Tesis Doctorals en Xarxa
Not a member yet
46997 research outputs found
Sort by
Desxifrant la interacció entre immunitat, el creeping fat i la microbiota intestinal en la malaltia de Crohn: bases per a una medicina de precisió
No full textCrohn's disease is characterized by chronic inflammation of the digestive trae! caused by a
combination of genetic,
immunological, environmental factors, and alterations in the microbiota. This thesis brings
together three studies focused on pathogenic mechanisms to identify new therapeutic targets and
biomarkers, with the aim of advancing precision medicine. The first study explores the effects of
anti-TNFa therapies on mesenteric adipose tissue (creeping fat), observing improvements in the
inflammatory profile and in adipose-derived mesenchymal stem cells (ad-MSCs). lt highlights that
creeping fat may influence the loss of efficacy of biologic drugs and is proposed as a relevan!
clinical variable. The second study examines the impact of smoking on the ad-MSCs from subcutaneous
fat in these patients, revealing epigenetic and functional alterations that may compromise their
therapeutic use. Finally, the third study investigates succinate asan inflammatory biomarker and
predictor of postoperative recurrence, linking it to changes in the microbiota and overexpression
of its receptor SUCNR1 in immune cells of these patients. Overa11, the thesis offers new insights
into the interaction between immunity, creeping fat, and microbiota in Crohn's disease, proposing
tools to optimize current treatments and laying the groundwork for the development of more
personalized and effective therapies for this condition.La malaltia de Crohn és una patologia inflamatòria crònica que pot afectar tot el tracte digestiu, primordialment el budell, i es caracteritza per una alternança de fases actives d’inflamació i períodes de remissió clínica. La seva etiologia respon a una complexa interacció entre factors genètics, immunitaris, ambientals i alteracions de la microbiota intestinal del pacient. Aquesta heterogeneïtat clínica i biològica dificulta l’establiment d’una teràpia única curativa. Per aquest motiu, cal avançar en la recerca de nous biomarcadors que permetin personalitzar les teràpies i optimitzar el seguiment clínic, així com millorar la comprensió de la fisiopatologia de la malaltia
Aquesta tesi doctoral recull tres estudis que aprofundeixen en l’estudi de mecanismes patogènics clau en la malaltia de Crohn, amb l’objectiu comú d’identificar noves dianes terapèutiques i millorar el maneig clínic dels pacients. Els treballs se centren en el paper de les teràpies biològiques anti-tumour necrosis factor alpha (TNFα), el teixit adipós mesentèric, el tabaquisme, les cèl·lules mare del greix (ad-MSC) i la microbiota intestinal.
El primer estudi analitza l’impacte de les teràpies anti-TNFα (adalimumab o infliximab) sobre el teixit adipós mesentèric que envolta la regió intestinal inflamada, també conegut com a creeping fat, el qual és considerat com un element característic en els pacients de Crohn. Els resultats d’aquest estudi indiquen que aquests tractaments milloren el perfil inflamatori d’aquest teixit, restauren la morfologia dels adipòcits, redueixen la infiltració de cèl·lules immunitàries i afavoreixen la recuperació de les propietats immunomoduladores de les ad-MSC del creeping fat, alterades pel mateix context de la malaltia. Tanmateix, la presència del creeping fat podria actuar com a barrera física, limitar l’accés dels anticossos anti-TNFα a la mucosa intestinal i reduir-ne l’eficàcia. Això obre la porta a considerar la quantitat de greix mesentèric com a variable clínica rellevant a l’hora d’ajustar la dosi o valorar la resposta al tractament.
El segon estudi avalua els efectes del tabaquisme sobre les ad-MSC del teixit adipós subcutani d’aquests pacients, des d’un punt de vista funcional i epigenètic. Els resultats de l’estudi indiquen que el tabaquisme, un conegut factor de risc de progressió i recurrència postquirúrgica en la malaltia de Crohn, promou el fenotip proinflamatori de les ad-MSC, tant de fumadors com d’exfumadors, fa que perdin la capacitat d’inhibir la proliferació limfocitària, promou la polarització de macròfags cap a un fenotip M1 proinflamatori i fa augmentar la secreció de citocines proinflamatòries com la interleuquina (IL-) 1β. En l’àmbit epigenètic, el tabac indueix modificacions pel que fa als patrons de metilació en el genoma d’aquestes cèl·lules, sobretot en gens implicats en processos biològics relacionats amb la regeneració tissular i amb les seves propietats immunomoduladores. Aquestes alteracions poden comprometre l’ús terapèutic de les ad-MSC de pacients fumadors o exfumadors.
Finalment, el tercer estudi investiga el paper del succinat com a biomarcador de l’activitat inflamatòria i de la recurrència postquirúrgica. En aquest estudi, s’hi han detectat nivells elevats de succinat en pacients amb malaltia activa, correlacionats amb marcadors clínics: índex de Harvey-Bradshaw, proteïna C-reactiva i calprotectina fecal i amb l’expressió del receptor SUCNR1 en cèl·lules immunes de pacients de Crohn. En l’àmbit microbiològic, aquesta acumulació s’associa a un augment, en mostres fecals, de bacteris productors de succinat com Prevotella i alguns proteobacteris, una reducció de bacteris consumidors com Odoribacter i una disrupció del metabolisme del succinat caracteritzada per la sobreexpressió de fumarat reductasa i transportadors de succinat, així com la reducció de l’activitat de la NADH deshidrogenasa. A més, en aquest estudi s’hi ha demostrat, en pacients de Crohn, un enriquiment persistent en la mucosa intestinal del gènere Dialister, un consumidor lent del succinat, el qual s’associa amb nivells circulants elevats d’aquest metabòlit i amb una major taxa de recurrència postquirúrgica, fet que el posiciona com a potencial biomarcador pronòstic i objectiu terapèutic per modular la microbiota intestinal d’aquests pacients.
