Tesis Doctorals en Xarxa
Not a member yet
46997 research outputs found
Sort by
Vulnerabilidad + regeneración = población en peligro de expulsión. Aprendizajes para una regeneración urbana inclusiva
Get PDFTesi en modalitat de compendi de publicacions(English) This proposal is within the framework of a research project ‘Socio-spatial indicators for the improvement of building stock in vulnerable areas. Action criteria for the cases of the Metropolitan Areas of Barcelona and Bilbao’ (RE-INHABIT RTI2018-101342-B-I00), financed by the National Research Agency (AEI for its Spanish name). This framework project’s hypothesis is that most dense Spanish and European cities face the growing problematic of urban soil shortage, making it necessary to improve the existing housing stock.
This work, framed within the ‘Urban and Architectural Management and Valuation’ Doctoral Program from Barcelona’s School of Architecture (Polytechnic University of Catalonia), aims to study the urban regeneration phenomenon in areas of high vulnerability from a broad perspective, taking into consideration both the physical and social components of the neighborhoods. Starting from the hypothesis that ‘most organized neighborhoods get more work and financial help’ – idea that was repeated regularly throughout a set of interviews – the main objective is to study the impact of urban regeneration policies in vulnerable areas of Barcelona at a social, physical-urban and socioeconomic level, in their links with the organizational component of the territories.
If most organized neighborhoods receive most aid, it is interesting to ask what it means to be a more organized neighborhood; then, which are the conditions that make certain areas of the city promote higher levels of social interaction. Thus, based on the construction of a socio-residential vulnerability index, in its relation with another index of social capital (depicting the levels of social interaction) and another one of social infrastructure (focusing on the characteristics of spaces of social encounter) applied to the city of Barcelona, we seek to provide knowledge on innovative ways of studying and intervening with comprehensive policies focusing on the most disadvantaged areas of our cities. Likewise, a mapping and critical analysis of the existing urban regeneration instruments is carried out, with the intention of studying their impact, emphasizing the concepts of gentrification and the potential expulsion of residents. Using quantitative and qualitative research techniques and triangulation, the aim is to identify the real impacts of urban regeneration in the territory, while capturing the representations of both residents and actors from local entities and the public administration.
In short, based on an analysis focused on a series of case studies in the city of Barcelona, the aim is to identify gaps, space for improvement, and innovative alternatives for both the study and the intervention in urban regeneration aimed at vulnerable neighborhoods, ensuring actions that tend to mitigate their adverse effects, the rooting of the resident population, the containment of rents, and sustainable local development. At the same time, the role of the beneficiaries of the programs is emphasized and a greater impact of these and of local organizations in the processes of improvement of their own environments is ensured, achieving greater appropriation and participation in regeneration instruments. Also, the purpose of this work is to achieve a methodology susceptible of being extrapolated to other processes of urban improvement.
The results have allowed, broadly speaking, to explain the role of social infrastructure in the generation of social capital, and how both elements are key when thinking about the improvement of vulnerable neighborhoods. Likewise, the need to propose integrated approaches (both in research techniques and in the ways of intervening in the territory), if the intention is to regenerate to integrate and not to expel.(Català) Aquesta tesi s'emmarca dins del projecte de recerca "Indicadors socioespacials per a la millora del parc habitacional a zones vulnerables. Criteris d'actuació en els casos de les Àrees Metropolitanes de Barcelona i Bilbao" (RE-INHABIT RTI2018-101342-B -I00), finançat per l'Agència Estatal de Recerca (AEI). Aquest té per hipòtesi que les ciutats espanyoles i europees més denses s'enfronten a la problemàtica creixent d'escassetat de sòl urbà, fent necessària la millora del parc d'habitatge existent.
Emmarcada en el Programa de Doctorat en Gestió i Valoració Urbana i Arquitectònica (DGVUA) de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la tesi es proposa estudiar el fenomen de la regeneració urbana en zones d'alta vulnerabilitat des d'una perspectiva àmplia, és a dir, tenint en compte tant el component físic com el social dels barris. Partint de la hipòtesi segons la qual els barris més organitzats són els més intervinguts per la política pública, derivada d'una sèrie d'entrevistes, el principal objectiu és estudiar l'impacte de les polítiques de regeneració urbana a zones vulnerables de Barcelona a nivell social, fisicourbanístic i socioeconòmic, en els seus vincles amb el component organitzatiu dels territoris.
Si els barris més organitzats són aquells que reben més ajuts, interessa preguntar-nos, què vol dir ser un barri més organitzat; també preguntar-nos pels condicionants perquè determinades àrees de la ciutat promoguin més nivells d'interacció entre els seus habitants. Així, a partir de la construcció d'un índex de vulnerabilitat socioresidencial, i la posada en relació amb un índex de capital social (retratant els nivells d'interacció social) i un altre d'infraestructura social (enfocat a les característiques dels espais de trobada) aplicats a la ciutat de Barcelona, es busca aportar coneixement sobre les maneres d'estudiar i intervenir amb polítiques integrals focalitzades a les àrees més desafavorides de les nostres ciutats. Així mateix, es realitza un mapeig i anàlisi crítica dels instruments de regeneració urbana existents, amb la intenció d'estudiar-ne l'impacte, posant èmfasi en els conceptes de gentrificació i la potencial expulsió de persones residents. A partir de la utilització de tècniques de recerca quantitatives, qualitatives i la triangulació, es busca identificar els impactes reals de la regeneració urbana al territori, alhora que captar les representacions tant de persones residents com d'actors d'entitats locals i de l’administració pública.
