187118 research outputs found
Sort by
Conversion of coastal marsh to aquaculture ponds decreased the potential of methane production by altering soil chemical properties and methanogenic archaea community structure
No full textCoastal wetlands are among the most productive and dynamic ecosystems globally, contributing significantly to atmospheric methane (CH4) emissions. The widespread conversion of these wetlands into aquaculture ponds degrades these ecosystems, yet its effects on CH4 production and associated microbial mechanisms are not well understood. This study aimed to assess the impact of land conversion on CH4 production potential, total and active soil organic C (SOC) content, and microbial communities. We conducted a comparative study on three brackish marshes and adjacent aquaculture ponds in southeastern China. Compared to costal marshes, aquaculture ponds exhibited significantly (P < 0.05) lower CH4 production potential (0.05 vs. 0.02 μg kg-1 h-1), SOC (17.64 vs. 6.97 g kg-1), total nitrogen (TN) content (1.62 vs. 1.24 g kg-1) and carbon/nitrogen (C/N) ratio (10.85 vs. 5.66). CH4 production potential in aquaculture ponds was influenced by both microbial and abiotic factors. Specifically, the relative abundance of Methanosarcina slightly decreased in aquaculture ponds, while the potential for CH4 production declined with lower SOC contents and C/N ratio. Overall, our findings demonstrate that converting natural coastal marshes into aquaculture ponds reduces CH4 production by altering key soil properties and the structure and diversity of methanogenic archaea communities. These results provide empirical evidence to enhance global carbon models, improving predictions of carbon feedback from wetland land conversion in the context of climate change
Characterization of N-terminal extensions and their impact on the functionality of plant ARGONAUTE proteins
No full textLes proteïnes ARGONAUTE (AGO) són efectors clau del silenciament gènic mediat per petits RNAs (sRNAs) en plantes. Tot i que els dominis globulars conservats de les AGOs han estat àmpliament estudiats, l'extensió N-terminal (NTE) ha romàs funcionalment enigmàtica. Aquesta tesi demostra que el NTE actua com un mòdul de regulació fina que modula la localització subcel·lular, les interaccions amb altres proteïnes i la regulació post-traduccional a Arabidopsis thaliana. L'anàlisi comparativa de seqüències d'AGOs entre diferents espècies vegetals va revelar una elevada variabilitat en la longitud i composició del NTE, en correlació amb funcions específiques segons el clade. Els assajos funcionals van mostrar que el NTE conté senyals d'exportació nuclear i funciona com a plataforma d'interacció amb la metiltransferasa PRMT5, responsable de la dimetilació simètrica d'arginines (sDMA). L'absència de la metilació d'arginines va remodelar l'interactoma d'AGO1 i va revelar canvis en l'estabilitat i degradació de la proteïna, indicant que la metilació d'arginines és un mecanisme regulador fonamental. Aquest treball proposa un nou model en què el NTE integra informació espacial, estructural i bioquímica per ajustar amb precisió temporal i funcional l'activitat de les AGOs.Las proteínas ARGONAUTAS (AGO) son efectores clave de la silenciamiento génico mediado por pequeños RNAs (sRNAs) en plantas. Mientras que los dominios globulares conservados de las AGOs han sido ampliamente caracterizados, su región N-terminal (NTE) ha permanecido poco comprendida. Esta tesis demuestra que el NTE actúa como un módulo de regulación fina que modula la localización subcelular, las interacciones proteína-proteína y la regulación postraduccional en Arabidopsis thaliana. El análisis comparativo de secuencias de AGOs entre distintas especies vegetales reveló una alta variabilidad tanto en longitud como composición del NTE, en correlación con funciones específicas por clados. Experimentos funcionales mostraron que el NTE contiene motivos de exportación nuclear y sirve como plataforma de interacción para la metiltransferasa PRMT5, que cataliza la dimetilación simétrica de argininas (sDMA). La pérdida de metilación de argininas reconfiguró el interactoma de AGO1 y reveló cambios en su estabilidad y degradación, sugiriendo que la metilación de argininas es un mecanismo regulador clave. Este trabajo propone un modelo revisado en el cual el NTE integra información espacial, estructural y bioquímica para ajustar con precisión temporal y funcional la actividad de AGO.ARGONAUTE (AGO) proteins are key effectors of small RNA (sRNA)-mediated gene silencing in plants. While the conserved globular domains of AGOs have been extensively studied, the N-terminal extension (NTE) has remained functionally elusive. This thesis demonstrates that the AGO NTE acts as a fine-tuning module that modulates subcellular localization, protein interactions, and post-translational regulation in Arabidopsis thaliana. Comparative analysis of AGO sequences across plant species revealed significant variability in NTE length and composition, correlating with AGO clade-specific functions. Functional assays showed that NTEs harbor nuclear export motifs and serve as interaction platforms for the methyltransferase PRMT5, which catalyzes symmetric arginine dimethylation (sDMA). Loss arginine methylated reshaped the AGO1 interactome and revealed altered stability and turnover, suggesting that arginine methylation is a key regulatory mechanism. This work proposes a revised model in which the NTE integrates spatial, structural, and biochemical information to adjust AGO function with temporal and functional precision
Deciphering tumor-intrinsic resistance mechanisms to T-cell-mediated cytotoxicity in pancreatic cancer
No full textLa immunoteràpia es basa en potenciar la capacitat del sistema immunitari per combatre el càncer. Entre les seves modalitats, els inhibidors de punts de control immunològic han generat respostes potents i duradores en tumors refractaris a teràpies convencionals, particularment melanoma i càncer de pulmó. Tret d'haver demostrat bons resultats, la immunoteràpia continua sent ineficaç per la majoria de tumors, on aquesta limitació és particularment evident en el cas de l'adenocarcinoma ductal pancreàtic (PDAC). Aquesta malaltia constitueix la sisena causa de mort per càncer del món, ressaltant la urgència d'ampliar els beneficis de la immunoteràpia als pacients amb PDAC. La manca de resposta del PDAC a la immunoteràpia s'ha atribuït principalment a l'escassa infiltració de limfòcits T en el tumor i a un microambient tumoral altament immunosupressor. Tot i així, estudis recents han demostrat que és possible aïllar i expandir limfòcits provinents de càncers pancreàtics. Tanmateix, aquests limfòcits poden no reconèixer ni eliminar de manera eficaç les línies cel·lulars tumorals autòlogues in vitro. En aquesta tesis hipotetitzem que les cèl·lules del càncer de pàncrees poden evadir el reconeixement i la citotoxicitat mediada per limfòcits T mitjançant mecanismes cel·lulars encara desconeguts. Per això, l'objectiu d'aquesta tesi és identificar nous gens que, quan siguin eliminats, incrementin la citotoxicitat per limfòcits T. Per a això, vam decidir utilitzar un model descrit per Gros et al. (2019): una línia cel·lular derivada d'un pacient amb càncer de pàncrees (TC-4177) que és poc reconeguda i eliminada per la subpoblació de limfòcits CD8+PDhi extrets de la sang del mateix pacient. Aquesta població efectora és enriquida per limfòcits T que reconeixen el neoantigen MMP14p.R158C, expressat en la línia tumoral. A demés, s'observa el mateix fenotip amb limfòcits transduïts amb el TCR específic per aquest neoantigen. El reconeixement limitat observat en aquest model s'atribueix principalment a un dèficit en la presentació del neoantigen. Donades aquestes característiques úniques, vam utilitzar aquest model de reconeixement ineficient per investigar els mecanismes intrínsecs d'evasió del sistema immunitari en el PDAC. Això ho vam fer mitjançant un cribratge a escala genòmica amb CRISPR/Cas9 en aquest model de co-cultiu in vitro utilitzant dos ratis d'efectors enfront de cèl·lules tumorals (1:1 i 1:2). Entre aquests dos cribratges vam identificar 42 gens la eliminació dels quals augmentava la citotoxicitat mediada per limfòcits T. Entre aquests candidats, es va demostrar que l'ablació de la ubiquitina lligasa E3 MARCHF5, augmentava la susceptibilitat de les cèl·lules tumorals a l'atac de les cèl·lules T en tres models in vitro diferents de càncer de pàncrees. A més, la pèrdua de MARCHF5 també sensibilitza les cèl·lules TC-4177 al tractament amb IFN-γ. Estudis mecanístics van demostrar que l'ablació de MARCHF5 impacta negativament en el creixement cel·lular sense induir apoptosi ni alterar el cicle cel·lular. L'eliminació de MARCHF5 compromet la integritat mitocondrial, fent que les cèl·lules tumorals siguin més propenses a l'apoptosi. A més, estudis de proteòmica van demostrar que les cèl·lules en absència de MARCHF5 augmenten l'expressió basal del receptor FAS, de proteïnes reguladores de la dinàmica mitocondrial (MTFP1) així com de proteïnes pro-apoptòtiques (MTCH1). L'increment de mort mediada per limfòcits T en cèl·lules deficient per MARCHF5 es correlaciona amb un increment en l'expressió de NOXA i de proteïnes associades amb la disfunció mitocondrial i el dany a l'ADN. A nivell transcripcional, la pèrdua de MARCHF5 promou la disminució de gens implicats en la reparació del dany de doble hèlix. En conjunt, aquests descobriments proporcionen una potencial diana terapèutica per potenciar la capacitat del sistema immunològic per combatre el càncer de pàncrees.La inmunoterapia se basa en potenciar la capacidad