1,720,971 research outputs found
Political Change in the Middle East: First Consolidated Reflections and Challenges Ahead
No full textAnys després que acabés el règim de l'apartheid a Sud-àfrica i la reforma democràtica d'Indonèsia, l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica estan començant a canviar políticament. Les revoltes populars que s'estan propagant per la regió van començar a Tunis el desembre de 2010 i a Egipte el 25 de gener de 2011. Aquestes sublevacions no són el resultat d'intervencions estrangeres ni un efecte secundari de plans no nacionals, sinó que sorgeixen més aviat a partir dels joves que volen poder decidir el seu futur. La generació més jove vol recuperar la seva llibertat, els drets humans i la dignitat, i vol estar políticament representada en el govern dels seus països. En exigir i provocar canvis i reformes, han aportat una vitalitat i una determinació renovades a la democràcia en molts estats de la regió. També han donat unes lliçons molt valuoses que cal aprendre, tant pels aspectes positius com pels negatius. Cal subratllar aquestes lliçons, i també cal que els nous actors emergents de l'escena política de la regió tinguin accés a aquest coneixement.Years after the end of the apartheid regime in South Africa and the democratic reform in Indonesia, the Middle East and North Africa are beginning to change politically. The current popular uprisings sweeping across the region began in Tunisia in December 2010 and in Egypt on 25 January 2011. These uprisings are not the product of foreign interventions
or a side-effect of non-domestic agendas. Rather, they are concerned with young men and women who are determined to take their future into their own hands. The younger generation wants their freedom, human rights, and dignity back, and they want to be politically represented in the governance of their countries. As they call for and usher in change and reform, they have brought a renewed vitality and insistence on democracy in many states across the region. They have also raised valuable lessons to be learned, both positively and negatively. These lessons need to be underlined and access to that knowledge should be available for the new emerging actors on the political stage in the region
Sovereignty over Jerusalem
No full textLa postura palestina en relació amb Jerusalem entra totalment en contradicció amb la que manté Israel. Tot indica que les dues parts es mantenen fermes en les seves postures. L’objectiu dels israelians és unificar la ciutat com a capital d’Israel i es neguen a negociar cap altra opció. Per la seva banda, Palestina vol convertir Jerusalem en la seva capital i mantenir la ciutat oberta als fidels d’altres creences i religions. La postura ferma israeliana en negociar el futur de Jerusalem amb els palestins es basa en els canvis que hi ha fet des que van ocupar la ciutat, i en concret en els assentaments israelians construïts als centres de població palestins. Israel ha aconseguit eliminar els trets palestins de la Jerusalem occidental. La postura palestina, però, té el suport de la comunitat internacional, que no reconeix la transformació israeliana de Jerusalem ni tampoc la ciutat com la capital d’Israel. A més a més, les resolucions de les Nacions Unides han condemnat sovint Israel per les seves activitats a Jerusalem i tampoc consideren Jerusalem com la capital d’Israel. Algunes resolucions de l’ONU han exigit que s’aturessin els assentaments israelians i han demanat a Israel que deixi d’actuar deliberadament amb l’objectiu de canviar les característiques de la ciutat. Israel ha imposat la seva postura per la força, mentre que la postura palestina es basa en la legitimitat i en el suport internacional. La resolució del conflicte entre Israel i Palestina no és possible si no es resol també la qüestió de Jerusalem. Veient la postura de les dues parts, la pau sembla inassolible a la regió en el futur proper.The Palestinian position towards Jerusalem is in absolute contradiction to that of Israel. The indications are that both parties firmly hold on to their positions. The Israelis aim to unify the city as the capital of Israel and refuse to negotiate other options. The aim of Palestine is to establish Jerusalem as its capital, keeping the city open for worshippers from
