Tesis Doctorals en Xarxa
Not a member yet
46997 research outputs found
Sort by
Cuidados comunes y autonomías colectivas. Estrategias de las mujeres indígenas para la defensa de la vida y el territorio en la Amazonía ecuatoriana
No full textENG- The thesis is developed through three articles that follow a common thread of analysis regarding the intersections between the coloniality of power, the injustices suffered by cuerpos-territorios in the Ecuadorian Amazon, and the transformation strategies employed by women through collective care and autonomies as forms of their own justice.
A first article concerns the response of the Plurinational State of Ecuador and Indigenous organizations in the Amazon to the emergency caused by the COVID-19 pandemic, which revealed the homogenizing nature of the State and its limitations in implementing intercultural policies. The second part of the research approaches the group of the Amazonian Women Defenders of the Jungle, their demands for Indigenous self-determination, their axes of dispute within the framework of internal colonialism, and the exercise of self-governance. The third article, on the other hand, complements the research with an examination of the women's organization, their care practices, and their justice mechanisms for transforming inequalities and violence.
In the fieldwork, these scales are addressed through a qualitative methodology that proposes to facilitate dialogue through the representation of the experiences and practices of the territory defenders, with the intention of valuing their narratives and strengthening their and their communities' exercise of autonomy.
I present collective autonomies as a critical proposal against the processes of invisibilization of the specific experiences of racialized and poor women, historically marginalized and oppressed by a hegemonic system sustained by colonial, patriarchal, and racist practices.
Throughout the research, the Amazonian Women Defenders of the Forest describe situated realities of suffering and abuse related to being a woman-Indigenous-leader in the rainforest. According to their accounts, this responds to a context in which economic and political interests lack limits. The women maintain that the State serves capital, dehumanizing and exploiting cuerpos-territorios-selva (bodies-territories-forest) in complicity with a naturalization and trivialization of violence reproduced at all levels of life. To cope with and, in some cases, transcend these forms of exploitation and domination of cuerpos-territorios in the Ecuadorian Amazon, the women defenders propose strategies that I have grouped into three interdependent and complementary areas that require permanent reflection and learning: (1) fair and equitable distribution of resources, responsibilities, and benefits; (2) healing and recognition; and (3) common care, a transformative justice for community praxisCAT- La tesis se desarrolla mediante tres artículos que siguen un hilo común de análisis sobre las intersecciones entre colonialidad del poder, las injusticias que sufren los cuerpos-territorios en la Amazonía de Ecuador y las estrategias de transformación que emplean las mujeres desde los cuidados y autonomías colectivas como formas de justicia propia.
Un primer artículo tiene que ver con la respuesta del Estado Plurinacional de Ecuador y las organizaciones indígenas en la Amazonía en la emergencia provocada por la enfermedad de la COVID-19 que dio cuenta del carácter homogeneizador del Estado y sus límites para implementar políticas interculturales. La segunda parte de la investigación hace una aproximación al colectivo de las Mujeres Amazónicas Defensoras de la Selva, sus demandas sobre la autodeterminación indígena, sus ejes en disputa en el marco del colonialismo interno y el ejercicio del autogobierno. El tercer artículo, complementa la investigación con un acercamiento a la organización de las mujeres, sus prácticas de cuidados y justicia para transformar las desigualdades y la violencia.
En el trabajo de campo se abordan estas escalas mediante una metodología cualitativa que propone facilitar el diálogo mediante la representación de experiencias y prácticas de las defensoras de los territorios con la intención de valorizar sus narrativas y fortalecer el ejercicio de autonomía de ellas y sus comunidades.
Presento a las autonomía colectivas como una propuesta crítica frente a los procesos de invisibilización de las experiencias específicas de las mujeres racializadas y pobres, históricamente marginadas y oprimidas por un sistema hegemónico que se sostiene en prácticas coloniales, patriarcales y racistas.
A lo largo de la investigación las Mujeres Amazónicas Defensoras de la Selva describen unas realidades situadas de sufrimiento y abusos que tienen que ver con el ser mujer-indígena-lideresa- en la selva. Esto responde, de acuerdo con sus relatos, a un contexto en el que los intereses económicos y políticos carecen de límites. Las mujeres sostienen que el Estado está al servicio del capital deshumanizando y explotando cuerpos-territorios-selva en complicidad con una naturalización y banalización de la violencia reproducida en todos los niveles de la vida. Para sobrellevar y en algunos casos, trascender estas formas de explotación y dominación de cuerpos-territorios en la Amazonía ecuatoriana, las mujeres defensoras plantean estrategias que las he agrupado en tres ámbitos, mismas que son interdependientes, complementarias y que deben estar en permanente reflexión y aprendizaje: (1) repartición justa y equitativa de recursos, responsabilidades y beneficios; (2) sanación y reconocimiento y; (3) cuidados comunes, una justicia transformadora para la praxis comunitariaPrograma de Doctorat Interuniversitari en Dret, Economia i Empres
Venecia-São Paulo-La Habana: la transformación del modelo bienal y sus redes transnacionales (1968-1989)
No full textTesi realitzada conjuntament amb la Université Grenoble Alpes / Programa de Doctorat en Societat i Cultura: Història, Antropologia, Art i Patrimoni[spa] Esta tesis plantea un análisis cruzado de las bienales de Venecia, São Paulo y La Habana, tres eventos de importancia mayor para la construcción de la escena internacional del arte contemporáneo, entre 1968 y 1989. Su estudio permite trazar la historia de la puesta en crítica del modelo tradicional de la bienal y su transformación por uno renovado y crítico que se configuró en la triangulación de estos tres eventos. Si bien la historiografía ha destacado La Habana como lugar de configuración de un nuevo modelo, esta tesis demuestra que dicha transformación fue el resultado de un trabajo conjunto, pero deslocalizado, que implicó, en diferentes momentos y formas, a las tres bienales. En efecto, Venecia y São Paulo desempeñaron un papel crucial que, sin embargo, ha permanecido en la sombra hasta ahora.
Esta investigación integra el análisis de la reflexión teórica con la experimentación práctica del nuevo modelo, al tiempo que presta especial atención a la circulación de ideas y personas, así como al contexto histórico y geopolítico de la Guerra Fría en el que tuvo lugar la reformulación. De este modo, la transformación del modelo se estudia desde un enfoque interdisciplinario que se apoya en la historia de las exposiciones, la historia global del arte, la histoire croisée y las ciencias sociales y políticas. Esta metodología se enriquece con un riguroso trabajo de archivo en Brasil, Cuba, Francia e Italia, que ha permitido acceder a documentación inédita.
La tesis muestra que el proceso de reformulación se desencadenó tras el estallido de la crisis en las bienales a finales de los años sesenta. A partir de entonces, la voluntad de transformar el modelo entrelazó la historia de las bienales de Venecia, São Paulo y La Habana, creando redes transnacionales de artistas, críticos e historiadores del arte, y ocasionando transferencias culturales. De hecho, el análisis de los debates teóricos y las experimentaciones prácticas, desarrollados en esos espacios y tiempos, revela no solo que las bienales se observaron mutuamente, sino que, gracias a la circulaciones de agentes culturales en el espacio Atlántico, las ideas inherentes a la reformulación cruzaron fronteras transoceánicas.
Además, el examen de estas décadas pone de relieve que la transformación del modelo no se limita a la modificación de elementos estructurales (el tema, las representaciones nacionales y los premios), sino que busca otorgar a los organizadores un control real sobre la bienal y conferir a ésta un carácter de investigación, llegando incluso a convertirla en un instrumento de lucha política. De hecho, como destaca esta investigación, la política institucional acompañó en todo momento la reestructuración del modelo y los contextos históricos y geopolíticos influyeron directamente en ciertas decisiones y líneas de actuación. En definitiva, sacando a la luz la compleja trama que subyace a la transformación del nuevo modelo de bienal contemporánea, esta tesis dibuja un mapa hecho por cartografías superpuestas que desvela la historia cruzada y colectiva de las bienales de Venecia, São Paulo y La Habana. Al hacerlo, se identifica 1968 como un momento decisivo en la historia de este formato expositivo, mostrando 1989 como un año en que se recogieron trayectorias de décadas pasadas. En paralelo, se restituye a Venecia y São Paulo la posición protagónica que realmente ocuparon y se reconsidera el papel históricamente atribuido a La Habana, al tiempo que se revela su propia (y compartida) trayectoria de reestructuración.[fra] Cette thèse propose une analyse croisée des biennales de Venise, São Paulo et La Havane, trois événements de grande importance pour la construction de la scène internationale de l’art contemporain entre 1968 et 1989. Cette étude permet de retracer l’histoire de la mise en examen du modèle traditionnel de la biennale et sa transformation en un modèle renouvelé et critique, qui s’est façonné dans la triangulation de ces trois événements. Bien que l’historiographie ait mis en avant La Havane comme lieu de configuration d’un nouveau modèle, cette thèse démontre que cette transformation a été le résultat d’un travail conjoint mais délocalisé impliquant, à des moments et sous des formes diverses, les trois biennales. En effet, Venise et São Paulo ont joué un rôle crucial qui, cependant, est resté dans l’ombre jusqu’à présent.
Cette recherche intègre l’analyse de la réflexion théorique et de l’expérimentation pratique du nouveau modèle, tout en accordant une attention particulière à la circulation des idées et des personnes, ainsi qu’au contexte historique et géopolitique de la guerre froide dans lequel s’est opérée la reformulation. Ainsi, la transformation du modèle est étudiée selon une approche interdisciplinaire qui s’appuie sur l’histoire des expositions, l’histoire globale de l’art, l’histoire croisée ainsi que sur les sciences sociales et politiques. Cette méthodologie est enrichie par un rigoureux travail d’archives réalisé au Brésil, à Cuba, en France et en Italie, permettant l’accès à une documentation inédite.