del sistema inmunitario para combatir el cáncer. Entre sus modalidades, los inhibidores de puntos de control inmunológico han generado respuestas potentes y duraderas en tumores refractarios a terapias convencionales, particularmente en melanoma y cáncer de pulmón. Sin embargo, sigue siendo ineficaz para la mayoría de los tumores, donde esta limitación es particularmente evidente en el caso del adenocarcinoma ductal pancreático (PDAC). Esta enfermedad constituye la sexta causa de muerte por cáncer en el mundo, recalcando la urgencia de ampliar los beneficios de la inmunoterapia a pacientes con PDAC. La falta de respuesta del PDAC a la inmunoterapia se ha atribuido a la escasa infiltración de linfocitos T en el tumor y a un microambiente tumoral altamente inmunosupresor. No obstante, estudios recientes han demostrado que es posible aislar y expandir linfocitos que están infiltrando cánceres pancreáticos. Sin embargo, estos linfocitos pueden no reconocer eficazmente las líneas celulares tumorales autólogas in vitro. En esta tesis hipotetizamos que las células del cáncer de páncreas pueden evadir el reconocimiento y la citotoxicidad mediada por linfocitos T a través de mecanismos celulares aún desconocidos. El objetivo de esta tesis es identificar nuevos genes que, cuando son eliminados, promuevan la citotoxicidad por linfocitos T. Para ello, decidimos utilizar un modelo descrito por Gros et al. (2019): una línea celular derivada de un paciente con cáncer de páncreas (TC-4177) que es poco reconocida y eliminada por la subpoblación de linfocitos CD8+PDhi extraídos de la sangre del mismo paciente. Esta población efectora está enriquecida por linfocitos T que reconocen el neoantígeno MMP14p.R158C, expresado en la línea tumoral. Además, se obtiene el mismo fenotipo con linfocitos transducidos con el TCR específico para dicho neoantígeno. El reconocimiento limitado observado en este modelo se atribute principalmente a una deficiente presentación del neoantígeno. Dadas estas características únicas, utilizamos este modelo de reconocimiento ineficiente para investigar los mecanismos intrínsecos de evasión del sistema inmunitario en PDAC. Lo hicimos mediante el cribado a escala genómica con CRISPR/Cas9 en este modelo de co-cultivo in vitro utilizando dos ratios de efectores frente a células tumorales (1:1 y 1:2). Entre ambos cribados identificamos 42 genes cuya eliminación aumenta la citotoxicidad mediada por linfocitos T. Entre estos candidatos, se demostró que la ablación de la ubiquitina ligasa E3 MARCHF5, aumenta la susceptibilidad de las células tumorales al ataque de las células T en tres modelos distintos in vitro de cáncer de páncreas. Además, la pérdida de MARCHF5 también sensibiliza a las células TC-4177 al tratamiento con IFN-γ. Estudios mecanísticos demostraron que la ablación de MARCHF5 impacta negativamente el crecimiento celular sin inducir apoptosis o alterar el ciclo celular. La eliminación de MARCHF5 compromete la integridad mitocondrial, haciendo que las células tumorales sean más propensas a la apoptosis. Además, estudios de proteómica demostraron que las células deficientes en MARCHF5 aumentan la expresión basal del receptor FAS, de proteínas reguladoras de la dinámica mitocondrial (MTPF1) así como de proteínas pro-apoptóticas (MTCH1). El incremento de muerte mediado por linfocitos T en células deficientes de MARCHF5 se correlaciona con un incremento en la expresión de la proteína NOXA así como de proteínas asociadas con la disfunción mitocondrial y el daño en el ADN. A nivel transcripcional, la pérdida de MARCHF5 promueve la disminución de genes implicados en la reparación de daño de doble hebra. En conjunto, proporcionamos una potencial diana terapéutica para potenciar la capacidad del sistema inmunológico en el control del cáncer de páncreas.Cancer immunotherapy harnesses the natural ability of the immune system to treat cancers. Certain modalities, like immune checkpoint inhibitors, have demonstrated remarkable and durable outcomes in a fraction of patients with specific cancer types, such as melanoma and lung adenocarcinoma. However, immunotherapy remains ineffective in the vast majority of solid tumors. This lack of response is particularly evident in pancreatic ductal adenocarcinoma (PDAC), the sixth leading cause of cancer-related deaths worldwide, and where there is an urgent need for more effective treatments. The lack of response to immunotherapy observed in PDAC has been largely attributed to its low tumor mutational burden, limited immune infiltration, and desmoplastic, dense, and highly immunosuppressive tumor microenvironment. However, recent articles have shown that neoantigen-specific tumor-infiltrating lymphocytes can be successfully expanded and isolated from pancreatic cancers. Despite this, ex vivo expanded tumor-reactive TILs derived from pancreatic cancers often fail to recognize and, therefore, kill the autologous tumor cell line, even in the absence of tumor microenvironment influences. In this thesis, we hypothesize that PDAC may evade immune recognition and T-cell-mediated cytotoxicity through cell-intrinsic mechanisms that remain to be fully characterized. Thus, we sought to identify novel targets limiting T-cell killing of pancreatic cancer cells that could be therapeutically manipulated to potentially enhance the efficacy of immunotherapy. We used an in vitro model consisting of a patient-derived pancreatic cancer cell line (TC-4177) that is poorly recognized and killed by a circulating CD8+PD1hi lymphocyte subset from the same patient. These effector T cells were highly enriched for T cells recognizing the neoantigen MMP14p.R158C, expressed on the tumor cell line. The limited recognition observed in this model was mainly attributed to poor neoantigen presentation. Additionally, the dysfunctional state of the CD8+PD1hi lymphocytes further impaired cancer cell cytotoxicity. Given these findings, we used this inefficient recognition model challenged with peripheral blood T cells stably expressing a TCR targeting the MMP14 neoantigen (MMP14 TCR-T cells) to explore the tumor-intrinsic mechanisms that limit T-cell-mediated cytotoxicity. By conducting two genome-wide CRISPR/Cas9 screens under conditions of high and low T-cell pressure in our in vitro co-culture model, we identified 42 shared candidate genes whose depletion enhanced cytotoxicity across both screens. Among these candidates, we demonstrated that the ablation of one of the top hits, the E3 ubiquitin ligase MARCHF5, increased susceptibility to T-cell cytotoxicity. We validated these findings in three patient-derived in vitro pancreatic models, where the effect of MARCHF5 loss was consistent across cell lines, TCRs, and targeted neoantigens. Additionally, MARCHF5 deficiency also sensitized TC-4177 cells to IFN-g treatment. Mechanistic studies revealed that MARCHF5 disruption negatively impacts cell growth independent of increased apoptosis or dysregulation of the cell cycle. Furthermore, dynamic BH3 profiling experiments showed that mitochondria integrity was compromised on MARCHF5-deficient cells. Proteomic analysis of these cells revealed a baseline increase of the FAS receptor, the pro-apoptotic protein MTCH1, and the mitochondrial fission-regulating protein MTFP1. Moreover, MARCHF5 depletion enhanced T-cell cytotoxicity in pancreatic tumors which was associated with the upregulation of NOXA. Transcriptomic and proteomic profiling of these co-cultures revealed that MARCHF5-deficient cells had an increase in proteins related to mitochondrial dysfunction and DNA damage, while concurrently downregulating transcripts involved in double-strand break repair. Although the exact mechanism linking MARCHF5 ablation to enhanced T cell killing of pancreatic cancer and its impact in vivo warrants further investigation, our work provides a novel target that holds promise to unleash the immune system's potential to control pancreatic cancer
Ionizing radiation : from molecular and cellular responses to hematologic malignancy risk
No full textEls humans estan exposats diàriament a fonts de radiació ionitzant tant naturals com artificials. Aquesta exposició és significativa a causa de l'augment del risc de càncer, fins i tot a dosis baixes. Les leucèmies, particularment les neoplàsies mieloides, es troben entre els càncers més vinculats a la radiació, tot i que els mecanismes carcinogènics encara no estan clars. A més, la resposta interindividual a dosis idèntiques de radiació pot variar. Tot i que els estudis amb dosis mitjanes i altes mostren diferències en la susceptibilitat, la majoria de fonts d'exposició impliquen dosis baixes. Aquesta tesi investiga els canvis moleculars i cel·lulars provocats per diferents exposicions mèdiques a la radiació, les variacions segons la radiosensibilitat i la relació amb el desenvolupament del càncer. Primer, per comparar les respostes a una dosi de radiació equivalent a una tomografia computada (20 mGy) en línies cel·lulars amb diferents nivells de radiosensibilitat, es van analitzar diversos paràmetres i es van comparar amb els efectes d'una dosi mitjana (500 mGy). La línia radiorresistent no va mostrar canvis a 20 mGy, mentre que la línia radiosensible va presentar un augment en el dany a l'ADN, la proliferació i la mort cel·lular. Això es va correlacionar amb una major expressió de gens antioxidants en les cèl·lules radiorresistents, cosa que suggereix un mecanisme de protecció. A 500 mGy, ambdues línies van mostrar canvis, amb una resposta antioxidant incrementada en les radiorresistents, menys dany a l'ADN i apoptosi, i una menor proliferació, probablement deguda a una aturada del cicle cel·lular