different faiths and religions. The strong Israeli position in negotiating the future of Jerusalem with the Palestinians is based on the changes made since they occupied the city, particularly the Israeli settlements constructed in the Palestinian population centres. Israel has succeeded in removing Palestinian features from West Jerusalem in particular. However, the Palestinian position is sustained by the international community, which neither recognises the Israeli transformation of Jerusalem nor acknowledges the city as the capital of Israel. In addition, United Nations resolutions have frequently condemned Israel for its activities in Jerusalem and also do not consider Jerusalem to be the capital of Israel. Some UN resolutions have demanded complete cessation of Israeli settlement activities and requested Israel to halt its deliberate acts aimed at changing the features of the city. Israel has imposed its position by force, while the Palestinian position is based on legitimacy and international support. Resolving the Israeli-Palestinian conflict without settling the issue of Jerusalem is not feasible. Considering the position of both parties, peace is unattainable in the region in the foreseeable future.La postura palestina en relación con Jerusalén entra totalmente en contradicción con la de Israel. Todo indica que las dos partes se aferran firmemente a sus posturas. Los israelíes quieren unificar la ciudad como la capital de Israel y se niegan a negociar otras opciones. El objetivo de Palestina es establecer Jerusalén como su capital y mantener la ciudad abierta a los fieles de otras creencias y religiones. La firme postura israelí a la hora de negociar el futuro de Jerusalén con los palestinos se basa en los cambios realizados desde que ocuparon la ciudad, y especialmente en los asentamientos israelíes construidos en los centros de población palestinos. Israel ha conseguido eliminar los rasgos palestinos de Jerusalén Occidental. No obstante, la postura palestina tiene el apoyo de la comunidad internacional, que no reconoce la transformación israelí de Jerusalén ni tampoco la ciudad como la capital de Israel. Además, las resoluciones de las Naciones Unidas han condenado con frecuencia a Israel por sus actividades en Jerusalén y tampoco consideran Jerusalén como la capital de Israel. Algunas resoluciones de la ONU han exigido el cese absoluto de los asentamientos israelíes y han pedido a Israel que detenga sus actos deliberados destinados a cambiar las características de la ciudad. Israel ha impuesto su postura por la fuerza, mientras que la postura palestina se basa en la legitimidad y en el apoyo internacional. La resolución del conflicto entre Israel y Palestina no es posible si no resuelve también la cuestión de Jerusalén. Teniendo en cuenta la postura de ambas partes, la paz parece inalcanzable en la región en el futuro próximo
El futuro de la Autoridad Palestina
No full textEls Acords d’Oslo signats el 1993 entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) van permetre un control indirecte sobre els palestins, una estratègia millor i més econòmica que el control directe, per la qual el govern israelià va traspassar les competències administratives i de seguretat a l’Autoritat Palestina (AP) a Gaza i Cisjordània. Alguns polítics i experts palestins consideren la coordinació i la cooperació directes entre les forces de seguretat israelianes i palestines com una visió d’Israel adoptada en els acords de pau per a perpetuar l’ocupació. Per altra banda, hi ha qui creu que l’AP serà la base administrativa d’un futur estat palestí. A falta de proves d’un progrés concret cap a aquest objectiu, molts han començat a qüestionar la necessitat de l’Autoritat, que ha fracassat en l’execució de tasques de caire nacional. Actualment, l’AP sembla trobar-se en una crisi existencial. Els palestins la critiquen cada vegada més, i molts han cercat la manera de distanciar-se de la participació del govern als afers locals. A més, alguns dels seus líders han cridat a la seva dissolució. L’AP es troba collada per les preocupacions d’Israel i els problemàtics interessos partidistes contraposats pel costat palestí. Aquesta recerca explica els escenaris futurs de l’AP dues dècades després de la seva creació i analitza la possibilitat de redefinir el seu paper, considerant els desenvolupaments significatius pel que fa al nou estatus de Palestina a l’ONU, la reconciliació