En resum, a partir de l'anàlisi centrada en una sèrie de casos d'estudi de la ciutat comtal, es busca identificar bretxes, espais per a la millora i alternatives innovadores tant per a l'estudi com per a la intervenció en regeneració urbana orientada a barris vulnerats, vetllant per accions que tendeixin a la mitigació dels efectes adversos de les intervencions, l'arrelament de la població resident, la contenció de les rendes, i un desenvolupament local sostenible. Alhora, recalcar el lloc de les persones beneficiàries dels programes i vetllar per una major incidència d'aquestes en els processos de millora dels seus propis entorns, aconseguint una major apropiació i participació en els instruments de regeneració. S'espera que aquest treball pugui ser potencialment extrapolable a altres processos de millora urbana de barris vulnerables en contextos europeus, o programes de reurbanització de barris informals a països del Sud Global.
Els resultats han permès, a grans trets, donar compte del lloc de la infraestructura social a la generació de capital social, i com tots dos elements són clau a l'hora d'abordar la millora de barris vulnerats. Així mateix, la necessitat de proposar enfocaments integrats (tant en les tècniques de recerca com en les maneres d'intervenir el territori), si la intenció és regenerar per integrar i no per expulsar.(Español) La tesis se enmarca dentro del proyecto de investigación "Indicadores socio-espaciales para la mejora del parque habitacional en zonas vulnerables. Criterios de actuación en los casos de las Áreas Metropolitanas de Barcelona y Bilbao" (RE-INHABIT RTI2018-101342-B-I00), financiado por la Agencia Estatal de Investigación (AEI). Este tiene por hipótesis que las ciudades españolas y europeas más densas se enfrentan a la creciente problemática de escasez de suelo urbano, haciendo necesaria la mejora del parque de vivienda existente.
La presente tesis, enmarcada en el Programa de Doctorado en Gestión y Valoración Urbana y Arquitectónica (DGVUA) de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona (ETSAB) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), se propone estudiar el fenómeno de la regeneración urbana en zonas de alta vulnerabilidad desde una perspectiva amplia, es decir, teniendo en consideración tanto el componente físico como el social de los barrios. Partiendo de la hipótesis según la cual los barrios más organizados son los más intervenidos por la política pública, derivada de una serie de entrevistas, se comprende que el principal objetivo es estudiar el impacto de las políticas de regeneración urbana en zonas vulnerables de Barcelona a nivel social, físico-urbanístico y socioeconómico, en sus vínculos con el componente organizativo de los territorios.
Si los barrios más organizados son aquellos que reciben más ayudas, interesa preguntarnos qué significa ser un barrio más organizado; luego, cuáles son los condicionantes para que determinadas áreas de la ciudad promuevan mayores niveles de interacción. Así, a partir de la construcción de un índice de vulnerabilidad socio-residencial, y su puesta en relación con un índice de capital social (retratando los niveles de interacción social) y otro de infraestructura social (enfocado en las características de los espacios de encuentro) aplicados a la ciudad de Barcelona, se busca aportar conocimiento sobre las maneras de estudiar e intervenir con políticas integrales focalizadas en las áreas más desfavorecidas de las ciudades. Asimismo, se realiza un mapeo y análisis crítico de los instrumentos de regeneración urbana existentes, con la intención de estudiar su impacto, haciendo hincapié en los conceptos de gentrificación y la potencial expulsión de personas residentes. A partir de la utilización de técnicas de investigación cuantitativas, cualitativas y la triangulación, se busca identificar los impactos reales de la regeneración urbana en el territorio, a la vez que captar las representaciones tanto de personas residentes, como de actores de entidades locales y de la administración pública.
En resumen, a partir del análisis centrado en una serie de casos de estudio de la ciudad condal, se busca identificar brechas, espacios para la mejora, y alternativas innovadoras tanto para el estudio como para la intervención en regeneración urbana orientada a barrios vulnerados, velando por acciones que tiendan a la mitigación de los efectos adversos de las intervenciones, el arraigo de la población residente, la contención de las rentas, y un desarrollo local sostenible. Al mismo tiempo, recalcar el lugar de las personas beneficiarias de los programas y velar por una mayor incidencia de éstas y de las organizaciones locales en los procesos de mejora de sus propios entornos, logrando una mayor apropiación y participación en los instrumentos de regeneración. El propósito es el de extrapolar las metodologías a otros contextos.
Los resultados han permitido, a grandes rasgos, dar cuenta del lugar de la infraestructura social en la generación de capital social, y cómo ambos elementos son clave a la hora de abordar la mejora de barrios vulnerados. Asimismo, la necesidad de proponer enfoques integrados (tanto en las técnicas de investigación como en las maneras de intervenir el territorio), si la intención es la de regenerar para integrar y no para expulsar.DOCTORAT EN GESTIÓ I VALORACIÓ URBANA I ARQUITECTÒNICA (Pla 2012
Depletion of aneuploid cells in epithelial tissues is shaped by cell-to-cell interactions
No full textPrograma de Doctorat en Biomedicina[eng] Aneuploidy, the major cause of miscarriages, is pervasive in early human embryos, and later in life, it correlates with pathological conditions including cancer and other ageing-related conditions. At the cellular level, both gains and losses of chromosome are deleterious and result in growth defects. At the organismal level, almost all trisomies and monosomies are lethal and those that are compatible with life are associated with severe developmental defects. Surprisingly, 80% of blastocysts are reported to be aneuploid mosaics. In disease, aneuploidy is present in 90% of human solid tumors, it confers selective advantage to cancer cells and significantly contributes to tumorigenesis. Identification of the mechanisms underlying the elimination of aneuploid cells is therefore relevant in development and disease. Since aneuploid cells in vivo generally emerge as a consequence of missegregation events during cell division, it is often found in mosaics. One mechanism that has been proposed to participate in the recognition and elimination of aneuploid cells to ensure correct development and tissue homeostasis in cell competition, a process were difference in fitness are sensed and less fit cells are actively eliminated by fitter cells. In order to study aneuploidy it is crucial to dispose of good experimental models. In particular, sequence-specific methods allow to differentiate between general and karyotype-specific effects of gene dosage imbalance. Unfortunately, such strategies have been developed mainly in vitro therefore lacking the ability to characterize the impact of the interaction between aneuploid and wild type cells.