per facilitar la reparació de l'ADN. Tot i això, la cinètica de reparació de l'ADN va ser similar en ambdues línies, el que indica que les diferències de radiosensibilitat a dosis baixes/mitjanes es deuen principalment a la capacitat antioxidant. En un segon estudi, una línia cel·lular limfoblastoide va ser exposada a un règim simulat de radioteràpia (cinc dosis d'1 Gy), i es va analitzar l'expressió gènica. Vint-i-quatre hores després de l'exposició, es van detectar nivells elevats de gens relacionats amb la senescència i el seu fenotip secretor (SASP). Aquests marcadors no eren presents després de 30 dies, moment en què es van sobreexpressar gens implicats en la inflamació. Una metanàlisi que comparava els perfils d'expressió gènica de les neoplàsies mieloides relacionades amb la teràpia i els casos de novo va identificar una signatura de 12 gens. La majoria d'aquests gens, relacionats amb la resposta immunitària i un mal pronòstic en la leucèmia mieloide aguda, estaven menys expressats en els casos relacionats amb la teràpia. Un tercer estudi va trobar una correlació entre la incidència de leucèmia mieloide aguda i la radiació gamma natural mitjana a Europa, amb taxes de leucèmia més altes als països amb una exposició gamma més gran. En conjunt, l'exposició a dosis baixes va provocar un augment del dany a l'ADN en cèl·lules radiosensibles, cosa que podria desencadenar una inestabilitat genètica i augmentar el risc de càncer. A dosis més altes, com les de radioteràpia, es va observar senescència 24 hores després de l'exposició, probablement deguda a un dany extens en l'ADN. Les cèl·lules senescents van alliberar components del SASP, que podrien promoure el microambient inflamatori observat 30 dies després. Aquesta inflamació podria contribuir a la proliferació de cèl·lules leucèmiques. Les neoplàsies mieloides relacionades amb la teràpia van mostrar una resposta immune deteriorada, cosa que podria afavorir la progressió del càncer i explicar la seva naturalesa agressiva. Finalment, la relació entre la incidència de leucèmia mieloide aguda i la radiació gamma terrestre dona suport a una connexió entre la radiació de baixa dosi i el risc de leucèmia, tot i que calen més estudis per confirmar-ho.Los seres humanos están expuestos diariamente a fuentes de radiación ionizante, tanto naturales como antropogénicas. Esta exposición es significativa debido al aumento del riesgo de cáncer, incluso a dosis bajas. Las leucemias, particularmente las neoplasias mieloides, se encuentran entre los cánceres más fuertemente relacionados con la radiación, aunque los mecanismos carcinogénicos aún no están claros. Además, la respuesta interindividual a dosis idénticas de radiación varía. Aunque los estudios con dosis medias y altas revelan diferencias en la susceptibilidad, la mayoría de las fuentes de exposición implican dosis bajas. Esta tesis investiga los cambios moleculares y celulares provocados por diferentes exposiciones médicas a la radiación, las variaciones según la radiosensibilidad intrínseca y la relación con el desarrollo del cáncer. Primero, para comparar las respuestas a una dosis de radiación equivalente a una tomografía computarizada (20 mGy) en líneas celulares con distinta radiosensibilidad, se analizaron varios parámetros y se compararon con los efectos a una dosis media (500 mGy). La línea radiorresistente no mostró cambios a 20 mGy, mientras que la línea radiosensible presentó un aumento en el daño al ADN, la proliferación y la muerte celular. Esto se correlacionó con una mayor expresión de genes antioxidantes en las células radiorresistentes, lo que sugiere la existencia de un mecanismo de protección. A 500 mGy, ambas líneas mostraron cambios, siendo más fuerte la respuesta antioxidante en las células radiorresistentes, con menos daño al ADN y apoptosis, y una menor proliferación, probablemente debido a una detención del ciclo celular para permitir la reparación del ADN. Sin embargo, la cinética de reparación del ADN fue similar en ambas líneas, lo que indica que las diferencias de radiosensibilidad a dosis bajas y medias se deben principalmente a la capacidad antioxidante. En un segundo estudio, una línea celular linfoblastoide fue expuesta a un régimen simulado de radioterapia (cinco dosis de 1 Gy), y se analizó la expresión génica. Veinticuatro horas después de la exposición, se observaron niveles elevados de genes relacionados con la senescencia y el fenotipo secretor asociado a la senescencia (SASP). Estos marcadores estaban ausentes después de 30 días, momento en el que se sobreexpresaron genes involucrados en la inflamación. Un metaanálisis que comparó los perfiles de expresión génica de neoplasias mieloides relacionadas con la terapia y casos de novo identificó una firma de 12 genes. La mayoría de estos genes, relacionados con la respuesta inmune y un mal pronóstico en la leucemia mieloide aguda, estaban regulados a la baja en los casos relacionados con la terapia. Un tercer estudio encontró una correlación entre la incidencia de leucemia mieloide aguda y la radiación gamma natural promedio en Europa, con mayores tasas de leucemia en países con mayor exposición gamma. En general, la exposición a dosis bajas provocó un aumento del daño al ADN en células radiosensibles, lo que podría desencadenar inestabilidad genética y aumentar el riesgo de cáncer. A dosis más altas, como las utilizadas en radioterapia, se observó senescencia celular 24 horas después de la exposición, probablemente debido a un daño extenso en el ADN. Las células senescentes liberaron componentes del SASP, lo que podría promover el microambiente inflamatorio observado 30 días después. Esta inflamación podría contribuir a la proliferación de células leucémicas. Las neoplasias mieloides relacionadas con la terapia mostraron una respuesta inmune deteriorada, lo que podría impulsar la progresión del cáncer y explicar su naturaleza agresiva. Finalmente, el vínculo observado entre la incidencia de leucemia mieloide aguda y la radiación gamma terrestre respalda una conexión entre la radiación ionizante de baja dosis y el riesgo de leucemia, aunque se necesitan más estudios para confirmarlo.Humans are daily exposed to both natural and human-made sources of ionizing radiation. This exposure is significant due to the increased cancer risk, even at low doses. Leukemias, particularly myeloid neoplasms, are among the cancers most strongly linked to radiation, though the carcinogenic mechanisms remain unclear. Additionally, individuals vary in their responses to identical radiation doses. While medium and high-dose studies reveal susceptibility differences, most exposure sources are low-dose. This thesis investigates molecular and cellular changes from different medical radiation exposures, variations based on intrinsic radiosensitivity, and the connection to cancer development. First, to compare responses to a radiation dose equivalent to a CT scan (20 mGy) in cell lines with differing radiosensitivity, several parameters were analyzed and compared to effects at a medium dose (500 mGy). The radioresistant line showed no changes at 20 mGy, while the radiosensitive line had increased DNA damage, proliferation, and cell death. This correlated with higher antioxidant gene expression in the radioresistant cells, suggesting a protective mechanism. At 500 mGy, both lines showed changes, with the radioresistant cells exhibiting a stronger antioxidant response, less DNA damage and apoptosis, and reduced proliferation, likely due to cell cycle arrest for DNA repair. However, DNA repair kinetics were similar in both lines, indicating that radiosensitivity differences at low and medium doses are largely due to antioxidant capacity. In a second study, a lymphoblastoid cell line was exposed to a simulated radiotherapy regimen (five 1 Gy doses), and gene expression was analyzed. Twenty-four hours after exposure, genes linked to senescence and the senescence-associated secretory phenotype (SASP) were upregulated. These markers were absent after 30 days, at which point genes involved in inflammation were overexpressed. A meta-analysis comparing gene expression profiles of therapy-related myeloid neoplasms and de novo cases identified a 12-gene signature. Most of these genes, related to immune response and poor acute myeloid leukemia prognosis, were downregulated in therapy-related cases. A third study found a correlation between acute myeloid leukemia incidence and average natural gamma radiation in Europe, with higher leukemia rates in countries with greater gamma exposure. Overall, low-dose exposure led to increased DNA damage in radiosensitive cells, potentially triggering genetic instability and raising cancer risk. At higher doses, like those in radiotherapy, cell senescence was observed 24 hours post-exposure, likely due to extensive DNA damage. Senescent cells released SASP components, potentially promoting the inflammatory microenvironment observed 30 days later. This inflammation may contribute to leukemic cell proliferation. Therapy-related myeloid neoplasms showed an impaired immune response, possibly driving cancer progression and explaining their aggressive nature. Lastly, the observed link between acute myeloid leukemia incidence and terrestrial gamma radiation supports a connection between low-dose ionizing radiation and leukemia risk, though further studies are needed for confirmation
A long-handed new ornithomimid dinosaur from the Campanian (Upper Cretaceous) Cerro del Pueblo Formation, Coahuila, Mexico
