1,720,959 research outputs found
L’adaptació dels clàssics teatrals. Shakespeare i Richard the third. Estudi de cas d’una escena
Full text linkEl subjecte d’aquesta tesi és l'adaptació dels clàssics teatrals, amb l’obra shakespeariana com a exemple principal, particularment la peça Richard The Third, per acabar focalitzant en l’estudi de cas de l'escena segona de l'acte primer.
Aquesta escena és una de les més controvertides i, per tant, una de les més conegudes entre les shakespearianes, motiu pel qual se la coneix entre els experts amb un títol concret: The wooing scene (Escena de seducció). L'adaptador -director i/o dramaturg- ha de prendre decisions que derivaran en un sentit o en un altre. L'objectiu és analitzar vàries produccions on intervé aquesta escena segons les diferents categories d'intervencions que s’han sistematitzat en la tesi per a l’estudi de l'adaptació teatral. Aquesta taxonomia va del mínim al màxim, des de la proximitat que es procura en la mera traducció a l’allunyament que reivindica la versió lliure, que utilitzarà la peça de partida com a simple pretext. En el recorregut queden operacions com ara la recontextualització, amb una pormenorització de quins són els contextos en els quals es fa incidència (ubicadors, socials, polítics, culturals, etc.); el canvi de gènere; el canvi de codi; l’acomodament a un públic diferent pel qual fou pensat en origen; però també les intervencions de fusió entre varis textos del mateix autor, o de l’autor clàssic amb textos ex-novo. L’homenatge a l’autor i/o l’obra també té cabuda en la sistematització, tot analitzant si aquesta “apropiació” del clàssic o part del clàssic té la categoria només de cita, de ressonància o d’osmosi. L’emancipació d’un personatge (spin-off) o la derivació (sequel) com a operació adaptadora, també s’exemplifiquen i no únicament com a intervencions recents.
El treball arrenca amb la reflexió sobre el concepte d’adaptació i el concepte de clàssic. Un breu recorregut sobre la història de l’adaptació shakespeariana ens dona notícies sobre quines han estat les principals intervencions adaptadores en el curs de segles i en diferents latituds i ens conviden a concretar quines són les tendències actuals en matèria dramatúrgica i d’escenificació quan s’aborda un clàssic.
Adaptar és reconvencionalitzar i és per això que es dedica un capítol extens a l’estudi de convencions i un altre a la posada en escena com a adaptació. Aquest últim s’emparenta directament amb l’estudi de cas que conclou la tesi i que analitza com, des de l’elecció d’una traducció a l’elecció d’una peça d’atrezzo, posem per cas, compromet el sentit últim que arribarà a la platea.
En conclusió, aquesta tesi té, d’una banda, una vocació cartogràfica per tal d’analitzar les manipulacions a les que es sotmet l’obra teatral clàssica; de l’altra, explorar quines són les conseqüències de la tria de l’operació, què implica en la seva significació final. Aquests dos objectius no només estan adreçats a l’estudi de les creacions d’altri, sinó a l’estimulació creativa de qui vulgui, en les distàncies que es vulgui bellugar, enfrontar-se a una producció basada en un clàssic teatral.The subject of this thesis is the adaptation of theater classics, illustrated mainly through Shakespeare’s plays, particularly Richard III. In the end it focuses on a case study of Act 2 Scene 2 of this play.
This is one of Shakespeare’s most controversial and, therefore, one of his best known scenes. Experts refer to it as “the wooing scene”. The adapter, whether director or playwright, must make decisions one way or another. The purpose is to analyze several productions of this scene according to a system of action categories proposed in this thesis to study the scene’s stage adaptation. From minimum to maximum, this classification system ranges from the proximity sought by mere translation to the remoteness asserted by a free version, where the source theatre piece is just a pretext. Dealt with along the way are operations such as recontextualisation -with a detailed account of the contexts that are being stressed (locators, social, political, cultural, etc.)-, change of genre, change of code, adjustment to an audience other than the one the play was originally intended for, as well as actions where several texts by the same author are merged or where the classic author’s text is combined with brand new texts. Tribute to the author and/or play is also included in the classification system, where an analysis is made of whether the “appropriation” of the classic or a part of it fits the category of quotation, resonance or osmosis. Examples are also given of character spin-offs or sequels as adaptation operations, both past and present.
The thesis begins with a reflection on the concept of adaptation and the concept of classic. A brief run down of the history of Shakespearian adaptations provides information on the main adaptation procedures that have been performed over the years in different places, as a means to determine the current trends in dramaturgy and staging when a classic is addressed.
