Scipedia
Not a member yet
33380 research outputs found
Sort by
WP1 MARKET ATTRACTIVENESS, COST-BENEFIT ANALYSIS AND BUSINESS PLANS
Get PDFPresentation for dissemination of the work performed in WP1 of FIBREGY project
La força de treball infrautilitzat a Catalunya
No full textAbstract
L’Organització Internacional del Treball (OIT) defineix els aturats com les persones que estan desocupades, fent recerca activa de feina i disponibles per treballar. Les persones desocupades que no compleixen una de les dues condicions es classifiquen com inactives. Aquesta definició té consideració d’oficial i és la que fan servir l’àmplia majoria d’organismes internacionals, com per exemple Eurostat (a la Labour force survey) o l’INE (a l’Enquesta de població activa, EPA). Tot i això, la pròpia OIT o Eurostat complementen aquesta informació amb altres indicadors menys restrictius sobre la desocupació, que permeten quantificar situacions que no es recullen en la definició oficial d’atur. En concret, Eurostat calcula el que anomena Labour market slack, que consisteix en afegir als aturats de la definició oficial els inactius que compleixen una de les dues condicions i als ocupats a jornada parcial que volen treballar més hores i estan disponibles (subocupats).
El present estudi adapta la metodologia d’Eurostat a les microdades de l’EPA i quantifica la força de treball infrautilitzat (FTI) a Catalunya, els seus components, perfil, evolució i una comparativa amb altres territoris. Per tant, els resultats de l’estudi permeten aprofundir i complementar els estudis ja existents sobre atur, de vital importància pel mercat laboral català i espanyol, ja que la seva incidència es considera una anomalia endèmica a nivell europeu. L’estudi aporta evidència en favor de la incorporació dels inactius inclosos en la FTI, ja que tenen una probabilitat de passar a l’ocupació molt similar a la dels aturats. També aporta arguments sobre la idoneïtat de la definició que es fa de subocupació en front de les que fan servir altres estudis (treballadors parcials involuntaris).
Amb aquesta metodologia s’obté per 2023 una FTI a Catalunya de 629.700 persones (front a les 384.500 de la definició oficial d’atur), que suposa una taxa de FTI del 14,8% (la taxa d’atur oficial és del 9,3%). El component que més aporta a la FTI és el propi atur, que suposa més de la meitat, però també destaca la subocupació amb un de cada cinc. En conseqüència, generalment els col·lectius amb major taxa d’atur són també els de major taxa de FTI. Tot i això, alguns col·lectius mostren una incidència més important de la FTI de la que tenen a l’atur. És el cas de les dones (especialment les majors de 45 anys), les persones amb educació superior i les de la província de Lleida i Tarragona. Cal destacar que Catalunya és la comunitat autònoma amb menor taxa de FTI (segons la taxa d’atur oficial és la quarta més baixa), com a conseqüència d’una menor incidència de la subocupació i les persones disponibles que no busquen feina. Comparat amb la Unió Europea, Catalunya té una taxa de FTI superior a la mitjana (12,0%)
Els escenaris pressupostaris com a instrument de la política fiscal de la Generalitat
No full textD’acord amb la Directiva 2011/85/UE del Consell, de 8 de novembre de 2011, sobre els requisits aplicables als marcs pressupostaris dels Estats membres, s’entén per marc pressupostari a mig termini el conjunt de procediments pressupostaris nacionals que amplien l’horitzó de la política pressupostària més enllà del calendari pressupostari anual, fet que implica la fixació de prioritats estratègiques i d’objectius pressupostaris a mig termini.
El marc pressupostari a mig termini ha de ser creïble i efectiu i ha d’incloure l’adopció d’un horitzó de planificació pressupostària de tres anys, com a mínim, per a garantir que la planificació pressupostària s’inscriu en una perspectiva pluriennal. En aquest sentit, els marcs pressupostaris han d’incloure la descripció de les polítiques previstes a mig termini que tinguin repercussions en les finances en les finances públiques, així com una avaluació del seu impacte, tant en el resultat com la sostenibilitat de les finances.
Tal i com recull l’AIREF en la seva opinió sobre el procediment pressupostari, del 3 de novembre de 2023, la inclusió de la perspectiva a mig termini reforçaria el paper dels pressupostos com a instrument de política fiscal i econòmica i de rendiment de comptes. És en aquest sentit, que es considera prioritari avançar en la definició i construcció d’escenaris a mitjà termini.