dins de Palestina i els esforços per a revifar i reconstruir l’OAP.The Oslo Agreement signed between Israel and the Palestine Liberation Organisation (PLO) in 1993 created indirect control over the Palestinians, a better and cheaper strategy than direct control, where the Israeli government transferred administrative and security responsibilities to the Palestinian Authority (PA) in Gaza and the West Bank. Some Palestinian politicians and scholars consider the direct coordination and cooperation between the Israeli and Palestinian security forces as an Israeli vision that was adopted in the peace agreements to perpetuate the occupation. However, others believe the PA to be the administrative basis of a future Palestinian state. Without evidence of existential progress toward this goal, many have begun to question the need for the Authority, which has failed to carry out national tasks. Currently, the PA appears to be in an existential crisis. The Palestinians are increasingly criticising it, and many have sought to distance themselves from government involvement in local affairs. Moreover, some of its leaders have called for its dissolution. The PA is encircled by Israeli concerns and problematic and overlapping Palestinian partisan interests. This research gives an explanation of the future scenarios of the PA two decades after its establishment, and explores the possibility of redefining its role, taking into account the significant developments in the Palestinian new status at the UN, Palestinian reconciliation, and the efforts to revive and rebuild the PLO.Los Acuerdos de Oslo firmados entre Israel y la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) en 1993 llevaron a un control indirecto sobre los palestinos, una estrategia mejor y más económica que el control directo, al traspasar el gobierno israelí las competencias administrativas y de seguridad a la Autoridad Palestina (AP) en Gaza y Cisjordania. Algunos políticos y expertos palestinos consideran la coordinación y cooperación directa entre las fuerzas de seguridad israelíes y palestinas una visión israelí adoptada en los acuerdos de paz para perpetuar la ocupación. Sin embargo, otros creen que la AP forma la base administrativa de un futuro estado palestino. A falta de pruebas de un progreso palpable hacia este objetivo, muchos han empezado a cuestionar la necesidad de la Autoridad, que ha fracasado en la realización de tareas nacionales. Actualmente, la AP parece encontrarse en una crisis existencial. Los palestinos la critican cada vez más y muchos han tratado de distanciarse de la participación gubernamental en asuntos locales. Además, muchos de sus líderes han llamado a su disolución. La AP se encuentra envuelta por las preocupaciones israelíes y los intereses partidistas palestinos, problemáticos y superpuestos. Este estudio explica los escenarios futuros de la AP dos décadas después de su creación y explora la posibilidad de redefinir su papel, considerando el desarrollo significativo en el nuevo estatus de Palestina en la ONU, la reconciliación palestina y los esfuerzos para reavivar y reconstruir la OLP
Changement politique au Moyen-Orient : premières réflexions consolidées et défis pour l'avenir
No full textPeer reviewedAnys després que acabés el règim de l'apartheid a Sud-àfrica i la reforma democràtica d'Indonèsia, l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica estan començant a canviar políticament. Les revoltes populars que s'estan propagant per la regió van començar a Tunis el desembre de 2010 i a Egipte el 25 de gener de 2011. Aquestes sublevacions no són el resultat d'intervencions estrangeres ni un efecte secundari de plans no nacionals, sinó que sorgeixen més aviat a partir dels joves que volen poder decidir el seu futur. La generació més jove vol recuperar la seva llibertat, els drets humans i la dignitat, i vol estar políticament representada en el govern dels seus països. En exigir i provocar canvis i reformes, han aportat una vitalitat i una determinació renovades a la democràcia en molts estats de la regió. També han donat unes lliçons molt valuoses que cal aprendre, tant pels aspectes positius com pels negatius. Cal subratllar aquestes lliçons, i també cal que els nous actors emergents de l'escena política de la regió tinguin accés a aquest coneixement.Years after the end of the apartheid regime