En conjunt, aquesta tesi aporta noves evidències sobre com el sistema immune, el teixit adipós i la microbiota interaccionen en la patogènesi de la malaltia de Crohn, i proposa nous mecanismes implicats, biomarcadors i estratègies que podrien ajudar a optimitzar els tractaments actuals i avançar cap a un maneig més precís, eficient i personalitzat d’aquesta malaltia tan complexa."Universitat Rovira i Virgili. Programa de doctorat en Biomedicina
Més enllà del poliamor: Una proposta de regulació de les unions convivencials de més de dues persones
No full textAquesta tesi doctoral té per objecte l’anàlisi de les unions convivencials de més de dues persones i proposa marcs normatius adaptats a aquesta realitat plural. Tot i integrar perspectives com la filosofia moral o els estudis de gènere, el nucli de la recerca se situa en el dret civil, especialment en el dret de família. En un context de creixent interès acadèmic pel poliamor, l’estudi transcendeix aquest fenomen concret per abordar formes de convivència pluripersonal, estables i amb vincles de cura recíproca. Es defensa que aquestes estructures compleixen funcions de cura equivalents a les de les unions matrimonials o parelles estables, cosa que en justificaria la regulació. Es presenten quatre possibles models de règim jurídic: el contractual, el quasi-familiar, el quasi-conjugal i el matrimonial. Es conclou que el contractual resulta insuficient, mentre que el quasi-familiar es presenta com el més viable, encara que susceptible de millora. En conseqüència, es formulen propostes per reforçar aquest darrer model en el context català, posant l’èmfasi en la possible incorporació de nous efectes jurídics vinculats a l’extinció de les relacions convivencials d’ajuda mútua.Esta tesis doctoral tiene por objeto el análisis de las uniones convivenciales de más de dos personas y propone marcos normativos adaptados a esta realidad plural. A pesar de integrar perspectivas como la filosofía moral o los estudios de género, el núcleo de la investigación se sitúa en el derecho civil, especialmente en el derecho de familia. En un contexto de creciente interés académico por el poliamor, el estudio trasciende este fenómeno concreto para abordar formas de convivencia pluripersonal, estables y con vínculos de cuidado recíproco. Se defiende que estas estructuras cumplen funciones de cuidado equivalentes a las de las uniones matrimoniales o parejas estables, lo que justificaría su regulación. Se presentan cuatro posibles modelos de régimen jurídico: el contractual, el cuasi-familiar, el cuasi-conyugal y el matrimonial. Se concluye que el contractual resulta insuficiente, mientras que el cuasi-familiar se presenta como el más viable, aunque susceptible de mejora. En consecuencia, se formulan propuestas para reforzar este último modelo en el contexto catalán, poniendo el énfasis en la posible incorporación de nuevos efectos jurídicos vinculados a la extinción de las relaciones convivenciales de ayuda mutua.This doctoral thesis examines cohabitation unions involving more than two people and proposes normative frameworks adapted to this plural reality. While it incorporates perspectives such as moral philosophy or gender studies, the core of the research lies in civil law, with a particular focus on family law. In a context of growing academic interest in polyamory, the study goes beyond this specific phenomenon to address stable multi-person cohabitation arrangements grounded in reciprocal care relationships. It argues that these structures fulfill care functions equivalent to those of marital or stable couple unions, which should justify their legal protection. Four possible models of legal regime are presented: the contractual model, the quasi-familial model, the quasi-conjugal model, and the matrimonial model. The thesis concludes that the contractual model proves insufficient, whereas the quasi-familial model appears to be the most viable, albeit still open to improvement. Accordingly, proposals are made to strengthen the latter in the Catalan context, with particular emphasis on the potential incorporation of new legal effects associated with the termination of cohabitation relationships of mutual aid.Universitat Pompeu Fabra. Doctorat en Dre
Functional cavitands as artificial enzymes: bridging computational and synthetic strategies for supramolecular catalysis and beyond
No full textENG- To address the limitations hindering the broader adoption of functional and expanded cavitands, this thesis combines computational studies, synthetic refinement, and novel application-driven design strategies. A central focus was placed on understanding cavitand flexibility and host-guest interactions through Molecular Dynamics simulations, which offered a deeper view of their behavior in solution and enabled the prediction of guest affinities—especially valuable for a new family of highly flexible calix[5]arene-based systems. Concurrently, synthetic strategies were revisited to enhance accessibility and functional diversity. Key intermediates in traditional routes were optimized to facilitate access and improve yields towards functional cavitands, while a more practical and safer pathway was developed for acridane[4]arene-derived expanded cavitands. Building on these advances, the catalytic potential of cavitands was explored through terpene cyclizations, demonstrating that even a simple functional receptor could promote selective transformations, favoring terpene formation despite its thermodynamic disadvantage. Finally, the lessons gathered throughout this work informed the development of a rational design strategy, integrating enzymatic inspiration with computational and synthetic tools. This new tool was exemplified with the design of de novo thiourea-bearing cavitands tailored for bioinspired catalysis.
Together, these contributions help unlock the untapped potential of cavitands as versatile platforms in supramolecular chemistry and bioinspired catalysis, demonstrating that well-designed synthetic systems will soon begin to rival the precision and elegance of natural enzymesCAT- Per superar les limitacions que amenacen l’àmplia adopció dels cavitands funcionals i expandits, aquesta tesi combina estudis computacionals, refinament sintètic i noves estratègies de disseny orientades a l’aplicabilitat. Es va posar un èmfasi especial en entendre la flexibilitat dels cavitands i les interaccions host-guest mitjançant simulacions de Dinàmica Molecular, les quals van aportar una visió profunda del seu comportament en solució i van permetre predir l’afinitat per diversos guests—una eina especialment útil en una nova família de cavitands altament flexibles basats en calix[5]arens. Paral·lelament, es van examinar les estratègies sintètiques per millorar-ne l’accessibilitat i la diversitat funcional. Es van optimitzar intermediaris clau en les rutes tradicionals per facilitar l’accés a cavitands funcionals i augmentar-ne el rendiment, i també es va establir una ruta més pràctica i segura pels cavitands expandits derivats d’acridane[4]arè. A partir d’aquests avenços, es va explorar el potencial catalític dels cavitands a través de ciclitzacions de terpens, demostrant que un receptor funcional senzill podia promoure transformacions selectives, afavorint la formació de llimonè tot i el seu desavantatge termodinàmic. Finalment, les lliçons extretes d’aquest treball van servir per desenvolupar una estratègia de disseny racional que integra inspiració enzimàtica amb eines computacionals i sintètiques, exemplificant aquesta nova eina amb cavitands funcionalitzats amb grups tiourea per a catàlisi bioinspirada.
En conjunt, aquestes aportacions contribueixen a desbloquejar el potencial encara no completament explotat dels cavitands com a plataformes versàtils en química supramolecular i catàlisi bioinspirada, demostrant que els sistemes sintètics ben dissenyats ben aviat podran arribar a rivalitzar la precisió i l’elegància dels enzims naturalsPrograma de Doctorat en Químic
Climate, Pollution and Technical Efficiency in Spanish Agriculture
No full textAquesta tesi analitza com l’estrès climàtic, les decisions sobre agroquímics i l’eficiència productiva interactuen per modelar la petjada ambiental de l’agricultura espanyola entre 1990 i 2021. Basada en econometria aplicada i ciència de la conservació, persegueix dos objectius principals: (i) mesurar com els canvis climàtics afecten l’ús de pesticides, la demanda d’aigua grisa i l’eficiència tècnica, i (ii) identificar palanques de gestió i polítiques que permetin equilibrar els beneficis agraris amb els objectius de biodiversitat i qualitat de l’aigua. La qüestió és urgent. El seguiment a llarg termini mostra que l’exposició als pesticides i la pèrdua d’hàbitat provocada pels nutrients han reduït les poblacions d’ocells agrícoles ibèrics aproximadament un 35 % des de principis de la dècada del 1990. Durant el mateix període, el clima d’Espanya s’ha tornat notablement més càlid, més sec i més erràtic: la temperatura mitjana de l’aire ha augmentat uns 1,5 °C, la precipitació mitjana ha disminuït un 12 %, i els mínims d’humitat s’han accentuat, especialment a les conques del sud-est. Els agricultors han respost ampliant el reg i, sobretot, intensificant l’aplicació d’herbicides, fungicides, insecticides, nitrats i fosfats sintètics. Aquests químics s’infiltren en aqüífers, rius i zones costaneres, incrementant la petjada d’aigua grisa, el volum d’aigua dolça necessari per diluir els contaminants fins als límits legals, i degradant els mateixos hàbitats dels quals depenen els ocells de conreu.Esta tesis analiza cómo el estrés climático, las decisiones sobre agroquímicos y la eficiencia productiva interactúan para configurar la huella ambiental de la agricultura española entre 1990 y 2021. Basada en econometría aplicada y ciencia de la conservación, persigue