La thèse démontre que le processus de reformulation a été déclenché par la crise survenue dans les biennales à la fin des années 1960. Dès lors, la volonté de transformer le modèle a entrelacé l’histoire des biennales de Venise, São Paulo et La Havane, créant des réseaux transnationaux d’artistes, de critiques et d’historiens de l’art, et engendrant des transferts culturels. L’analyse des débats théoriques et des expérimentations pratiques menés dans ces contextes révèle non seulement que les biennales se sont observées mutuellement, mais, aussi, que grâce à la circulation des acteurs culturels dans l’espace atlantique, les idées liées à la reformulation ont franchi les frontières transocéaniques.
En outre, l’examen de ces décennies met en évidence que la transformation du modèle ne se limite pas à la modification d’éléments structurels (le thème, les représentations nationales et les prix), mais vise à doter les organisateurs d’un véritable contrôle sur la biennale et à lui conférer un caractère de recherche, allant jusqu’à la transformer en un instrument de lutte politique. En effet, comme le souligne cette étude, la politique institutionnelle a constamment accompagné la restructuration du modèle et les contextes historiques et géopolitiques ont directement influencé certaines décisions et lignes d’action. En définitive, en mettant en lumière la structure complexe sous-jacente à la transformation du modèle contemporain de la biennale, cette thèse dessine une carte composée de cartographies superposées qui révèlent l’histoire croisée et collective des biennales de Venise, de São Paulo et de La Havane. Ce faisant, elle identifie 1968 comme un point tournant dans l’histoire de ce format d’exposition et présente 1989 comme une année où convergèrent les trajectoires des décennies antérieures. Parallèlement, cette recherche restitue à Venise et São Paulo le rôle central qu’elles ont véritablement occupé et reconsidère le rôle historiquement attribué à La Havane, notamment en révélant sa propre (et partagée) voie de restructuration.[eng] This thesis presents a cross-analysis of the Venice, São Paulo, and Havana Biennials, three major events that have significantly contributed to the construction of the international contemporary art scene between 1968 and 1989. The study traces the history of the critique of the traditional biennial model and its transformation into a renewed and critical format, forged through the triangulation of these three events. While historiography has predominantly recognised Havana as the origin of this new model, this thesis argues that the transformation was the outcome of a joint, albeit decentralised, effort involving these three biennials at different times and in diverse forms. Notably, Venice and São Paulo assumed crucial roles that have remained largely obscured until now.
This research integrates the analysis of theoretical discourse with the practical experimentation of the new model, emphasising the circulation of ideas and individuals, as well as the historical and geopolitical context of the Cold War that framed the process of reformulation. The transformation of the model is examined through an interdisciplinary approach, drawing on exhibition history, global art history, histoire croisée, and the social and political sciences. This methodology is further enriched by rigorous archival research conducted in Brazil, Cuba, France, and Italy, which has provided access to previously unpublished documentation.
The thesis demonstrates that the process of reformulation was triggered by the out-break of crises in the biennials at the end of the 1960s. Subsequently, the desire to transform the model intertwined the histories of the Venice, São Paulo, and Havana Biennials, creating transnational networks of artists, critics, and art historians, and leading to cultural transfers. Indeed, the analysis of the theoretical debates and practical experiments conducted in these spaces and times reveals that the biennials not only observed each other, but also, through the circulation of cultural agents across the Atlantic, facilitated the transoceanic exchange of ideas inherent to the reformulation.
Furthermore, the analysis of these decades underscores that the transformation of the model was not limited to the mere modification of structural elements (such as themes, national representations, and awards); it also extended to broader objectives including granting organisers real control over the biennial and endowing it with a research-oriented character, at times even transforming it into an instrument of political struggle. Indeed, as this study highlights, institutional politics accompanied the restructuring of the model at every stage, and historical and geopolitical contexts directly influenced certain decisions and courses of action.
In conclusion, by illuminating the intricate web underlying the transformation of the contemporary biennial model, this thesis constructs a map of overlapping cartographies that uncovers the interconnected and collective histories of the Venice, São Paulo, and Havana Biennials. In doing so, this research identifies 1968 as a pivotal moment in the history of this exhibition format, positioning 1989 as a year that encapsulated the trajectories developed over previous decades. Simultaneously, it restores Venice and São Paulo to the prominent roles they truly occupied, while re-evaluating the historically attributed position of Havana and unveiling its own distinct and shared path of restructuring
Estudio de las actitudes, el síndrome de burnout y los factores psicológicos en profesionales de apoyo a personas con discapacidad intelectual
No full textENG- This work focuses on how the personal characteristics of support professionals — including attitudes, burnout, empathy, personality, and health — influence the quality of life of individuals with intellectual disabilities. Based on the social model of disability and the approach centered on quality of life and individualized supports, a gap in the literature is identified regarding the role of individual professional factors in the quality of service provided. The theoretical framework is structured around three main axes: the evolution of the concept of ID and its impact on professional practice; the analysis of attitudes toward ID and their relationship with variables such as empathy and personality; and the study of burnout in professionals in the social and health care sector, considering its causes, consequences, and links to personal characteristics.
Using a group comparison design, an evaluation protocol was administered to a sample of 45 support professionals to people with ID (index group), 43 individuals without professional experience in ID (control group), and 108 people with ID who were users of residential services. Validated instruments were used to assess sociodemographic variables, personality (NEO-FFI), attitudes (ATTID), burnout (MBI), empathy (IRI), and health (GHQ-28). The data were analyzed using statistical techniques such as descriptive analyses, t-tests, Spearman correlations, partial correlations, and multiple regressions.
The results revealed significant differences between groups in attitudes toward ID, personality traits, and burnout. Professionals scored more negatively in the “capabilities and rights” dimension, showed higher levels of extraversion, and lower levels of burnout. Relevant associations were found between personal variables and both attitudes and burnout, some of which were modulated by age. However, no significant associations were found between professionals’ attitudes or burnout and the quality of life of people with IDCAT- El present treball es centra en l’estudi sobre com les característiques personals dels professionals de suport —incloent-hi també actituds, burnout, empatia, personalitat i salut— influeixen en la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual. A partir del model social de la discapacitat i de l’enfocament basat en la qualitat de vida i els suports individualitzats, s’identifica un buit en la literatura pel que fa al paper que exerceixen els factors individuals dels professionals en la qualitat del servei que ofereixen. El marc teòric s’articula en tres eixos: l’evolució del concepte de DI i el seu impacte en la pràctica professional; l’anàlisi de les actituds envers la DI i la seva relació amb variables com l’empatia i la personalitat; i l’estudi del burnout en professionals de l’àmbit sociosanitari, tenint en compte les seves causes, conseqüències i vinculació amb variables personals.
Mitjançant un disseny de comparació de grups, es va aplicar un protocol d’avaluació a una mostra de 45 professionals de suport de persones amb DI (grup índex), 43 persones sense experiència professional en DI (grup control), i 108 persones amb DI usuàries de serveis residencials. Es van emprar instruments validats per mesurar variables sociodemogràfiques, personalitat (NEO-FFI), actituds (ATTID), burnout (MBI), empatia (IRI) i salut (GHQ-28). Les dades es van analitzar amb tècniques estadístiques com anàlisis descriptives, proves T, correlacions de Spearman, correlacions parcials i regressions múltiples.
Els resultats revelen diferències significatives entre grups pel que fa a actituds envers la DI, personalitat i burnout. Els professionals van obtenir puntuacions més negatives en la dimensió de capacitats i drets, nivells més alts d’extraversió i nivells més baixos de burnout. Es van trobar associacions rellevants entre variables personals i les dimensions d’actitud i burnout, modulades en alguns casos per l’edat. Tanmateix, no es van observar associacions significatives entre les actituds o el burnout dels professionals i la qualitat de vida de les persones amb DIPrograma de Doctorat en Psicologia, Salut i Qualitat de Vid
Non-Traditional Strategies To Fight Antimicrobial Resistance in Gram-Negative Bacteria: From Cyclic Peptides To Antibacterial Plasmids
No full textPrograma de Doctorat en Medicina i Recerca Translacional[eng] With the aging population, the rising burden of neurodegenerative diseases presents a critical public health issue, potentially resulting in an unsustainable social and economic burden if current trends continue. Strikingly, most of these diseases lack a cure or even and effective treatment that improves the quality of life for affected individuals. A hallmark of neurodegenerative disorders is synaptic dysfunction, which arises despite neuronal loss and is driven by the accumulation of misfolded proteins, all leading to molecular, circuitry, and functional impairments (Palop & Mucke, 2016). Yet, the exact mechanisms driving these specific alterations are still not fully understood. This highlights the need for a deeper understanding of these diseases and, more importantly, the urgent need for novel therapeutic strategies, potentially based on modulating brain plasticity.
In the context of this thesis, we focused in two neurodegenerative diseases, Huntington’s Disease (HD) and Alzheimer’s Disease (AD). HD is an autosomal-dominant, genetic, neurodegenerative disorder characterised by progressive degeneration of striatal and cortical regions of the brain (Huntington, 2003; Walker, 2007). The disease manifests with motor deficits such as chorea, dystonia, and incoordination, alongside cognitive decline and psychiatric impairments. HD is caused by a mutation in the huntingtin (HTT) gene, with an expanded CAG trinucleotide repeat resulting in a mutant form of huntingtin (mHTT) that leads to neurodegeneration (The Huntington’s Disease Collaborative Research Group, 1993a). HD is marked by selective neuronal loss and impaired synaptic plasticity, particularly in the cortex and striatum, with medium spiny neurons being especially vulnerable (Vonsattel & DiFiglia, 1998). Disruption of the cortico-striatal pathway, which plays a critical role in motor and cognitive functions, contributes to the disease’s symptoms (Cepeda et al., 2007).AD, on the other hand, is the leading cause of dementia, characterised by progressive memory decline and impairments in language, executive function, and visuospatial skills (Scheltens et al., 2021; Stelzmann et al., 1995). AD is classified into familial, caused by mutations in genes like APP, PSEN1, and PSEN1 with earlier onset accounting for less than 0.5% of cases, and sporadic AD, present in 99,5% of cases and influenced by genetic, environmental, and lifestyle factors (Bateman et al., 2011; Bertram et al., 2010). AD is characterised by amyloid plaques, tau tangles, and neuroinflammation. Synaptic dysfunction, particularly in the hippocampus, correlates strongly with cognitive decline in AD (Querfurth & LaFerla, 2010). Therefore, synaptic plasticity is an early alteration in both diseases, underscoring the need to develop therapeutic strategies that specifically target these early changes.
Synaptic plasticity is the mechanism by which synaptic connections in the brain are strengthened or weakened in response to various stimuli. Impairments in this process are one of the main characteristics in HD and AD, contributing significantly to the functional deficits observed in these conditions (J. Y. Li et al., 2003; Selkoe, 2002). In long term synaptic plasticity, activation of receptors by neurotransmitters triggers signalling pathways that enhance synaptic strength, usually associated to calcium influx. A key component of this
strengthening is the insertion of new receptors into the postsynaptic membrane, a process that requires protein kinases and local protein synthesis. Besides calcium, another key signalling molecule sustaining plasticity is cyclic adenosine monophosphate (cAMP). cAMP is modulated by metabotropic receptor activity, and among diverse targets, activates protein kinase A (PKA), which phosphorylates transcription factors like CREB, initiating gene expression required for long-term synaptic modifications (Benito & Barco, 2010). Furthermore, the cAMP-PKA pathway is essential for establishing structural changes in synapses, and its activation has been linked to enhanced synaptic plasticity in various brain regions (C. C. Huang & Hsu, 2006; Nguyen & Kandel, 1997). Additionally, astrocytes also contribute to synaptic plasticity. However, the mechanisms underlying cAMP contribution to synaptic plasticity are not yet completely understood, neither its specific role in neurons or astrocytes.
Indeed, alterations in cAMP signalling are increasingly linked to aging and neurodegenerative diseases such as HD and AD (Kelly, 2018). Both the cortico-striatal pathway in HD and the hippocampus in AD show disruptions in the cAMP-PKA signalling pathway. In HD, decreased cAMP signalling in the cortex and striatum and increased in the hippocampus have been reported, although with controversies around it. In AD, it is more well-established that cAMP signalling is decreased in the hippocampus, playing a key role in the development of the dementia-related pathology. Due to the still controversial knowledge of cAMP in HD, and the known importance of the cortex in the disease, our first objective is to characterise the disruptions in cortical cAMP signalling and behaviour in the R6/1 mouse model for the disease.
Therefore, approaches aimed at enhancing synaptic plasticity through cAMP signalling modulation hold potential for mitigating or delaying network dysfunction associated with neurodegenerative disorders such as HD and AD. In this regard, optogenetic tools provide precise control of biological mechanisms through light-sensitive proteins. Particularly, photoactivated adenylyl cyclases (PACs) are enzymes that elevate cAMP levels in response to light stimulation, initiated by an AC domain coupled to a photoreceptor module (Iseki & Park, 2021). Among these, DdPAC is a recently optimised PAC that regulates cAMP in response to red light (Stüven et al., 2018). Originally developed in bacteria, DdPAC demonstrated a stronger light response compared to other red-light-sensitive PACs. However, its application in brain cells and in vivo remains unexplored. Considering red light's ability to penetrate tissues with minimal scattering, it is well-suited for non-invasive applications. Given the promising potential of DdPAC as a novel optogenetic tool for modulating cAMP, our second objective is to establish its use for non-invasive modulation of synaptic plasticity in vivo.
Further, considering the distinct regional vulnerabilities and pathophysiological differences between HD and AD, which may impact cAMP modulation and synaptic plasticity, our third objective is to restore physiological function through light-driven DdPAC
stimulation in mouse models of both diseases. Importantly, the focus will be set on the regions most affected in each condition, specifically targeting the striatum and cortex in HD, and hippocampus in AD.
In light of this information, the main aim of this thesis is to restore physiological function in neurodegenerative diseases by modulating brain plasticity through light-induced activation of DdPAC-mediated cAMP signalling in specific brain circuits.
To achieve our first objective and characterise the disruptions in cortical cAMP signalling and behaviour in the R6/1 mouse model of Huntington’s Disease, we first assessed cortical cAMP alterations during cortico-striatal behaviours in R6/1 mice. To investigate cAMP dynamics, we performed fibre photometry recordings of the GFlamp-1 sensor, a novel cAMP sensor, in M2 cortical neurons of 14-week-old and 20-week-old WT and R6/1 male and female mice during the beetle-mania (BMT) and accelerating rotarod (ARR) tasks. First, we evaluated cAMP dynamics during the BMT and observed an increase of cAMP levels in both WT and R6/1 mice upon the introduction of the beetle. Despite R6/1 mice already exhibiting altered behaviour during the test, no genotype differences in cAMP levels were detected. These data revealed the involvement of neuronal cAMP signalling during the BMT, with minimal alterations in R6/1 mice. Then, to further understand the contribution of cAMP signalling to M2-cortex related tasks, we explored cAMP dynamics during the ARR. Our results were in line with what we observed during the BMT, as both neuronal cAMP levels from WT and R6/1 mice increased with the start of the task. In contrast of our BMT results, in this case we observed an aberrant overactivation of the M2-cortex in R6/1 mice. Lastly, to better understand if alterations in cAMP activity during M2-cortex related tasks are more prominent at later stages of disease progression, we repeated the BMT in the same cohort of mice at 20 weeks, when mice are fully symptomatic. At this age, we were still able to observe an increase in neuronal cAMP in both WT and R6/1 mice upon the introduction of the beetle. However, the increase in cAMP was significantly diminished in R6/1 mice. Altogether, these results highlight the contribution of neuronal cAMP in M2-cortex related task and display alterations in HD.
Due to the critical role of M2-cortex in HD pathophysiology, we also aimed to determine if additional symptoms associated with cortico-striatal dysfunction emerge at early disease stages of the disease in the R6/1 mouse model. To accomplish this, we selected two behavioural tests, namely the adhesive removal test and the marble-burying test, both related with the M2-cortex and the cortico-striatal pathway, and then performed them longitudinally from 4 to 16-week-old mice. In the removal adhesive test, which is related to the M2-cortex-somatosensory cortex-striatum pathway, we observed fine motor deficits as early as 8 weeks, while somatosensory deficits appeared at 16 weeks. In the marble burying test, which is related to the M2-cortex-orbitofrontal cortex-striatum pathway, we observed anhedonia-like behaviour from 8 weeks. These data indicated that cortico-striatal dysfunction emerges at very early timepoints, highlighting the potential for early therapeutic interventions.
Overall, findings from the first objective indicate that M2 cortex-related cortico-striatal dysfunction emerges at early disease stages, underscoring the potential for early therapeutic interventions. Since neuronal cAMP signalling is remains responsive in behaving mice, it it is unlikely to underlie the M2-related behavioural deficits, suggesting that alternative mechanisms may be responsible for these impairments.
To accomplish our second objective and implement DdPAC as a novel optogenetic tool to non-invasively modulate synaptic plasticity through cAMP signalling, we first aimed to establish a minimally or non-invasive method for the delivery of DdPAC in the brain by using AAVs constructs. Thus, we designed GFP constructs under three different promoters (CAG, CamKIIa, and FLEXon), and administered them using two different AAV serotypes (AAV9 and PHP.eB), into two different mouse strains (C57BL/6J and B6CBA), and via three delivery routes, from more to less invasive (intra-cranial, retro-orbital, and intranasal). In summary, GFP expression was detected in various brain regions and specific cell types following retro-orbital injection of PHP.eB and AAV9 constructs, with the PHP.eB serotype exhibiting broader infection. Furthermore, we were able to express PHP.eB constructs in C57BL/6J and B6CBA mouse strains, and specifically to our R6/1 mouse model. Retro-orbital injection in A2a Cre mice resulted in region-specific transduction of the virus, demonstrating its potential to target specific circuits. Nevertheless, GFP fluorescence was not observed in any of the cases after intranasal administration. These results highlight retro-orbital injection as a minimally invasive approach for efficiently targeting brain regions across various cell types and mouse strains, offering an alternative to stereotaxic surgery. However, additional research on viral capsid modifications is required to facilitate neural cell infection through intranasal administration.
To continue with our objective, we next characterised the cell-type-specific DdPAC stimulation effects in the brain. Accordingly, we first aimed to investigate if DdPAC-mediated cAMP modulation was able to enhance synaptic plasticity. Therefore, we injected DdPAC under the CamKIIa or GFAP promoters into the cortex to selectively express it in neurons and astrocytes, followed by multi-electrode array recordings. Red-light illumination enhanced neuronal potentiation in both neuronal and astrocytic-driven DdPAC activation, though the effect was more pronounced when DdPAC was activated in astrocytes. Thus, the following experiments of this objective were focused on investigating DdPAC activation in cortical astrocytes. Thereby, we further characterised the mechanism underlying this potentiation, demonstrating that DdPAC-mediated cAMP increase is PKA- and NMDAR-dependent, but calcium-independent, requires synaptic activity, and induces glutamate gliotransmission. To gain deeper insights into the in vivo effects of astrocytic DdPAC activation, we performed phospho-proteomics and proteomics analyses. Our omics data validated the involvement of the cAMP-PKA signalling pathway in astrocytic DdPAC-mediated effects, further supported its main role in synaptic plasticity, while also revealing a broad brain effect of astrocytic activation.
Collectively, the data from the second objective position DdPAC as a powerful tool for modulating synaptic plasticity in the brain through targeted manipulation of the cAMP-PKA pathway in astrocytes, while also establishing a robust, minimally invasive method for its in vivo application.
Finally, we pursued our third objective of restoring physiological function through light-driven DdPAC stimulation in mouse models of HD and AD. We began by investigating the functional effects of astrocytic DdPAC activation in the two most affected regions in HD, the cortex and striatum. To this end, DdPAC was injected into cortical or striatal astrocytes of the R6/1 mouse model to assess its ability to modulate brain function. First, in cortical DdPAC stimulation experiments, we examined hemodynamic changes using a light scattering imaging technique, followed by an evaluation of motor-related behaviour. Hemodynamic analysis revealed cortical overactivation following acute DdPAC activation in cortical astrocytes of R6/1 mice, a response not observed in wild-type (WT) mice. Moreover, repeated DdPAC stimulation in cortical astrocytes impaired coordination in R6/1 mice, as indicated by the vertical pole test, while enhancing motor learning in WT mice, assessed by the ARR. Notably, post-mortem analysis revealed increased GFAP expression only in WT mice after repeated stimulation and behavioural assessments. Next, we examined motor-related behaviour following DdPAC stimulation in striatal astrocytes. In this case, astrocytic DdPAC-mediated cAMP modulation impaired coordination in both WT and R6/1 mice, while sparing motor learning. Additionally, GFAP expression was elevated in both WT and R6/1 mice. Taken together, these results suggest that astrocytic DdPAC modulation varies depending on the brain region and molecular context, leading to distinct outcomes in the cortex and striatum of WT and R6/1 mice. Moreover, our data suggest that increased cAMP levels in astrocytes are detrimental in HD; therefore, strategies aimed at specifically reducing astrocytic cAMP may offer greater therapeutic potential for the disease.
In parallel, we investigated the effects of DdPAC-mediated cAMP signalling in neurons and astrocytes of the hippocampus, the most affected region in AD. For this purpose, we injected DdPAC into hippocampal neurons and astrocytes from WT and 5xFAD mice, followed by histological and proteomic analyses. Notably, histological analyses revealed a reduction in GFAP expression and amyloid-β deposits in the hippocampus where DdPAC was activated in astrocytes, but not where DdPAC was activated in neurons. Proteomic analysis of DdPAC-activated astrocytes revealed a response primarily associated with glial activation and immune processes, as well as synaptic plasticity, whereas neuronal activation predominantly influenced synaptic plasticity. In both cases, cytoskeletal regulation emerged as a key function, though the implicated proteins differed between neurons and astrocytes. Additionally, the effects of DdPAC activation in either neurons or astrocytes varied between WT and 5xFAD mice, indicating a differential effect dependent on the molecular context. These findings further support the notion that the effects of DdPAC modulation are dependent on brain region, molecular context, and cell type specificity.
In summary, this thesis provides new insights into the cAMP pathway in synaptic plasticity and neurodegenerative disorders. First, our data demonstrates the involvement of neuronal cAMP in M2 cortical behaviours and reveal altered neuronal cAMP dynamics in HD mice. Additionally, we identify early motor and psychiatric M2-cortex-related impairments, highlighting the potential for early therapeutic interventions. To facilitate in vivo application, we establish a minimally invasive method for AAV delivery that successfully achieves transgene expression in specific cell types and mouse strains. Notably, we uncover the capacity of DdPAC-mediated cAMP signalling modulation to enhance synaptic plasticity in the cortex, particularly when activated in astrocytes. In the context of neurodegeneration, DdPAC activation in HD and AD models produces differential effects: in HD, cortical astrocyte activation improves motor learning in WT but impairs coordination in HD mice, while striatal astrocyte activation disrupts coordination in both. In AD, increasing cAMP in hippocampal astrocytes reduces astrogliosis and Aβ deposits, whereas neuronal activation decreases microglial reactivity. Proteomic analysis of hippocampal samples reveals distinct DdPAC-driven proteomic changes in neurons and astrocytes, as well as between WT and AD mice, linking cAMP-PKA pathway activation to synaptic plasticity and immune responses.
In conclusion, this thesis reveals new roles for cAMP signalling and propose it as a promising therapeutic target for neurodegenerative diseases. Our results show that DdPAC-mediated modulation of cAMP in both neurons and astrocytes profoundly affects neuronal plasticity, with astrocytic cAMP-PKA modulation producing more widespread effects. Additionally, our findings highlight the importance of brain region and molecular context in shaping the outcomes of cAMP modulation, as DdPAC activation produces distinct effects in the cortex, striatum, and hippocampus, which vary depending on the disease state. Ultimately, we provide strong evidence for DdPAC as a versatile tool to modulate cAMP-PKA signalling, with potential applications in neuroscience research and therapeutic development.[cat] Amb l’envelliment de la població, les malalties neurodegeneratives representen un problema creixent de salut pública, que podria derivar en una càrrega social i econòmica insostenible si les tendències actuals persisteixen. Sorprenentment, la majoria d’aquestes malalties no tenen cura i ni tan sols un tractament efectiu que millori la qualitat de vida de les persones afectades. Una característica distintiva dels trastorns neurodegeneratius és la disfunció sinàptica, que apareix tot i l’absència de pèrdua neuronal, i està provocada per l’acumulació de proteïnes mal plegades, la qual cosa condueix a alteracions moleculars, de circuits i funcionals (Palop 2006). No obstant això, els mecanismes exactes que provoquen aquestes alteracions específiques encara no es comprenen del tot. Això posa de manifest la necessitat d’aprofundir en la comprensió d’aquestes malalties i, encara més important, la necessitat urgent de desenvolupar noves estratègies terapèutiques, potencialment basades en la modulació de la plasticitat cerebral. En aquesta tesi, ens hem centrat en dues malalties neurodegeneratives: la malaltia de Huntington (MH) i la malaltia d’Alzheimer (MA). La MH és un trastorn neurodegeneratiu genètic autosòmic dominant, caracteritzat per una degeneració progressiva de les regions estriatals i corticals del cervell (Huntington, 2003; Walker, 2007). La malaltia es manifesta amb dèficits motors com la corea, la distonia i la descoordinació, així com amb deteriorament cognitiu i alteracions psiquiàtriques. La MH està causada per una mutació en el gen de la huntingtina (HTT), amb una repetició expandida del triplet CAG que dona lloc a una forma mutada de la proteïna huntingtina (mHTT), la qual condueix a la neurodegeneració (The Huntington’s Disease Collaborative Research Group, 1993a). La MH es caracteritza per una pèrdua neuronal selectiva i una plasticitat sinàptica deteriorada, especialment en l’escorça cerebral i l’estriat, on les neurones espinoses mitjanes són especialment vulnerables (Vonsattel & DiFiglia, 1998). La disrupció de la via escorça-estriat, que té un paper fonamental en les funcions motores i cognitives, contribueix als símptomes de la malaltia (Cepeda et al., 2007). L’MA, per la seva banda, és la causa principal de demència i es caracteritza per un deteriorament progressiu de la memòria, així com per alteracions del llenguatge, la funció executiva i les habilitats visuoespacials (Scheltens et al., 2021; Stelzmann et al., 1995). L’MA es classifica en familiar, causada per mutacions en gens com APP, PSEN1 i PSEN2, amb un inici precoç que representa menys del 0,5% dels casos, i MA esporàdica, que representa el 99,5% dels casos i està influïda per factors genètics, ambientals i d’estil de vida (Bateman et al., 2011; Bertram et al., 2010). L’MA es caracteritza per la
Searching for Structure: An Inquiry Into Metaphysical Grounding
No full textPrograma de Doctorat en Ciència Cognitiva i Llenguatge[eng] That reality is metaphysically structured is an idea debated by few. Many of the things that constitute it, understood in a broad sense, seem to metaphysically depend upon other things. This suggests an order of fundamentality—a hierarchy of ontological priority—according to which the obtaining of certain facts is metaphysically explained by the obtaining of other, more fundamental facts. In recent years, several philosophers have become sympathetic to the idea that there exists a relationship of metaphysical determination governing this structure. Metaphysical grounding is a non-causal relation of constitutive determination with explanatory import among facts. According to these philosophers, it is the relation at stake in many philosophical debates of both ancient and contemporary interest. It is what metaphysicians ought to investigate.