Here, we developed a strategy based on the Flp/FRT sequence-specific recombination system to generate labelled segmental aneuploid cells within epithelial tissues of Drosophila. We generated cells carrying molecularly defined segmental monosomies and trisomies and characterized their immediate impact on cellular behavior, growth and survival. Our data reveal signs of out-competition of cells carrying monosomies in genomic regions devoid of previously known haploinsufficient genes due to newly identified haploinsufficient genes or to cumulative haploinsufficiency. Notably, these mechanisms of cell competition rely on distinct molecular pathways, namely Xrp1-mTor-dependent or -independent cell competition. By simultaneously inducing cells carrying monosomies and trisomies of the same genomic location, we present evidence that segmental trisomies potentiate or alleviate the negative effects of the monosomy on growth. We describe a case of supercompetition of the trisomies, that overgrows respect to control cells at the expenses of the monosomic cells, and a case of growth compensation, where trisomic cells induce compensatory proliferation of otherwise outcompeted monosmies. Furthermore, we describe two triplosensitive regions.
Overall, our results reveal that the genome is full of dosage-sensitive loci and uncover a key role of cell interactions and specifically of cell competition in defining the in vivo elimination of aneuploid cells.[cat] La aneuploïdia es la principal causa d’avortaments espontanis i és molt present en els embrions humans durant les primeres etapes del desenvolupament. També més endavant s’associa amb condicions patològiques com el càncer i altres malalties relacionades amb l’envelliment com malalties neurodegeneratives. Tant els guanys (trisomía) com les pèrdues (monosomía) de cromosomes són perjudicials i provoquen defectes significatius de creixement o letalitat en la majoria dels casos. Sorprenentment, un 80% dels blastocists són mosaics aneuploides. En el context de les malalties, l’aneuploïdia és present en el 90% dels tumors sòlids humans, contribueix significativament a la tumorogènesi. Identificar els mecanismes que permeten l’eliminació de cèl·lules aneuploides és fonamental tant en el desenvolupament com en el context de la malaltia. In vivo, les aneuploïdies sovint apareixen com a conseqüència d’errors en la segregació cromosòmica durant la divisió cel·lular, fet que resulta en mosaicisme. Un dels mecanismes proposats per mantenir l’homeòstasi tissular és la competició cel·lular. Aquest procés implica detectar diferències en la capacitat de supervivència entre cèl·lules, permetent que les menys competitives siguin eliminades activament per les més competitives. Per estudiar l’aneuploïdia, és essencial disposar de models experimentals robustos i adequats. Els mètodes seqüència-específics permeten diferenciar entre efectes generals i efectes específics d’un cariotip concret causats per desequilibris en la dosi gènica. Malauradament, aquestes estratègies s’han desenvolupat principalment in vitro, limitant la capacitat d’investigar l’impacte de les interaccions entre cèl·lules aneuploides i salvatges dins d’un teixit viu. En aquest treball, hem desenvolupat una estratègia basada en el sistema Flp/FRT per generar cèl·lules segmentalment aneuploides marcades dins de teixits epitelials de Drosophila. També hem explorat com els desequilibris genòmics impacten en processos específics relacionats amb el desenvolupament tissular. Hem creat cèl·lules amb monosomies i trisomies segmentals molecularment definides, caracteritzant l’impacte d’aquestes anomalies en el comportament cel·lular, el creixement i la supervivència. Els nostres resultats mostren signes clars de competició cel·lular desfavorable per a cèl·lules amb monosomies en regions genòmiques sense gens haploinsuficients prèviament coneguts. Això suggereix l’existència de nous gens haploinsuficients o haploinsuficiència acumulativa. Aquests mecanismes es basen en vies moleculars diferents, incloent mecanismes dependents o independents de Xrp1-mTor. També hem descobert que les trisomies poden potenciar o mitigar els efectes negatius de les monosomies en el creixement. Hem descrit un cas de supercompetència, en què les cèl·lules trisòmiques creixen a costa de les monosòmiques, i un cas de compensació de creixement, on les cèl·lules trisòmiques indueixen proliferació compensatòria de les monosomies que, d’una altra manera, serien eliminades. Finalment, hem identificat dues regions triplosensibles que contribueixen significativament a aquests fenòmens.
En conjunt, els nostres resultats posen de manifest que el genoma conté nombrosos loci sensibles a la dosi gènica i que les interaccions cel·lulars tenen un paper central en la sort de les cèl·lules aneuploides in vivo. Això reforça la rellevància de la competició cel·lular com a mecanisme clau per mantenir l’homeòstasi tissular i eliminar cèl·lules anòmales
La sonoridades visuales ecosomáticas en la poesía de Picasso. Una investigación artística
No full textAquesta investigació artística proposa uns assaigs de relectura contemporània i disruptiva dels textos poètics produïts per Pablo Picasso entre 1935 i 1959, en els quals la sonoritat es reconeix com una característica fonamental de les composicions. Aquesta sonoritat es manifesta al llarg del corpus poètic a través de llenguatges verbals, visuals i orals, on els elements influeixen de manera correlativa en qui els llegeix-escolta-escriu-mira-recita.