dos objetivos principales: (i) medir cómo los cambios climáticos afectan al uso de pesticidas, la demanda de agua gris y la eficiencia técnica, y (ii) identificar palancas de gestión y políticas capaces de equilibrar los beneficios agrícolas con las metas de biodiversidad y calidad del agua. La preocupación es urgente. El seguimiento a largo plazo muestra que la exposición a pesticidas y la pérdida de hábitat inducida por nutrientes han reducido las poblaciones de aves agrícolas ibéricas en torno a un 35 % desde principios de la década de 1990. Durante el mismo periodo, el clima de España se ha vuelto notablemente más cálido, seco y errático: la temperatura media del aire ha aumentado unos 1,5 °C, la precipitación media ha caído un 12 % y los mínimos de humedad se han acentuado, sobre todo en las cuencas del sureste. Los agricultores han respondido ampliando el regadío y, sobre todo, intensificando la aplicación de herbicidas, fungicidas, insecticidas, nitratos y fosfatos sintéticos. Estos químicos se filtran en acuíferos, ríos y zonas costeras, incrementando la huella de agua gris, el volumen de agua dulce necesario para diluir los contaminantes hasta los límites legales, y degradando los mismos hábitats de los que dependen las aves de los cultivos.This dissertation explores how climate stress, agrochemical choices, and production efficiency work together to shape the environmental footprint of Spanish agriculture between 1990 and 2021. Grounded in applied econometrics and conservation science, it has two main goals: (i) to measure how shifts in climate affect pesticide use, grey‐water demand, and technical efficiency, and (ii) to accurate managerial, and policy levers that can balance farm profits with biodiversity and water‐quality targets. The concern is urgent. Long‐term monitoring shows that pesticide exposure and nutrient‐driven habitat loss have reduced Iberian farmland‐bird populations by roughly 35 % since the early 1990s. Over the same period, Spain’s climate has become markedly hotter, drier, and more erratic: mean air temperature has climbed by about 1.5 °C, average rainfall has fallen by 12 %, and humidity lows have deepened, especially in south‐eastern basins. Farmers have responded by expanding irrigation and, crucially, by intensifying applications of synthetic herbicides, fungicides, insecticides, nitrates, and phosphates. These chemicals leach into aquifers, rivers, and coastal zones, increasing the grey‐water footprint, the volume of freshwater needed to dilute pollutants to legal limits, and degrading the very habitats on which farmland birds depend.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Economia Aplicad
El suicidio en el ámbito policial. Factores de riesgo, protección y recomendaciones para su prevención
No full text[spa] La presente tesis aborda el suicidio policial en España. El suicidio es la principal causa de muerte no natural en España. En el caso de los policías, mueren más por su propia arma que por los enfrentamientos armados que pudieran tener a lo largo de su carrera policial. El diario “El Español” publicó en 2021 (año especialmente negro para el suicidio policial, con 44 agentes muertos), que la proporción de personas que se suicidan en España es de 11 por cada 100.000 habitantes, mientras que la proporción de policías que se suicidan es de 16,62 por cada 100.000. La realidad del suicidio policial es dura y los datos son contundentes. No obstante, abordar el suicidio policial en nuestro país es complejo. Siendo un tema del que resulta doloroso hablar en cualquier circunstancia, la cultura policial imperante todavía ve estas pérdidas humanas como un estigma del que es mejor no hablar. Esta manera de ver las cosas ha supuesto un reto importante en la recogida de información de casos de suicidio policial para la presente tesis doctoral, dificultando el acceso a la misma. Muchas puertas se han cerrado, pero, por suerte, otras muchas se han abierto, haciendo posible este proyecto.
Así pues, esta tesis doctoral intenta dar un paso más en el conocimiento, intervención y prevención del suicidio policial, siendo el objetivo general, conocer las posibles causas desencadenantes de la ideación y el acto suicida en los miembros de los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad y ofrecer recomendaciones para su prevención. Para ello, se han analizado 19 casos de suicidio o intento de suicidio policial mediante 82 entrevistas a 48 compañeros, familiares y amistades. Para la recogida de información, se ha empleado una versión adaptada de la Entrevista Semi-Estructurada de Autopsia Psicológica en Español (García-Caballero et al., 2010). Aunque este instrumento se diseñó inicialmente para identificar las muertes por suicidio de las que lo habían sido por causas naturales, en la presente tesis su utilización ha tenido como único fin recabar información de diversas fuentes con el objeto de averiguar, en cada caso estudiado, las motivaciones suicidas últimas existentes según la versión de las personas más cercanas a los agentes fallecidos o de los policías que no completaron el suicidio.
Para ello, en el Bloque 1, se ha realizado una introducción de las principales teorías de las conductas suicidas, entre ellas, el modelo psicológico del suicidio policial, además de otros temas relevantes asociados al suicidio y su prevención. También se ha presentado evidencia empírica sobre factores de riesgo y de protección del suicidio en la población general y en el colectivo policial. En el Bloque 2 se han desarrollado los objetivos generales y específicos de esta tesis. En el Bloque 3 se ha descrito la metodología utilizada para la consecución de los objetivos de la presente investigación. En el Bloque 4 se han presentado los resultados obtenidos y, finalmente, en el Bloque 5, se ha realizado una discusión general de los principales resultados obtenidos, sus implicaciones prácticas e investigación futura, así como una propuesta de plan de prevención.
Una de las conclusiones más importantes de esta tesis tiene que ver con las relaciones de pareja como el factor de riesgo más mencionado entre los desencadenantes del suicidio policial, y que guarda un paralelismo importante con la motivación suicida que encontramos en la población general. Las alteraciones psicológicas y emocionales que causan los problemas de pareja van de la mano con el estrés inherente al trabajo policial (especialmente dentro de las comisarías y no fuera de ellas, en el trabajo de calle), siendo también otro factor de riesgo relevante. Teniendo en cuenta estos factores, cabe preguntarse por qué los servicios de detección y atención psicológicos son tan precarios en el ámbito policial y, por otro lado, por qué se margina a las familias (especialmente a las parejas de los agentes) de los planes de intervención y prevención.
Las iniciativas de prevención del suicidio policial son escasas en nuestro país, y las que existen tienen una implementación precaria y desigual entre los distintos cuerpos policiales. Las “bajas psicológicas” en la policía - muy numerosas - por otro lado, no están bien vistas de puertas para adentro de la institución, además de suponer, en algunos casos, mermas económicas que los agentes no se pueden permitir. Por ello, en esta tesis también se ha tratado de esbozar un plan de prevención que pueda abordar la realidad de lo que nos encontramos en el ámbito de la salud psicológica y el suicidio de nuestros policías.[cat] Aquesta tesi aborda el suïcidi policial a Espanya. El suïcidi és la principal causa de mort no natural a Espanya. En el cas de les policies, moren més per la seva pròpia arma que pels enfrontaments armats que poguessin tenir al llarg de la seva carrera policial. El diari “El Español” va publicar el 2021 (any especialment negre per al suïcidi policial, amb 44 agents morts), que la proporció de persones que se suïciden a Espanya és d'11 per cada 100.000 habitants, mentre que la proporció dels policies que se suïciden és de 16,62 per cada 100.000. La realitat del suïcidi policial és dura i les dades són contundents. Tot i això, l’abordatge del suïcidi policial al nostre país és complex. Si ja és un tema que resulta dolorós parlar-ne en qualsevol circumstància, la cultura policial imperant encara veu aquestes pèrdues humanes com un estigma del qual és millor no parlar. Aquesta manera de veure les coses ha suposat un repte important en la recollida d'informació de casos de suïcidi policial per a aquesta tesi doctoral, dificultant-ne l'accés. Moltes portes s'han tancat, però, per sort, moltes altres s'han obert, fent possible aquest projecte. Així doncs, aquesta tesi doctoral intenta fer un pas més en el coneixement, intervenció i prevenció del suïcidi policial, essent l'objectiu general conèixer les possibles causes desencadenants de la ideació i l'acte suïcida als Cossos i Forces de Seguretat i oferir recomanacions per a la prevenció. Per això, s'han analitzat 19 casos de suïcidi o intent de suïcidi policial mitjançant 82 entrevistes a 48 companys, familiars i amistats. Per a la recollida d'informació, s'ha fet servir una versió adaptada de l'Entrevista Semi-Estructurada d’Autòpsia Psicològica en Espanyol (García-Caballero et al., 2010). Encara que aquest instrument es va dissenyar inicialment per identificar les morts per suïcidi de les que ho havien estat per causes naturals, en aquesta tesi la seva utilització ha tingut com a única finalitat obtenir informació de diverses fonts per tal d'esbrinar, en cada cas estudiat, les motivacions suïcides últimes existents segons la versió de les persones més properes a la persona finada o dels policies que no van completar el suïcidi. Per això, al Bloc 1, s'ha realitzat una introducció de les principals teories de les conductes suïcides, el model psicològic del suïcidi policial, i altres temes rellevants associats al