Anuario de Estudios Medievales (Institución Milá y Fontan - CSIC)
Not a member yet
1432 research outputs found
Sort by
Entendre, s’entendre en, entendedor en la lírica trovadoresca
Get PDFThe word entendre, as it appears in troubadour lyric, maintains all the original meanings of the Latin etymon INTENDERE: “to direct towards something”, “to understand”, “to listen”. These meanings (particularly the first two) allow explaining the evolution of this term within the parameters of troubadour poetry, as well as its integration in the specific vocabulary of fin’amor. This development granted the word new meanings related to the reception and understanding of the song, to the creative process, and to the rapport between creation and love. Amid this combination of meanings, entendre is incorporated into the group of words and expressions used to define courtship and the pertinent creative process. Its derivative entendedor became a word for the lady’s suitor; the works of Bernart de Ventadorn, Raimbaut d’Aurenga and Giraut de Bornelh are crucial in this process.Entendre mantiene en la lengua de los trovadores todos los significados de su étimo latino INTENDERE: “dirigir hacia algo”, “comprender”, “escuchar”. A partir de estos significados, sobre todo de los dos primeros, podemos explicar la evolución del término dentro de los parámetros propios de la lírica trovadoresca y su entrada en la terminología específica de la expresión poética de la fin’amor, con acepciones nuevas que se refieren a la recepción de la composición y su comprensión, al proceso de la creación literaria y a la relación que el trovador establece entre esta creación y el sentimiento amoroso. Entendre pasa a formar parte de locuciones que sirven para expresar el proceso del galanteo amoroso y el de la creación poética que lo describe y entendedor acaba designando al enamorado. Trovadores como Bernart de Ventadorn, Raimbaut d’Aurenga y Giraut de Bornelh son determinantes en este proceso evolutivo
Isabel de Villena i família: una reconsideració biogràfica
Get PDFThis article aims to systematize the last decades’ historiographical contributions on the life of Isabel de Villena. In the first section it is shown that, far from being a helpless orphan, Enric de Villena’s daughter could rely on a significant net of uncles, aunts and cousins, which helps understand the author’s choice of Franciscanism. The second section analyzes the true reasons why Isabel de Villena, who possessed an important fortune, was brought up in queen Maria’s court when her father, who had been exiled by the Trastámara brothers, died: as the daughter of the last legitimate male descendant of one of the claimants of the throne of Aragon in the aftermath of Martí l’Humà’s death, her future had to be carefully monitored.[ct] Aquest article pretèn sistematitzar les notícies historiogràfiques de les últimes dècades en allò que pot ser aplicat a augmentar el nostre coneixement de la vida d’Isabel de Villena. En primer lloc es mostra que, lluny de ser una orfeneta desvalguda, la fi lla d’Enric de Villena comptava amb una signifi cativa xarxa d’oncles, ties i cosins, i aquesta ajuda a entendre l’opció de l’autora pel franciscanisme. En la segona part s’analitzen les autèntiques raons de per què Isabel de Villena, que comptava amb una considerable fortuna, va ser integrada a la cort de la reina Maria a la mort del seu pare, que havia estat desterrat pels Trastàmares: com a filla de l’últim descendent masculí legítim d’un dels aspirants al tron d’Aragó a la mort de Martí l’Humà, el seu futur havia de ser supervisat amb compte
Traducció i reescriptura de la cansó occitana al Roman de la Rose de Jean Renart
Get PDFEver since its inception, the French roman narrative genre has experienced several processes of integration of fin’amors vocabulary and of themes and topics from troubadour lyric. The influence of Occitan troubadour poetry on medieval French narrative accentuates during the thirteenth century, occasionally materialising in lyric quotations within narrative texts. The aim of this work is to analyse the adaptation of troubadour love ethics to the pro-marriage and monarchic ideals of the twelfth and thirteenth-century French roman. This purpose will be served by the study of translation and resemantisation of fin’amors words carried out by Jean Renart, the first author to introduce lyric quotations in French narrative.[ct] La penetració del lèxic de la fin’amors i de temes i motius procedents de la lírica trobadoresca en la narrativa francesa és palesa des dels orígens mateixos del gènere roman. La influència del moviment trobadoresc occità sobre la narrativa francesa medieval s’accentua al segle XIII i es concreta en alguns casos en la presència de cites líriques en textos narratius. La intenció del nostre treball és analitzar l’adaptació de l’ideari amorós trobadoresc a l’ètica matrimonialista i monàrquica que caracteritza el roman francès dels segles XII i XIII a través de l’estudi de la traducció i la resemantització del lèxic de la fin’amors a mans de Jean Renart, el primer a introduir cites líriques a la narrativa francesa
