant la primera meitat del segle XVI, dues dones de l’aristocràcia, Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, mare i filla, mantenen una activa correspondència i parlen sovint de la salut, la dels seus i la del seu entorn. Francesc Devesa ha estudiat les cartes i analitza els símptomes i les malalties a què fan referència, l’embaràs i els parts, els remeis i l’alimentació, la violència, l’esclavitud o els rituals religiosos, sense oblidar el personal sanitari de l’època: metges, comares o llevadores, apotecaris i barbers. L’autor ens fa partícips de la intimitat de les protagonistes, pacients i guaridores alhora, dels seus sentiments, de les seues alegries i preocupacions i, en definitiva, de la seua saviesa, de transmissió principalment femenina, on conflueixen el galenisme oficial i la medicina popular en el context social i cultural renaixentista.Durante la primera mitad del siglo XVI, dos mujeres de la aristocracia, Hipólita Roís de Liori y Estefanía de Requesens, madre e hija, mantienen una activa correspondencia y hablan a menudo de la salud, la de los suyos y la de su entorno. Francesc Devesa ha estudiado las cartas y analiza los síntomas y las enfermedades a que hacen referencia, el embarazo y los partos, los remedios y la alimentación, la violencia, la esclavitud o los rituales religiosos, sin olvidar al personal sanitario de la época: médicos, comadronas, boticarios y barberos. El autor nos hace partícipes de la intimidad de las protagonistas, pacientes y sanadoras a la vez, de sus sentimientos, de sus alegrías y preocupaciones y, en definitiva, de su sabiduría, de transmisión principalmente femenina, donde confluyen el galenismo oficial y la medicina popular en el contexto social y cultural renacentista
Speculum principis, quod Petrus a Bellugis Scripsit: Volum II
Get PDF‘Speculum Principum ac Iustitiae’, de Pere Belluga, és un text escrit en llatí en la primera meitat del segle XV i imprès quasi cent anys després, en 1530. És considerat el primer tractat sobre les Corts valencianes. En aquesta obra, Belluga analitzava el funcionament del parlamentarisme valencià en la baixa edat mitjana, un sistema polític pactista contrari als corrents d’incipient autoritarisme monàrquic. Els seus continguts van ser un referent jurídic i doctrinal per a molts lletrats i polítics de l’edat moderna.‘Speculum Principum ac Iustitiae’, de Pere Belluga, es un texto escrito en latín en la primera mitad del siglo XV e impreso casi cien años después, en 1530. Es considerado el primer tratado sobre las Cortes valencianas. En esta obra, Belluga analizaba el funcionamiento del parlamentarismo valenciano en la Baja Edad Media, un sistema político pactista contrario a las corrientes de incipiente autoritarismo monárquico. Sus contenidos fueron un referente jurídico y doctrinal para muchos letrados y políticos de la Edad Moderna
Speculum principis, quod Petrus a Bellugis Scripsit: Volum II
Get PDF‘Speculum Principum ac Iustitiae’, de Pere Belluga, és un text escrit en llatí en la primera meitat del segle XV i imprès quasi cent anys després, en 1530. És considerat el primer tractat sobre les Corts valencianes. En aquesta obra, Belluga analitzava el funcionament del parlamentarisme valencià en la baixa edat mitjana, un sistema polític pactista contrari als corrents d’incipient autoritarisme monàrquic. Els seus continguts van ser un referent jurídic i doctrinal per a molts lletrats i polítics de l’edat moderna.‘Speculum Principum ac Iustitiae’, de Pere Belluga, es un texto escrito en latín en la primera mitad del siglo XV e impreso casi cien años después, en 1530. Es considerado el primer tratado sobre las Cortes valencianas. En esta obra, Belluga analizaba el funcionamiento del parlamentarismo valenciano en la Baja Edad Media, un sistema político pactista contrario a las corrientes de incipiente autoritarismo monárquico. Sus contenidos fueron un referente jurídico y doctrinal para muchos letrados y políticos de la Edad Moderna
La Diputació de València del segle XXI