suïcidi i la seva prevenció. També s'ha presentat evidència empírica sobre factors de risc i de protecció del suïcidi a la població general i al col·lectiu policial. Al Bloc 2 s’han desenvolupat els objectius generals i específics d'aquesta tesi. Al Bloc 3 s'ha descrit la metodologia utilitzada per a la consecució dels objectius de la present investigació. Al Bloc 4 s'han presentat els resultats obtinguts i, finalment, al Bloc 5, s'ha realitzat una discussió general dels principals resultats obtinguts, les seves implicacions pràctiques i recerca futura, així com una proposta de pla de prevenció. Una de les conclusions més importants d'aquesta tesi té a veure amb les relacions de parella com el factor de risc més esmentat entre els desencadenants del suïcidi policial i que guarda un paral·lelisme important amb la motivació suïcida que trobem a la població general. Les alteracions psicològiques i emocionals que causen els problemes de parella van de la mà amb l'estrès inherent al treball policial (especialment dins de les comissaries i no fora d'elles, a la feina de carrer), i també és un altre factor de risc rellevant. Tenint en compte aquests factors, cal preguntar-se per què els serveis de detecció i atenció psicològics són tan precaris en l'àmbit policial i, per altra banda, per què es margina a les famílies (especialment a les parelles dels policies) dels plans d’intervenció i prevenció. Les iniciatives de prevenció del suïcidi policial són escasses al nostre país, i les que existeixen, tenen una implementació precària i desigual entre els diferents cossos policials. Les “baixes psicològiques” a la policia -molt nombroses- d'altra banda, no estan ben vistes de portes cap a dins de la institució, a més de suposar, en alguns casos, minves econòmiques que els agents no es poden permetre. Per això, en aquesta tesi també s'ha intentat esbossar un pla de prevenció que pugui abordar la realitat del que ens trobem a l'àmbit de la salut psicològica i el suïcidi dels nostres policies.[eng] This thesis addresses police suicide in Spain. Suicide is the leading cause of unnatural death in Spain. In the case of police officers, more die by their own weapons than in armed confrontations throughout their careers. The newspaper “El Español” reported in 2021 (a particularly dark year for police suicide, with 44 officers dead), that the proportion of people who commit suicide in Spain is 11 per 100,000 inhabitants, while the proportion of police officers who commit suicide is 16.62 per 100,000. The reality of police suicide is grim, and the data are compelling. However, addressing police suicide in our country is complex. If it is already a topic that is painful to talk about in any circumstance, the prevailing police culture still regards these human losses as a stigma best left unspoken. This way of seeing things has posed a significant challenge in collecting information on cases of police suicide for this doctoral thesis, making access to it difficult. Many doors have closed, but, luckily, many others have opened, making this project possible.
Thus, this doctoral thesis attempts to take another step in the knowledge, intervention and prevention of police suicide, the general objective being to know the possible triggering causes of suicidal ideation and acts in the Security Forces and Corps and to offer recommendations for its prevention. To this end, 19 cases of police suicide or attempted suicide were analyzed through 82 interviews with 48 colleagues, family members, and friends. To collect information, an adapted version of the Semi-Structured Psychological Autopsy Interview in Spanish has been used (García-Caballero et al., 2010). Although this instrument was initially designed to identify deaths by suicide from those that had been caused by natural causes, in this thesis its use has had the sole purpose of collecting information from various sources in order to find out, in each case studied, the ultimate suicidal motivations existing according to the version of the people closest to the deceased or of the police officers who did not complete the suicide.
To this end, Block 1 introduces the main theories of suicidal behavior, the psychological model of police suicide, and other relevant topics associated with suicide and its prevention. Empirical evidence has also been presented on risk and protective factors for suicide in the general population and in the police community. In Block 2, the general and specific objectives of this thesis have been developed. In Block 3, the methodology used to achieve the objectives of this research has been described. In Block 4 the results obtained have been presented and, finally, in Block 5, a general discussion of the main results obtained, their practical implications and future research, as well as a proposal for a prevention plan, has been carried out.
One of the most important conclusions of this thesis has to do with romantic relationships as the most mentioned risk factor among the triggers for police suicide, and which has an important parallel with the suicidal motivation that we find in the general population. The psychological and emotional distress caused by relationship problems goes hand in hand with the stress inherent in police work (especially inside police stations and not outside them, in street work), being also another relevant risk factor. Given these factors, one must ask why psychological screening and support services are so precarious in the police field and, on the other hand, why families (especially the partners of police officers) are marginalized from intervention and prevention plans.
Police suicide prevention initiatives are scarce in our country, and those that exist have a precarious and unequal implementation among the different police forces. “Psychological sick leaves” in the police - quite numerous – are, however, frowned upon behind closed doors within the institution, in addition to entailing, in some cases, economic losses that the police cannot afford. Therefore, this thesis also seeks to outline a prevention plan that addresses the reality of psychological health and suicide of our police officers.Doctorat en Psicologi
Mirada profesional de aspectos del discurso matemático en la enseñanza del concepto de ángulo. Un estudio desde las prácticas discursivas de profesores de matemáticas de secundaria en un taller formativo
No full textL’estudi de la mirada professional sobre aspectes de l’ensenyament i de l’aprenentatge de les matemàtiques ha estat una línia de recerca rellevant durant les darreres tres dècades. Així mateix, el discurs matemàtic del professor constitueix un recurs per a l’ensenyament que hauria d’incorporar-se tant a la formació inicial com a la formació continuada dels professors de matemàtiques. Aquesta tesi doctoral s’emmarca en un projecte de recerca que integra ambdues línies per comprendre la mirada professional de professors de matemàtiques de secundària, en el context de tallers formatius, al voltant del discurs matemàtic en l’ensenyament i reptes comuns en l’aprenentatge de diferents continguts matemàtics. Estudis recents també han mostrat que l’anàlisi del discurs dels professors quan participen en aquest tipus de contextos de desenvolupament professional pot afavorir la comprensió del fenomen sobre el qual es reflexiona. Així, aquesta tesi pretén respondre a la pregunta: Quines característiques de la mirada professional de professors de matemàtiques de secundària sobre aspectes del discurs matemàtic en l’ensenyament del concepte d’angle revela l’estudi de la seva participació en un taller formatiu? Amb mètodes híbrids d’anàlisi temàtica inductiva i deductiva, i de visualització de la informació, s’han analitzat les respostes individuals per escrit i la discussió conjunta de dues tasques realitzades per cinc professors de matemàtiques de secundària en el context d’un taller formatiu. Els resultats són: (i) la caracterització de les destreses d’identificar, interpretar i decidir aspectes del discurs matemàtic en l’ensenyament del concepte d’angle per part de professors de matemàtiques de secundària durant un taller formatiu; (ii) la caracterització de les pràctiques discursives que desenvolupen professors de matemàtiques de secundària quan participen en un taller formatiu sobre aspectes del discurs matemàtic en l’ensenyament del concepte d’angle; i (iii) la identificació de les relacions entre ambdues caracteritzacions per explorar el discurs de la mirada professional del professor de matemàtiques.El estudio de la mirada profesional de aspectos de la enseñanza y del aprendizaje de las matemáticas es una línea de investigación relevante en las últimas tres décadas. Asimismo, el discurso matemático del profesor constituye un recurso en la enseñanza, que debe incorporarse a la formación inicial y continuada de los profesores de matemáticas. Esta tesis doctoral se enmarca en un proyecto de investigación que integra ambas líneas para comprender la mirada profesional de profesores de matemáticas de secundaria, en el contexto de talleres formativos, en torno al discurso matemático en la enseñanza para responder a retos comunes en el aprendizaje de diferentes contenidos matemáticos. Estudios recientes también han mostrado que el análisis del discurso de los profesores al participar de este tipo de contextos de desarrollo profesional puede favorecer la comprensión del fenómeno sobre el cual están reflexionando. Así, esta tesis pretende responder a la pregunta: ¿Qué características de la mirada profesional de profesores de matemáticas de secundaria sobre aspectos del discurso matemático en la enseñanza del concepto de ángulo revela el estudio de su participación en un taller formativo? Con métodos híbridos de análisis temático inductivo y deductivo, y de visualización de la información, se analizaron las respuestas