No full textAltres ajuts: CERCA Programme/Generalitat de CatalunyaNew ornithomimosaur material discovered from the Upper Cretaceous Cerro del Pueblo Formation (CdP) of Coahuila, Mexico represents a new genus and species of Ornithomimidae. The new taxon, Mexidracon longimanus sp. nov., is represented by an individual preserving axial and appendicular elements. M. longimanus is characterised by the following combination of characters: extreme lengthening of the metacarpals that are longer than the metatarsals, proximal end of metacarpal II with a narrow subtriangular outline, a pubic peduncle of the ilium with a flared, zig-zag articular margin that is wider anteriorly than posteriorly and an ischiadic peduncle that is similar in size to the pubic peduncle, a pubic boot where the distal margin of the anterior expansion is separated from the shaft by a deep notch, a femur that is slightly longer than the tibia, an arctometatarsalian pes, a metatarsal II that has a D-shaped cross-section, and a metatarsal IV longer than metatarsal II, among other features. A phylogenetic analysis places M. longimanus within Ornithomimidae forming a polytomic relationship with other members of this clade. The finding of M. longimanus adds to the increasing diversity and paleobiogeographic distribution of the group during the Campanian of southern Laramidia. The ornithomimosaur record of the CdP represents yet another instance of the coexistence of ornithomimids and deinocheirids spanning a wide range of body sizes within this clade of 'ostrich' dinosaurs
Diseño y desarrollo industrial de sistemas recargables de almacenamiento de energía eléctrica con electrodos gruesos de alta carga de material activo basados en nanopastas híbridas
No full textLes bateries són actualment el principal sistema d'emmagatzematge d'energia elèctrica, però presenten limitacions en velocitat de càrrega, cicles de vida i dependència de materials escassos i costosos. Els supercondensadors mitiguen aquests desavantatges, encara que la seva menor capacitat d'emmagatzematge redueix les seves aplicacions. Tots dos sistemes solen estar composts per elèctrodes sòlids, la densitat energètica i de potència dels quals milloren en reduir el seu gruix. Tantmateix, l'ús d'elèctrodes molt fins comporta una major proporció d'elements addicionals no destinats a emmagatzemar energia, augmentant el pes i cost total. Alternativament, es troben elèctrodes en format pasta, que han de fluir contínuament a través del dispositiu, com en les bateries de flux semisòlid. Aquests sistemes són recarregables, però molt voluminosos, i a més necessiten d'una despesa energètica addicional per a mantenir aquest flux. D'altra banda, també existeixen elèctrodes de pasta confinats estàticament dins de dispositius petits i transportables, com en les piles primàries convencionals, però no són recarregables. Amb tot, no es troben en el mercat dispositius recarregables i compactes que encapsulin la pasta estàticament. Aquest treball té com a objectiu desenvolupar un sistema d'emmagatzematge d'energia portable i recarregable amb elèctrodes gruixuts basats en nanopastes híbrides electroactives. Aquest repte es va abordar mitjançant el desenvolupament de nanopastes capacitives basades en carboni, per a posteriorment hibridar-les, de manera que integrin materials i mecanismes d'emmagatzematge d'energia electroestàtics i electroquímics. La hipòtesi de treball era que aquest enfocament permetria incrementar el gruix d'elèctrode i la càrrega de material actiu per unitat d'àrea a nivells superiors als sistemes comercials, mantenint però la densitat d'energia i l'eficiència. Extreure el màxim rendiment d'aquestes pastes requereix condicions específiques de pressió i encapsulament, la qual cosa les fa dependents del dispositiu en el qual s'integren. Per tant, es va adoptar un plantejament holístic, desenvolupant simultàniament la química de la pasta i l'enginyeria del dispositiu, així com emprant paràmetres de prova elèctrics rellevants per a l'entorn industrial. Aquest mètode contrasta amb l'estratègia habitual en recerca, on la química es desenvolupa de forma aïllada, en condicions de laboratori allunyades de la realitat comercial, dificultant la seva posterior transició a la indústria i desaprofitant oportunitats de disseny personalitzat. Durant el projecte es van dissenyar diferents dispositius progressivament més avançats, i es va desenvolupar i va optimitzar la formulació química d'una pasta capacitiva fabricada amb materials abundants i econòmics, mitjançant processos senzills, es a dir sense requerir sales netes o caixes seques. Es va aconseguir una pasta híbrida amb un comportament pseudocapacitiu mitjançant l'addició d'un material redox com el blau de Prússia, demostrant que és una bona base sobre la qual continuar hibridant per a millorar la densitat d'energia. La capacitància per àrea aconseguida va superar els valors de sistemes comercials gràcies a la implementació d'elèctrodes d'un gruix i càrrega de material actiu aproximadament un ordre de magnitud per sobre de l'habitual, millorant les prestacions gravimètriques. La tensió, energia i potència del sistema es van augmentar de manera eficient mitjançant el disseny d'un apilament de cel·les en sèrie amb connexió bipolar. El sistema desenvolupat és estable i segur, amb baixa temperatura d'operació i química no inflamable. Finalment, es va evolucionar cap a un estat preindustrial desenvolupant un procés de fabricació simplificat que permet la producció de cel·les funcionals simplement injectant la pasta en el dispositiu. L'atractiu comercial del treball desenvolupat està en el fet que obre la porta a l'evolució final i industrialització de nous sistemes d'emmagatzematge d'energia compactes amb elèctrodes de nanopastes híbrides amb alta càrrega màssica, recarregables, econòmics, segurs i amb una densitat d'energia i potència que els situa entre les bateries i els supercondensadors, fent-los idonis per a multitud d'aplicacions emergents.Las baterías son actualmente el principal sistema de almacenamiento de energía eléctrica, pero presentan limitaciones en velocidad de carga, ciclos de vida y dependencia de materiales escasos y costosos. Los supercondensadores mitigan estas desventajas, aunque su menor capacidad de almacenamiento reduce sus aplicaciones. Ambos sistemas suelen estar compuestos por electrodos sólidos, cuya densidad energética y de potencia mejoran al reducir su espesor. Sin embargo, el uso de electrodos muy finos conlleva una mayor proporción de elementos adicionales no destinados a almacenar energía, aumentando el peso y coste total. Alternativamente, se encuentran electrodos en formato pasta que deben fluir continuamente a través del dispositivo, como en las baterías de flujo semisólido. Estos sistemas son recargables, pero muy voluminosos, y necesitan un gasto energético adicional para mantener dicho flujo. Por otra parte, también existen electrodos de pasta confinados estáticamente dentro de dispositivos pequeños y transportables, como en las pilas primarias convencionales, pero no son recargables. Sin embargo, no se encuentran en el mercado dispositivos recargables y compactos que encapsulen pasta estáticamente. Este trabajo busca desarrollar un sistema de almacenamiento de energía portable y recargable con electrodos gruesos basados en nanopastas híbridas electroactivas. Este reto se abordó mediante el desarrollo de nanopastas capacitivas basadas en carbono, para posteriormente hibridarlas, de manera que integren materiales y mecanismos de almacenamiento de energía electrostáticos y electroquímicos. La hipótesis de trabajo era que este enfoque permitiría incrementar el espesor de electrodo y la carga de material activo por unidad de área a niveles superiores a los sistemas comerciales, manteniendo la densidad de energía y la eficiencia. Extraer el máximo rendimiento de estas pastas requiere condiciones específicas de presión y encapsulamiento, lo que las hace dependientes del dispositivo en el que se integren. Por tanto, se adoptó un enfoque holístico, desarrollando simultáneamente la química de la pasta y la ingeniería del dispositivo, y empleando parámetros de prueba eléctricos relevantes para el entorno industrial. Este método contrasta con el planteamiento habitual en investigación, donde la química se desarrolla de forma aislada, en condiciones de laboratorio alejadas de la realidad comercial, dificultando su posterior transición a la industria y perdiendo oportunidades de diseño personalizado. Durante el proyecto se diseñaron diferentes dispositivos progresivamente más avanzados, y se desarrolló y optimizó la formulación química de una pasta capacitiva fabricada con materiales abundantes y económicos, mediante procesos sencillos, sin precisar salas limpias o cajas secas. Se consiguió una pasta híbrida con un comportamiento pseudocapacitivo mediante la adición de un material redox como el azul de Prusia, demostrando que es una buena base sobre la que seguir hibridando para mejorar la densidad de energía. La capacitancia por área alcanzada superó los valores de sistemas comerciales gracias a la implementación de electrodos de un grosor y carga de material activo aproximadamente un orden de magnitud por encima de lo habitual, mejorando las prestaciones gravimétricas. La tensión, energía y potencia del sistema se aumentaron de manera eficiente mediante el diseño de un apilamiento de celdas en serie con conexión bipolar. El sistema desarrollado es estable y seguro, con baja temperatura de operación y química no inflamable. Finalmente, se evolucionó hacia un estado pre-industrial desarrollando un proceso de fabricación simplificado que permite la producción de celdas funcionales simplemente inyectando la pasta en el dispositivo. El atractivo comercial del trabajo desarrollado