Get PDFLes diputacions provincials i, en concret, la Diputació Provincial de València, formen part de la nostra vida politicoinstitucional i realitzen importants funcions constitucionals al servei dels municipis i d’altres entitats locals, ja que a través d’aquestes es presten els serveis que els municipis tenen encomanats. Encara més, les diputacions s’han convertit en una peça essencial de la governança dels territoris. Hui en dia, cap nivell de govern pot resoldre per si sol els problemes als quals s’enfronta la societat, com tampoc cap govern pot prescindir del mercat i de la societat civil per a escometre les respostes polítiques pertinents. En aquest sentit, les diputacions són un actor institucional més, obligat a treballar juntament amb molts altres actors en la cerca de solucions i en l’obertura de nous camins per a garantir un desenvolupament sostenible per als nostres territoris. Aquest és el context en el qual es desenvolupen les diputacions provincials del segle XXI, raó última –que no l’única– de l’interès d’aquesta obra, que descriu la història recent de l’entitat, l’organització, el funcionament i les polítiques desplegades al servei dels drets i els interessos de les ciutadanes i els ciutadans de la província.Las diputaciones provinciales y, en concreto, la Diputación Provincial de Valencia, forman parte de nuestra vida político-institucional y desarrollan importantes funciones constitucionales al servicio de los municipios y otras entidades locales, ya que a través de las diputaciones se prestan servicios que estos tienen encomendados. Incluso más, se han convertido en una pieza esencial de la gobernanza de los territorios. Hoy en día, ningún nivel de gobierno puede resolver por sí solo los problemas a los cuales se enfrenta la sociedad, como ningún gobierno puede prescindir del mercado y de la sociedad civil para acometer las respuestas políticas pertinentes. En este sentido, las diputaciones son un actor institucional más, obligado a trabajar junto con otros muchos actores en busca de soluciones y en la apertura de nuevos caminos para garantizar un desarrollo sostenible para nuestros territorios. Este es el contexto en el cual desarrollan sus funciones las diputaciones provinciales del siglo XXI, razón última –que no única– del interés de esta obra, que describe la historia reciente de la entidad, su organización, su funcionamiento y las políticas desplegadas al servicio de los derechos y los intereses de las ciudadanas y los ciudadanos de la provincia
Pactisme, pensament polític i doctrina jurídica: La generalitat Valenciana (Vol. IV)
No full textLa cuestión de los cimientos del poder político, y del pactismo en particular, ha ocupado un lugar central en la historiografía de la Corona de Aragón, que ha hecho de este último no solo una singularidad privativa, sino también un signo distintivo de identidad, casi telúrico y muy arraigado en la idiosincrasia del país. Aun así, la negociación política entre el rey y el reino, entre el monarca y los estamentos –los brazos representados en las Cortes–, no era ninguna singularidad de la Corona catalano-aragonesa, sino que, con diferentes matices e intensidad, era una práctica común a toda la Europa occidental en la Baja Edad Media. El tema también fue abordado por los juristas del país, que ya desde los últimos siglos medievales y sobre todo en los tiempos modernos se ocuparon profusamente de él. Más allá de su aparente heterogeneidad en la cronología, los espacios territoriales, las materias tratadas y las perspectivas adoptadas, las contribuciones reunidas en este volumen aportan nuevas luces y mayor profundidad analítica y teórica al conocimiento del pensamiento político y de la doctrina jurídica en los reinos de la Corona de Aragón, así como de las complejidades, las limitaciones e incluso las ingenuidades historiográficas de un “pactismo” (constitucionalismo o contractualismo) entendido como el conjunto de equilibrios y acuerdos entre el rey y los brazos de las Cortes y erigido en clave de vuelta de todo el sistema político e institucional
Thomas More and Spain
No full textEl llibre explora diverses connexions complexes entre Tomàs More i Espanya, destacant la influència perdurable de More en el pensament polític i intel·lectual al llarg dels segles.This volume traces Th. More’s intellectual and political connections with Spain through eight scholarly contributions. Olivares examines Erasmus’s role in linking Arias Montano to More’s legacy amid Counter-Reformation censorship. Cabrillana decodes More’s Lucian translations to reveal his moral-aesthetic priorities, while Phelippeau juxtaposes ‘Utopia’ with Venetian governance models resisting Habsburg hegemony. Ureña explores digital humanities’ challenges in Morean studies, and Lillo reconstructs Spanish accounts of More’s trial through several manuscripts. Fuentes analyzes Mary Tudor’s Erasmian translations, and Zunino maps Sevillian networks that cultivated More’s posthumous reputation via Herrera’s 1592 biography. The volume concludes with the editor’s exploration of More and Vives’ nuanced just-war theories, challenging some naive pacifist interpretations by contextualizing their pragmatic responses to Ottoman expansion. Bridging literary analysis, archival research, and transnational historiography, these essays illuminate Spain’s enduring role in shaping More’s critique of power and his Renaissance afterlife.