individuales y por escrito, y la discusión conjunta de dos tareas realizadas por cinco profesores de matemáticas de secundaria en el contexto de un taller formativo. Los resultados son: (i) la caracterización de las destrezas de identificar, interpretar y decidir aspectos del discurso matemático en la enseñanza del concepto de ángulo de profesores de matemáticas de secundaria durante un taller formativo; (ii) la caracterización de las prácticas discursivas que desarrollan profesores de matemáticas de secundaria al participar de un taller formativo sobre aspectos del discurso matemático en la enseñanza del concepto de ángulo; y (iii) la identificación de las relaciones entre ambas caracterizaciones para explorar el discurso de la mirada profesional del profesor de matemáticas.The study of the noticing of aspects related to mathematics teaching and learning has been a relevant line of research over the past three decades. Likewise, teachers’ mathematical discourse in the classroom constitutes a resource for teaching, which should be incorporated into pre-service and in-service mathematics teacher education. This doctoral thesis is framed within a research project that integrates both lines of inquiry to understand the noticing of secondary-school mathematics teachers, within the context of professional development workshops, with a focus on mathematical discourse in teaching and common challenges in learning different mathematical contents. Recent studies have also shown that analysing teachers’ discourse when participating in these professional development contexts can support a deeper understanding of the phenomenon they are reflecting on. Thus, this thesis aims to answer the following question: What characteristics of the noticing of secondary-school mathematics teachers regarding aspects of mathematical discourse in the teaching of the concept of angle are revealed through the study of their participation in a professional development workshop? Using hybrid methods of inductive and deductive thematic analysis, as well as information visualisation techniques, the study analysed individual written responses and group discussions on two tasks completed by five secondary-school mathematics teachers within the workshop context. The findings are: (i) the characterisation of the skills of identifying, interpreting and deciding on aspects of mathematical discourse in the teaching of the concept of angle, developed by secondary-school mathematics teachers during a professional development workshop; (ii) the characterisation of the discourse practices developed by secondary-school mathematics teachers while participating in a professional development workshop on aspects of mathematical discourse in the teaching of the concept of angle; and (iii) the identification of the relationships between both characterisations in order to explore the teacher’s noticing discourse.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Educaci
Essays in applied economics
No full textENG- High-quality preschool is often seen as a powerful tool to boost children's development and help parents—especially mothers—balance work and family life. Governments have invested heavily in these programs in recent years. But how effective are they in practice? This PhD dissertation investigates why the answers are not always clear and how early childhood investments can succeed or fall short depending on what happens later in a child’s life.
The first part of the dissertation explores how the research we rely on might be skewed. Many studies report positive effects from preschool, while results showing little or no effect are often less likely to be published or highlighted. This is known as publication bias. To examine this, the dissertation uses meta-analysis, a technique that combines the results of many studies and adjusts for the tendency to give greater visibility to findings that are more intuitive or consistent with policy expectations. After correcting for this bias, the findings suggest that the benefits of universal preschool programs—especially for disadvantaged children—are smaller than commonly believed. Promises that early advantages will reappear later in life also receive little support.
The second part turns to another key promise of early education: helping mothers enter or stay in the workforce. While this is a common policy goal, the evidence varies widely. To understand why, the dissertation conducts a meta-analysis of studies on preschool and maternal employment. It gives more weight to studies with stronger methods and adjusts for the fact that positive findings are more likely to be reported. After these corrections, the average effect on maternal employment is much lower than often claimed. Still, for mothers who do use the services—especially in lower-income families and areas with high female employment—childcare programs can make a meaningful difference.
Finally, the third part of the dissertation looks at what happens after preschool. Does early progress last, or can it be undone by poor conditions later on? The analysis uses data from Catalonia, where a large preschool expansion in the 2000s was followed by austerity-driven staffing cuts in primary schools after the financial crisis. Children who attended public nursery schools performed better in later academic tests—but only if they went on to well-resourced primary schools. When those follow-up conditions were weak, early gains disappeared.
Together, the findings show that early education can work—but not in isolation. To deliver lasting benefits, preschool investments need to be followed by continued support and quality throughout a child’s educational pathCAT- L’educació infantil de qualitat sovint es presenta com una eina poderosa per afavorir el desenvolupament dels infants i ajudar les pares—especialment les mares—a conciliar la vida laboral i familiar. Els governs hi han destinat grans inversions els darrers anys. Però, fins a quin punt aquests programes funcionen realment? Aquesta tesi doctoral analitza per què les respostes no sempre són clares i com els beneficis de les inversions en la primera infància poden consolidar-se o diluir-se segons el que passi després en la trajectòria educativa dels infants.
La primera part de la tesi examina fins a quin punt les evidències disponibles poden estar esbiaixades. Molts estudis troben efectes positius de l’educació infantil, però els resultats neutres o negatius sovint es publiquen o es divulguen menys. Aquest fenomen s’anomena biaix de publicació. Per estudiar-lo, la tesi recorre a la metanàlisi, una tècnica que combina els resultats de múltiples investigacions i corregeix la tendència a donar més visibilitat als efectes més intuïtius o políticament atractius. Un cop ajustat aquest biaix, els beneficis dels programes universals d’educació infantil—especialment per als infants desfavorits—resulten més modestos del que habitualment es creu. També es troba poca evidència que els avantatges inicials reapareguin més endavant.
La segona part aborda una altra gran promesa de l’educació infantil: facilitar que les mares s’incorporin o romanguin al mercat de treball. Tot i ser un objectiu polític recurrent, les estimacions dels seus efectes varien molt. Per esbrinar-ne les causes, la tesi realitza una metanàlisi d’estudis sobre educació infantil i ocupació materna, atorgant més pes als treballs metodològicament més sòlids i corregint el fet que els resultats positius tendeixen a publicar-se més. Després d’aquests ajustos, l’efecte mitjà sobre l’ocupació materna és molt menor del que sovint es proclama. Amb tot, els programes poden marcar una diferència significativa per a les mares que en fan ús—sobretot en famílies amb rendes baixes i en zones amb una elevada participació femenina al mercat laboral.
Finalment, la tercera part de la tesi analitza què passa després de l’etapa preescolar. Els progressos inicials perduren o poden desfer-se si les condicions educatives posteriors són deficients? L’estudi utilitza dades de Catalunya, on una gran expansió de places públiques d’escola bressol a principis dels 2000 va anar seguida de retallades de professorat a les escoles primàries arran de la crisi financera. Els infants que van assistir a escola bressol pública obtenen millors resultats acadèmics anys després—però només si després van a escoles primàries ben dotades. Quan les condicions ulteriors són febles, els guanys inicials s’esvaeixen.
En conjunt, les troballes demostren que l’educació infantil pot funcionar—però no és suficient per si sola. Perquè els seus beneficis perdurin, cal mantenir el suport i la qualitat al llarg de tota la trajectòria educativa dels infantsPrograma de Doctorat Interuniversitari en Dret, Economia i Empres
Insights into the functional properties and applications of human antimicrobial RNases
No full textLes infeccions causades per patògens multiresistents són actualment una de les principals amenaces globals per a la salut que la humanitat ha d’afrontar. Les resistències als agents antimicrobians poden ser adquirides de forma natural pels microorganismes, però el principal problema sorgeix d’una mala praxis en la utilització d’aquestes molècules en l’àmbit clínic i agropecuari. A causa de l’aparició cada cop més freqüent de soques bacterianes multiresistents als antibiòtics convencionals, existeix la necessitat de desenvolupar noves molècules antimicrobianes. Davant d’aquesta problemàtica, els pèptids i proteïnes antimicrobianes es presenten com a potencials molècules d’ús terapèutic per afrontar infeccions que no poden ser tractades amb antibiòtics convencionals. Els pèptids i proteïnes antimicrobianes s’expressen habitualment en múltiples éssers vius, incloent-hi els humans, i poden ser optimitzades i produïdes de forma artificial per tal de desenvolupar noves teràpies antimicrobianes.