está en que abre la puerta a la evolución final e industrialización de nuevos sistemas de almacenamiento de energía compactos con electrodos de nanopastas híbridas con alta carga másica, recargables, económicos, seguros y con una densidad de energía y potencia que los ubica entre las baterías y los supercondensadores, haciéndolos idóneos para multitud de aplicaciones emergentes.Li-ion batteries are the leading technology for electrical energy storage, but their reliance on scarce and expensive materials, as well as limitations in charging speed and life cycle, drive the search for alternative solutions. Supercapacitors mitigate these drawbacks, although their lower storage capacity limits their applications. Both systems are typically composed of solid electrodes, whose energy and power density improve as their thickness is reduced. However, the use of very thin electrodes results in a higher proportion of additional components not intended for energy storage, increasing the total weight and cost. Alternatively, there are paste-like electrodes that must flow continuously through the device, such as in semi-solid flow batteries. These systems are rechargeable but very bulky and require additional energy consumption to maintain this flow. On the other hand, there are also paste electrodes that are statically confined within small, portable devices, such as conventional primary batteries, but they are not rechargeable. However, compact, rechargeable devices that encapsulate paste statically are not currently available on the market. This work aims to develop a portable and rechargeable energy storage system with thick electrodes based on electroactive hybrid nanopastes. This challenge was addressed by developing carbon-based capacitive nanopastes, to subsequently hybridizing them to integrate electrostatic and electrochemical energy storage materials and mechanisms. The working hypothesis was that this approach would allow for increasing electrode thickness and mass loading per unit area to levels higher than commercial systems, while maintaining energy density and efficiency. Maximizing the performance of these pastes requires specific pressure and encapsulation conditions, making them dependent on the device they are integrated into. Therefore, a holistic approach was adopted, simultaneously developing the paste chemistry and device engineering, and using electrical testing parameters relevant to industrial conditions. This method contrasts with the usual research approach, where chemistry is developed independently, under laboratory conditions far removed from commercial reality, hindering its subsequent transition to industry and missing opportunities for customized design. Throughout the project, increasingly advanced devices were designed, and the chemical formulation of a capacitive paste was developed and optimized using common and inexpensive materials, and produced through simple processes that do not require clean rooms or dry boxes. A hybrid paste with pseudocapacitive behaviour was achieved through the addition of a redox material, such as Prussian blue, demonstrating that it is an optimal base for further hybridization to improve energy density. The area capacitance achieved exceeded the values of commercial systems thanks to the implementation of electrodes with a thickness and active material loading approximately an order of magnitude higher than usual, improving gravimetric performance. The system's voltage, energy, and power were efficiently increased by designing a bipolar series cell stack. The developed system is stable and safe, with low operating temperature and non-flammable chemistry. Finally, the project advanced to a pre-industrial stage by developing a simplified manufacturing process that enables the production of functional cells by simply injecting the paste into the device. The commercial appeal of this work lies in its potential to pave the way for the final evolution and industrialization of new compact energy storage systems with hybrid nanopaste electrodes featuring high mass loading, rechargeable, cost-effective, safe, and with an energy and power density that positions them between batteries and supercapacitors, making them suitable for numerous emerging applications
Psicopolítica de la personalidad neoliberal en el capitalismo afectivo. Un recorrido por la inteligencia, la evaluación del aprendizaje, la Zoopolítica y la autoayuda terapéutica y financiera
No full textEn aquest treball elaborem una anàlisi crítica de la psicopolítica de la personalitat en l'actual capitalisme. Partim del gir afectiu, la sociologia de les emocions i els estudis de la gubernamentalidad per a emmarcar i enfocar la nostra òptica per a abastar diferents esferes i àmbits socials, des de les teories de la intel·ligència, fins a la llar neoliberal, passant per l'avaluació de l'aprenentatge o les xarxes socials. Articulem diferents veus, de la filosofia, la sociologia i la psicologia, per a confeccionar una mirada crítica amb les diferents formes en les quals els coneixements psicològics i la literatura d'autoajuda participen en la producció de subjectivitats alineades i adherides als valors del capitalisme digital flexible. Aquesta tesi per compendi consta de quatre parts: 1) Intel·ligència i poder, en ella, analitzem la resignificació de la intel·ligència produïda per teories psicològiques com les teories de la intel·ligència emocional, o la teoria de les intel·ligències múltiples, donant compte de la seva alineació i relació amb l'emergència d'una nova manera de governar l'ànima inaugurada en el neoliberalisme. Més endavant, a través d'una anàlisi crítica del discurs multimodal dels canals de YouTube més populars en la traducció de la Intel·ligència emocional, explorem com la cultura i l'autoajuda terapèutica i financera produeixen formes particulars de ser i estar en el món. Aquesta part de la tesi ens serveix per a explorar i analitzar la psicopolítica de les teories de la intel·ligència com a tecnologies de govern. 2) En la segona part de la tesi, Poder i avaluació de l'aprenentatge, fem un exercici analític semblant a l'anterior, amb la popularització de l'autoavaluació i de l'avaluació cooperativa en el sistema educatiu, amb això, reflexionem sobre la biopolítica i la psicopolítica de l'avaluació de l'aprenentatge, la seva dimensió ètic-política, la seva política afectiva i la seva transformació neoliberal.3) En la tercera part encunyem el concepte de Zoopolítica, per a explicar com la psicopolítica neoliberal necessita desanimar i animalitzar en el seu projecte de governar l'ànima, aquesta manera d'entendre la manera d'exercir el poder en el capitalisme afectiu digital evoca l'experiència història dels zoològics humans per a entendre el paper de les xarxes socials en la gubernamentalidad actual. Hem analitzat el zoològic humà digital a través de quatre dimensions: 1. El laboratori. 2. La vulneració i l'exhibició de la Intimitat. 3. El tancament i la seva metamorfosi 4. La dimensió colonial-militar. En aquesta part de la tesi, també reflexionem sobre el paper de l'acumulació de capital emocional, la circulació i recirculació dels sentiments i emocions en el (des)ordre afectiu del neoliberalisme, i les seves respectives fronteres. Tots dos conceptes, el d'acumulació de capital emocional i el de fronteres afectives, retraten a l'ordre social neoliberal com un sistema de circulació que canalitza i canalitza el mateix caos que genera. 4) Finalment, en la quarta part: El capitalisme emocional en la llar neoliberal i la psicopolítica de la (des)orientació, analitzem com aquest ordre afectiu i aquests discursos d'autoajuda, es materialitzen en l'espai i en la crisi residencial actual. Analitzem la política afectiva dels influencers d'inversió immobiliària, la seva manera de governar les subjectivitats i la seva manera de refredar la llar convertint-lo en un no-lloc.En este trabajo elaboramos un análisis crítico de la psicopolítica de la personalidad en el actual capitalismo. Partimos del giro afectivo, la sociología de las emociones y los estudios de la gubernamentalidad para enmarcar y enfocar nuestra óptica para abarcar diferentes esferas y ámbitos sociales, desde las teorías de la inteligencia, hasta el hogar neoliberal, pasando por la evaluación del aprendizaje o las redes sociales. Articulamos distintas voces, de la filosofía, la sociología y la psicología, para confeccionar una mirada crítica con las distintas formas en las que los conocimientos psicológicos y la literatura de autoayuda participan en la producción de subjetividades alineadas y adheridas a los valores del capitalismo digital flexible. Esta tesis por compendio consta de cuatro partes:1) Inteligencia y poder, en ella, analizamos la resignificación de la inteligencia producida por teorías psicológicas como las teorías de la inteligencia emocional, o la teoría de las inteligencias múltiples, dando cuenta de su alineación y relación con la emergencia de una nueva forma de gobernar el alma inaugurada en el neoliberalismo. Más adelante, a través de un análisis crítico del discurso multimodal de los canales de YouTube más populares en la traducción de la Inteligencia emocional, exploramos cómo la cultura y la autoayuda terapéutica y financiera producen formas particulares de ser y estar en el mundo. Esta parte de la tesis nos sirve para explorar y analizar la psicopolítica de las teorías de la inteligencia como tecnologías de gobierno. 2) En la segunda parte de la tesis, Poder y evaluación del aprendizaje, hacemos un ejercicio analítico parecido al anterior, con la popularización de la autoevaluación y de la evaluación cooperativa en el sistema educativo, con ello, reflexionamos acerca de la biopolítica y la psicopolítica de la evaluación del aprendizaje, su dimensión ético-política, su política afectiva y su transformación neoliberal. 3) En la tercera parte acuñamos el concepto de Zoopolítica, para explicar cómo la psicopolítica neoliberal necesita desalmar y animalizar en su proyecto de gobernar el alma, esta manera de entender la forma de ejercer el poder en el capitalismo afectivo digital evoca la experiencia historia de los zoológicos humanos para entender el papel de las redes sociales en la gubernamentalidad actual. Hemos analizado el zoológico humano digital a través de cuatro dimensiones: 1. El laboratorio. 2. La vulneración y la exhibición de la Intimidad. 3. El encierro y su metamorfosis 4. La dimensión colonial-militar. En esta parte de la tesis, también reflexionamos acerca del papel de la acumulación de capital emocional, la circulación y recirculación de los sentimientos y emociones en el (des)orden afectivo del neoliberalismo, y sus respectivas fronteras. Ambos conceptos, el de acumulación de capital emocional y el de fronteras afectivas, retratan al orden social neoliberal como un sistema de circulación que canaliza y encauza el propio caos que genera. 4) Por último, en la cuarta parte: El capitalismo emocional en el hogar neoliberal y la psicopolítica de la (des)orientación, analizamos cómo este orden afectivo y estos discursos de autoayuda, se materializan en el espacio y en la crisis habitacional actual. Analizamos la política afectiva de los influencers de inversión inmobiliaria, su forma de gobernar las subjetividades y su manera de enfriar el hogar convirtiéndolo en un no-lugar.In this work, we develop a critical analysis of the psychopolitics of personality in current capitalism. We start from the affective turn, the sociology of emotions and studies of governmentality to frame and focus our perspective to cover different spheres and social areas, from theories of intelligence, to the neoliberal home, through the evaluation of learning or social networks. We articulate different voices, from philosophy, sociology and psychology, to create a critical view of the different ways in which psychological knowledge and self-help literature participate in the production of subjectivities aligned and adhered to the values of flexible digital capitalism. This compendium thesis consists of four parts:1) Intelligence and power, in it, we analyze the resignification of intelligence produced by psychological theories such as theories of emotional intelligence, or the theory of multiple intelligences, taking into account its alignment and relationship with the emergence of a new form of govern the soul inaugurated in neoliberalism. Later, through a critical analysis of the multimodal discourse of the most popular YouTube channels in the translation of Emotional Intelligence, we explore how culture and therapeutic and financial self-help produce particular ways of being in the world. This part of the thesis helps us explore and analyze the psychopolitics of intelligence theories as technologies of government. 2) In the second part of the thesis, Power and evaluation of learning, we do an analytical exercise similar to the previous one, with the popularization of self-assessment and cooperative evaluation in the educational system, with this, we reflect on biopolitics and psychopolitics of learning evaluation, its ethical-political dimension, its affective politics and its neoliberal transformation.3) In the third part we coin the concept of Zoopolitics, to explain how neoliberal psychopolitics needs to soulless and animalize in its project of governing the soul, this way of understanding the way of exercising power in digital affective capitalism evokes the historical experience of human zoos to understand the role of social networks in current governmentality. We have analyzed the digital human zoo through four dimensions: 1. The laboratory. 2. The violation and exhibition of privacy. 3. The confinement and its metamorphosis 4. The colonial-military dimension. In this part of the thesis, we also reflect on the role of the accumulation of emotional capital, the circulation and recirculation of feelings and emotions in the affective (dis)order of neoliberalism, and their respective borders. Both concepts, that of the accumulation of emotional capital and that of affective borders, portray the neoliberal social order as a circulation system that channels and directs the very chaos it generates. 4) Finally, in the fourth part: Emotional capitalism in the neoliberal home and the psychopolitics of (dis)orientation, we analyze how this affective order and these self-help discourses materialize in space and in the current housing crisis. We analyze the affective politics of real estate investment influencers, their way of governing subjectivities and their way of cooling the home, turning it into a non-place.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Persona i Societat en el Món Contemporan
Vitalidad urbana en Santiago de Chile : Miradas desde la sustentabilidad social
No full textUn dels reptes actuals per a la planificació urbana prové del procés d'urbanització accelerat. Mentre que les investigacions sobre vitalitat urbana en països desenvolupats centren les seves anàlisis en els beneficis de les ciutats compactes sobre les ciutats disperses i en com bregar amb el buidatge de les ciutats, als països en desenvolupament, l'estudi de la vitalitat urbana s'enfoca al dèficit d'infraestructures i serveis en contextos d'agudització de la desigualtat i la pobresa. En termes socials, lluny d'assolir el 11è Objectiu de Desenvolupament Sostenible de "ciutats i assentaments humans inclusius, assegurances, resilients i sostenibles", la persistent desigualtat s'ha cristal·litzat en territoris segregats, estigmatitzats, i privatitzats, que minen la possibilitat de garantir entorns viables per a la interacció. La notòria densificació, les transformacions del comerç, la pèrdua i la recuperació de la vida urbana després de les crisis socials i sanitàries, són part del complex context que emmarca aquest treball. La pregunta de recerca pretén indagar com influeix la vitalitat urbana en la promoció de la sustentabilitat social urbana. Després d'això, la finalitat és reflexionar sobre aquells grups de persones, activitats i interessos que enllacen les persones als seus territoris i les potencialitats que això pot portar a les seves vides quotidianes. Per tant, una major comprensió sobre el rol de la vitalitat urbana no només pot afavorir investigadors, sinó també planificadors, urbanistes i xarxes veïnals que considerin rellevant la cura dels vincles territorials. Aquesta tesi aborda com de satisfetes se senten les persones amb el seu barri, què els agrada i que no els agrada en sortir al carrer, a més de com experimenten temes com la seguretat, la sociabilitat, i sentir-se part del lloc on habiten. L'enfocament sobre les característiques de l'entorn construït i les activitats que es fan quotidianament permet visibilitzar com es construeixen ciutats i xarxes socials cuidadores. A través d'un enfocament mixt, durant el 2020 i el 2024, el procés de recerca ha combinat mètodes quantitatius i qualitatius. L'aproximació metodològica quantitativa s'ha realitzat sobre l'Àrea Metropolitana de Santiago i es va aprofundir qualitativament a les àrees amb més potencial per al desenvolupament de la vitalitat urbana: la comuna de Santiago. Les troballes sustenten la relació sinèrgica entre la vitalitat urbana i la sustentabilitat social, per la qual cosa és possible confirmar les hipòtesis de recerca, acotant que, en el cas de la seguretat, aquesta és un dels aspectes més importants que dóna forma a les dinàmiques i interaccions socials a Santiago de Xile, i que més que pensar en àrees vitals, convé pensar en moments de vitalitat, afegint el matís que suposen les múltiples interseccionalitats que entren en joc en experimentar la ciutat. En síntesi, les discussions plantegen la necessitat d'incorporar la idea de llindars per al desenvolupament de barris socialment sostenibles i promoure activitats per afavorir la cura col·lectiva. Aquesta tesi contribueix a una millor comprensió de la vitalitat urbana i la sustentabilitat social, tot destacant el benefici social que genera la presència de persones i activitats en diferents moments del dia, subratllant la rellevància de les activitats de permanència i l'apropiació de l'espai públic per enfortir la sustentabilitat social i contrarestar els sentiments de por i vulnerabilitat. Les conclusions tanquen amb reflexions útils per a investigadors, responsables polítics i urbanistes sobre el desafiament continu de les àrees vitals de Santiago per mantenir-se com a entorns de comunicació i interacció humana.Uno de los desafíos actuales para la planificación urbana proviene del acelerado proceso de urbanización. Mientras que las investigaciones sobre vitalidad urbana en países desarrollados centran sus análisis en los beneficios de las ciudades compactas sobre las ciudades dispersas y en cómo lidiar con el vaciamiento de las ciudades, en los países en desarrollo, el estudio de la vitalidad urbana se enfoca en el déficit de infraestructuras y servicios en contextos de agudización de la desigualdad y la pobreza. En términos sociales, lejos de alcanzar el 11º Objetivo de Desarrollo Sostenible de "ciudades y asentamientos humanos inclusivos, seguros, resilientes y sostenibles", la persistente desigualdad se ha cristalizado en territorios segregados, estigmatizados, y privatizados, que minan la posibilidad de garantizar entornos viables