Des d’una perspectiva enactiva, pràctiques, cossos i teories es retroalimenten per desenvolupar una lectura no convencional, fonamentada en els pilars discursius i factuals de l’espai, el temps i el cos. Aquests seran analitzats des de la meva pràctica artística, desenvolupada a través dels llenguatges de la llum, la foscor i el so. Proposo una obertura cap a una -altra- possible finestra de percepció, comunicació i lectura poètica, per nodrir-la des de diverses formes de fer i comunicar, a partir de la performance, el vídeo, la fotografia i la instal·lació artística experimental.
Plantejo la foscor com un espai de percepció que fa emergir allò aparentment invisible i afavoreix que el llenguatge del poema es generi simultàniament mitjançant el so, la vibració, el moviment i la gestualitat. Comunicant-se a través d’elements que transcendeixen el verb i que també són fonamentals en la composició.
D’aquesta manera, interpel·laré les maneres d’abordar un esdeveniment poètic per proposar alternatives al verbocentrisme, argumentades a partir del cos sensible, l’ecosomàtica, la imaginació material i els gestos disruptius, que conviden a tensar les formes habituals de fer; en aquest cas, l’acte d’abordar una lectura. A partir d’això, es desenvoluparan conceptes com la poesia al·lucinògena i els gestos resplendents i ressonants, com a eines per analitzar poètiques pròpiament disruptives, com les poètiques picassianes.Esta investigación artística propone unos ensayos de relectura contemporánea
y disruptiva de los textos poéticos producidos por Pablo Picasso entre 1935 y
1959, en los cuales la sonoridad se reconoce como una característica fundamental
de las composiciones. Esta sonoridad acontece a lo largo del corpus poético
a través de lenguajes verbales, visuales y orales, donde los elementos influyen de
manera co-relativa en quien los lee-escucha-escribe-mira-recita.
Desde una perspectiva enactivista, prácticas, cuerpos y teorías se retroalimentan
para desarrollar una lectura no convencional, fundamentada en los pilares
discursivos y factuales del espacio, el tiempo y el cuerpo. Estos serán analizados
desde mi práctica artística, desarrollada a través de los lenguajes de la luz, la oscuridad
y el sonido. Propongo una apertura hacia una -otra- posible ventana de
percepción, comunicación y lectura poética, para nutrirla desde diversas formas
de hacer y comunicar, a partir del performance, el vídeo, la fotografía y la
instalación artística experimental.
Planteo la oscuridad como un espacio de percepción que hace emerger lo
aparentemente invisible y favorece que el lenguaje del poema se genere simultáneamente
mediante el sonido, la vibración, el movimiento y la gestualidad.
Comunicándose a través de elementos que trascienden el verbo y que también
son fundamentales en la composición.
De esta manera, interpelaré las maneras de abordar un acontecimiento poético
para proponer alternativas al verbocentrismo, argumentadas a partir del cuerpo
sensible, la ecosomática, la imaginación material y los gestos disruptivos, que invitan
a tensionar las formas habituales del hacer; en este caso, el acto de abordar
una lectura. A partir de ello, se desarrollarán conceptos como la poesía alucinógena
y los gestos resplandecientes y resonantes, como herramientas para analizar
poéticas propiamente disruptivas, como las poéticas picassianas.This artistic research proposes a series of contemporary and disruptive re-readings
of the poetic texts produced by Pablo Picasso between 1935 and 1959, in
which sonority emerges as a fundamental characteristic of the compositions.
This sonority unfolds throughout the poetic corpus across verbal, visual, and
oral languages, where the elements interact correlatively with those who
read-listen-write-see-recite them.
From an enactivist perspective, practices, bodies, and theories interact and mutually
enrich one another to develop a non-conventional reading, grounded in
the discursive and factual pillars of space, time, and the body. These aspects will
be analyzed through my artistic practice, which I develop using the languages of
light, darkness, and sound. I propose an opening toward an other possible window
of poetic perception, communication, and reading, seeking to nurture it
through diverse ways of doing and communicating, such as performance, video,
photography, and experimental artistic installations.
I position darkness as a space of perception that allows the seemingly invisible to
emerge, enabling the language of the poem to simultaneously manifest through
sound, vibration, movement, and gesture. This language communicates through
elements that transcend the verbal and yet remain fundamental to the composition.
In this way, I aim to challenge the traditional ways of approaching a poetic event
by proposing alternatives to verbocentrism. These alternatives are grounded in
the sensitive body, ecosomatics, material imagination, and disruptive gestures,
which encourage us to challenge habitual ways of doing; in this case, how we
approach the act of reading. Building upon this, I will develop concepts such as
hallucinogenic poetry and resonant and resplendent gestures as tools for analyzing
inherently disruptive poetics, like the Picassian poetics.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Filosofi
La incompatibilidad en eplets como determinante en la exposición a tacrolimus en pacientes con trasplante renal
Get PDFLa incompatibilitat en eplets (una forma més precisa d’avaluar la discrepància entre els antígens HLA entre donant i receptor) ha emergit com un factor crucial en la predicció dels resultats dels trasplantaments renals. En aquest context, el tacròlimus, un immunosupressor clau utilitzat per prevenir el rebuig del greix, juga un paper fonamental en la gestió postoperatòria dels pacients trasplantats. Tanmateix, s’ha suggerit que l’exposició al tacròlimus, és a dir, els nivells d’aquest fàrmac en sang, podria no ser uniforme per a tots els pacients i dependre de diversos factors, inclosa la compatibilitat molecular entre el receptor i el donant.