En aquest article es proposa, en primer lloc, analitzar la necessitat dels marcs pluriennals. En segon lloc, descriure el procediment emprat en el cas de la Generalitat de Catalunya en la construcció dels seus escenaris pressupostaris tendencials a quatre anys- és a dir, sense canvis ni en les polítiques d’ingressos i en les de despesa-, on s’integra el pressupost anual. En darrer lloc, es fa referència al marc de regles fiscals en el que s’hauran d’emmarcar els escenaris pressupostaris.
L’objectiu és delimitar la senda d’ingressos i despeses i valorar la disponibilitat d’espai fiscal per a donar cobertura a les necessitats futures derivades de les decisions preses i/o per a la implementació de noves actuacions.
L’índex que es proposa per a l’article és el següent:
La necessitat de comptar amb uns escenaris pressupostaris
Des d’una visió jurídica
Com a instrument de la política fiscal i de sostenibilitat
Per a garantir la transparència i la coherència
L’elaboració dels marcs pluriennals tendencials de la Generalitat de Catalunya
L’escenari d’ingressos
L’escenari de despesa
El nou marc de regles fiscals
Conclusions
L’AVALUACIÓ DE PROGRAMES DE GARANTIA D’INGRESSOS MÍNIMS: PROBLEMES CONCEPTUALS I METODOLÒGICS
No full text
Els programes de garantia d'ingressos mínims, en les seves diferents modalitats (rendes mínimes, rendes garantides, complements salarials, prestacions per menors a càrrec, complements de pensions i d'altres), son una eina fonamental per combatre la pobresa monetària i, en general, l'exclusió social. A les societats avançades, aquests programes han cobrat centralitat els darrers anys a causa de la pandèmia i la crisi, i han suscitat nombrosos estudis d'avaluació ex-ante i ex-post. Malgrat aquesta profusió d'interès polític i acadèmic, l'anàlisi d'aquests programes no sempre segueix uns criteris homogenis ni adopta una definició similar de molts paràmetres clau, el que contribueix a que la literatura entorn el seu funcionament sigui poc coherent. Part de la disparitat de criteris per avaluar aquestes polítiques rau en el fet que manca una discussió explícita i clara sobre diversos dels elements importants a l'hora de dissenyar i implementar aquestes polítiques.
El propòsit principal d'aquesta comunicació és identificar i conceptualitzar els paràmetres clau per a l'avaluació de polítiques de garantia d'ingressos, revisant com diferents definicions d'aquests paràmetres poden influir en la seva anàlisi. Amb aquest objectiu, s'explora una sèrie de dimensions essencials per desenvolupar avaluacions efectives sobre l'adequació, el funcionament i l'impacte de les polítiques de garantia d’ingressos.
En primer lloc, s'aborden aspectes relacionats amb com es defineix la pobresa en el marc d'aquestes polítiques; un aspecte clau a l'hora de determinar qui n'és elegible, quina quantia tindran i com es valorarà la protecció que donen. En termes generals, no està clar que vol dir garantir un ingrés adequat. A tall il·lustratiu, per exemple, hi ha debat sobre si la pobresa s'ha de mesurar a nivell absolut o relatiu, en termes monetaris o d'exclusió social o a nivell de llar o individual o de si aquestes polítiques s'han de dirigir a la pobresa estructural o la sobrevinguda. Analitzar aquestes qüestions es clau per poder avaluar si aquestes polítiques arriben a tothom que les necessita i assoleixen un nivell adequat de protecció.
En segon lloc, es discuteixen els requisits d'accés a aquestes prestacions, que sovint combinen diversos criteris com ingressos, patrimoni, participació laboral, i període de residència i empadronament. La justificació d'aquests requisits sovint no és transparent, i la interacció entre ells pot resultar contradictòria. Entendre la lògica darrere de cada requisit i la seva interrelació és fonamental per avaluar adequadament el disseny i l'impacte de les polítiques.