para la interacción humana, la comunicación, la convivencia en diversidad y el desarrollo cultural. La notoria densificación, las transformaciones del comercio, la pérdida y recuperación de la vida urbana tras las crisis sociales y sanitarias, son parte del complejo contexto que enmarca este trabajo. La pregunta de investigación pretende indagar en cómo influye la vitalidad urbana en la promoción de la sustentabilidad social urbana. Tras esto, el fin es reflexionar sobre aquellos grupos de personas, actividades e intereses que enlazan a las personas a sus territorios y las potencialidades que puede traer esto a sus vidas cotidianas. Por tanto, una mayor comprensión sobre el rol de la vitalidad urbana no sólo puede favorecer a investigadores, sino también a planificadores, urbanistas, y redes vecinales que consideren relevante el cuidado de los vínculos territoriales. Esta tesis aborda cuán satisfechas se sienten las personas con su barrio, qué les agrada y que no les agrada al salir a la calle, además de cómo experimentan temas como la seguridad, la sociabilidad, y el sentirse parte del lugar en el que habitan. El enfoque sobre las características del entorno construido y las actividades que se realizan cotidianamente permite visibilizar cómo se construyen ciudades y redes sociales cuidadoras. A través de un enfoque mixto, durante 2020 y 2024, el proceso de investigación ha combinado métodos cuantitativos y cualitativos. La aproximación metodológica cuantitativa se ha realizado sobre el Área Metropolitana de Santiago y se profundizó cualitativamente en las áreas con mayor potencial para el desarrollo de la vitalidad urbana: la comuna de Santiago. Los hallazgos sustentan la relación sinérgica entre la vitalidad urbana y la sustentabilidad social, por lo que es posible confirmar las hipótesis de investigación, acotando que, en el caso de la seguridad, esta es uno de los aspectos más importantes que da forma a las dinámicas e interacciones sociales en Santiago de Chile, y que más que pensar en áreas vitales, conviene pensar en momentos de vitalidad, agregando el matiz que suponen las múltiples interseccionalidades que entran en juego al experimentar la ciudad. En síntesis, las discusiones plantean la necesidad de incorporar la idea de umbrales para el desarrollo de barrios socialmente sostenibles y promover actividades para favorecer el cuidado colectivo. Esta tesis contribuye a una mejor comprensión de la vitalidad urbana y la sustentabilidad social, destacando el beneficio social que genera la presencia de personas y actividades en diferentes momentos del día, subrayando la relevancia de las actividades de permanencia y la apropiación del espacio público para fortalecer la sustentabilidad social y contrarrestar los sentimientos de miedo y vulnerabilidad. Las conclusiones cierran con reflexiones útiles para investigadores, responsables políticos y urbanistas sobre el desafío continuo de las áreas vitales de Santiago para mantenerse como entornos de comunicación e interacción humana.One of the current challenges for urban planning is the accelerated process of urbanization. While research on urban vitality in developed countries focuses on the benefits of compact cities over sprawling ones and how to address urban depopulation, in developing countries, studies on urban vitality emphasize infrastructure and service deficits in contexts of deepening inequality and poverty. Socially, far from achieving the 11th Sustainable Development Goal of "inclusive, safe, resilient, and sustainable cities and human settlements," persistent inequality has materialized in segregated, stigmatized, and privatized territories, undermining the possibility of ensuring viable environments for human interaction, communication, coexistence in diversity, and cultural development. The significant densification of Santiago, transformations in commerce, and the loss and recovery of urban life following social and health crises frame this study. The research question seeks to explore how urban vitality influences the promotion of urban social sustainability. The goal is to reflect on the groups of people, activities, and interests that connect individuals to their territories and the potential benefits these connections can bring to their daily lives. Therefore, a greater understanding of the role of urban vitality in Santiago can benefit not only researchers but also planners, urbanists, and neighborhood networks concerned with strengthening territorial cohesion. This thesis examines how satisfied people feel with their neighborhood, what they like and dislike about their surroundings, and how they experience issues such as safety, sociability, and their sense of belonging to the places they inhabit. By focusing on the characteristics of the built environment and everyday activities, this study sheds light on how cities and social support networks are constructed. Using a mixed-methods approach, from 2020 to 2024, the research combined quantitative and qualitative methods, employing principal component analysis, ordinal regression models, multiple linear regression models, and photovoice analysis. The quantitative methodological approach was applied to the Santiago Metropolitan Area, with a qualitative focus on areas with the greatest potential for urban vitality development: the commune of Santiago. The findings provide support the research hypothesis of a synergistic relationship between urban vitality and social sustainability, noting that, in the case of security, this is one of the most important aspects that shapes social dynamics and interactions in Santiago de Chile. Rather than thinking about vital areas, it is better to think about moments of vitality within which multiple intersectionalities come into play and mediate how the city is experienced. In summary, the discussions raise the need to incorporate the idea of thresholds for the development of socially sustainable neighbourhoods and promote activities to foster collective care. This thesis contributes to a better understanding of urban vitality and social sustainability, emphasizing the social benefits generated by the presence of people and activities in public spaces at different times of the day, underlining the relevance of outdoor staying activities and the free appropriation of public space by citizens to strengthen social sustainability and counteract feelings of fear and vulnerability. The conclusions provide useful reflections for researchers, policymakers, and urban planners on the ongoing challenge for Santiago's vital areas to remain spaces of communication and human interaction
Relativistic effects in the dynamics of a particle in a Coulomb field
No full textAltres ajuts: acords transformatius de la UABWe prove that Bertrand's property cannot occur in a special-relativistic scenario using the properties of the period function of planar centers. We also explore some integrability properties of the relativistic Coulomb problem and the asymptotic behavior of collision solutions
Gender Equality Policies in Higher Education : Political Struggles, Dilution, and Resistances
No full textLes polítiques d'igualtat de gènere han adquirit creixent rellevància en les agendes educatives globals i nacionals, però la seva implementació continua sent un procés complex i disputat. Malgrat els compromisos formals, la traducció dels mandats d'igualtat de gènere en marcs institucionals sovint enfronta esvaïment i resistència. L'absència d'una definició única de la igualtat de gènere, les diferents prioritats institucionals i les estructures de governança obstaculitzen la seva implementació substantiva. A més, aquestes polítiques solen inserir-se en mecanismes burocràtics que prioritzen resultats quantificables, la qual cosa pot despolititzar les demandes feministes i limitar el seu potencial transformador. Aquest estudi examina la formulació i posada en pràctica de les polítiques d'igualtat de gènere en l'educació superior, centrant-se en el cas de Catalunya. Concretament, analitza les condicions que van possibilitar l'aparició de polítiques que exigeixen la introducció de perspectives de gènere en l'ensenyament universitari, les formes en què aquests mandats de política s'han construït discursivament i com es posen en pràctica dins de les universitats, posant èmfasis tant en la influència dels llegats institucionals com en les formes de resistència. La recerca segueix un enfocament qualitatiu. A través de l'anàlisi de documents i entrevistes semiestructurades, examina la formulació i posada en pràctica d'aquestes polítiques en Facultats d'Educació a Catalunya. L'anàlisi beu de múltiples marcs teòrics, incloent-hi el Multiple Streams Framework, el process tracing, el Critical Frame Analysis, el institucionalismo històric i feminista, i literatura sobre instruments de política, enfocaments d'igualtat de gènere, tradicions administratives i resistències a les polítiques d'igualtat. Els resultats evidencien dinàmiques interconnectades en la formulació i posada en pràctica d'aquestes polítiques. Quant a la formulació, l'estudi mostra que els esforços recents per incloure perspectives de gènere en l'ensenyament universitari han estat canalitzats principalment a través de mecanismes d'acreditació. Això ha estat possible per la centralitat de la qualitat en la governança universitària, l'auge global dels feminismes, la priorització de la igualtat de gènere en l'agenda política, i un clima polític favorable. A més, la conceptualització de la 'perspectiva de gènere en la docència universitària' s'ha emmarcat en narratives dominants que prioritzen la 'igualtat com a diferència' o la 'igualtat com