Estudis realitzats durant els últims anys en models d’infecció de ratolí han revelat que la RNasa 6 és una proteïna antimicrobiana que juga un paper essencial en mantenir l’esterilitat al tracte urinari i prevenir infeccions causades per Escherichia coli i altres bacteris uropatogènics. Curiosament, existeix un polimorfisme de la RNasa 6 que es troba en una proporció molt elevada en diverses regions, principalment a Àsia, segons recullen les dades del projecte “1000 Genomes Study”. Aquest polimorfisme causa la substitució aminoacídica d’una arginina per una glutamina a la posició 66, reduint la capacitat de la RNasa 6 per a interaccionar amb les membranes bacterianes i induir la seva lisi. L’activitat antimicrobiana reduïda d’aquest polimorfisme de la RNasa 6 podria estar relacionada amb una major predisposició a patir infeccions urinàries.
Al nostre laboratori hem dissenyat una sèrie d’RNases quimèriques que combinen una elevada activitat ribonucleasa amb una alta activitat antimicrobiana contra múltiples espècies bacterianes. Aquestes RNases són capaces de disminuir l’adquisició de resistència d’Acinetobacter baumannii a la colistina. La supressió de l’activitat catalítica de les RNases quimèriques mitjançant mutagènesi dirigida ha demostrat que la capacitat per a hidrolitzar RNA és essencial perquè la RNasa pugui inhibir els mecanismes d’adquisició de resistència a la colistina. També s’han realitzat estudis comparatius entre les RNases quimèriques i parentals que han revelat que la capacitat de les RNases per a interaccionar amb les membranes bacterianes i induir-ne la lisi és també important. Per tant, les evidències indiquen que la capacitat de la RNasa per a reprimir l’adquisició de resistència a la colistina en A. baumannii ve donada per un doble mecanisme de trencament de paret bacteriana i degradació de l’RNA citosòlic. Finalment, hem desenvolupat un mètode per monitoritzar l’adquisició de resistència als antibiòtics en biofilms bacterians, que hem testat amb les nostres RNases quimèriques.
En resum, aquesta tesi ha explorat l’impacte d’un polimorfisme poblacionalment freqüent de la RNasa 6 en la seva activitat antimicrobiana i la potencial relació que pot tenir amb un major risc de patir infeccions urinàries. A més, s’han estudiat els mecanismes que permeten que les RNases humanes quimèriques dissenyades al nostre laboratori puguin disminuir l’adquisició de resistència a la colistina en A. baumannii. Esperem que aquesta tesi pugui impulsar el desenvolupament de noves teràpies per a combatre les infeccions causades per bacteris multiresistents.Las infecciones causadas por patógenos multirresistentes son actualmente una de las principales amenazas globales para la salud que la humanidad debe afrontar. La resistencia a los antimicrobianos puede adquirirse de forma natural por los microorganismos, aunque el problema principal surge de una mala praxis en la utilización de estas moléculas a nivel clínico y agropecuario. Debido a la aparición cada vez más frecuente de cepas bacterianas multirresistentes a los antibióticos convencionales, existe la necesidad de desarrollar nuevas moléculas con capacidad de hacer frente a las infecciones que causan. Ante esta problemática, los péptidos y proteínas antimicrobianas emergen como moléculas con potencial uso terapéutico para combatir infecciones que no pueden ser tratadas con antibióticos convencionales. Los péptidos y proteínas antimicrobianas son comúnmente producidos por múltiples seres vivos, incluyendo humanos, como mecanismo para prevenir infecciones. Además, estas moléculas pueden ser optimizadas y producidas de forma artificial para desarrollar nuevas terapias antimicrobianas
Estudios realizados en los últimos años en modelos de infección en ratones revelan que la RNasa 6 es una proteína antimicrobiana que juega un papel esencial en mantener la esterilidad del tracto urinario y prevenir infecciones causadas por Escherichia coli y otras bacterias uropatógenas. Curiosamente, existe un polimorfismo de la RNasa 6 que se encuentra en una proporción muy elevada en varias regiones, principalmente Asia, según los datos del proyecto “1000 Genomes Study”. Este polimorfismo causa la sustitución aminoacídica de una arginina por una glutamina en la posición 66, lo que reduce la capacidad de la RNasa 6 para interaccionar con las membranas bacterianas e inducir su lisis. La actividad antimicrobiana disminuida de este polimorfismo de la RNasa 6 podría estar relacionada con una mayor predisposición a sufrir infecciones urinarias.
En nuestro laboratorio, hemos diseñado una serie de RNasas quiméricas que combinan una gran capacidad para hidrolizar RNA con una elevada actividad antimicrobiana frente a múltiples especies bacterianas. Estas RNasas son capaces de disminuir la capacidad de Acinetobacter baumannii para adquirir resistencia a colistina. La generación de mutantes catalíticos de las RNasas quiméricas ha demostrado que la capacidad para hidrolizar RNA es esencial para que las RNasas puedan inhibir los mecanismos de adquisición de resistencia a colistina. También se han realizado estudios comparativos entre las RNasas quiméricas y parentales que han revelado que la capacidad de las RNasas para interaccionar con las membranas bacterianas e inducir su lisis es también importante. Por tanto, las evidencias indican que la capacidad de la RNasa para reprimir la adquisición de resistencia a colistina en A. baumannii se debe a un doble mecanismo: rotura de la pared bacteriana y degradación de RNA citosólico. Finalmente, hemos desarrollado un método para monitorizar la adquisición de resistencia a antibióticos en biofilms bacterianos, el cual hemos testado con nuestras RNasas quiméricas.
En resumen, esta tesis ha explorado el impacto de un polimorfismo poblacionalmente frecuente de la RNasa 6 en su actividad antimicrobiana y la potencial relación que puede tener con un mayor riesgo de sufrir infecciones urinarias. Además, se han investigado los mecanismos que permiten que las RNasas humanas quiméricas diseñadas en nuestro laboratorio puedan disminuir la adquisición de resistencia a colistina en A. baumannii. Esperamos que esta tesis pueda impulsar el desarrollo de nuevas terapias para combatir infecciones causadas por bacterias multiresistentes.Infections caused by multi-drug resistant pathogens are currently one of the major challenges to global health. Microorganisms can acquire antimicrobial resistance as part of a natural process; however, the primary issue lies in the misuse of these agents in clinical settings, as well as in agriculture and livestock industries. Given the increasing prevalence of infections caused by bacteria resistant to traditional antibiotics, there is an urgent need to develop novel molecules capable of combating these resistant pathogens. In this context, antimicrobial peptides and proteins emerge as promising candidates with potential therapeutic applications for fighting multi-drug resistant bacteria. These molecules are naturally produced by various living organisms, including humans, as a defence mechanism against infections. Moreover, they can be optimized and synthetically produced to develop innovative antimicrobial therapies.
Recent studies in mouse infection models have revealed that RNase 6 is an antimicrobial protein that plays a crucial role in maintaining sterility in the urinary tract, helping to prevent infections caused by Escherichia coli and other uropathogenic bacteria. Interestingly, there is a polymorphism in RNase 6 that is highly prevalent in some regions, particularly in Asia, according to data from the 1000 Genomes Project. This polymorphism results in the substitution of arginine with glutamine at position 66 of the protein, which diminishes RNase 6's ability to interact with bacterial membranes and induce membrane leakage. The reduced antimicrobial activity of RNase 6 may be associated with an increased susceptibility to urinary tract infections.