L’avaluació precisa de la incompatibilitat en eplets i la seva relació amb l’exposició al tacròlimus és de gran importància en el trasplantament renal, ja que podria millorar l’estratègia de dosificació del fàrmac i personalitzar els règims d’immunosupressió.
El desenvolupament d’aquesta tesi doctoral es va basar en realitzar un estudi retrospectiu en 557 receptors de primer trasplantament renal tractats amb tacròlimus, micofenolat i prednisona. Els pacients es van dividir en dos grups segons els nivells de tacròlimus un any després del trasplantament: ≤7.9 ng/ml i ≥8 ng/ml. El desajustament d’eplets es va determinar utilitzant el programari HLAMatchmaker. Els pacients amb desajustament d’eplets es van classificar en grups de baix i alt risc segons la quantitat de desajustaments en els eplets de classe II (DR i DQ).
Un major nombre de desajustaments d’eplets de classe II (DR) es va associar amb una pitjor supervivència del greix als 10 anys i va ser un predictor de pèrdua del greix. En l’anàlisi multivariant, el nombre de desajustaments d’eplets es va identificar com un predictor independent d’episodis de rebuig agut. Els pacients amb més desajustaments d’eplets de classe II i baixa exposició a tacròlimus van tenir una major incidència de rebuig agut i una pitjor supervivència del greix. En canvi, els pacients amb alta exposició a tacròlimus van experimentar menys episodis de rebuig, independentment del nombre de desajustaments d’eplets.
Aquests resultats suggereixen que el desajustament d’eplets de classe II és un factor pronòstic i permet l’estratificació del risc immunològic. Personalitzar l’exposició al tacròlimus segons el desajustament d’eplets podria ajudar a prevenir episodis de rebuig agut.La incompatibilidad en eplets (una forma más precisa de evaluar la discrepancia entre los antígenos HLA entre donante y receptor) ha emergido como un factor crucial en la predicción de los resultados de los trasplantes renales. En este contexto, el tacrolimus, un inmunosupresor clave utilizado para prevenir el rechazo del injerto, juega un papel fundamental en la gestión postoperatoria de los pacientes trasplantados. Sin embargo, se ha sugerido que la exposición a tacrolimus, es decir, los niveles de este fármaco en sangre, podría no ser uniforme para todos los pacientes y depender de varios factores, incluida la compatibilidad molecular entre el receptor y el donante. La evaluación precisa de la incompatibilidad en eplets y su relación con la exposición a tacrolimus es de gran importancia en el trasplante renal, ya que podría mejorar la estrategia de dosificación del fármaco y personalizar los regímenes de inmunosupresión El desarrollo de esta tesis doctoral se basó en realizar un estudio retrospectivo en 557 receptores de primer trasplante renal tratados con tacrolimus, micofenolato y prednisona. Los pacientes se dividieron en dos grupos según los niveles de tacrolimus un año después del trasplante: ≤7.9 ng/ml y ≥8 ng/ml. El desajuste de eplets se determinó utilizando el software HLAMatchmaker. Los pacientes con desajuste de eplets se clasificaron en grupos de bajo y alto riesgo según la cantidad de desajustes en los eplets de clase II (DR y DQ).
Un mayor número de desajustes de eplets de clase II (DR) se asoció con peor supervivencia del injerto a los 10 años y fue un predictor de pérdida del injerto. En el análisis multivariado, el número de desajustes de eplets se identificó como un predictor independiente de episodios de rechazo agudo. Los pacientes con más desajustes de eplets de clase II y baja exposición a tacrolimus tuvieron una mayor incidencia de rechazo agudo y peor supervivencia del injerto. En cambio, los pacientes con alta exposición a tacrolimus experimentaron menos episodios de rechazo, independientemente del número de desajustes de eplets.
Estos hallazgos sugieren que el desajuste de eplets de clase II es un factor pronóstico y permite la estratificación del riesgo inmunológico. Personalizar la exposición a tacrolimus según el desajuste de eplets podría ayudar a prevenir episodios de rechazo agudo.Eplet mismatch (a more precise way to assess the discrepancy between HLA antigens of donor and recipient) has emerged as a crucial factor in predicting kidney transplant outcomes. In this context, tacrolimus, a key immunosuppressant used to prevent graft rejection, plays a fundamental role in the postoperative management of transplant recipients. However, it has been suggested that tacrolimus exposure—that is, the drug levels in the blood—may not be uniform across all patients and may depend on various factors, including the molecular compatibility between donor and recipient.
Accurate assessment of eplet mismatch and its relationship with tacrolimus exposure is of great importance in kidney transplantation, as it could improve drug dosing strategies and allow for personalized immunosuppression regimens.
This doctoral thesis was based on a retrospective study of 557 first-time kidney transplant recipients treated with tacrolimus, mycophenolate, and prednisone. Patients were divided into two groups based on tacrolimus levels one year after transplant: ≤7.9 ng/ml and ≥8 ng/ml. Eplet mismatch was determined using the HLAMatchmaker software. Patients with eplet mismatches were classified into low- and high-risk groups according to the number of class II (DR and DQ) eplet mismatches.
A higher number of class II (DR) eplet mismatches was associated with worse 10-year graft survival and was a predictor of graft loss. In multivariate analysis, the number of eplet mismatches was identified as an independent predictor of acute rejection episodes. Patients with more class II eplet mismatches and low tacrolimus exposure had a higher incidence of acute rejection and poorer graft survival. Conversely, patients with high tacrolimus exposure experienced fewer rejection episodes, regardless of the number of eplet mismatches.