Eugenio M. Olivares Merino analitza la influència d’Erasme de Rotterdam en la relació entre Arias Montano i Tomàs More, especialment després de la inclusió del gravat de More a l’obra Virorum doctorum (1572). Montano, que s’havia interessat per Erasme durant la seva estada a la Universitat Complutense, va supervisar la censura dels escrits d’Erasme sota el duc d’Alba, incloent referències a More sobre educació i valors cristians.
Concepción Cabrillana Leal examina l’estil de traducció de More en la seva adaptació del Cynicus de Llucià, destacant com More introdueix ironia i variacions semàntiques que aporten una perspectiva moral en la seva interpretació del text grec original.
Marie-Claire Phelippeau compara la Venècia renaixentista amb la societat utòpica de More, analitzant com l’idealisme utòpic es veu reflectit en les estructures socials i governamentals de Venècia, especialment en la seva resistència a l'Imperi Espanyol.
Inmaculada Ureña Asensio aborda l’ús d’eines digitals en els estudis moreans, destacant els esforços digitals per conservar i difondre els textos de More. Ureña subratlla els desafiaments que això presenta, com la col·laboració interdisciplinària i la complexitat dels mètodes computacionals.
Víctor Lillo Castañ compara testimonis castellans del segle XVI sobre l’execució de Tomàs More, incloent les Relaciones castellanes de 1535 i la Crónica del Rey Enrico Otavo de Ingalaterra, que ofereixen perspectives úniques sobre la mort de More i la seva influència a la Península.
Isabel María Fuentes Ayala i Eugenio M. Olivares Merino analitzen la traducció de Maria Tudor de les Paràfrasis sobre el Nou Testament d’Erasme, destacant com la traducció reflecteix les seves creences catòliques, fins i tot en un context religiós hostil.
Cinta Zunino Garrido examina la publicació del 1592 de Fernando de Herrera sobre More, emfatitzant la influència dels jesuïtes anglesos a Sevilla i l'interès de Sevilla per la història i la cultura angleses durant la Contrareforma.
Miguel Martínez López ofereix una comparació preliminar entre les idees de guerra justa de More i Vives, destacant com tots dos humanistes van explorar la moralitat de la guerra i van defensar la pau, però consideraven acceptable la guerra defensiva en certes circumstàncies, especialment davant de l'amenaça de l'Imperi Otomà.This volume traces Th. More’s intellectual and political connections with Spain through eight scholarly contributions. Olivares examines Erasmus’s role in linking Arias Montano to More’s legacy amid Counter-Reformation censorship. Cabrillana decodes More’s Lucian translations to reveal his moral-aesthetic priorities, while Phelippeau juxtaposes ‘Utopia’ with Venetian governance models resisting Habsburg hegemony. Ureña explores digital humanities’ challenges in Morean studies, and Lillo reconstructs Spanish accounts of More’s trial through several manuscripts. Fuentes analyzes Mary Tudor’s Erasmian translations, and Zunino maps Sevillian networks that cultivated More’s posthumous reputation via Herrera’s 1592 biography. The volume concludes with the editor’s exploration of More and Vives’ nuanced just-war theories, challenging some naive pacifist interpretations by contextualizing their pragmatic responses to Ottoman expansion. Bridging literary analysis, archival research, and transnational historiography, these essays illuminate Spain’s enduring role in shaping More’s critique of power and his Renaissance afterlife
«El ruiseñor de Sevilla» de Lope de Vega: Edición crítica
No full textEdició crítica de El ruiseñor de Sevilla de Lope de Vega, comèdia urbana d'ambientació contemporània d'origen boccaccesc escrita entre 1603 i 1606. L'edició està basada en l'editio princeps, que va veure la llum en la Decimaséptima parte de las comedias de Lope de Vega Carpio, publicada a Madrid en 1621. El motiu principal pel qual hem optat per aquesta primera edició en lloc del manuscrit 14972 de la BNE consisteix en el fet que el text d'aquest últim està contaminat i el d'aquell, encara que puga ser inferior en molts sentits, va anar almenys autoritzat per Lope de Vega, de l'edició i la publicació dels quals es va encarregar ell mateix. A això se suma també que el manuscrit compta amb l'excel·lent edició d'Eugenio Maggi i, com pensem que el manuscrit i l'imprès podrien ser dues versions diferents de la mateixa obra o que