in South Africa and the democratic reform in Indonesia, the Middle East and North Africa are beginning to change politically. The current popular uprisings sweeping across the region began in Tunisia in December 2010 and in Egypt on 25 January 2011. These uprisings are not the product of foreign interventions or a side-effect of non-domestic agendas. Rather, they are concerned with young men and women who are determined to take their future into their own hands. The younger generation wants their freedom, human rights, and dignity back, and they want to be politically represented in the governance of their countries. As they call for and usher in change and reform, they have brought a renewed vitality and insistence on democracy in many states across the region. They have also raised valuable lessons to be learned, both positively and negatively. These lessons need to be underlined and access to that knowledge should be available for the new emerging actors on the political stage in the region.Años después del final del régimen del apartheid en Sudáfrica y de la reforma democrática de Indonesia, Oriente Medio y el norte de África están empezando a cambiar políticamente. Las revueltas populares que se están propagando por la región empezaron en Túnez en diciembre del 2010 y en Egipto el 25 de enero del 2011. Estas sublevaciones no son resultado de intervenciones extranjeras ni un efecto secundario de planes no nacionales, sino que más bien surgen a partir de los jóvenes que quieren tener poder de decisión sobre su futuro. La generación más joven quiere recuperar su libertad, los derechos humanos y la dignidad, y desea sentirse políticamente representada en el gobierno de sus países. Al exigir y provocar cambios y reformas, han aportado una vitalidad y una obstinación renovadas a la democracia en muchos estados de la región. También han planteado unas lecciones muy valiosas que hay que aprender, tanto por lo positivo como por lo negativo. Es necesario subrayar estas lecciones, y los nuevos actores emergentes de la escena política de la región deben tener acceso a este conocimiento.Quelques années après la fin du régime de l'apartheid en Afrique du Sud et de la réforme démocratique en Indonésie, le Moyen-Orient et l'Afrique du Nord commencent à changer de politique. Les révoltes populaires qui se propagent dans la région ont commencé en Tunisie au mois de décembre 2010 et en Egypte le 25 janvier 2011. Ces soulèvements ne sont pas le résultat d'interventions étrangères ni un effet secondaire de plans non nationaux, ils surgissent des jeunes qui veulent obtenir un pouvoir de décision sur leur avenir. La plus jeune génération veut récupérer sa liberté, les droits de l'homme et la dignité, et veut se sentir politiquement représentée dans le gouvernement de son pays. En exigeant et en provoquant des changements et des réformes, ils ont apporté une vitalité et une obstination rénovées à la démocratie dans de nombreux états de la région. Ils ont également donné de très utiles leçons qu'il faut apprendre, autant sur le plan positif que négatif. Il est nécessaire de souligner ces leçons, et les nouveaux acteurs émergeants de la scène politique doivent avoir accès à cette connaissance
Crisis of Legitimacy in Palestine
Full text linkPalestinian society is geographically separated and politically fragmented. This is attributed to partisan affiliation and alignment, absence of conceptual and professional framework of civil society, unethical approach of Palestinian political leaders, and unconstitutional political institutions. Such polarization and division have created political antagonism within elites and between factions. The broad objective of this research is to investigate the legitimacy crisis in Palestine, the current political dilemma in the Palestinian Authority, and the public response to the situation. The research introduces direct and thorough understanding of the developing political context surrounding these issues; taking into consideration that growing deficit in legitimacy could create potentially dire consequences, particularly if present trends on the ground continue. The research promotes an analytical perspective based on legitimacy theory and exploring recent public opinion polls
Forging a strategic partnership: How defense cooperation became the cornerstone of Qatar-Türkiye relations?