These findings suggest that class II eplet mismatch is a prognostic factor and enables stratification of immunological risk. Personalizing tacrolimus exposure based on eplet mismatch could help prevent acute rejection episodes.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Medicin
Factores predictores a largo plazo de persistencia/recidiva de neoplasia intraepitelial cervical de alto grado tras conización cervical con asa diatérmica en mujeres inmunosuprimidas
Get PDFL'objectiu d'aquesta tesi doctoral és analitzar els factors predictius a llarg termini de persistència o recurrència de CIN 2-3 després de tractament escissional amb nansa diatèrmica (LLETZ) en dones immunosuprimides. Mitjançant una anàlisi retrospectiva, es van avaluar pacients immunosuprimides tractades amb LLETZ entre els anys 1996 i 2016. El primer objectiu va ser valorar la freqüència de CIN 2-3 residual o recurrent en dones immunosuprimides en comparació de les dones immunocompetents. Els resultats van mostrar que les dones immunosuprimides tenen una freqüència significativament més gran de recurrència de CIN 2-3 en comparació amb les immunocompetents, cosa que ressalta la importància d'un seguiment més rigorós per a aquest grup de pacients. El segon objectiu va ser avaluar el temps daparició de la recurrència de CIN 2-3. L'anàlisi va revelar que la recurrència de CIN 2-3 ocorre en un temps més curt en dones immunosuprimides, en comparació de les que no tenen immunosupressió. Aquesta troballa subratlla la necessitat de fer un seguiment més freqüent i d'hora en aquest grup de pacients per detectar la recidiva a temps i poder intervenir de manera eficaç. El tercer objectiu va ser determinar els factors de risc associats amb la persistència o recurrència de CIN 2-3 després del tractament escissional. Es van identificar factors clínics (edat), histopatològics (marges afectes, longitud, gruix, circumferència, volum, nombre de quadrants afectes i tipus de tractament escissional de la peça quirúrgica), virològics (positivitat i càrrega viral de VPH-AR post-LLETZ) i immunològics (comptatge de dones) a les dones immunocompetents. Els resultats d‟aquesta tesi subratllen la importància d‟identificar els factors predictius. Atès que les pacients immunosuprimides tenen una taxa i precocitat de recurrència més alta, es recomana un enfocament de seguiment diferenciat amb controls més freqüents i perllongats. La integració de paràmetres immunològics i virològics, com la càrrega viral de VPH i VIH, és crucial per identificar les pacients amb més risc de recurrència i millorar l'eficàcia del seguiment.El objetivo de esta tesis doctoral es analizar los factores predictivos a largo plazo de persistencia o recurrencia de CIN 2-3 tras tratamiento escisional con asa diatérmica (LLETZ) en mujeres inmunosuprimidas. A través de un análisis retrospectivo, se evaluaron pacientes inmunosuprimidas tratadas con LLETZ entre los años 1996 y 2016. El primer objetivo fue valorar la frecuencia de CIN 2-3 residual o recurrente en mujeres inmunosuprimidas en comparación con las mujeres inmunocompetentes. Los resultados mostraron que las mujeres inmunosuprimidas tienen una frecuencia significativamente mayor de recurrencia de CIN 2-3 en comparación con las inmunocompetentes, lo que resalta la importancia de un seguimiento más riguroso para este grupo de pacientes. El segundo objetivo fue evaluar el tiempo de aparición de la recurrencia de CIN 2-3. El análisis reveló que la recurrencia de CIN 2-3 ocurre en un tiempo más corto en mujeres inmunosuprimidas, en comparación con aquellas que no tienen inmunosupresión. Este hallazgo subraya la necesidad de realizar un seguimiento más frecuente y temprano en este grupo de pacientes para detectar la recidiva a tiempo y poder intervenir de manera eficaz. El tercer objetivo fue determinar los factores de riesgo asociados con la persistencia o recurrencia de CIN 2-3 tras el tratamiento escisional. Se identificaron factores clínicos (edad), histopatológicos (márgenes afectos, longitud, grosor, circunferencia, volumen, número de cuadrantes afectos y tipo de tratamiento escisional de la pieza quirúrgica), virológicos (positividad y carga viral de VPH-AR post-LLETZ) e inmunológicos (contaje de linfocitos CD4+ y carga viral de VIH) en mujeres inmunosuprimidas con relación a las mujeres inmunocompetentes. Los resultados de esta tesis subrayan la importancia de identificar los factores predictivos. Dado que las pacientes inmunosuprimidas tienen una tasa y precocidad de recurrencia más alta, se recomienda un enfoque de seguimiento diferenciado con controles más frecuentes y prolongados. La integración de parámetros inmunológicos y virológicos, como la carga viral de VPH y VIH, es crucial para identificar a las pacientes con mayor riesgo de recurrencia y mejorar la eficacia del seguimiento.The objective of this doctoral thesis is to analyze the long-term predictive factors for the persistence or recurrence of CIN 2-3 after LLETZ therapy in immunosuppressed women. Through a retrospective analysis, immunosuppressed patients treated with LLETZ between 1996 and 2016 were evaluated. The first objective was to assess the frequency of residual or recurrent CIN 2-3 in immunosuppressed women compared to immunocompetent women. The results showed that immunosuppressed women have a significantly higher frequency of CIN 2-3 recurrence compared to immunocompetent women, highlighting the importance of more rigorous follow-up for this group of patients. The second objective was to evaluate the time to recurrence of CIN 2-3. The analysis revealed that CIN 2-3 recurs in a shorter time in immunosuppressed women compared to those without immunosuppression. This finding underscores the need for more frequent and earlier follow-up in this group of patients to detect recurrence early and allow for effective intervention. The third objective was to determine the risk factors associated with the persistence or recurrence of CIN 2-3 after excisional treatment. Clinical (age), histopathological (affected margins, lesion size, thickness, circumference, volume, number of affected quadrants, and type of excisional treatment of the surgical specimen), virological (HR-HPV positivity and viral load post-LLETZ), and immunological (CD4+ lymphocyte count and HIV viral load) factors were identified in immunosuppressed women compared to immunocompetent women. The results of this thesis underscore the importance of identifying predictive factors. Given that immunosuppressed patients have a higher rate and earlier recurrence, a differentiated follow-up approach with more frequent and prolonged follow-ups is recommended. The integration of immunological and virological parameters, such as HPV and HIV viral load, is crucial to identify patients at higher risk of recurrence and improve the effectiveness of follow-up.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Pediatria, Obstetrícia i Ginecologi
Avaluació de l’efecte de l’expansió del gen FMR1 sobre la reserva ovàrica en dones joves portadores de la premutació
Get PDFPrograma de Doctorat en Medicina i Recerca Translacional[cat] La insuficiència ovàrica primària (POI), que afecta l'1% de les dones de la població general, fa referència al desenvolupament d’amenorrea a causa del cessament de la funció ovàrica abans dels 40 anys. Un ampli espectre de mecanismes patogènics poden conduir a la POI. Aquests inclouen causes cromosòmiques, genètiques, autoimmunes, metabòliques (galactosèmia), infeccioses i iatrogèniques (tractaments contra el càncer). Tot i que la majoria de casos són idiopàtics, l'existència de casos familiars indica un component genètic. La causa monogènica més comuna responsable de la POI és la premutació en el gen FMR1. El gen FMR1 (OMIM *309550) conté una regió repetitiva (CGG) en el primer exó (regió no traduïda). Entre els individus de la població general, el nombre de repeticions CGG és polimòrfic i es troba entre 6 i 45. En aquesta situació, el gen FMR1 es troba actiu i hi ha síntesi de la proteïna Fragile X Messenger Ribonucleoprotein (FMRP). Les repeticions en aquest interval són estables quan es transmeten de generació en generació. En canvi, quan el nombre de CGG supera les 200 repeticions (mutació completa), el gen FMR1 es silencia, donant lloc a l’absència de FMRP i a les manifestacions clíniques de la síndrome X fràgil (SXF, OMIM #300624): discapacitat intel·lectual i trets dismòrfics característics. Finalment, els individus amb al·lels entre 55 i 200 repeticions CGG són els denominats portadors de la premutació. En aquesta situació, el gen es transcriu i hi ha síntesi de FMRP, motiu pel qual aquests individus són asimptomàtics per a la SXF. Tot i això, presenten un risc incrementat de tenir descendència afectada, ja que el nombre de repeticions és inestable i tendeix a incrementar-se en cada divisió cel·lular. S’ha establert que la incidència de la POI associada a la síndrome X fràgil (FXPOI) en dones portadores de la premutació és d’un 16-24%. La FXPOI és, per tant, una malaltia amb penetrança reduïda. El coneixement de les bases moleculars de l’FXPOI no és complert i tot i que la premutació a FMR1 és el principal factor de risc, encara hi ha factors genètics, epigenètics o ambientals desconeguts que podrien estar afectant la penetrància. Per altre banda, mentre l’associació entre la premutació en el gen FMR1 i l’FXPOI està ben establerta, la implicació d’aquest amb altres condicions que cursen amb esterilitat està encara per definir. La investigació actual té com a objectiu identificar biomarcadors que puguin ajudar a predir l'aparició d’FXPOI i millorar els protocols clínics en reproducció assistida per a la identificació de les dones portadores de la premutació en diferents poblacions infèrtils a fi de poder oferir un assessorament genètic i reproductiu personalitzat. Estudis preliminars posen de manifest nivells d’expressió dels ARN llargs no codificants (FMR4, FMR5 i FMR6) derivats del locus FMR1 entre les diferents categories al·lèliques de la repetició CGG del gen FMR1 (normal, premutat o mutació completa). Aquest resultats avalen la hipòtesis que els ARNlnc derivats del FMR1 poden servir com a biomarcadors per ajudar a predir l’FXPOI i millor l’assessorament reproductiu i endocrí de les dones portadores de la premutació. Per altre banda, tenint en compte la implicació del gen FMR1 com a causa genètica de IOP, una de les hipòtesis d’aquesta tesi és que la premutació també impacta en la població estèril jove amb baixa reserva ovàrica
Estudi de factors de risc de fractura osteoporòtica de maluc en població octogenària
Get PDFPrograma de Doctorat en Medicina i Recerca Translacional[cat] INTRODUCCIÓ: La fractura de maluc osteoporòtica és molt prevalent en població anciana i es preveu un increment en els pròxims anys per l’envelliment poblacional. La fractura de maluc s’associa a elevats costos econòmics i socials amb una alta morbi-mortalitat associada. Les eines actuals de valoració del risc de fractura existents subestimen el risc de fractura de maluc en població anciana, malgrat no s’ha observat un descens de les fractures en aquest grup poblacional. Cada cop hi han més estudis que avaluen factors de risc de fractura, però no són específics de la població més envellida. HIPÒTESIS: La valoració global del pacient geriàtric (≥79 anys), analitzant paràmetres funcionals, epidemiològics, nutritius, vasculars, musculars i ossis, pot permetre conèixer factors que condicionen un major risc de fractura de maluc en aquesta població. OBJECTIUS: Conèixer els factors de risc propis del procés d’envelliment que condicionen un major risc de fractura osteoporòtica de maluc, així com els factors que no s’hi associen. Avaluar els factors de risc clàssics i nous factors de risc en aquesta població (article 1). Anàlisis de la relació de patologia vascular clínica i subclínica amb la presencia de