Finalment, es discuteix la definició d'èxit d'aquests programes. Comunament, se'ls atribueix la doble funció de protegir contra la pobresa i fomentar la sortida d'aquesta situació mitjançant l'activació laboral. No obstant això, aquests dos objectius poden seguir lògiques diferents i no sempre complementàries, el que pot conduir a interpretacions contradictòries sobre l'eficàcia d'aquestes polítiques.
Així doncs, aquesta comunicació busca proporcionar una base més clara i sistemàtica per a l’anàlisi de les polítiques de garantia d'ingressos, destacant la necessitat d'un marc coherent que permeti una comprensió més adequada dels seus impactes i limitacions
El finançament dels governs intermedis en el sistema comparat
No full textEl sistema de finançament dels governs intermedis és una figura cabdal a les finances dels governs intermedis o subcentrals, ja que proporciona als diferents estats, els recursos econòmics suficients per exercir les competències que els han estat traspassades, a la vegada que es respecta l’autonomia financera que els ha estat atorgada. Aquests recursos provenen principalment de dues vies: els ingressos tributaris obtinguts a partir dels tributs cedits i de l’ús de la capacitat normativa sobre els impostos que el govern central els ha traspassat, i un procés d’anivellament de recursos. Aquest anivellament pot ser vertical, si els recursos provenen del govern central, per tal que els estats puguin oferir un nivell de serveis similar, horitzontal, que redistribueixen recursos entre estats, o bé s’apliquen tots dos tipus d’anivellament, com és el cas del model de finançament autonòmic de les comunitats autònomes de règim comú. Un altre factor a tenir en compte és el grau d’anivellament, que pot ser parcial o total. Per últim, és interessant observar si els sistemes d’anivellament respecten el principi d’ordinalitat, és a dir, si després d’aplicar l’anivellament es manté el mateix ordre que en termes d’ingressos tributaris per habitant. En aquest document s’expliquen els principals trets característics, similituds i diferències d’alguns governs subcentrals en països federats. Concretament s’analitzen els sistemes de finançament d’Alemanya, Canadà, Suïssa, Estats Units i Austràlia. A Alemanya, els ''länder'' tenen poca capacitat normativa sobre els impostos. Per compensar-ho, l’Estat realitza un anivellament vertical parcial en què redistribueix l’IVA. A Canadà, les províncies tenen un nivell de capacitat fiscal elevat, però existeixen diferències significatives entre elles. El govern federal realitza transferències a aquelles províncies per sota de la mitjana per assolir l’import mitjà. Els cantons suïssos també tenen un grau elevat d’autonomia tributària i el seu sistema d’anivellament consta tant d’un anivellament horitzontal, és a dir, entre cantons, com de transferències del govern federal cap als cantons amb una capacitat fiscal per càpita per sota de la mitjana. A Austràlia els estats tenen una autonomia tributària poc rellevant. És l’únic dels països analitzats en què el sistema de finançament no té només una aproximació a partir del nivells de capacitat fiscal dels estats, sinó que també es tenen en compte les necessitats de despesa dels estats a través d’un indicador força complex. Finalment, a Estat Units, els diferents estats tenen plena capacitat normativa per decidir els seus impostos i el govern federal no porta a terme cap sistema d’anivellament
Digitalització i cura de persones
No full textLa finalitat d’aquest treball és presentar els resultats obtinguts en el marc del projecte europeu: Digital Missions for Care Social Economy's Resilience (DIMCARE :SMP-COSME-2021-RESILIENCE 101074115-DIMCARE). L’objectiu del projecte, entre d’altres, és analitzar i concloure sobre el nivell de digitalització assolit per les organització socials que desenvolupen la seva activitat en el sector de la cura de persones. L’anàlisi es farà a tres països: Croacia (Varazdin), Espanya (Mataró) e Italia (Prato). En el projecte hi ha participat la Universitat Pompeu Fabra que, juntament amb Barcelona Social Business City, ha liderat el projecte. Els altres participants han estat la Universitat Politècnica de Catalunya, l’Ajuntament de Mataró, Polo Universitario di Prato, Ajuntament de Prato, Universitat de Zagreb (Faculty of Organisation and Informatics) i el Varazdin County. En aquest treball ens centrarem en els resultats obtinguts a Mataró.
La metodologia utilitzada per l’anàlisi ha estat tant qualitativa (entrevistes en profunditat) com quantitativa (qüestionaris enviats per correu). Els resultats permeten concloure que, tot i que les empreses mostren interès en el procés de digitalització, encara hi ha molt camí per recórrer. En aquest camí és molt important el desenvolupament de polítiques públiques que fomentin la digitalització de les empreses de l’economia social.