To adapt is to reconventionalize. That is why one extensive chapter is devoted to the study of conventions and another to staging as a means of adaptation. The latter is directly related to the case study at the end of the thesis. This chapter analyzes how the choice of a translation or a prop, for example, can affect the final meaning that reaches the audience.
In conclusion, the aim of this thesis is, on the one hand, to provide guidance in the analysis of the manipulations to which classical plays are subject, and on the other hand, to explore the consequences of the procedure chosen and its final significance. These two objectives are not only focused on studying the creation of others, but on stimulating the creativity of whoever wants to face a production based on a theater classic, whatever the distance they are willing to go
Going Beyond Counting First Authors in Author Co-citation Analysis
Full text linkThe present study examines one of the fundamental aspects of author co-citation analysis (ACA) - the way co-citation
counts are defined. Co-citation counting provides the data on which all subsequent statistical analyses and mappings
are based, and we compare ACA results based on two different types of co-citation counting - the traditional type that
only counts the first one among a cited work's authors on the one hand and a non-traditional type that takes into
account the first 5 authors of a cited work on the other hand. Results indicate that the picture produced through this non-traditional author co-citation counting contains more coherent author groups and is therefore considerably clearer. However, this picture represents fewer specialties in the research field being studied than that produced through the traditional first-author co-citation counting when the same number of top-ranked authors is selected and analyzed. Reasons for these effects are discussed
Variations on the Author
Full text link“Variations on the Author” discusses two of Eduardo Coutinho’s recent films (Um Dia na Vida, from 2010, and Últimas Conversas, posthumously released in 2015) and their contribution to the general question of documentary authorship. The director’s filmography is characterized by a consistent yet self-effacing form of authorial self-inscription: Coutinho often features as an interviewer that rather than express opinions propels discourses; an interviewer that is good at listening. This mode of self-inscription characterizes him as an author who is not expressive but who is nonetheless markedly present on the screen. In Um Dia na Vida, however, Coutinho is completely absent form the image, while Últimas Conversas, on the contrary, includes a confessional prologue that moves the director from the margins to the center of his films. This article examines the ways in which these works stand out in the filmography of a director who offers new insights into the notion of cinematic authorship
Appropriate Similarity Measures for Author Cocitation Analysis
Full text linkWe provide a number of new insights into the methodological discussion about author cocitation analysis. We first argue that the use of the Pearson correlation for measuring the similarity between authors’ cocitation profiles is not very satisfactory. We then discuss what kind of similarity measures may be used as an alternative to the Pearson correlation. We consider three similarity measures in particular. One is the well-known cosine. The other two similarity measures have not been used before in the bibliometric literature. Finally, we show by means of an example that our findings have a high practical relevance.information science;Pearson correlation;cosine;similarity measure;author cocitation analysis
La Dramatúrgia escrita de la companyia Els Joglars : anàlisi dels textos produïts per als espectacles creats en el període 1970-2000 (d'"El Joc" a "Daaalí")
Full text linkConsultable des del TDXTítol obtingut de la portada digitalitzadaLa dramatúrgia escrita de la companyia Els Joglars: anàlisi dels textos produïts per als espectacles creats en el període 1970-2000 (d'El joc a Daaalí) explora, a partir de tot allò que Els Joglars han escrit en el període esmentat i amb l'ajut de tot el que s'ha publicat sobre ells, la metodologia de creació i el repertori complet de continguts i procediments dramatúrgics esmerçats per aquesta històrica formació teatral catalana. La part de la tesi dedicada a la metodologia de creació, explica els factors sobre els quals es recolza el sistema d'improvisació propi de la companyia, com són l'equip, el mètode, el temps i el lloc; es categoritzen i exemplifiquen els marcs referencials pels processos d'improvisació que la companyia elabora prèviament; s'estudia l'estructura de rols i la mecànica que utilitza la companyia en la improvisació actoral com a mètode de creació dramatúrgica i es descriuen i exemplifiquen també els processos d'aportació, selecció i fixació textual de les improvisacions. Es tracta de la cerca empírica d'una pràctica amb força components originals on la pròpia necessitat de sistematització en l'exposició de les experiències analitzades estableix un cert esbós de vademècum generalitzable de la qüestió. El gruix de la tesi el constitueix la recerca per a l'establiment de les característiques formals observables en la partitura textual de les obres creades on, amb el títol genèric Construccions dramàtiques, es descriuen i categoritzen a partir dels patrons teòrics de la dramatúrgia les modulacions particulars de les distintes obres i les peculiaritats estètiques de l'autoria. Aquesta part de la recerca recull i explica l'adaptació pròpia que fa aquesta companyia dels conceptes bàsics de la representació dramàtica establint la gènesi dels arguments, analitzant les tendències estructurals