Tradiciones de origen y poéticas de destino: cuestiones de traducción y léxico en las obras de Bernat Metge y Ausiàs March
Get PDFThis article studies two opposing tendencies in the lexical choices of translators. While at times the selection of vocabulary unfolds the literary traditions of source texts, on other occasions translators deploy target poetic registers that are absent from the source text. The authors illustrate these strategies with attention to two medieval Catalan authors: Bernat Metge (ca. 1348- 1413) and Ausiàs March (1400-1459). Metge wrote his Llibre de Fortuna i Prudència (ca. 1381) in a Romance genre of considerable Occitan ascent. Latin works, however, were the actual source of inspiration for key components of his work, including vocabulary and idiomatic expressions. The translation of March’s poetry during the early-modern period offers a complementary perspective. March’s Renaissance translators and imitators carefully selected certain words for their renditions of March’s verses in view of the significance of those terms for the poetic culture of their own time.En este artículo se estudian dos tendencias opuestas en las decisiones que toman los traductores con respecto a la selección del léxico. Así como en algunos casos el vocabulario seleccionado por parte del traductor desarrolla tradiciones literarias ya presentes en el original, en otros despliega registros poéticos propios solamente de la tradición en la que se pretende inscribir la obra traducida. Ambas estrategias se ilustran con respecto a la obra de dos autores catalanes medievales: Bernat Metge (ca. 1348-1413) y Ausiàs March (1400-1459). En el caso de Bernat Metge, particularmente en el Llibre de Fortuna i Prudència (ca. 1381), se puede observar que tanto la selección léxica como el uso de modismos responden al trasfondo de obras latinas, aunque se adapten al marco de un género literario románico con presencia del occitano. Los versos de Ausiàs March (1400-1459), imitados y traducidos por escritores del Renacimiento hispánico, permiten completar el análisis del fenómeno. La selección léxica de los traductores de March responde a sus respectivos sistemas poéticos y lingüisticos, no a los del autor, cuya obra pasa a incorporarse tanto al petrarquismo como al Clasicismo contemporáneos
Llenguatge jurídic i llenguatge poètic: les gosadies del comte-bisbe Miró Bonfill
Get PDFThis paper addresses the poetic originality of Miró Bonfill, count of Besalú and bishop of Girona (tenth century), in one of the documents attributed to him: the provision certificate of the church of Sant Pere de Besalú. The analysis of the 27 verses contained in this document shows an evident dependence on poets like Paulinus of Aquileia and Venantius Fortunatus, but it also allows to trace connections with other contemporary and later works. This fact poses new questions on the literary links between Catalonia and Europe in the tenth century.[ct] En aquest treball s’estudia l’originalitat poètica del comte de Besalú i Bisbe de Girona, Miró Bonfill (segle X), en un dels documents que hom li atribueix: l’acta de confirmació de la dotació de l’església de Sant Pere de Besalú. L’anàlisi dels 27 versos identificats en aquest document posen en relleu una clara dependència de Miró Bonfill d’altres poetes com Paulí d’Aquileia o Venanci Fortunat, però també l’existència de relacions amb altres obres, anteriors, contemporànies i posteriors, circumstància que obre nous interrogants sobre les relacions literàries de Catalunya amb Europa al segle X
En estil de fictes paraules que tenen sentits no fictes: anàlisi de locucions i col·locacions en Joan Roís de Corella en el context del llenguatge literari de la Corona d’Aragó en el segle XV
Get PDFThis paper presents a detailed analysis of a sample of phrases, collocations and other phraseological elements and order of significant words
regarding the characterization of the flow of literary language in the work of Joan Roís de Corella. This analysis is based on an interdisciplinary methodology of the use of linguistic corpora, diachronic linguistics and IST (digital humanities) applied to the analysis of the contribution of lexical and stylistic features by Roís de Corella in order to gauge the degree of his relevance as a classic.[ct] Aquest article presenta una mostra dels resultats de l’anàlisi detallada de locucions, col·locacions i altres elements fraseològics i d’ordre de mots significatius quant a la caracterització del cabal de llenguatge literari de Joan Roís de Corella. Aquesta anàlisi es fa amb metodologia interdisciplinar de base de lingüistica de corpus i de diacronia lingüistica, i amb el concurs de les tecnologies de la informació i la comunicació (humanitats digitals), que s’apliquen a l’anàlisi de l’aportació lèxica i estilística d’un autor clau com és Roís de Corella a fide calibrar el grau de sintonia i, alhora, d’especificitat del seu llenguatge literari; en quin grau coincideix el seu llenguatge literari amb el d’altres grans clàssics culturals de la Corona d’Aragó, i en què basa, alhora, Roís de Corella la clau de la seua mestria estilística