Full text linkThe emergence of defense diplomacy is closely tied to the post-Cold War shift in the understanding of international security and related policies. This shift provided a broader perspective on the roles of armed forces, extending beyond their traditional defensive or deterrent functions. In this context, defense diplomacy has been recognized as an effective tool for crisis prevention, enhancing state influence, maintaining regional balance, and strengthening international relations. Over the past two decades, Qatar and Türkiye have cultivated deep and friendly relations, concluding numerous military agreements. These ties were significantly intensified following the signing of a pivotal defense agreement on December 19, 2014, which established a Supreme Strategic Committee. This committee convenes annually to deepen bilateral cooperation. The agreement established a legal framework for enhancing collaboration in areas such as joint defense, military training, and the development of military industries. This research argues that defense cooperation forms the backbone of relations between the two countries, fostering interdependence and strengthening ties across various fields. In 2019, Qatar and Türkiye agreed to further bolster their bilateral relations, signing several agreements in trade, industry, and technology, with a continued strong emphasis on military and defense cooperation. The research concludes that the defense sector is a cornerstone of the growing strategic partnership between Qatar and Türkiye
Cambio político en Oriente Medio: primeras reflexiones consolidadas y retos para el futuro
No full textAnys després que acabés el règim de l'apartheid a Sud-àfrica i la reforma democràtica d'Indonèsia, l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica estan començant a canviar políticament. Les revoltes populars que s'estan propagant per la regió van començar a Tunis el desembre de 2010 i a Egipte el 25 de gener de 2011. Aquestes sublevacions no són el resultat d'intervencions estrangeres ni un efecte secundari de plans no nacionals, sinó que sorgeixen més aviat a partir dels joves que volen poder decidir el seu futur. La generació més jove vol recuperar la seva llibertat, els drets humans i la dignitat, i vol estar políticament representada en el govern dels seus països. En exigir i provocar canvis i reformes, han aportat una vitalitat i una determinació renovades a la democràcia en molts estats de la regió. També han donat unes lliçons molt valuoses que cal aprendre, tant pels aspectes positius com pels negatius. Cal subratllar aquestes lliçons, i també cal que els nous actors emergents de l'escena política de la regió tinguin accés a aquest coneixement.Years after the end of the apartheid regime in South Africa and the democratic reform in Indonesia, the Middle East and North Africa are beginning to change politically. The current popular uprisings sweeping across the region began in Tunisia in December 2010 and in Egypt on 25 January 2011. These uprisings are not the product of foreign interventions or a side-effect of non-domestic agendas. Rather, they are concerned with young men and women who are determined to take their future into their own hands. The younger generation wants their freedom, human rights, and dignity back, and they want to be politically represented in the governance of their countries. As they call for and usher in change and reform, they have brought a renewed vitality and insistence on democracy in many states across the region. They have also raised valuable lessons to be learned, both positively and negatively. These lessons need to be underlined and access to that knowledge should be available for the new emerging actors on the political stage in the region.Años después del final del régimen del apartheid en Sudáfrica y de la reforma democrática de Indonesia, Oriente Medio y el norte de África están empezando a cambiar políticamente. Las revueltas populares que se están propagando por la región empezaron en Túnez en diciembre del 2010 y en Egipto el 25 de enero del 2011. Estas sublevaciones no son resultado de intervenciones extranjeras ni un efecto secundario de planes no nacionales, sino que más bien surgen a partir de los jóvenes que quieren tener poder de decisión sobre su futuro. La generación más joven quiere recuperar su libertad, los derechos humanos y la dignidad, y desea sentirse políticamente representada en el gobierno de sus países. Al exigir y provocar cambios y reformas, han aportado una vitalidad y una obstinación renovadas a la democracia en muchos estados de la región. También han planteado unas lecciones muy valiosas que hay que aprender, tanto por lo positivo como por lo negativo. Es necesario subrayar estas lecciones, y los nuevos actores emergentes de la escena política de la región deben tener acceso a este conocimiento
Soberanía de Jerusalén