i els elements de segmentació més destacats de la seva pràctica com són l'escena, les digressions o la seva particular i freqüent aplicació teatral de l'efecte de mise en abîme. La tesi aprofundeix en l'estudi dels personatges i dels tractaments teatrals que s'hi detecten en la seva plasmació textual i examina les tendències més notables que apareixen en el conjunt de les obres pel que fa a les variants funcionals que els personatges exerceixen en les distintes construccions, a les diferents estratègies adoptades a l'hora d'establir els nivells de realitat que atorguen els índex de la seva referencialitat en convertir-los en peça de la ficció i als estils interpretatius amb què el text indica a actors i actrius la seva representació. Així mateix, s'aborden les tendències pel que fa als recursos lingüístics amb què els personatges fan arribar el discurs destriables en la seva fixació textual, com són l'ús de llenguatges singulars, un dels trets més característics d'aquesta dramatúrgia, i les diferents estratègies d'inclusió de la paraula detectades en els diàlegs, les estratègies verbals d'implicació del públic, les formulacions textuals pròpies de narradors i presentadors, els estils verbals, les pràctiques intertextuals i les estratègies idiomàtiques. Aquest capítol de la tesi també aborda els indicatius textuals que estableixen la dimensió espaciotemporal de les obres, agrupant-les per les distintes tendències observades, així com la manera amb què els textos recullen tota la incidència espectacular i dramàtica de vehicle extra humà com la música, la llum i els efectes tan presents en la dramatúrgia d'Els Joglars. Aquest nucli principal de la recerca es complementa amb un capítol on, a partir de tot el que s'ha escrit i opinat sobre la companyia, es fa un repàs de la importància que públic i crítica han donat als aspectes estudiats per la tesi.The Written Dramaturgy of the Theatre Company "Els Joglars": Analysis of the Texts Elaborated for the Productions Created from 1970 to 2000 (from "El Joc" to "Daaalí") examines, within all the plays written by Els Joglars in that period as well as the published material concerning the company, the methodology of creation and the complete repertoire of contents and procedures employed by this historical phenomenon of Catalan theatre. The section of the thesis devoted to the methodology of creation describes the elements upon which the specific improvisational system of the company relies, such as the artistic and technical team, their method, their timing and settings. The frames of reference for the process of improvisation that the company selects beforehand are categorized and illustrated. The structure of roles and procedures used by the company regarding the players improvisations as a method of creation is examined, and the process of collaboration, selection and text editing of the improvisations is described and illustrated. This constitutes the empirical search of a method with many unique components. The main body of the thesis gathers and describes the unique adaptation that this company creates, departing from the basic concepts of dramatic representation. It establishes the origin of the plots and analyzes structural trends and the most outstanding sequence elements, such as progression of scenes, use of digressions and the distinctive and frequent theatrical application of the mise en abîme. The thesis delves into the study of the characters and theatrical treatments which can be found in the transcription of the text. Also, it examines the most salient patterns that appear in the totality of the plays in regards to the functional variants represented by the characters in each structure, the different strategies chosen at the moment of establishing the levels of reality given as references within a piece of fiction, and the interpretive styles the actors are to follow in their performance. At the same time, other patterns are examined in regards to the linguistic resources which the characters use to convey their message. These patterns can be observed in the written text as the use of idiosyncratic language which is one of the most distinctive traits of their work, and the various strategies of word inclusion found in the dialogues, the verbal strategies which involve the audience, the unique formulas concerning narrators, verbal styles, intratext devices and idiomatic variations. This chapter of the thesis also encompasses the text landmarks which establish the dimensions of dramatic time and space in the plays, classifying them according to the various patterns observed, as well as the way in which the text accommodates the theatrical impact of all the non-human elements such as music, lighting and other effects which are the usual fare of the theater technique used by Els Joglars. This main focus of the research is complemented by a chapter in which, departing from all that has been written and said about the company, an overview is offered of the significance that both audience and critics have contributed in their general response to specific aspects covered in this thesis
El entrenamiento del actor en el siglo XX: fundamentos etimológicos, ontológicos, científicos y pedagógicos
Full text linkEn esta investigación abordamos el estudio del training o entrenamiento del actor a partir de la indagación sobre algunos de sus fundamentos, con el propósito de aportar elementos para avanzar en la comprensión de las claves que fundamentan la pedagogía de los grandes constructores de pedagogía del siglo XX, más allá de sus técnicas -didácticas o trainings de cada maestro-, y sus estéticas. Y en este sentido, es un acercamiento a la pedagogía actoral desde una perspectiva global, transversal, como un camino para «aprender a construir pedagogía».
Planteamos a modo de hipótesis, la existencia de algunos fundamentos del entrenamiento del actor, desde cuatro perspectivas: la etimológica, la ontológica, la científica y la pedagógica, las cuales son abordadas en los cuatro capítulos de la tesis:
En el primer capítulo, al abordar el marco de fundamentación etimológica, como la primera tarea para la construcción de un lenguaje común disciplinar, delimitamos el uso que damos a los términos training o entrenamiento.
En el segundo capítulo sobre los fundamentos ontológicos, abordamos el entrenamiento del actor no solo desde la problemática de las técnicas y los métodos, sino desde la reflexión ontológica sobre el teatro, el actor y la pedagogía actoral.
En el tercer capítulo referido a las bases científicas del entrenamiento del actor, abordamos, a partir del estudio de algunas teorías científicas, las preguntas sobre cómo y por qué, en la pedagogía actoral basada en el entrenamiento, los ejercicios, las improvisaciones y el trabajo regular, el actor podía incorporar un saber específico que le permite convertirse él mismo en obra de arte, en presencia escénica poiética.
En el cuarto capítulo, referido a la conclusiones, que recoge los resultados de las aproximaciones a los fundamentos etimológicos, ontológicos y científicos del entrenamiento del actor, abordamos el entrenamiento el actor desde la perspectiva del acercamiento a los Fundamentos pedagógicos (o fundamentos pragmáticos), con la intención de acotar algunas ideas que abran el camino para que se adelanten investigaciones futuras, desde la perspectiva de la pedagogía actoral como una vía para «aprender a construir pedagogía».Training the actor is the subject matter of this research, where the inquiry of some of its foundations lead to the aim to contribute elements in order to advance in the comprehension of the main pedagogical foundations of the great constructers of pedagogy in the Twentieth Century by going beyond their techniques (didactic, or training each master) and their esthetics. Accordingly, this research comes closer to the theater pedagogy from a global and transversal perspective as a path to learn how to construct pedagogy. The hypothesis then is the existence of some fundamentals of training of the actor, from four approaches: etymological, ontological, scientific and pedagogical. Each of them constitutes one of the four chapters of this thesis:
The first chapter is about the etymological foundation framework. This is the first step to build a common language within the discipline by narrowing down the use of the term training.
The second chapter, about the ontological foundation, deals with the actor training. Not only from its technical and methodological issues, but it goes beyond and approaches an ontological reflection of the theater, the actor, and the acting pedagogy.
The third chapter is about the scientific founding when understanding the actor. We try to answer from some scientific theories the questions of how and why. With the theater pedagogy based on training, exercises, improvisation, and regular work, the actor could be able to incorporate specific knowledge that would allow him/her to become work of art with the presence of a poetic scenic.
Finally, the conclusion chapter gathers the results of those approximations to the etymological, ontological, and scientific foundations of the actor. We approach the understanding of the actor from the perspective of the pedagogical foundations (or pragmatic foundations) with the aim to narrow down some ideas that open the path to further researches from the acting pedagogy approach as a way to learn how to construct pedagogy
Forma dramática y representación del mundo. Apuntes sobre la noción de fabula en el contexto teatral europeo contemporáneo
Full text linkEl trabajo se centra en el análisis de la evolución de la forma dramática y el papel desempeñado por la textualidad en el teatro de los últimos veinticinco años en el ámbito europeo, con el fin de entender de qué manera el texto puede servir ahora a un teatro que ha dirigido la búsqueda de nuevas formas lejos del drama. La hipótesis es que este cambio en la concepción del hecho teatral está vinculado a la necesidad de buscar nuevas formas de representación del mundo y nuevos lenguajes para interpretarlo; y que esta exigencia, a su vez, depende los cambios que se han producido en el mundo occidental en las últimas décadas. Europa es un ejemplo: desde la caída del muro de Berlín hasta la crisis financiera aún en curso, la conformación del espacio geográfico, político, social, identitario, ha ido mutando rápida y radicalmente.
La forma dramática clásica, expresando la fe en una realidad coherente y orgánica, expresa una visión lógica del mundo que parece inadecuada para hablar de ciertas características del modus vivendi occidental actual. Como se explica en el primer capítulo, el drama clásico hereda del mythos aristotélico aquellos principios que garantizan la coherencia de la fabula, y que llegan hasta el drama moderno y el drama brechtiano. Estos principios son, básicamente: la unidad orgánica de la fabula como totalidad autónoma, separada de la realidad; la organización de los elementos de la fabula en una estructura dispositiva; la fabula como sistema de relaciones que funciona según principios de necesidad y versemblanza formal (causalidad, finalidad, cronología lineal).
El drama, si quiere expresar la crisis de la coherencia lógica que se produce en la contemporaneidad, debe hacerlo renunciando a la coherencia que la fabula le garantizaba. Sin embargo, negando la coherencia de la fabula, el drama se desestructura a sí mismo, perdiendo gradualmente la prerrogativa de la dramaticidad. Así, paradójicamente, el drama que mejor expresa esta nueva visión del mundo será algo así como un drama “ya no dramático”.
Las obras analizadas en los capítulos 3 y 4 (El chico de la última fila, de Juan Mayorga; Supermarket e Historias de familia, de Biljana Srbljanović; los Dramas fecales, de Werner Schwab; Attempts on Her Life, de Martin Crimp; Far Away, de Caryl Churchill; la producción entera de Sarah Kane) presentan una fabula cuya naturaleza ya no es totalmente lógica. Demuestran así una homología estructural entre una determinada manera de entender el mundo y su forma de representación; ese mundo ha perdido la fe en la lógica y esta pérdida se expresa en una fabula que pierde su característica de conjunto de leyes estables, su prerrogativa de estructura dispositiva y su posibilidad de garantizar la autonomía de la obra.
Estos dramas “ya no totalmente dramáticos” nos dicen, por lo tanto, que la idea de una realidad comprensible es una ficción generada por una visión del mundo positivista, que nuestro sistema social, político y económico ha impuesto como hegemónica. Dichos dramas estimulan modalidades de recepción diferentes de la interpretación lógica, afirmando así la necesidad de una nueva modalidad, por parte del individuo, de experimentar la realidad en la que vive.The work focuses on the analysis of the evolution of the dramatic form and the role of the text in the theater of the last twenty-five years in Europe, in order to understand how the text can now serve a theater who looks for new forms away from drama. The hypothesis is that this change in the conception of theater is linked to the need to find new ways of representing the world and new languages to interpret it; and that this necessity depends on the changes that have occurred in the Western world in the recent decades. Europe is an example: since the fall of the Berlin Wall until the financial crisis still ongoing, the shape of the political, social, identity and geographic space has been changing rapidly and radically.
The classical dramatic form, expressing faith in a coherent and organic reality, expresses a logical worldview, which seems inappropriate to speak about certain characteristics of current Western way of life. As explained in the first chapter, the classical drama inherited from the Aristotelian notion of mythos the principles that guarantee the coherence of the fable and transmits them until modern and brechtian drama. These principles are basically: the organic unity of the fable as an autonomous product, separate from reality; the organization of the elements of the fable in an ordering and ordered structure; the fable as system of relations operating according to principles of necessity and formal verisimilitude (causality, finality, chronology). If the drama wants to express the crisis of logical coherence that occurs in our times must renounce to the coherence that the fable ensured him. However, denying the coherence of the fable, the drama deconstructs itself, gradually losing the prerogative of the dramatic. Thus, paradoxically, the drama that best expresses this new worldview is something like a “no more dramatic” drama.
The plays analyzed in chapters 3 and 4 (El chico de la última fila, by Juan Mayorga; Supermarket and Family Stories, by Biljana Srbljanović; the Fäkaliendramen, by Werner Schwab; Attempts on Her Life, by Martin Crimp; Far Away, by Caryl Churchill; the production of Sarah Kane) present a fable whose nature is no more entirely logical. So, they show a structural homology between a certain way of understanding the world and its form of representation : the world has lost faith in logic and this loss is expressed in a fable that loses its characteristic of ensemble of stable laws, its prerogative of organizing and organized structure and its ability to ensure the autonomy of the play. These “no longer dramatic” dramas tell us, therefore, that the idea of an understandable reality is a fiction created by a positivist worldview that our social, political and economic system has promoted as hegemonic. Thus these plays stimulate a mode of reception alternative to the logical interpretation, asserting the need, for the individual, of a new experience of the reality in which he lives
- …