In our laboratory, we designed a series of chimeric RNases that combine a strong ability to hydrolyze RNA with enhanced antimicrobial activity against multiple bacterial species. These RNases are capable of limiting Acinetobacter baumannii's ability to develop resistance to colistin. The creation of catalytic mutants of the RNase chimeras demonstrated that RNA hydrolysis is essential for the RNases to inhibit the mechanisms underlying colistin resistance. Additionally, comparative studies between the chimeric and parental RNases revealed that the ability of RNases to permeabilize bacterial membranes is also important. Therefore, the evidence suggests that the capacity of these RNases to prevent colistin resistance in A. baumannii is mediated by a dual mechanism: bacterial membrane permeabilization and degradation of cytosolic RNA. Finally, we have developed a method to monitor the acquisition of antibiotic resistance in bacterial biofilms, which we have tested with our chimeric RNases.
To sum up, this thesis explored the impact of a common RNase 6 polymorphism on its antimicrobial activity and its potential association with an increased risk of urinary tract infections. Additionally, it examined the mechanisms by which the chimeric RNases designed in our laboratory can limit colistin resistance in A. baumannii. We hope that this work will contribute to the development of new therapies to combat infections caused by multi-drug resistant bacteria.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Bioquímica, Biologia Molecular i Biomedicin
Pre-colonial indigenous people and plants in the Cerrado: phytoliths and starch from Lapa do Santo and Lapa do Boquete (Central Brazil)
No full textAl Brasil central, les pobles del període de l’Holocè Inicial van dependre extensament de les plantes per a la seva dieta, amb una transició cap al cultiu entre l’Holocè Mitjà i l’Holocè Tardà. El cultiu podria haver impulsat la producció de ceràmica, que va aparèixer amb la introducció de plantes domesticades a l’Holocè Tardà. No obstant això, la transició de la recol·lecció al cultiu encara no és del tot clara. Per aclarir aquests canvis, aquest estudi analitza fitòlits i grans de midó provinents de sediments de Lapa do Santo i Lapa do Boquete, i en aquest darrer cas també de restes lítiques i ceràmiques. Els resultats mostren que, a l’Holocè Inicial, ambdós jaciments reflecteixen un ús ampli i generalista de plantes, incloent gramínies, herbes, arbres llenyosos i palmeres. A Lapa do Santo, plantes silvestres com Manihot sp. (iuca) i Maranta arundinacea (arrel de maranta) suggereixen formes primerenques de gestió de plantes. L’Holocè Mitjà marca un canvi cap a un ús i gestió més dirigida de les plantes, amb un augment de la presència de palmeres en ambdós jaciments. A Lapa do Boquete, apareixen Manihot sp. i Zea mays (blat de moro), cosa que suggereix la pràctica d’horticultura. L’evidència de Manihot sp. a Lapa do Santo i de Zea mays a Lapa do Boquete és anterior als registres coneguts d’aquestes plantes fins ara al Brasil central. A l’Holocè Tardà, plantes domesticades com Ipomoea batatas (moniato) ja estan presents. Les eines lítiques es van utilitzar per tallar, raspar i ratllar plantes amb midó. En aquest mateix període, el blat de moro, el moniato, les herbes i les gramínies es van processar en recipients ceràmics mitjançant la mòlta, la fermentació i el torrat. Els resultats suggereixen formes primerenques incipients de gestió de plantes a l’Holocè Inicial i horticultura a l’Holocè Mitjà, mostrant un ús i gestió mil·lenària de les plantes silvestres del Cerrado al Brasil central.En el centro de Brasil, los pueblos del Holoceno Temprano dependieron extensamente de las plantas para su dieta, con una transición hacia el cultivo entre el Holoceno Medio y el Holoceno Tardío. El cultivo pudo haber impulsado la producción de cerámica, que surgió junto con la introducción de plantas domesticadas en el Holoceno Tardío. Sin embargo, la transición de la recolección al cultivo sigue sin estar completamente clara. Para aclarar estos cambios, este estudio analiza fitolitos y granos de almidón en sedimentos de Lapa do Santo y Lapa do Boquete, y en este último sitio también en artefactos líticos y cerámicos. Los resultados muestran que, en el Holoceno Temprano, ambos sitios presentan un uso amplio y generalista de plantas, incluyendo gramíneas, hierbas, árboles leñosos y palmas. En Lapa do Santo, plantas silvestres como Manihot sp. (yuca) y Maranta arundinacea (maranta) sugieren formas tempranas de manejo de plantas. El Holoceno Medio marca un cambio hacia un uso y manejo más intensivo, con un aumento en la presencia de palmas en ambos sitios. En Lapa do Boquete, aparecen Manihot sp. y Zea mays (maíz), lo que sugiere la práctica de horticultura. La presencia de Manihot sp. en Lapa do Santo y Zea mays en Lapa do Boquete antecede a los registros conocidos de estas plantas hasta ahora en el centro de Brasil. En el Holoceno Tardío, se documentan plantas domesticadas como Ipomoea batatas (batata dulce). Las herramientas líticas fueron utilizadas para cortar, raspar y rallar plantas ricas en almidón. En este mismo periodo, el maíz, la batata dulce, las hierbas y las gramíneas fueron procesadas en cerámica mediante molienda, fermentación y tostado. Los resultados sugieren formas incipientes de manejo de plantas en el Holoceno Temprano y horticultura en el Holoceno Medio, evidenciando un uso y manejo milenario de plantas silvestres del Cerrado en el centro de Brasil.In Central Brazil, Early Holocene people extensively relied on plants for their diet, with
a shift to cultivation in the transition from the Middle Holocene to the Late Holocene.
Cultivation may have driven ceramic production, which emerged with the introduction
of domesticated plants in the Late Holocene. However, the transition from foraging to
cultivation remains unclear. To clarify these changes, this study examines phytoliths
and starch grains from sediments at Lapa do Santo and Lapa do Boquete, and from this
site also from lithics and pottery artifacts. The results showed that in the Early
Holocene, both sites exhibit broad and generalist plant use, with grasses, herbs, woody
trees, and palms. At Lapa do Santo, wild plants such as Manihot sp. (cassava) and
Maranta arundinacea (arrowroot) suggest earlier forms of plant management. The
Middle Holocene marks a shift towards plant use and management, with the increase of
palms at both sites. At Lapa do Boquete, Manihot sp. and Zea mays (maize) appear
suggesting horticulture. The evidence of Manihot sp. at Lapa do Santo and Zea mays at
Lapa do Boquete predates the known presence of these plants so far in Central Brazil.
By the Late Holocene, domesticated plants including Ipomoea batatas (sweet potato)
become present. Lithics were used to cut, scrape, and grate starchy plants. By the Late
Holocene, maize, sweet potato, herbs, and grasses were processed in pottery through
grinding, fermenting, and toasting. Results suggest incipient earlier forms of plant
management in the Early Holocene and horticulture in the Middle Holocene, showing
millenary plant use and management of wild Cerrado plants in Central Brazil.Universitat Pompeu Fabra. Doctorat en Històri
Eficàcia de les tècniques de biofeedback en crisis d'angoixa
No full textRESUM
Introducció. Diversos estudis han posat de manifest una estreta relació entre les crisis d’angoixa i el patró respiratori. Una respiració irregular i predominantment toràcica pot activar el sistema nerviós simpàtic i inhibir l’activitat del sistema nerviós parasimpàtic, generant un desequilibri autonòmic que es tradueix en una resposta fisiològica d’alerta. Els símptomes d’angoixa interfereixen significativament en el funcionament diari de la persona. En aquest context, les tècniques de biofeedback stricto sensu, basades en la monitorització en temps real de respostes fisiològiques com la respiració, ofereixen una eina terapèutica eficaç per entrenar patrons respiratoris més eficients, com la respiració abdominal, i millorar la regulació emocional.
Objectiu. L’objectiu principal d’aquest estudi ha estat avaluar l’eficàcia d’una intervenció amb biofeedback respiratori abdominal en la millora de les crisis d’angoixa, la simptomatologia ansiosa i dels paràmetres fisiològics en comparació a un grup que va rebre una intervenció de biofeedback control.