No full textLa postura palestina en relació amb Jerusalem entra totalment en contradicció amb la que manté Israel. Tot indica que les dues parts es mantenen fermes en les seves postures. L’objectiu dels israelians és unificar la ciutat com a capital d’Israel i es neguen a negociar cap altra opció. Per la seva banda, Palestina vol convertir Jerusalem en la seva capital i mantenir la ciutat oberta als fidels d’altres creences i religions. La postura ferma israeliana en negociar el futur de Jerusalem amb els palestins es basa en els canvis que hi ha fet des que van ocupar la ciutat, i en concret en els assentaments israelians construïts als centres de població palestins. Israel ha aconseguit eliminar els trets palestins de la Jerusalem occidental. La postura palestina, però, té el suport de la comunitat internacional, que no reconeix la transformació israeliana de Jerusalem ni tampoc la ciutat com la capital d’Israel. A més a més, les resolucions de les Nacions Unides han condemnat sovint Israel per les seves activitats a Jerusalem i tampoc consideren Jerusalem com la capital d’Israel. Algunes resolucions de l’ONU han exigit que s’aturessin els assentaments israelians i han demanat a Israel que deixi d’actuar deliberadament amb l’objectiu de canviar les característiques de la ciutat. Israel ha imposat la seva postura per la força, mentre que la postura palestina es basa en la legitimitat i en el suport internacional. La resolució del conflicte entre Israel i Palestina no és possible si no es resol també la qüestió de Jerusalem. Veient la postura de les dues parts, la pau sembla inassolible a la regió en el futur proper.The Palestinian position towards Jerusalem is in absolute contradiction to that of Israel. The indications are that both parties firmly hold on to their positions. The Israelis aim to unify the city as the capital of Israel and refuse to negotiate other options. The aim of Palestine is to establish Jerusalem as its capital, keeping the city open for worshippers from different faiths and religions. The strong Israeli position in negotiating the future of Jerusalem with the Palestinians is based on the changes made since they occupied the city, particularly the Israeli settlements constructed in the Palestinian population centres. Israel has succeeded in removing Palestinian features from West Jerusalem in particular. However, the Palestinian position is sustained by the international community, which neither recognises the Israeli transformation of Jerusalem nor acknowledges the city as the capital of Israel. In addition, United Nations resolutions have frequently condemned Israel for its activities in Jerusalem and also do not consider Jerusalem to be the capital of Israel. Some UN resolutions have demanded complete cessation of Israeli settlement activities and requested Israel to halt its deliberate acts aimed at changing the features of the city. Israel has imposed its position by force, while the Palestinian position is based on legitimacy and international support. Resolving the Israeli-Palestinian conflict without settling the issue of Jerusalem is not feasible. Considering the position of both parties, peace is unattainable in the region in the foreseeable future.La postura palestina en relación con Jerusalén entra totalmente en contradicción con la de Israel. Todo indica que las dos partes se aferran firmemente a sus posturas. Los israelíes quieren unificar la ciudad como la capital de Israel y se niegan a negociar otras opciones. El objetivo de Palestina es establecer Jerusalén como su capital y mantener la ciudad abierta a los fieles de otras creencias y religiones. La firme postura israelí a la hora de negociar el futuro de Jerusalén con los palestinos se basa en los cambios realizados desde que ocuparon la ciudad, y especialmente en los asentamientos israelíes construidos en los centros de población palestinos. Israel ha conseguido eliminar los rasgos palestinos de Jerusalén Occidental. No obstante, la postura palestina tiene el apoyo de la comunidad internacional, que no reconoce la transformación israelí de Jerusalén ni tampoco la ciudad como la capital de Israel. Además, las resoluciones de las Naciones Unidas han condenado con frecuencia a Israel por sus actividades en Jerusalén y tampoco consideran Jerusalén como la capital de Israel. Algunas resoluciones de la ONU han exigido el cese absoluto de los asentamientos israelíes y han pedido a Israel que detenga sus actos deliberados destinados a cambiar las características de la ciudad. Israel ha impuesto su postura por la fuerza, mientras que la postura palestina se basa en la legitimidad y en el apoyo internacional. La resolución del conflicto entre Israel y Palestina no es posible si no resuelve también la cuestión de Jerusalén. Teniendo en cuenta la postura de ambas partes, la paz parece inalcanzable en la región en el futuro próximo
The Future of the Palestinian Authority
No full textEls Acords d’Oslo signats el 1993 entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) van permetre un control indirecte sobre els palestins, una estratègia millor i més econòmica que el control directe, per la qual el govern israelià va traspassar les competències administratives i de seguretat a l’Autoritat Palestina (AP) a Gaza i Cisjordània. Alguns polítics i experts palestins consideren la coordinació i la cooperació directes entre les forces de seguretat israelianes i palestines com una visió d’Israel adoptada en els acords de pau per a perpetuar l’ocupació. Per altra banda, hi ha qui creu que l’AP serà la base administrativa d’un futur estat palestí. A falta de proves d’un progrés concret cap a aquest objectiu, molts han començat a qüestionar la necessitat de l’Autoritat, que ha fracassat en l’execució de tasques de caire nacional. Actualment, l’AP sembla trobar-se en una crisi existencial. Els palestins la critiquen cada vegada més, i molts han cercat la manera de distanciar-se de la participació del govern als afers locals. A més, alguns dels seus líders han cridat a la seva dissolució. L’AP es troba collada per les preocupacions d’Israel i els problemàtics interessos partidistes contraposats pel costat palestí. Aquesta recerca explica els escenaris futurs de l’AP dues dècades després de la seva creació i analitza la possibilitat de redefinir el seu paper, considerant els desenvolupaments significatius pel que fa al nou estatus de Palestina a l’ONU, la reconciliació dins de Palestina i els esforços per a revifar i reconstruir l’OAP.The Oslo Agreement signed between Israel and the Palestine Liberation Organisation (PLO) in 1993 created indirect control over the Palestinians, a better and cheaper strategy than direct control, where the Israeli government transferred administrative and security responsibilities to the Palestinian Authority (PA) in Gaza and the West Bank. Some Palestinian politicians and scholars consider the direct coordination and cooperation between the Israeli and Palestinian security forces as an Israeli vision that was adopted in the peace agreements to perpetuate the occupation. However, others believe the PA to be the administrative basis of a future Palestinian state. Without evidence of existential progress toward this goal, many have begun to question the need for the Authority, which has failed to carry out national tasks. Currently, the PA appears to be in an existential crisis. The Palestinians are increasingly criticising it, and many have sought to distance
themselves from government involvement in local affairs. Moreover, some of its leaders have called for its dissolution. The PA is encircled by Israeli concerns and problematic and overlapping Palestinian partisan interests. This research gives an explanation of the future scenarios of the PA two decades after its establishment, and explores the possibility of redefining its role, taking into account the significant developments in the Palestinian new status at the UN, Palestinian reconciliation, and the efforts to revive and rebuild the PLOLos Acuerdos de Oslo firmados entre Israel y la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) en 1993 llevaron a un control indirecto sobre los palestinos, una estrategia mejor y más económica que el control directo, al traspasar el gobierno israelí las competencias administrativas y de seguridad a la Autoridad Palestina (AP) en Gaza y Cisjordania. Algunos políticos y expertos palestinos consideran la coordinación y cooperación directa entre las fuerzas de seguridad israelíes y palestinas una visión israelí adoptada en los acuerdos de paz para perpetuar la ocupación. Sin embargo, otros creen que la AP forma la base administrativa de un futuro estado palestino. A falta de pruebas de un progreso palpable hacia este objetivo, muchos han empezado a cuestionar la necesidad de la Autoridad, que ha fracasado en la realización de tareas nacionales. Actualmente, la AP parece encontrarse en una crisis existencial. Los palestinos la critican cada vez más y muchos han tratado de distanciarse de la participación gubernamental en asuntos locales. Además, muchos de sus líderes han llamado a su disolución. La AP se encuentra envuelta por las preocupaciones israelíes y los intereses partidistas palestinos, problemáticos y superpuestos. Este estudio explica los escenarios futuros de la AP dos décadas después de su creación y explora la posibilidad de redefinir su papel, considerando el desarrollo significativo en el nuevo estatus de Palestina en la ONU, la reconciliación palestina y los esfuerzos para reavivar y reconstruir la OLP
Prospects for Collective Security Cooperation in the Gulf
Full text linkThe process of establishing a new security structure in the Gulf should take into consideration the failures of the past and the political differences among GCC countries which have been impeding collective security in the Gulf. Collective security arrangements should consider the strategic circumstances that currently exist and the numerous security problems which have implications for security beyond the region itself. These include the Iraqi security situation, Iranian foreign policy and its nuclear and missile programmes, the stability of Yemen, borders disputes, and the deepening Sunni-Shia divide with its destabilising political and social effects on the region. Cooperation in the Gulf should not be limited to military aspects, but must also include economic development, counterterrorism, disaster response, environmental, social and cultural issues. Gulf States should institutionalise their security structures which is important for the establishment of a strong joint command needed to achieve collective security and prosperity and effectively leading to development and stability in the region
- …