This dissertation sides with those who hold that metaphysical grounding deserves serious philosophical attention. It is an investigation both into the nature and the usefulness of grounding in contemporary metaphysics. The work is structured into an introduction and four chapters. Chapter One addresses a prominent sceptical objection against grounding: the claim that, although intelligible, grounding lacks a substantive theoretical role in metaphysical theorizing. This chapter argues that the various objections underlying this criticism fail to demonstrate that grounding does not serve some useful theoretical role. Chapter Two presents both a problem for the justification of grounding and a solution. It argues that the common explanatory route to the justification of grounding is lacking insofar as it leaves grounding without a place in naturalistic metaphysics. Against this view, it is argued that grounding has a role to play in scientific metaphysics and motivates a new justificatory strategy. Chapter Three inquires into the nature of grounding as a structuring relation. In particular, it analyzes what is, for many, the main argumentative strategy for the existence of fundamental facts: the argument from vicious infinite regress. The chapter argues that this argument is unmotivated. By clarifying and disambiguating the regress into two distinct explanatory targets, it demonstrates that neither interpretation successfully supports the argument. Chapter Four defends the applicability of grounding in a central debate in metaphysics: the hard problem of consciousness. It does so by offering two solutions to a new challenge to physicalism, according to which physicalism is incompatible with the idea that our phenomenal concepts are essence-revealing.[cat] Que la realitat està estructurada metafísicament és una idea que pocs posen en dubte. Moltes de les entitats que la constitueixen, enteses en un sentit ampli, semblen dependre metafísicament d’altres entitats. Aquestes dependències revelen un ordre de fonamentalitat—una jerarquia de prioritat ontològica—segons la qual l'obtenció de certs fets s’explica metafísicament mitjançant l’obtenció d’altres fets més fonamentals. En els darrers anys, diversos filòsofs s’han mostrat receptius a la idea que existeix una relació de determinació metafísica que governa aquesta estructura. Fonamentació metafísica (metaphysical grounding) és com s’ha anomenat aquesta relació de determinació: una relació no causal de determinació constitutiva amb importància explicativa entre fets. Es considera que és la relació en joc en molts debats filosòfics, tant antics com contemporanis. És allò que els metafísics haurien d’investigar. Segons aquesta concepció, la metafísica no s’ocupa principalment de si les coses existeixen, sinó de com existeixen—què fonamenta què. Així entesa, la recerca metafísica és la recerca de les explicacions més profundes i rellevants, les que revelen l’arquitectura de l’ésser i la interconnexió de tot. És, en última instància, la recerca de l’estructura.
Aquesta tesi es posiciona al costat d’aquells que sostenen que la fonamentació metafísica mereix una atenció filosòfica seriosa. Es tracta d’una investigació tant sobre la naturalesa com sobre la utilitat de la fonamentació dins la metafísica contemporània. La tesi està estructurada en una introducció i quatre capítols. El Capítol U aborda una objecció escèptica prominent contra la fonamentació: l'afirmació que, tot i ser inteligible, la fonamentació no té un paper teòric substantiu en la teorització metafísica. Aquest capítol argumenta que les diverses objeccions subjacents a aquesta crítica no demostren que la fonamentació no tingui cap paper teòric útil. El Capítol Segon presenta tant un problema com una solució per a la justificació de la fonamentació. S’hi argumenta que la via explicativa comuna—basada en casos d’explicació metafísica—és insuficient, ja que deixa la fonamentació fora de l’àmbit de la metafísica naturalista. Contra aquesta visió, es defensa que la fonamentació pot tenir un paper en la metafísica científica i es proposa una nova estratègia justificadora basada en exemples d’explicació constitutiva científica. El Capítol Tercer investiga la naturalesa de la fonamentació com a relació estructurant. En particular, analitza el que per a molts és l’argument principal a favor de l’existència de fets fonamentals: l’argument del regrés infinit
viciós. Aquest capítol sosté que aquest argument no està justificat. Ho fa aclarint i desambiguant el regrés en dos objectius explicatius diferents i demostrant que cap de les dues interpretacions dona suport amb èxit a l’argument. El Capítol Quart defensa l’aplicabilitat de la fonamentació en un debat central de la metafísica: el problema difícil de la consciència. Concretament, defensa la compatibilitat del fisicalisme de fonamentació amb la tesi que els conceptes fenomenals revelen l'essència de les propietats a què es refereixen. Es desenvolupen dues posicions fisicalistes basades en la fonamentació per tal de contrarestar una nova objecció antificisicalista que pretén demostrar la incompatibilitat entre ambdues idees
Urban freight distribution management and pricing with tradable mobility credits
No full textTesi amb menció de Doctorat Internacional(English) Cities around the world are still facing increasing congestion problems. Emerging demands of ecommerce and other commercial activities make this situation worse. Congestion pricing schemes gain low public acceptance due to inequity. We introduce tradable mobility credit scheme as an alternative, which explicitly incorporates logistics users. Credits should be allocated to individuals with demonstrated travel demand, such as licensed drivers, while also accounting for the distinctive behaviors and externalities of urban delivery vehicles.
A novel tradable mobility credit scheme and model is developed, integrating both individual and logistics users. We pay particular attention to externalities arising from non-compliant curbside delivery activities, including public space occupancy and traffic influence. The proposed scheme is tested through simulation. Results indicate that the framework enables logistics users to internalize delivery-related externalities, reduces overall congestion and encourages mode shifts among individual users. Comparative analysis of allocation strategies demonstrates that demand-based allocation yields higher overall efficiency and net social benefits, with manageable cost impacts on the logistics sector. Stakeholder interviews with citizens, experts and industry representatives further evaluate the political, technical and social feasibility of the scheme.
Our findings suggest high technical readiness and generally positive social acceptance if the scheme is perceived as fair and beneficial. However, political challenges remain, particularly regarding potential resistance from the logistics sector.
This research addresses critical gaps in the literature by integrating logistics users into the tradable mobility credits framework, providing empirical insights into mixed-user policy design and feasibility. The study concludes with recommendations for future research, including quantitative user selection analysis and modeling adaptive logistics behaviors.(Català) Les ciutats d'arreu del món continuen afrontant problemes creixents de congestió. Les demandes emergents del comerç electrònic i altres activitats comercials agreugen aquesta situació. Les polítiques tarifàries per congestió obtenen poca acceptació pública a causa de problemes d'inequitat. En aquest treball introduïm un esquema alternatiu de crèdits de mobilitat negociables, que incorpora explícitament als usuaris logístics. Els crèdits haurien de ser assignats a persones amb demanda demostrada de desplaçament, com ara conductors amb llicència, considerant també els comportaments específics i les externalitats generades pels vehicles de repartiment urbà.
Es desenvolupa un esquema i model innovador de crèdits de mobilitat negociables, que integra tant usuaris individuals com logístics. Es dedica especial atenció a les externalitats derivades d'activitats de repartiment a la via pública que incompleixen les normatives, incloent-hi l'ocupació de l'espai públic i la interferència en el trànsit. L'esquema proposat s'avalua mitjançant simulació. Els resultats indiquen que el marc proposat permet que els usuaris logístics internalitzin externalitats relacionades amb el repartiment, redueix la congestió global i fomenta canvis modals entre els usuaris individuals. Una anàlisi comparatiu d'estratègies d'assignació demostra que l'assignació basada en la demanda genera més eficiència general i majors beneficis socials nets, amb impactes econòmics gestiona-les sobre el sector logístic. Entrevistes a ciutadans, experts i representants del sector avaluen addicionalment la viabilitat política, tècnica i social de l'esquema.
Les nostres troballes indiquen un elevat nivell de preparació tècnica i una acceptació social generalment positiva si l'esquema és percebut com a just i beneficiós. Tanmateix, persisteixen reptes polítics, especialment en relació amb possibles resistències per part del sector logístic.
Aquesta investigació cobreix llacunes crítiques a la literatura en integrar els usuaris logístics dins el marc dels crèdits de mobilitat negociables, proporcionant evidències empíriques sobre el disseny i la viabilitat de polítiques destinades a usuaris mixtos. L'estudi conclou amb recomanacions per futures recerques, incloent-hi l'anàlisi quantitativa per seleccionar usuaris i la modelització del comportament adaptatiu en logística.(Español) Las ciudades de todo el mundo continúan enfrentando crecientes problemas de congestión. Las demandas emergentes del comercio electrónico y otras actividades comerciales agravan esta situación. Las políticas de tarifas por congestión cuentan con poca aceptación pública debido a problemas de inequidad. En este trabajo presentamos un esquema alternativo de créditos de movilidad negociables, que incorpora explícitamente a los usuarios logísticos. Los créditos deberían asignarse a individuos con demanda demostrada de desplazamiento, como conductores licenciados, considerando también los comportamientos específicos y las externalidades generadas por los vehículos urbanos de reparto.
Se desarrolla un novedoso esquema y modelo de créditos de movilidad negociables que integra tanto a usuarios individuales como logísticos. Se presta especial atención a las externalidades derivadas de actividades de reparto en la vía pública que no cumplen con la normativa, incluyendo la ocupación del espacio público y la interferencia en el tráfico. El esquema propuesto se evalúa mediante simulación. Los resultados indican que el marco propuesto permite que los usuarios logísticos internalicen externalidades relacionadas con la distribución, reduce la congestión general y fomenta cambios modales entre usuarios individuales. Un análisis comparativo de estrategias de asignación demuestra que la asignación basada en la demanda ofrece mayor eficiencia general y beneficios sociales netos, con impactos económicos manejables sobre el sector logístico. Entrevistas a ciudadanos, expertos y representantes del sector evalúan además la viabilidad política, técnica y social del esquema.
Nuestros hallazgos sugieren un alto grado de preparación técnica y una aceptación social generalmente positiva si el esquema se percibe como justo y beneficioso. No obstante, persisten desafíos políticos, particularmente en lo referente a una posible resistencia del sector logístico.
Esta investigación cubre vacíos críticos en la literatura al integrar usuarios logísticos dentro del esquema de créditos de movilidad negociables, aportando evidencias empíricas sobre el diseño y la viabilidad de políticas dirigidas a usuarios mixtos. El estudio concluye con recomendaciones para futuras investigaciones, incluyendo análisis cuantitativos sobre la selección de usuarios y la modelización del comportamiento adaptativo en logística.DOCTORAT EN ENGINYERIA CIVIL (Pla 2012
Three essays in consumption and social dynamics
No full textCotutelaThe Ph.D. thesis dissertation, “Three Essays in Consumption and Social Dynamics,” investigates the underlying determinants of consumer behavior and the influences arising from social norms through a rigorous exploration of social behaviour in distinct yet interconnected domains. The work is structured into three essays that together offer a comprehensive analysis of how individual decision rules, market interdependencies, and reference point drives certain economic, and social outcomes. In the first essay, “Interacting Cobweb Demands” (Co-Authored with Prof. Giorgio Ricchiuti) a dynamic two-good, two-market framework is developed to study consumer choice under uncertainty. Building on the classical cobweb model, the analysis introduces a novel heuristic that integrates the conventional price-minimization motive with an expectation-driven evaluation of intrinsic quality—referred to as the Reference Quality (RQ) price. By incorporating variable consumer quotas and exogenous tariffs, the model captures non-linearities in demand and illustrates how market interconnections can precipitate period-doubling and Hopf bifurcations. These results extend canonical models by demonstrating that the relative weighting between price and quality factors critically influences the stability of market equilibria. The second essay, “Misperception of Norms: Smartphone Use,” shifts the focus to digital consumption patterns. Here, the dissertation employs a randomized control trial (RCT) survey—conducted in collaboration with the European Commission’s Joint Research Center—to investigate how misperceptions about peer usage norms drive the overconsumption of digital devices. The findings reveal that individuals tend to overestimate the typical usage of smartphones while underestimating their own, a bias that reinforces excessive screen time. This evidence underscores the role of normative misperceptions in shaping consumption behavior and highlights the potential for informational interventions to realign individual behavior with actual social norms, thereby mitigating welfare losses associated with digital overuse, which is our main finding at this stage. The third essay, “Aspiration and Effort,” considers the persistence of inequality by linking individual aspirations with the broader structure of social networks. Employing both a historical review of seminal perspectives—from Parsons’ functional theory to Veblen’s emphasis on innate competitive drives (i.e. Pecuniary Emulation), and a novel network game model, this chapter argues that aspirations can be determined as an interplay between exogenous endowments but also by the social interactions. By formalizing this in a quadratic-cost pay-off function with effort effort choice, and network interactions, the analysis provides an early stage theoretical exploration on the enduring mechanisms of inequality, suggesting that both intrinsic motivations and extrinsic social influences jointly shape economic outcomes.Programa de Doctorat en Economia i Empres
Early Life Exposure to Endocrine Disrupting Chemicals and Its Impact on Obesity and Cardiometabolic Health in Childhood and Adolescence
No full textL'augment global de l'obesitat i la síndrome metabòlica (SM) s'ha atribuït tradicionalment a factors genètics i d'estil de vida. Tot i que l'evidència experimental dona suport a la Hipòtesi dels Disruptors del Metabolisme, que vincula els disruptors endocrins (DEs) amb la disrupció metabòlica, els estudis epidemiològics continuen sent inconsistents. Pocs estudis han seguit els infants fins a l'adolescència, la majoria s'han limitat a l'índex de massa corporal (IMC) com a principal indicador de salut, i l'avaluació de les mescles químiques continua sent poc explorada.
Aquesta tesi es basa en dues hipòtesis clau: (1) que els DEs poden alterar els processos metabòlics, contribuint a l'obesitat i a la SM (Hipòtesi dels Disruptors del Metabolisme), i (2) que l'exposició en etapes primerenques de la vida, particularment durant el període prenatal i la infància, representa una finestra crítica que influeix en el risc de malaltia a llarg termini (paradigma dels Orígens del Desenvolupament de la Salut i la Malaltia). L'objectiu principal d'aquesta tesi va ser examinar l'impacte de l'exposició primerenca a DEs, tant individualment com en mescles, en l'obesitat i la salut cardiometabòlica durant la infància i l'adolescència.
Es van utilitzar dades d'11 cohorts de naixement longitudinals d'Europa, Amèrica del Nord i Amèrica Central. Es va quantificar una àmplia gamma de substàncies químiques persistents i no persistents, així com metalls. L'obesitat es va avaluar mitjançant puntuacions z de l'IMC, perímetre de la cintura i bioimpedància, mentre que els índexs de risc cardiometabòlic/SM es van construir amb mesures de pressió arterial, triglicèrids, colesterol HDL i nivells d'insulina en la infància i l'adolescència. També es van examinar signatures moleculars (proteïnes i metabòlits específics) en la infància. Es van aplicar anàlisis d'exposicions individuals i de mescles, incloent-hi la regressió de màquina kernel bayesiana (BKMR), la regressió de suma ponderada de quantils bayesiana (BWQSR) i un nou enfocament BWQSR de tipus Lasso per a múltiples grups.
Els resultats suggereixen que l'exposició prenatal a certs parabens i ftalats pot augmentar el risc d'obesitat infantil. L'exposició prenatal a pesticides organoclorats es va associar amb un major risc cardiometabòlic en l'adolescència i amb un IMC més elevat al llarg de la infància i l'adolescència. L'exposició prenatal a mescles de metalls, pesticides organoclorats, PFAS i PBDEs es va associar amb disrupcions metabòliques adverses i un augment del risc de SM en la infància. Finalment, l'exposició prenatal a pesticides organoclorats, PFAS i metalls, juntament amb l'exposició infantil a fenols i ftalats de pes molecular elevat, podrien contribuir a la persistència de l'obesitat en l'adolescència, amb els metalls actuant a través de vies proinflamatòries.
En general, aquesta tesi aporta evidència que l'exposició primerenca a DEs, tant individualment com en mescles, podria contribuir a les epidèmies globals d'obesitat i SM. Donada la presència generalitzada d'aquests compostos i la creixent prevalença d'obesitat i SM, aquests resultats tenen importants implicacions per a la salut pública.El aumento global de la obesidad y el síndrome metabólico (SM) se ha atribuido tradicionalmente a factores genéticos y de estilo de vida. Si bien la evidencia experimental respalda la Hipótesis de los Disruptores del Metabolismo, que vincula los disruptores endocrinos (DEs) con la disrupción metabólica, los estudios epidemiológicos siguen siendo inconsistentes. Pocos estudios han seguido a los niños hasta la adolescencia, la mayoría se han limitado al índice de masa corporal (IMC) como principal indicador de salud, y la evaluación de las mezclas químicas sigue siendo poco explorada.
Esta tesis se basa en dos hipótesis clave: (1) que los DEs pueden alterar los procesos metabólicos, contribuyendo a la obesidad y al SM (Hipótesis de los Disruptores del Metabolismo), y (2) que la exposición en etapas tempranas de la vida, particularmente durante el período prenatal y la infancia, representa una ventana crítica que influye en el riesgo de enfermedad a largo plazo (paradigma de los Orígenes del Desarrollo de la Salud y la Enfermedad). El objetivo principal de esta tesis fue examinar el impacto de la exposición temprana a DEs, tanto individualmente como en mezclas, en la obesidad y la salud cardiometabólica durante la infancia y la adolescencia.
Se utilizaron datos de 11 cohortes de nacimiento longitudinales de Europa, América del Norte y América Central. Se cuantificó una amplia gama de sustancias químicas persistentes y no persistentes, así como metales. La obesidad se evaluó mediante puntuaciones z del IMC, circunferencia de la cintura y bioimpedancia, mientras que los índices de riesgo cardiometabólico/SM se construyeron con mediciones de presión arterial, triglicéridos, colesterol HDL y niveles de insulina en la infancia y la adolescencia. También se examinaron firmas moleculares (proteínas y metabolitos específicos) en la infancia. Se aplicaron análisis de exposiciones individuales y de mezclas, incluyendo Regresión de máquina kernel bayesiana (BKMR), Regresión de suma ponderada de cuantiles bayesiana (BWQSR) y un novedoso enfoque BWQSR de tipo Lasso para múltiples grupos.
Los hallazgos sugieren que la exposición prenatal a ciertos parabenos y ftalatos puede aumentar el riesgo de obesidad infantil. La exposición prenatal a pesticidas organoclorados se asoció con un mayor riesgo cardiometabólico en la adolescencia y un mayor IMC a lo largo de la infancia y la adolescencia. La exposición prenatal a mezclas de metales, pesticidas organoclorados, PFAS y PBDEs se asoció con disrupciones metabólicas adversas y un mayor puntaje de riesgo de SM en la infancia. Finalmente, la exposición prenatal a pesticidas organoclorados, PFAS y metales, junto con la exposición infantil a fenoles y ftalatos de alto peso molecular, podrían contribuir a la persistencia de la obesidad en la adolescencia, con los metales actuando a través de vías proinflamatorias.
En general, esta tesis aporta evidencia de que la exposición temprana a DEs, tanto individualmente como en mezclas, podría contribuir a las epidemias globales de obesidad y SM. Dada la presencia generalizada de estos compuestos y la creciente prevalencia de obesidad y SM, estos hallazgos tienen importantes implicaciones para la salud pública.The global rise in obesity and metabolic syndrome (MetS) has traditionally been attributed to genetic and lifestyle factors. While experimental evidence supports the Metabolism Disrupting Chemical Hypothesis—linking endocrine-disrupting chemicals (EDCs) to metabolic dysregulation—epidemiological studies remain inconsistent. Few studies have followed children into adolescence, most have been limited to Body Mass Index (BMI) as the main health outcome, and the assessment of chemical mixtures remains underexplored.
This thesis is based on two key hypotheses: (1) that EDCs can disrupt metabolic processes, contributing to obesity and MetS (Metabolism Disrupting Hypothesis), and (2) that early-life exposure, particularly during prenatal and childhood periods, represents a critical window influencing long-term disease risk (Developmental Origins of Health and Disease paradigm). The main aim of this thesis was to examine the impact of early-life exposure to EDCs, individually and as mixtures, on obesity and cardiometabolic health throughout childhood and adolescence.
We used data from 11 longitudinal birth cohorts from Europe, North America, and Central America. A wide range of persistent and non-persistent chemicals, and metals were quantified. Obesity was evaluated using BMI z-scores, waist circumference, and bioimpedance, while MetS/cardiometabolic risk scores were constructed including blood pressure, triglycerides, HDL cholesterol, and insulin levels in childhood and adolescence. Molecular signatures (targeted proteins and metabolites) in childhood were also examined. We applied single-exposure and mixture analyses, including Bayesian Kernel Machine Regression, Bayesian Weighted Quantile Sum Regression (BWQSR), and a novel multi-group lasso-type BWQSR approach.
The findings suggest that prenatal exposure to certain parabens and phthalates may increase childhood obesity risk. Prenatal exposure to organochlorine pesticides was associated with cardiometabolic risk in adolescence and higher BMI across childhood and adolescence. Prenatal exposure to mixtures of metals, organochlorine pesticides, PFAS, and PBDEs were associated to adverse metabolic dysregulations and higher MetS risk score in childhood. Finally, prenatal exposure to organochlorine pesticides, PFAS, and metals along with childhood exposure to phenols and high-molecular weight phthalates may contribute to obesity persisting into adolescence, with metals potentially acting through pro-inflammatory pathways.
Overall, this thesis provides evidence that early-life exposure to EDCs, both individually and as mixtures, may contribute to the global obesity and MetS epidemics. Given the widespread presence of these chemicals and the increasing burden of obesity and MetS, these findings have relevant public health implications.Universitat Pompeu Fabra. Doctorat en Biomedicin
Cooperative planning and negotiation in human-robot teams
No full text(English) As robots become increasingly integrated into everyday environments, rigid role paradigms and unilateral control models fall short of enabling meaningful collaboration. Preserving human autonomy while allowing robots to contribute proactively in shared decision-making tasks introduces the need for alignment and negotiation between agents. Negotiation arises not merely as a design preference but as a requirement when autonomous entities with partial knowledge, differing capabilities, or misaligned goals must act jointly in real-world settings.
This thesis investigates the challenge of integrating robots into human teams in unstructured environments, with a particular focus on Human-Robot Collaborative Navigation (HRCN). It seeks to empower them as active decision-making agents who flexibly and critically adapt to human preferences and needs. This technological development is framed as a social necessity: without it, robots would remain confined to controlled environments, or people would lose agency by having to adapt to rigid robot behaviour.
The core contributions of the thesis are threefold. First, it introduces the Social Reward Sources (SRS) model, a shared spatial and task representation for Human-Robot Teams (HRT). Second, it presents a multi-agent planning system leveraging the SRS model to generate collaborative plans for heterogeneous teams. Third, it proposes a negotiation framework for Human-Robot Plan Negotiation (HRPN), incorporating a novel plan characterisation model, the cooperativeness space. These and additional secondary contributions are validated through real-world experiments within the collaborative object search benchmark.
Altogether, the thesis offers a pathway for deploying robots as collaborative agents capable of negotiation, thereby supporting agency-preserving human-robot interaction in open-world contexts.(Català) A mesura que els robots s’integren cada cop més en entorns quotidians, els paradigmes rígids de rols d’interacció i els models de control unilateral resulten insuficients per permetre una col·laboració significativa. Preservar l’autonomia dels humans alhora que es permet als robots contribuir proactivament en tasques de presa de decisions compartida introdueix la necessitat d’alineació i negociació entre agents. La negociació no sorgeix només com una preferència de disseny, sinó com un requisit quan entitats autònomes amb coneixement parcial, capacitats diferents o objectius desalineats han d’actuar conjuntament en entorns reals.
Aquesta tesi investiga el repte d’integrar robots en equips humans en entorns no estructurats, amb un enfocament particular en la Navegació Col·laborativa Humà-Robot (HRCN). Pretén capacitar els robots com a agents actius en la presa de decisions, que s’adaptin de manera flexible i crítica a les preferències i necessitats humanes. Aquest desenvolupament tecnològic es planteja com una necessitat social: sense ell, els robots restarien confinats a entorns controlats, o les persones perdrien capacitat d’agència en haver-se d’adaptar a comportaments robòtics rígids.
Les contribucions principals de la tesi són tres. En primer lloc, introdueix el model de Fonts de Recompensa Social (SRS), una representació compartida de l’espai i de les tasques per a Equips Humà-Robot (HRT). En segon lloc, presenta un sistema de planificació multiagent que utilitza el model SRS per generar plans col·laboratius per a equips heterogenis. En tercer lloc, proposa un marc teòric de negociació per a la Negociació de Plans Humà-Robot (HRPN), que incorpora un nou model de caracterització de plans, l’espai de cooperativitat. Aquestes i altres contribucions secundàries es validen mitjançant experiments en entorns reals dins del cas d’ús de cerca col·laborativa d’objectes.
En conjunt, la tesi ofereix un camí per al desplegament de robots com a agents col·laboratius capaços de negociar, i així donar suport a una interacció humà-robot que preservi l’autonomia de les persones en la presa de decisions en contextos de món obert.(Español) A medida que los robots se integran cada vez más en entornos cotidianos, los paradigmas rígidos de roles de interacción y los modelos de control unilateral resultan insuficientes para permitir una colaboración significativa. Preservar la autonomía humana al mismo tiempo que se permite a los robots contribuir proactivamente en tareas de toma de decisiones compartida introduce la necesidad de alineación y negociación entre agentes. La negociación no surge únicamente como una preferencia de diseño, sino como un requisito cuando entidades autónomas con conocimiento parcial, capacidades distintas u objetivos desalineados deben actuar conjuntamente en entornos reales.
Esta tesis investiga el reto de integrar robots en equipos humanos en entornos no estructurados, con un enfoque particular en la Navegación Colaborativa Humano-Robot (HRCN). Pretende capacitar a los robots como agentes activos en la toma de decisiones, que se adapten de forma flexible y crítica a las preferencias y necesidades humanas. Este desarrollo tecnológico se plantea como una necesidad social: sin él, los robots quedarían confinados a entornos controlados, o las personas perderían capacidad de agencia al tener que adaptarse a comportamientos robóticos rígidos.
Las contribuciones principales de la tesis son tres. En primer lugar, introduce el modelo de Fuentes de Recompensa Social (SRS), una representación compartida del espacio y de las tareas para Equipos Humano-Robot (HRT). En segundo lugar, presenta un sistema de planificación multiagente que utiliza el modelo SRS para generar planes colaborativos para equipos heterogéneos. En tercer lugar, propone un marco de negociación para la Negociación de Planes Humano-Robot (HRPN), que incorpora un nuevo modelo de caracterización de planes, el espacio de cooperatividad. Estas y otras contribuciones secundarias se validan mediante experimentos en entornos reales dentro del caso de uso de búsqueda colaborativa de objetos.
En conjunto, la tesis ofrece un camino para el despliegue de robots como agentes colaborativos capaces de negociar, apoyando así una interacción humano-robot que preserve la autonomía de las personas en la toma de dexisiones en contextos de mundo abierto.DOCTORAT EN AUTOMÀTICA, ROBÒTICA I VISIÓ (Pla 2013
Biogas and bio-based products recovery from microalgae: a biorefinery approach
No full text(English) Microalgal biomass has attracted significant interest due its potential to produce valuable bio-based products and biofuels, owing to its rapid growth, high photosynthetic efficiency, and adaptability to diverse environmental conditions. However, challenges such as enhancing productivity, achieving cost-effective processing, and maximising biomass utilisation persist in this field.
This PhD thesis aimed to develop an integrated microalgal biorefinery approach for the sustainable valorisation of microalgal biomass, focusing on the recovery of valuable bio-based products and biogas through anaerobic digestion (AD) of extracted microalgal biomass. Three studies were conducted, each representing different microalgal biorefinery scenarios, to evaluate the performance of these biorefinery approaches in a circular bioeconomy model.
The first study assessed the dual recovery of biostimulants and biogas from Scenedesmus sp. cultivated in an outdoor demonstrative high-rate algal pond (HRAP) using freshwater and recycled nutrient media. The biostimulant extracts improved seed germination, root and shoot growth, and chlorophyll retention in watercress, mung beans, cucumbers, and wheat. The potential for biogas production from harvested biomass (Raw) and biostimulant-extracted biomass (Stim-E) was evaluated using mesophilic biochemical methane potential (BMP) tests. AD of Stim-E increased methane yield by 20% (293 mL CH₄/ g VS), and improved the kinetics by 10% compared to Raw biomass. The second study expanded upon this approach by treating wastewater with a Scenedesmus-bacterial consortium cultivated in a demonstrative HRAP to treat urban wastewater. Harvested biomass was processed to extract biostimulants, which maintained their plant growth-promoting properties. Downstream processing functioned as a pretreatment, preserving 91% of the methane yield from Raw biomass (276 mL CH4/g VS). Co-digestion with primary sludge (PS) enhanced methane yield and kinetics by 24% and 43%, respectively, compared to Raw biomass. Additionally, the fate of contaminants of emerging concern (CECs) was analysed to evaluate their mitigation during microalgae-based wastewater treatment and bioproduct recovery. Over 80% of the analysed CECs were removed during the wastewater treatment, and the low residual CECs in the biostimulant extracts confirmed their environmental safety for agricultural applications. These results demonstrated the successful integration of resource recovery within microalgae-based wastewater treatment processes and their alignment with circular bioeconomy principles. The third study focused on carotenoid and biogas recovery from Scenedesmus sp. cultivated in HRAPs treating urban wastewater. Carotenoid extraction yielded up to 4.3 mg/g total suspended solids (TSS), with lutein identified as the predominant pigment. AD of carotenoid-extracted biomass (CEB) retained 86% of the methane yield from Raw biomass, while co-digestion with PS increased yields by 44-86%. These findings demonstrate the potential of a cascading microalgal biorefinery model that integrates the extraction of valuable products with bioenergy generation to enhance resource efficiency and waste valorisation.
This thesis demonstrates the versatility of microalgae in three interconnected domains: AD, extraction of valuable products, and wastewater treatment. This study provides insights into scalable strategies for integrated microalgal biorefineries, offering sustainable solutions to energy and environmental challenges. The outcomes highlight synergies across biorefinery processes and lay a foundation for future research aimed at enhancing technical performance, reducing environmental impacts, and improving economic viability within circular bioeconomy frameworks.(Català) La biomassa de microalgues ha despertat un interès significatiu pel seu potencial en la producció de productes d’alt valor, gràcies al seu ràpid creixement, l’elevada eficiència fotosintètica, i l’adaptabilitat a diversos ambients. Tanmateix, encara persisteixen desafiaments relacionats amb l’augment de la productivitat, la viabilitat econòmica del processament i el màxim aprofitament de la biomassa. Aquesta tesi doctoral té com a objectiu desenvolupar un enfocament de biorefineria de microalgues per a la valorització sostenible de la biomassa, centrat en la recuperació de productes valuosos i biogàs mitjançant digestió anaeròbia (DA) de la biomassa residual. Es van dur a terme tres estudis, cadascun representant diferents escenaris de biorefineria, amb la finalitat d’avaluar-ne el rendiment dins d’un model de economia circular. El primer estudi va avaluar la recuperació de bioestimulants i biogàs a partir de Scenedesmus sp. cultivada en una llacuna d'alta càrrega (LLAC) a escala demostrativa a l’aire lliure, utilitzant aigua dolça i medi de cultiu reciclat. Els extractes bioestimulants van millorar la germinació de llavors, el creixement de les raïses e brots, i la retenció de clorofil·la en créixens, mongetes, cogombres i blat. La producció de biogàs de la biomassa collida sense processar (Raw) i de la biomassa després de l’extracció de bioestimulants (Stim-E) es va avaluar mitjançant assajos de potencial bioquímic de metà (PBM). La DA de Stim-E va augmentar el rendiment de metà en un 20% (293 mL CH₄/g VS) i en va millorar la cinètica del procés en un 10% respecte a la biomassa Raw. El segon estudi va ampliar aquest enfocament integrant el tractament d’aigües residuals urbanes mitjançant un consorci Scenedesmus-bacteris cultivat en LLAC. La biomassa recollida es va processar per extreure bioestimulants, que van conservar les seves propietats promotores del creixement vegetal. El processament va actuar com a pretractament, preservant el 91% del rendiment de metà de la biomassa Raw (276 mL CH₄/g VS). La codigestió amb fangs primaris (FP) va millorar el rendiment de metà i la cinètica en un 24% i un 43%, respectivament. A més, es va avaluar la presència de contaminants emergents (CECs) durant el tractament i la recuperació de bioproductes. Més del 80% dels CECs analitzats es van eliminar durant el tractament, i les baixes concentracions residuals en els extractes van confirmar-ne la seguretat ambiental per a aplicacions agrícoles. Aquests resultats van demostrar la integració efectiva de la recuperació de productes dins dels processos de tractament d’aigües residuals amb microalgues, en línia amb els principis de la economia circular. El tercer estudi es va centrar en la recuperació de carotenoides i biogàs a partir de Scenedesmus sp. cultivada en LLACs amb aigües residuals urbanes. L’extracció de carotenoides va assolir fins a 4,3 mg/g de sòlids en suspensió totals (TSS), essent la luteïna el pigment predominant. La DA de la biomassa després de l’extracció de carotenoides (CEB) va conservar el 86% del rendiment de metà de la biomassa Raw, mentre que la codigestió amb FP va augmentar els rendiments entre un 44% i un 86%. Aquests resultats van demostrar el potencial d’aquesta biorefineria microalgal, que integra l’extracció de pigments valuosos amb la generació d’energia, millorant l’eficiència en l’ús de recursos i la valorització de residus.
Aquesta tesi demostra la versatilitat de les microalgues en tres dominis interconnectats: DA, extracció de compostos de valor i tractament d’aigües residuals. L’estudi proporciona una visió integral sobre estratègies escalables per a biorefineries microalgals integrades, oferint solucions sostenibles als desafiaments energètics i ambientals. Els resultats posen de manifest sinergies entre els diferents processos de biorefineria i estableixen les bases per a futures investigacions orientades a millorar el rendiment tècnic, reduir els impactes ambientals i augmentar la viabilitat econòmica.(Español) La biomasa de microalgas ha despertado un interés significativo debido a su potencial en la producción de productos de alto valor, gracias a su rápido crecimiento, alta eficiencia fotosintética y adaptabilidad a diversos ambientes. Sin embargo, aún persisten desafíos relacionados con el aumento de la productividad, la viabilidad económica del procesamiento y el máximo aprovechamiento de la misma.
Esta tesis doctoral tuvo como objetivo desarrollar un enfoque de biorrefinería de microalgas para la valorización sostenible de la biomasa, centrado en la recuperación de productos valiosos y biogás mediante digestión anaerobia (DA) de la biomasa residual. Se llevaron a cabo tres estudios, cada uno representó diferentes escenarios de biorrefinería, con el fin de evaluar su desempeño dentro de un modelo de bioeconomía circular. El primer estudio evaluó la recuperación de bioestimulantes y biogás a partir de Scenedesmus sp. cultivada en una laguna de alta carga (LAC) a escala demostrativa al aire libre, empleando agua dulce y medio de cultivo reciclado. Los extractos bioestimulantes mejoraron la germinación de semillas, el crecimiento de raíces y brotes, y la retención de clorofila en berros, frijoles, pepinos y trigo. La producción de biogás de la biomasa cosechada sin procesar (Raw) y de la biomasa tras la extracción de bioestimulantes (Stim-E) se evaluó mediante ensayos de potencial bioquímico de metano (PBM). La DA de Stim-E aumentó el rendimiento de metano en un 20% (293 mL CH₄/g VS) y mejoró la cinética del proceso en un 10% respecto a la biomasa Raw. El segundo estudio amplió este enfoque integrando el tratamiento de aguas residuales urbanas mediante un consorcio Scenedesmus-bacterias cultivado en LACs. La biomasa recolectada fue procesada para extraer bioestimulantes, los cuales conservaron sus propiedades promotoras del crecimiento vegetal. El procesamiento actuó como un pretratamiento, preservando el 91% del rendimiento de metano de la biomasa Raw (276 mL CH₄/g VS). La codigestión con lodo primario (LP) mejoró el rendimiento de metano y la cinética en un 24% y 43%, respectivamente. Además, se evaluó la presencia de contaminantes emergentes (CECs) durante el tratamiento y la recuperación de bioproductos. Más del 80% de los CECs analizados fueron eliminados durante el tratamiento, y las bajas concentraciones residuales en los extractos confirmaron su seguridad ambiental para aplicaciones agrícolas. Estos resultados demostraron la integración efectiva de la recuperación de productos en procesos de tratamiento de aguas residuales con microalgas, en línea con los principios de la bioeconomía circular. El tercer estudio se centró en la recuperación de carotenoides y biogás a partir de Scenedesmus sp. cultivada en LACs con aguas residuales urbanas. La extracción de carotenoides alcanzó hasta 4,3 mg/g de sólidos suspendidos totales (TSS), siendo la luteína el pigmento predominante. La DA de la biomasa tras la extracción de carotenoides (CEB) conservó el 86% del rendimiento de metano de la biomasa Raw, mientras que la codigestión con LP aumentó los rendimientos entre un 44% y 86%. Estos hallazgos demostraron el potencial de esta biorrefinería microalgal, que integra la extracción de pigmentos valiosos con la generación de energía, mejorando la eficiencia en el uso de recursos y la valorización de residuos. Esta tesis demuestra la versatilidad de las microalgas en tres dominios interconectados: DA, extracción de compuestos de valor y tratamiento de aguas residuales. El estudio proporciona una visión integral sobre estrategias escalables para biorrefinerías microalgales integradas, ofreciendo soluciones sostenibles a los desafíos energéticos y ambientales. Los resultados destacan sinergias entre los distintos procesos de biorrefinería y sientan las bases para futuras investigaciones orientadas a mejorar el rendimiento técnico, reducir los impactos ambientales y aumentar la viabilidad económica en el marco de bioeconomía circular.DOCTORAT EN ENGINYERIA AMBIENTAL (Pla 2012