Hipòtesi. Es planteja que la intervenció amb biofeedback respiratori millorarà la freqüència i amplitud de la respiració, i aquesta millora reduirà significativament les crisis d’angoixa, els símptomes ansiosos i normalitzarà els paràmetres fisiològics relacionats amb la regulació del sistema nerviós autònom.
Mètodes. La mostra va estar formada per 79 pacients amb diagnòstic de crisi d’angoixa, el 61% dels quals seguien tractament farmacològic previ. Els participants van ser distribuïts aleatòriament en un grup control (N= 37) amb biofeedback simulat i un grup experimental (N= 42) amb biofeedback respiratori. Es van recollir dades sociodemogràfiques i clíniques mitjançant qüestionaris, i van monitoritzar variables fisiològiques com la respiració, temperatura perifèrica, conductància de la pell, tensió muscular, pols, pressió arterial i saturació d’oxigen abans i després de la intervenció, i en un seguiment als dos mesos post-intervenció.
Resultats. La intervenció amb biofeedback respiratori va generar millores significatives en tres dimensions: conductual, simptomatologia ansiosa i regulació fisiològica. En el grup experimental es va observar una reducció
significativa de la intensitat i la freqüència de les crisis d’angoixa, així com una disminució de les conductes d’evitació i dels símptomes ansiosos, amb una millora notable respecte al grup control. A nivell fisiològic, es van detectar canvis rellevants en diversos paràmetres, destacant la disminució de la pressió diastòlica, la reducció del to muscular i la disminució de la temperatura perifèrica.
Conclusions. Aquest estudi aporta evidència empírica sòlida sobre el potencial terapèutic del biofeedback respiratori com a intervenció no invasiva per al tractament de les crisis d’angoixa. Els resultats reforcen la viabilitat clínica d’aquesta tècnica, especialment quan s’aplica en entorns estructurats i sota supervisió professional, i en destaca la capacitat per millorar la qualitat de vida dels pacients, reduir la càrrega farmacològica i contribuir a un model d’atenció més personalitzat i eficient dins dels serveis de salut mental.
PARAULES CLAU: Biofeedback respiratori, Crisis angoixa, Ansietat, Marcadors fisiològics.RESUMEN
Introducción. Varios estudios han puesto de manifiesto una estrecha relación entre las crisis de ansiedad y el patrón respiratorio. Una respiración irregular y predominantemente torácica puede activar el sistema nervioso simpático e inhibir la actividad del sistema nervioso parasimpático, generando un desequilibrio autonómico que se traduce en una respuesta fisiológica de alerta. Los síntomas de ansiedad interfieren significativamente en el funcionamiento diario de la persona. En este contexto, las técnicas de biofeedback stricto sensu, basadas en la monitorización en tiempo real de respuestas fisiológicas como la respiración, ofrecen una herramienta terapéutica eficaz para entrenar patrones respiratorios más eficientes, como la respiración abdominal, y la mejora de la regulación emocional.
Objectivo. El objetivo principal de este estudio ha sido evaluar la eficacia de una intervención con biofeedback respiratorio abdominal en la mejora de las crisis de ansiedad, la sintomatología ansiosa y de los parámetros fisiológicos en comparación a un grupo que recibió una intervención de biofeedback control.
Hipótesis. Se plantea que la intervención con biofeedback respiratorio mejorará la frecuencia y amplitud de la respiración, y esta mejora reducirá significativamente las crisis de ansiedad, los síntomas ansiosos y normalizará los parámetros fisiológicos relacionados con la regulación del sistema nervioso autónomo.
Método. La muestra estuvo formada por 79 pacientes con diagnóstico de crisis de ansiedad, el 61% de los cuales seguían tratamiento farmacológico previo. Los participantes fueron distribuidos aleatoriamente en un grupo control (N= 37) con biofeedback simulado y un grupo experimental (N= 42) con biofeedback respiratorio. Se recogieron datos sociodemográficos y clínicos mediante cuestionarios, y se monitorizaron variables fisiológicas como la respiración, temperatura periférica, conductancia de la piel, tensión muscular, pulso, presión arterial y saturación de oxígeno antes y después de la intervención, y en un seguimiento a los dos meses post-intervención.
Resultados. La intervención con biofeedback respiratorio generó mejoras significativas en tres dimensiones: conductual, sintomatología ansiosa y regulación fisiológica. En el grupo experimental se observó una reducción significativa de la intensidad y la frecuencia de las crisis de ansiedad, así como una disminución de las conductas de evitación y de los síntomas ansiosos, con una mejora notable respecto al grupo control. A nivel fisiológico, se detectaron cambios relevantes en diversos parámetros, destacando la disminución de la presión diastólica, la reducción del tono muscular y la disminución de la temperatura periférica.
Conclusiones. Este estudio aporta evidencia empírica sólida sobre el potencial terapéutico del biofeedback respiratorio como intervención no invasiva para el tratamiento de las crisis de ansiedad. Los resultados refuerzan la viabilidad clínica de esta técnica, especialmente cuando se aplica en entornos estructurados y bajo supervisión profesional, y se destaca la capacidad para mejorar la calidad de vida de los pacientes, reducir la carga farmacológica y contribuir a un modelo de atención más personalizado y eficiente dentro de los servicios de salud mental.
PALABRAS CLAVE: Biofeedback respiratorio, Crisis de ansiedad, ansiedad, marcadores fisiológicos.SUMMARY
Introduction. Several studies have shown a close relationship between anxiety attacks and breathing patterns. Irregular and predominantly thoracic breathing can activate the sympathetic nervous system and inhibit the activity of the parasympathetic nervous system, generating an autonomic imbalance that results in a physiological alert response. Anxiety symptoms significantly interfere with a person's daily functioning. In this context, biofeedback techniques stricto sensu, based on real-time monitoring of physiological responses such as breathing, offer an effective therapeutic tool for training more efficient breathing patterns, such as abdominal breathing, and improving emotional regulation.
Objective. The main objective of this study was to evaluate the effectiveness of abdominal respiratory biofeedback intervention in improving anxiety attacks, anxiety symptoms, and physiological parameters compared to a group that received a control biofeedback intervention.
Hypothesis. It is proposed that respiratory biofeedback intervention will improve breathing frequency and amplitude, and that this improvement will significantly reduce anxiety attacks and symptoms and normalize physiological parameters related to autonomic nervous system regulation.
Method. The sample consisted of 79 patients diagnosed with anxiety attacks, 61% of whom were undergoing prior pharmacological treatment. Participants were randomly assigned to a control group (N=37) with simulated biofeedback and an experimental group (N=42) with respiratory biofeedback. Sociodemographic and clinical data were collected using questionnaires, and physiological variables such as respiration, peripheral temperature, skin conductance, muscle tension, pulse, blood pressure, and oxygen saturation were monitored before and after the intervention and at a two-month follow-up post-intervention.
Results. The respiratory biofeedback intervention generated significant improvements in three dimensions: behavioral, anxiety symptoms, and physiological regulation. In the experimental group, there was a significant reduction in the intensity and frequency of anxiety attacks, as well as a decrease in avoidance behaviors and anxiety symptoms, with a notable improvement compared to the control group. At the physiological level, relevant changes were detected in various parameters, notably a decrease in diastolic blood pressure, reduced muscle tone, and a decrease in peripheral temperature.
Conclusions. This study provides solid empirical evidence on the therapeutic potential of respiratory biofeedback as a non-invasive intervention for the treatment of anxiety attacks. The results reinforce the clinical viability of this technique, especially when applied in structured settings and under professional supervision, and highlight its ability to improve patients' quality of life, reduce the pharmacological burden, and contribute to a more personalized and efficient model of care within mental health services.
KEYWORDS: Respiratory biofeedback, Anxiety attacks, Anxiety, Physiological markers.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatri