Revistes CientÃfiques de la Universitat de Barcelona
Not a member yet
28494 research outputs found
Sort by
Liminality as the driving force in A Breath of Life by Clarice Lispector
No full textAquest article proposa una lectura d’Un alè de vida com una obra no tancada sinó contínuament activada, que es resisteix a la conclusió i es manté en moviment. L’estudi es construeix a partir de dos grans blocs: el llenguatge i el personatge d’Ângela Pralini, entesos com els principals punts d’accés per explorar la noció d’infinitud dins el text. El primer bloc examina com es configura la protagonista i quina funció narrativa assumeix, contrastant-ho amb models més tradicionals del personatge literari. El segon bloc analitza la desconnexió entre significat i significant, una fractura recurrent en Lispector i en la teoria literària, abordada aquí sota la idea de «la impotència del llenguatge». A través d’aquests dos eixos, l’anàlisi busca determinar quins aspectes de l’obra queden oberts i inconclusos, i quins, per contra, són formulats de manera intencionada i definida.This article proposes a reading of A Breath of Life as a work that is not closed, but rather continuously activated—resisting conclusion and remaining in constant motion. The study is structured around two main axes: language and the character of Ângela Pralini, understood as the primary points of entry for exploring the notion of infinitude within the text. The first axis examines how the protagonist is constructed and what narrative function she assumes, contrasting this with more traditional models of literary character. The second axis analyzes the disconnection between signifier and signified—a recurrent fracture in Lispector’s work and in literary theory—addressed here through the concept of the “impotence of language”. Through these two lines of inquiry, the analysis aims to identify which aspects of the work remain open and unfinished, and which, by contrast, are deliberately and intentionally defined
El viaje que nos mira: instruyendo la mirada, desde los panoramas móviles a los paisajes digitales
No full textAquest article explora l'estreta relació entre tecnologies de transport i formes de representació visual en el trànsit cap al segle XX, centrant-se en com dispositius com els panorames mòbils i les voreres mecàniques de les exposicions universals van representar una nova experiència del moviment mecànica, espectacular i selectiva. A través de l'anàlisi d'aquests antecedents tecnològics i culturals, es revela com la mobilitat moderna no sols va transformar els cossos en trànsit, sinó que també va estandarditzar les trajectòries visuals i afectives de l'espectador i l’espectadora, entrenant-los per a consumir desplaçaments com a narratives prèviament editades. S'examina com aquests dispositius ocultaven deliberadament les petjades del treball, la violència del progrés i els impactes ecològics, promovent una visió idealitzada del desenvolupament industrial. Des dels panorames decimonònics fins al cinema soviètic d'agitació, passant per les fires i simuladors de viatges, s'argumenta que la mobilitat tecnològica ha estat històricament una eina ambivalent: tan capaç d'encantar com de disciplinar, d'empoderar com de controlar. Així, el desplaçament esdevé no tan sols una experiència física, sinó també un camp simbòlic on es disputen imaginaris, velocitats i maneres de mirar, en un règim visual que encara avui condiciona la percepció contemporània de la tecnologia, el paisatge, el temps i el viatge.This article explores the close relationship between transportation technologies and forms of visual representation in the transition to the 20th century, focusing on how devices such as moving panoramas and the moving sidewalks at world’s fairs represented a new mechanical, spectacular, and selective, experience of movement. Through the analysis of this technological and cultural background, it is revealed how modern mobility not only transformed bodies in transit but also standardized the visual and affective trajectories of the spectators, training them to consume mobility as a pre-edited narrative. The text examines how these devices deliberately obscured the traces of labor, the violence of progress, and the ecological impacts, promoting an idealized vision of industrial development. From 19th-century panoramas to Soviet agitprop cinema, as well as world’s fairs and travel simulators, it is argued that technological mobility has historically been an ambivalent tool: as capable of enchanting as it is of disciplining, of empowering as it is of controlling. Thus, movement becomes not only a physical experience, but a symbolic field where imaginaries, speeds, and ways of seeing compete in a visual regime that still conditions the contemporary perception of technology, landscape, time and travel.Este artículo explora la estrecha relación entre tecnologías de transporte y formas de representación visual en el tránsito hacia el siglo XX, centrándose en cómo dispositivos como los panoramas móviles y las aceras mecánicas de las exposiciones universales representaron una nueva experiencia del movimiento mecánica, espectacular y selectiva. A través del análisis de estos antecedentes tecnológicos y culturales, se revela cómo la movilidad moderna no sólo transformó los cuerpos en tránsito, sino que también estandarizó las trayectorias visuales y afectivas del espectador y la espectadora, entrenándoles para consumir desplazamientos como narrativas previamente editadas. Se examina cómo estos dispositivos ocultaban deliberadamente las huellas del trabajo, la violencia del progreso y los impactos ecológicos, promoviendo una visión idealizada del desarrollo industrial. Desde los panoramas decimonónicos hasta el cine soviético de agitación, pasando por las ferias y simuladores de viajes, se argumenta que la movilidad tecnológica ha sido históricamente una herramienta ambivalente: tan capaz de encantar como de disciplinar, de empoderar como de controlar. Así, el desplazamiento deviene no tan sólo una experiencia física, sino un campo simbólico donde se disputan imaginarios, velocidades y formas de mirar, en un régimen visual que aún hoy condiciona la percepción contemporánea de la tecnología, el paisaje, el tiempo y el viaje
La guerra cambia las palabras: Bombing of Poems, Rotterdam, 2025
No full textEl següent text ofereix una visió general de l'última performance Bombing of Poems [bombardeig de poemes] en 2025, que va tenir lloc a Rotterdam per a commemorar el 85è aniversari de la destrucció de la ciutat al maig de 1940. Aquest projecte va ser creat pel col·lectiu artístic xilè Casagrande en 2001 i té els seus orígens en performances d'avantguarda de principis del segle XX que van utilitzar el cel per a la creació artística. El text destaca els elements conceptuals clau definits pel col·lectiu, posant l'accent en la tradició d'utilitzar el cel i l'espai vertical per a potenciar el potencial de la poesia de crear un entorn simbòlic per a resignificar dolorosos records del passat.The following text provides an overview of the last Bombing of Poems performance in 2025, which took place in Rotterdam to commemorate the 85th anniversary of the city’s destruction in May 1940. This project was created by the Chilean art collective Casagrande in 2001 and traces its origins back to the avant-garde performances of the early 20th century that use the sky for art making. The text highlights the key conceptual elements defined by the collective, emphasizing the tradition of using the sky and vertical space to enhance the potential of poetry to create a symbolic environment that recalls the painful memories of the past.El siguiente texto ofrece una visión general de la última performance Bombing of Poems [bombardeo de poemas] en 2025, que tuvo lugar en Róterdam para conmemorar el 85.º aniversario de la destrucción de la ciudad en mayo de 1940. Este proyecto fue creado por el colectivo artístico chileno Casagrande en 2001 y tiene sus orígenes en performances de vanguardia de principios del siglo XX que utilizaron el cielo para la creación artística. El texto destaca los elementos conceptuales clave definidos por el colectivo, haciendo hincapié en la tradición de utilizar el cielo y el espacio vertical para potenciar el potencial de la poesía de crear un entorno simbólico para resignificar dolorosos recuerdos del pasado
Negacionismo, precariedad y la potencia de las imágenes en las políticas de memoria
No full textEl treball parteix de considerar el mode en què les polítiques de memòria han disputat els sentits del passat a l'Argentina, atès que les noves dretes configuren discursos negacionistes dels crims de lesa humanitat. Aprofundiré en el que considero un rebrot d'aquests discursos generat per una situació de precarietat (Butler 2017) que travessa a diferents sectors de la societat, i particularment als joves, sent el brou de cultiu de discursos d'odi. Em detindré finalment a considerar la potència de les imatges com a elements que possibiliten la construcció d'arguments que rebatin les posicions de negació i com a eines per a la configuració de polítiques de memòria i polítiques de transmissió col·laboratives entre generacions. La metodologia utilitzada és d'ordre qualitatiu i respon a l'observació participant realitzada en la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat Nacional de Còrdova, en les xarxes socials com ara Instagram, X i TikTok, i també a l'accés públic d'imatges sobre l'exhumació de fosses a Còrdova.The work begins by considering the ways in which memory politics have disputed the meanings of the past in Argentina, bearing in mind that the new right-wing movements construct denialist discourses regarding crimes against humanity. I will delve into what I consider a resurgence of such discourses produced by a situation of precarity (Butler 2017) that cuts across different sectors of society, and particularly young people, becoming the breeding ground for hate speech. I will finally focus on considering the power of images as elements that enable the construction of arguments that refute denialism and as tools for shaping memory policies and collaborative transmission policies across generations. The methodology used is qualitative and is based on participant observation carried out both at the Faculty of Philosophy and Humanities of the National University of Córdoba and on social media such as Instagram, X and TikTok, as well as public access to images of the exhumation of graves in Córdoba.El trabajo parte de considerar el modo en que las políticas de memoria han disputado los sentidos del pasado en Argentina, atendiendo a que las nuevas derechas configuran discursos negacionistas de los crímenes de lesa humanidad. Profundizaré en lo que considero un rebrote de dichos discursos generado por una situación de precariedad (Butler 2017) que atraviesa a distintos sectores de la sociedad, siendo el caldo de cultivo de discursos de odio. Me detendré finalmente en considerar la potencia de las imágenes como elementos posibilitadores de la construcción de argumentos que rebatan los negacionismos y como herramientas para la construcción de políticas de memoria y políticas de transmisión colaborativas entre generaciones
El Punto de Encuentro como maquinaria de reproducción del modelo hegemónico de familia nuclear biparental heterosexual
No full textAquest article analitza el paper dels Punts de Trobada en la consolidació del model hegemònic de família nuclear biparental heterosexual dins del sistema neoliberal. A partir d'una recerca qualitativa sobre el Servei Tècnic de Punt de Trobada a Catalunya, s'examina com aquests espais, dissenyats per a gestionar règims de visites, acaben funcionant com a eines que forcen el manteniment del vincle paternofilial fins i tot en situacions de violència de gènere, posant en risc la seguretat de nens, nenes, adolescents i les seves mares. A través de l'anàlisi bibliogràfica i de testimoniatges obtinguts en entrevistes amb professionals i usuàries d'aquests centres, l'estudi exposa com el dispositiu sociojurídic empra diverses estratègies per a mantenir el model familiar tradicional. Entre elles, destaca l'ús de la falsa Síndrome d'Alienació Parental (SAP), una eina utilitzada per a invalidar els relats de la infància i de les dones, perpetuant així les jerarquies de poder del patriarcat neoliberal.This article analyzes the role of Family Meeting Points (Puntos de Encuentro) in reinforcing the hegemonic model of the heterosexual, biparental nuclear family within the neoliberal system. Based on a qualitative study of the Servei Tècnic de Punt de Trobada in Catalonia, it examines how these spaces, originally designed to manage visiting arrangements, ultimately function as mechanisms that enforce the father-child bond even in cases of gender-based violence, endangering the safety of children, adolescents, and their mothers. Through bibliographic analysis and testimonies gathered from interviews with professionals and users of these centers, the study reveals how the socio-legal system employs various strategies to uphold the traditional family model. Among them, the use of the false Parental Alienation Syndrome (PAS) stands out as a tool to discredit the testimonies of children and women, thereby perpetuating the power hierarchies of the neoliberal patriarchy.Este artículo analiza el papel de los Puntos de Encuentro en la consolidación del modelo hegemónico de familia nuclear biparental heterosexual dentro del sistema neoliberal. A partir de una investigación cualitativa sobre el Servei Tècnic de Punt de Trobada en Cataluña, se examina cómo estos espacios, diseñados para gestionar regímenes de visitas, terminan funcionando como herramientas que fuerzan el vínculo paternofilial incluso en situaciones de violencia de género, poniendo en riesgo la seguridad de niños, niñas, adolescentes y sus madres. A través del análisis bibliográfico y de testimonios obtenidos en entrevistas con profesionales y usuarias de estos centros, el estudio expone cómo el dispositivo sociojurídico emplea diversas estrategias para mantener el modelo familiar tradicional. Entre ellas, destaca el uso del falso Síndrome de Alienación Parental (SAP), una herramienta utilizada para invalidar los relatos de la infancia y de las mujeres, perpetuando así las jerarquías de poder del patriarcado neoliberal
Introduction. Creating a Space of One's Own: New Approaches to Spaces of Belonging of Women Exiles in Latin America
No full textEscribir las horas muertas: imaginación ociosa y tiempo en la poética de la incorrección de Anne Carson
No full textAquest article analitza el llibre de poesia Men in the Off Hours (2000) d’Anne Carson amb la finalitat de discutir com la poeta deconstrueix el temps històric mitjançant el que anomeno aquí imaginació inoperosa. Fent convergir la noció d’imaginació entesa com a forma d’atenció poètica en els termes d’Alford, amb la filosofia de la inoperositat d’Agamben, aquesta categoria designa un exercici de pensament crític que s’efectua a través d’una pràctica poètica. Això es du a terme en aquesta obra per mitjà de la poètica de la incorrecció de Carson, la qual engloba un seguit de procediments i interessos poètics a través dels quals l’autora mostra la (im)potència de les llacunes en el temps històric i d’altres formes de desviament per perfilar una comprensió alternativa del temps com a quelcom subjectiu, incomplet i format per múltiples capes.This article analyses the poetry book Men in the Off Hours (2000) by Anne Carson in order to discuss how the poet deconstructs historical time by means of what I call here idle imagination. By merging Alford’s notion of imagination as a form of poetic attention and Agamben’s philosophy of idleness, this category designates an exercise of critical thought through poetic practice. This is carried out in this work by Carson’s poetics of wrongness, which encompasses a series of poetic procedures and concerns oriented to observing the (im)potentiality of gaps in historical time and other forms of deviance to describe instead an alternative understanding of time as subjective, incomplete and multilayered.Este artículo analiza el libro de poesía Hombres en sus horas libres (2000) de Anne Carson con el fin de discutir cómo se deconstruye el tiempo histórico mediante lo que llamo aquí imaginación inoperosa. Haciendo converger la noción de imaginación entendida como forma de atención poética en los términos de Alford con la filosofía de la inoperosidad de Agamben, esta categoría designa un ejercicio de pensamiento crítico que se efectúa a través de una práctica poética. Esto se lleva a cabo en dicha obra por medio de la poética de lo incorrecto de Carson, la cual engloba una serie de procedimientos e intereses poéticos a través de los cuales la autora da cuenta de la (im)potencia de las lagunas en el tiempo histórico y otras formas de desvío para perfilar una comprensión alternativa del tiempo como algo subjetivo, incompleto y formado por múltiples capas
Alegorías de la distancia. La escritura autobiográfica de Walter Benjamin
No full textAquest article es proposa abordar algunes dimensions de les escriptures autobiogràfiques de Walter Benjamin, especialmentl les peces breus que componen els seus records infantils, Infància a Berlín cap al mil nou-cents. Utilitzant el principi compositiu fragmentari propi d’aquestes peces narratives com a accés hermenèutic, aquestes es llegiran a la llum d’una clau essencial per a Benjamin: l’al·legoria com a principi poètic i epistemològic. I és que l’al·legoria no sols dona nom al recurs poetològic que estructura la presentació dels elements recordats, sinó que ofereix la xifra secreta que revela la visibilitat de la «natura històrica» d’un món fantasmagòric i en fugida, on es donen la mà la tristesa i la promesa d’un sentit absent però pressentit. La lectura de les al·legories benjaminianes com a emblemes o meta-tropos que tematitzen la mercaderia com a contingut al·legoritzat acabarà per oferir-nos la intel·lecció d’una escriptura compromesa en una autoalienació productiva en què la pròpia textura de la realitat moderno-capitalista es fa intolerablement perceptible.This article aims to address some dimensions of Walter Benjamin's autobiographical writings, especially the short pieces that make up his childhood memories, Berlin Childhood around 1900. Using the fragmentary compositional principle characteristic of these narrative pieces as a hermeneutic access, they will be read in light of a key concept for Benjamin: the allegory as a poetic and epistemological principle. Allegory not only gives its name to the poetological resource that structures the presentation of the remembered elements, but also offers the secret code that reveals the visibility of the «historical nature» of a phantasmagoric world always on the run, where sadness and the promise of an absent but sensed meaning go hand in hand. The reading of Benjaminian allegories as emblems or meta-tropes that thematize commodity as an allegorized content will end up offering us the intellection of a writing engaged in a productive self-alienation in which the very texture of modern-capitalist reality becomes intolerably perceptible.Este artículo se propone abordar algunas dimensiones de las escrituras autobiográficas de Walter Benjamin, en especial las piezas breves que componen sus recuerdos infantiles, Infancia en Berlín hacia mil novecientos. Utilizando el principio compositivo fragmentario propio de estas piezas narrativas como acceso hermenéutico, estas se leerán bajo la luz de una clave cara a Benjamin: la alegoría como principio poético y epistemológico. Y es que la alegoría no solo da nombre al recurso poetológico que estructura la presentación de los elementos recordados, sino que ofrece la cifra secreta que revela la visibilidad de la «naturaleza histórica» de un mundo fantasmagórico y en huida, donde se dan la mano la tristeza y la promesa de un sentido ausente pero presentido. La lectura de las alegorías benjaminianas como emblemas o meta-tropos que tematizan la mercancía como contenido alegorizado terminará por ofrecernos la intelección de una escritura comprometida en una autoalienación productiva en el que la propia textura de la realidad moderno-capitalista se hace intolerablemente perceptible
Algunas sugerencias sobre un caballo de batalla
No full textLa Història de l'Art en l'àmbit hispànic ha d'afrontar problemes urgents que afecten estudiantat i professorat en el seu rol docent investigador. La submissió dels plans d’estudi a una política neoliberal l’objectiu de la qual és la inserció professional rendible; l'emulació del paradigma privat nord-americà que entela la universitat pública; el gir pedagògic de l'educació per competències que burocratitza i secundaritza l'ensenyament; la substitució del dubte crític, raó de les Humanitats, per una memorització de continguts tancats cada cop més reduïts per garantir un curs d'entreteniment ràpid; l'acceleració de la productivitat mesurada en índexs d'impacte... en fi, la disposició general d'una història de l'art vertiginosa, amnèsica, centralista i partidista, que pateix reflexió teòrica. El reconeixement de la situació és el punt de partença per a un canvi necessari.Art History in the Hispanic world must face urgent problems that affect students and teachers in their role as researchers too. The submission of study plans to a neoliberal policy whose objective is profitable professional insertion; the emulation of the American private paradigm that undermines public universities; the pedagogical turn of education by competencies that bureaucratizes and secondaryizes teaching; the substitution of critical doubt, reason for the Humanities, by a memorization of closed contents increasingly reduced to guarantee a quick entertainment course; the acceleration of productivity measured in impact indexes... in short, the general disposition of a dizzying, amnesiac, centralist and partisan Art History, which lacks theoretical reflection. The recognition of the situation is the starting point for a necessary change.La Historia del Arte en el ámbito hispánico debe afrontar problemas urgentes que afectan a estudiantado y profesorado en su rol docente investigador. La sumisión de los planes de estudio a una política neoliberal cuyo objetivo es la inserción profesional rentable; la emulación del paradigma privado estadounidense que mella la universidad pública; el giro pedagógico de la educación por competencias que burocratiza y secundariza la enseñanza; la sustitución de la duda crítica, razón de las Humanidades, por una memorización de contenidos cerrados cada vez más reducidos para garantizar un curso de entretenimiento rápido; la aceleración de la productividad medida en índices de impacto... en fin, la disposición general de una Historia del Arte vertiginosa, amnésica, centralista y partidista, que adolece de reflexión teórica. El reconocimiento de la situación es el punto de partida para un cambio necesario