a semblança', mentre que les perspectives interseccionals i no binàries romanen marginades. Quant a la posada en pràctica, els resultats mostren que les respostes institucionals tendeixen cap al formalisme burocràtic, influenciat pels llegats de la tradició administrativa napoleònica a Catalunya. Així mateix, s'identifiquen múltiples formes de resistència als mandats de gènere, des de l'oposició explícita fins a formes passives com la no-responsabilització. Aquesta tesi contribueix a la literatura sobre polítiques educatives en examinar com els marcs de governança influeixen en la formulació i posada en pràctica de polítiques d'igualtat de gènere en l'educació superior. Exposa les tensions derivades del seu vincle amb l'acreditació, que prioritza el compliment formal sobre compromisos substantius amb la transformació estructural. La recerca mostra com les demandes feministes interactuen amb dinàmiques institucionals. Així mateix, ressalta com el personal docent i els actors institucionals naveguen, adapten o es resisteixen a aquests mandats dins de contextos de governança específics. Centrant-se en Catalunya, aquesta recerca ofereix perspectives sobre les dinàmiques més àmplies de les polítiques educatives i els desafiaments estructurals per a introduir perspectives de gènere en l'educació superior en diversos contextos.Las políticas de igualdad de género han adquirido creciente relevancia en las agendas educativas globales y nacionales, pero su implementación sigue siendo un proceso complejo y disputado. A pesar de los compromisos formales, la traducción de los mandatos de igualdad de género en marcos institucionales a menudo enfrenta desvanecimiento y resistencia. La ausencia de una definición única de la igualdad de género, las diferentes prioridades institucionales y las estructuras de gobernanza obstaculizan su implementación sustantiva. Además, estas políticas suelen insertarse en mecanismos burocráticos que priorizan resultados cuantificables, lo que puede despolitizar las demandas feministas y limitar su potencial transformador. Este estudio examina la formulación y puesta en práctica de las políticas de igualdad de género en la educación superior, centrándose en el caso de Catalunya. Concretamente, analiza las condiciones que posibilitaron la aparición de políticas que exigen la introducción de perspectivas de género en la enseñanza universitaria, las formas en que estos mandatos de política se han construido discursivamente y cómo se ponen en práctica dentro de las universidades, poniendo énfasis tanto en la influencia de los legados institucionales como en las formas de resistencia. La investigación sigue un enfoque cualitativo. A través del análisis de documentos y entrevistas semiestructuradas, examina la formulación y puesta en práctica de estas políticas en Facultades de Educación en Catalunya. El análisis bebe de múltiples marcos teóricos, incluyendo el Multiple Streams Framework, el process tracing, el Critical Frame Analysis, el institucionalismo histórico y feminista, y literatura sobre instrumentos de política, enfoques de igualdad de género, tradiciones administrativas y resistencias a las políticas de igualdad. Los hallazgos evidencian dinámicas interconectadas en la formulación y puesta en práctica de estas políticas. En la formulación, el estudio muestra que los esfuerzos recientes por integrar perspectivas de género en la enseñanza universitaria han sido canalizados principalmente a través de mecanismos de acreditación vinculados a las lógicas del New Public Management. Esto ha sido posible por el auge global de los feminismos, la priorización de la igualdad de género en la agenda política, la centralidad de la calidad en la gobernanza universitaria, y un clima político favorable. Además, la conceptualización de la 'perspectiva de género en la docencia universitaria' se ha enmarcado en narrativas dominantes que priorizan la 'igualdad como diferencia' o la 'igualdad como semejanza', mientras que las perspectivas interseccionales y no binarias permanecen marginadas. En cuanto a la puesta en práctica, los hallazgos revelan que las respuestas institucionales tienden hacia el formalismo burocrático, influenciado por los legados de la tradición napoleónica en Cataluña. Asimismo, se identifican múltiples formas de resistencia a los mandatos de género, desde la oposición explícita hasta formas pasivas como la no-responsabilización. Esta tesis contribuye a la literatura sobre políticas educativas al examinar cómo los marcos de gobernanza influyen en la formulación y puesta en práctica de políticas de igualdad de género en la educación superior. Expone las tensiones derivadas de su vínculo con la acreditación, que prioriza el cumplimiento formal sobre compromisos sustantivos con la transformación estructural. La investigación muestra cómo las demandas feministas interactúan con dinámicas institucionales. Asimismo, resalta cómo el personal docente y los actores institucionales navegan, adaptan o se resisten a estos mandatos dentro de contextos de gobernanza específicos. Centrándose en Catalunya, esta investigación ofrece perspectivas sobre las dinámicas más amplias de las políticas educativas y los desafíos estructurales para introducir perspectivas de género en la educación superior en diversos contextos.Gender equality policies have gained increasing prominence in global and national education agendas, yet their implementation remains a contested and complex process. Despite formal commitments, the translation of gender equality mandates into institutional frameworks often leads to tensions between policy ambitions and entrenched institutional structures, as they often encounter dilution and resistance. The absence of a unified understanding of gender equality, the heterogeneous and competing priorities within educational institutions, and the structural constraints of governance frameworks are some of the factors that often hinder substantive implementation. Additionally, gender equality policies are frequently embedded within bureaucratic mechanisms that prioritize compliance and quantifiable outcomes, potentially depoliticizing feminist demands and limiting their transformative potential. This study examines how gender equality policies in higher education are formulated and enacted, focusing on the case of Catalonia. In particular, the research aims to explore the conditions that enabled the emergence of policies requiring the introduction of gender perspectives in university teaching, the ways in which these policy mandates have been discursively constructed, and how they are enacted within universities, centering both on the influence of institutional legacies and the forms of resistance to these policies. Methodologically, the research follows a qualitative approach, grounded in critical realism and critical policy sociology. Through policy document analysis and semi-structured interviews with policymakers and faculty members, the study examines both policy formulation and enactment in Catalan public universities, particularly in Faculties of Education. The analysis draws on multiple theoretical frameworks, including the Multiple Streams Framework, process tracing, Critical Frame Analysis, historical and feminist institutionalism, and literature on policy instruments, gender equality approaches, administrative traditions, and resistance to equality policies. These frameworks prove useful to shed light on the policy process from multiple angles. The findings highlight distinct but interconnected dynamics in policy formulation and enactment. In terms of formulation, the study shows that recent efforts to integrate gender perspectives in university teaching have been primarily channeled through accreditation mechanisms linked to New Public Management logics. This process has been shaped by multiple conditions, including the global momentum of feminism, the prioritization of gender issues in public policy, the consolidation of quality assurance as a central governance tool in universities, and a favorable political climate. Additionally, the conceptualization of 'gender perspective in university teaching' has been framed within dominant narratives that prioritize either 'equality as difference' or 'equality as sameness,' while intersectional and non-binary perspectives remain marginalized. Regarding enactment, the findings reveal that institutional responses have often resulted in bureaucratic formalism rather than substantive engagement, where the legacy of the Napoleonic administrative tradition in Catalonia has played a key role. The study also identifies multiple forms of resistance to gender mandates, ranging from explicit opposition to passive forms such as unawareness or lack of ownership, shaped by broader institutional inertia and managerialist governance frameworks. This dissertation contributes to scholarship on education policy by critically examining how governance frameworks shape the formulation and enactment of gender equality policies in higher education. It reveals the tensions derived from embedding gender equality mandates within accreditation mechanisms. By interrogating the competing logics that influence policy formulation, the study uncovers how feminist demands interact with institutional constraints. Furthermore, it highlights how faculty members and institutional actors navigate, adapt, or resist these mandates within specific governance contexts. By focusing on Catalonia, this research provides insights into the broader dynamics of education policy, shedding light on the structural challenges of embedding gender perspectives in higher education across diverse contexts