L’estudi és una contribució a la promoció del procés de digitalització en les organitzacions socials que es dediquen a la cura de les persones i els avantatges de la seva implementació. Des de el punt de vista de la l’organització, la digitalització incrementa l'eficiència dels processos i dels serveis. Des del punt de vista dels usuaris, la digitalització té una funció de prevenció, incrementa l'accés de les persones als serveis a i, per tant, incrementa la qualitat de vida dels usuaris. En resum, la digitalització contribueix a fer més igualitària i inclusiva a la societat; per tant han de ser objecte del desenvolupament de polítiques públiques
Riesgos y oportunidades en el uso de teaching assistant con Inteligencia Artificial Generativa en enseñanza superior ejecutiva
No full textEste estudio pretende analizar el uso de la inteligencia artificial generativa en contextos reales de educación superior, a través del uso de un teaching assistant con tecnología de inteligencia artificial, para obtener conclusiones válidas de la idoneidad o no de su uso, de los retos que comporta y de posibles soluciones.
Se enmarca en el eje (6) El sistema de ciencia y innovación y el reto de la transformación digita
Industrial Autonomy and Technological Sovereignty: The Risk of Doing Nothing
No full textIn times of high interest rates, economic uncertainty, and geopolitical tensions, the innovative spirit of companies is waning. In Catalonia, private investment in R&D continues well below the EU country average. Unlike Europe, private investment in productivity improvement in the Spanish state is contracting. These are not good signs for economic growth, nor for the ambitions of industrial autonomy and technological sovereignty of the territory.
For the first time in recent history, persistent drought has forced the Catalan government to take drastic measures to restrict industrial and residential water use. At the same time, green hydrogen has been praised for years as the fuel of the future, but our wallets still rely on oil, natural gas, and electricity prices. The agri-food, energy, and transportation sectors in Catalonia are the most dependent on value chains outside the EU and require innovative solutions to gain industrial autonomy.
Are there not already promising solutions? Yes, they exist in laboratories or in medium-scale pilots. They are in the phase of identifying and trying to solve the technical, cost, infrastructure, and logistics challenges that will allow the large-scale deployment of profitable and sustainable solutions without raising costs, hindering, or disconnecting from value and supply chains, and without causing harm to people or the planet. The industrialization of research determines the technical and commercial viability of an innovation, as well as its ability to effectively, scalably, and safely meet market needs. However, it is not as glamorous as scientific discoveries or market successes, and therefore it is often overlooked in public discourse on innovation and relegated to the bottom of the priorities of companies and investors.
The industrialization of research is an investment not without risk; there is always a possibility of encountering unsolvable technical hurdles with current knowledge or barriers in the value or supply chain that prevent the deployment of technologies on a large scale. But no risk surpasses the certainty that not investing with determination and vision in industrial research and innovation is a direct path to a vulnerable economy dependent on external technologies and value chains
New life for aeronautical dry carbon fiber
No full textOur latest generation aircraft are more efficient by design, lighter and emit on average 25% less CO2 than previous generation aircrafts. Lightweight materials like composites have contributed significantly to reach the current emissions levels, like the A350 with more than 50% of structural weight made of composites. However, composites drive also the environmental footprint of the aircraft life-cycle without considering the operational phase, involving currently important drawbacks in terms of energy consumption and waste recycling. The transition towards a composite circular economy needs to be anticipated due to the aviation sector de-carbonization challenge as well as the regulation evolution. This transition will be leveraged by several elements, being the composite recycling one of the most important, due to the need to transform the composite waste from production and end of life into new added value materials. For this, the development of efficient composite recycling technologies to not only recover energy during incineration but also high value recycled carbon fibers and semi-products are needed. This project was focused on the recycling of dry carbon fiber scrap, which can proceed from part production by infusion technologies (e.g. RTM) or from pyrolysis of end of life composite part. The approach was to obtain a non-woven mat from the dry fiber scrap, following a mechanical process, which was, then, fully characterized to identify potential applications in aeronautical field. Different approaches of hybridization of the recycled non-woven fabric with virgin fabric were also evaluated