representen dos estadis diferents de la seua confecció, ens ha semblat convenient proposar una edició crítica de l'imprès perquè el lector interessat dispose dels dos textos i els puga comparar.Edición crítica de El ruiseñor de Sevilla de Lope de Vega, comedia urbana de ambientación contemporánea de origen boccaccesco escrita entre 1603 y 1606. La edición está basada en la editio princeps, que vio la luz en la Decimaséptima parte de las comedias de Lope de Vega Carpio, publicada en Madrid en 1621. El motivo principal por el que hemos optado por esta primera edición en lugar del manuscrito 14972 de la BNE estriba en que el texto de este último está contaminado y el de aquel, aunque pueda ser inferior en muchos sentidos, fue por lo menos autorizado por Lope de Vega, de cuya edición y publicación se encargó él mismo. A ello se suma también que el manuscrito cuenta con la excelente edición de Eugenio Maggi y, como pensamos que el manuscrito y el impreso podrían ser dos versiones distintas de la misma obra o que representan dos estadios diferentes de su confección, nos ha parecido conveniente proponer una edición crítica del impreso para que el lector interesado disponga de los dos textos y los pueda comparar
Tragedias
No full textEntre 1579 i 1581 es van representar a Sevilla quatre tragèdies del poeta Juan de la Cova, al costat de les seues deu comèdies. L'home de lletres, recorrent a temes clàssics, a antigues llegendes medievals espanyoles i a la pura fantasia, es va esforçar a portar al públic més ampli la cultura en la qual s'havia format. Va ser el primer a introduir les innovacions estructurals de la tragèdia senequista i dels models italians, sempre pròxim al públic, al qual va voler entretindre i educar segons el lema horacià. Es publiquen ací, per primera vegada en un únic volum, les seues tragèdies en edició crítica, precedides per l'estudi pòstum d'un dels seus lectors més atents, Rinaldo Froldi. Aquest llibre, gràcies també a l'afectuós pròleg de Joan Oleza, vol recordar al mestre per la seua gran aportació als estudis del teatre clàssic espanyol.Entre 1579 y 1581 se representaron en Sevilla cuatro tragedias del poeta Juan de la Cueva, junto a sus diez comedias. El hombre de letras, recurriendo a temas clásicos, a antiguas leyendas medievales españolas y a la pura fantasía, se esforzó en llevar al público más amplio la cultura en la que se había formado. Fue el primero en introducir las innovaciones estructurales de la tragedia senequista y de los modelos italianos, siempre cercano al público, al que quiso entretener y educar según el lema horaciano. Se publican aquí, por primera vez en un único volumen, sus tragedias en edición crítica, precedidas por el estudio póstumo de uno de sus lectores más atentos, Rinaldo Froldi. Este libro, gracias también al cariñoso prólogo de Joan Oleza, quiere recordar al maestro por su gran aportación a los estudios del teatro clásico español
Cuatro comedias celestinescas
No full textLa Celestina va ser per a molts dramaturgs del segle XVI un poderós estímul literari i una incitant font d’inspiració. En el present volum s’ofereix l’edició cuidada i rigorosa de quatre obres dramàtiques poc conegudes que, a part els seus intrínsecs i sorprenents valors teatrals, il·lustren significativament aqueix cridaner fenomen històric-literari. Les tres primeres — la Comedia Tesorina, la Comedia Tidea i el Auto de Clarindo — adaptaran el model celestinesco al motle de la trama amorosa, escenari urbà i final feliç. La Comedia Pródiga, per part seua, utilitzarà la dada celestinesco com un ingredient més de la variada galeria de tipus, anècdotes i peripècies que retrata escènicament.La Celestina fue para muchos dramaturgos del siglo XVI un poderoso estímulo literario y una incitante fuente de inspiración. En el presente volumen se ofrece la edición cuidada y rigurosa de cuatro obras dramáticas poco conocidas que, aparte sus intrínsecos y sorprendentes valores teatrales, ilustran significativamente ese llamativo fenómeno histórico-literario. Las tres primeras —la Comedia Tesorina, la Comedia Tidea y el Auto de Clarindo— adaptarán el modelo celestinesco al molde de la trama amorosa, escenario urbano y final feliz. La Comedia Pródiga, por su parte, utilizará el dato celestinesco como un ingrediente más de la variada galería de tipos, anécdotas y peripecias que retrata escénicamente