fractures de maluc (article 2). Com a objectius secundaris s’ha avaluat la relació de sarcopènia i risc de fractura osteoporòtica de maluc així com del Trabecular Bone Score (TBS) i fractura en els pacients octogenaris. Mètode: Ambdós estudis estan realitzats mitjançant anàlisis casos controls de un grup de 190 pacients ≥79 anys amb o sense fractura de maluc recent (95 per grup), aparellats per edat i sexe. S’han analitzat paràmetres epidemiològics, clínics, valoració geriàtrica integral, anàlisi sanguini, valoració òssia mitjançant Densitometria òssia (DMO) i Trabecular Bone Score (TBS), morfometria vertebral per detectar fractures vertebrals asimptomàtiques, valoració sarcopènia mitjançant bioimpedància i força de prensió, i anàlisi de lesions vasculars subclíniques mitjançant el càlcul del gruix de la capa intima mitja carotídia (cIMT), la velocitat de la ona del pols (PWV) i la presencia 12 de calcificacions arterials. S’utilitzen models logístics univariats i multivariats per estimar Odds Ratio (OR) amb intervals de confiança del 95% per avaluar l’associació de factors de risc i fractures. PRINCIPALS RESULTATS: La valoració geriàtrica integral (VGI) i la valoració nutricional en els pacients ancians ajuda a determinar aquells amb major risc de fractura de maluc. Els pacients amb fractura tenen major presencia de lesions vasculars però no major presencia de patologia cardiovascular establerta. Una pitjor densitat mineral òssia i qualitat òssia (TBS), així com la presència de sarcopènia, no es correlacionen amb un major risc de fractura en aquesta població. CONCLUSIONS: Conèixer els factors de risc de fractura de maluc del pacient octogenari es important per determinar estratègies de prevenció de fractures en aquesta població. La VGI i la valoració nutricional són paràmetres de fàcil determinació per tots els clínics. Els pacients amb fractura de maluc presenten majors alteracions vasculars subclíniques però no una major presencia de malaltia cardiovascular establerta
Single-pixel microscopy: principles, new sampling approaches and applications
No full textDoctorat internacionalThis thesis introduces the concept of single-pixel imaging (SPI) to optical microscopy, designing, implementing and evaluating SPI-based microscopes for use in situations where camera-based systems are ineffective due to spectral constraints, low photon counts and high costs. To this end, three key challenges are addressed: optical sectioning, lateral resolution and acquisition time. Structured-illumination microscopy (SIM) is employed to enhance optical sectioning by projecting high-spatial-frequency fringes and to improve resolution by combining super-resolution patterns with conventional ones used in SPI. Additionally, the work extends microscopy to computational optical scanning holography (COSH) with optical sectioning, enabling fast volumetric acquisitions and mitigating out-of-focus blur. Finally, the thesis proposes a sampling-pattern preselection algorithm guided by an analysis of sampling patterns within the constraints of the optical system. This reduces the number of required measurements and patterns for the sampling process.Programa de Doctorat en Cièncie
Study of the placebo and nocebo effects in patients with Attention Deficit Hyperactivity Disorder
Get PDFAquesta tesi doctoral investiga la magnitud, la variabilitat i la interacció de les respostes placebo
i nocebo en assaigs clínics aleatoritzats controlats amb placebo (RPCCT) que avaluen
tractaments farmacològics pel Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH). Tot i
que ambdós fenòmens tenen un impacte reconegut en els resultats dels assaigs, la seva dinàmica
conjunta i els moderadors subjacents encara són poc estudiats en el context del TDAH. Aquesta
tesi pretén (1) quantificar les respostes placebo i nocebo, (2) identificar moderadors relacionats
amb el disseny de l'estudi, la intervenció i les característiques dels pacients, (3) comparar el
rendiment predictiu de la meta-regressió amb mètodes d’aprenentatge automàtic (MetaForest),
(4) examinar la correlació entre les respostes placebo i nocebo al llarg dels assaigs, i (5)
investigar la relació entre la resposta nocebo i la seguretat percebuda dels tractaments
farmacològics.
Els anàlisis es basen en un ampli conjunt de dades extretes de manera sistemàtica de la base de
dades Minerva, que recull informació detallada sobre estudis clínics aleatoritzats i doble cec en
TDAH. La resposta placebo es va definir com la millora simptomàtica en absència de tractament
actiu, mentre que la resposta nocebo es va definir com la incidència d’esdeveniments adversos
als grups placebo. Els resultats mostren una resposta placebo significativa i una alta incidència
d’esdeveniments adversos associats al nocebo. Malgrat haver provat diversos moderadors, tant la
meta-regressió com MetaForest van mostrar una capacitat predictiva limitada. Destaca el fet que
no es va trobar cap correlació significativa entre les respostes placebo i nocebo, fet que suggereix
que, tot i compartir mecanismes teòrics com l’expectativa i el condicionament, poden operar de
manera independent o interactuar d’una forma més complexa. A més, es va observar que una
resposta nocebo elevada s’associava amb una menor diferència en la incidència d’esdeveniments
adversos entre els grups de tractament actiu i placebo, la qual cosa indica que els efectes
relacionats amb l’expectativa poden influir en la manera com s’avalua la seguretat dels
tractaments.
Aquesta tesi aporta noves evidències empíriques i enfocaments metodològics que poden millorar
el disseny, la interpretació i el rigor ètic dels assaigs clínics en TDAH, i obre la porta a futures
investigacions en l’àmbit dels trastorns psiquiàtrics i del neurodesenvolupament.Esta tesis doctoral investiga la magnitud, la variabilidad y la interacción de las respuestas
placebo y nocebo en ensayos clínicos aleatorizados y controlados con placebo (RPCCT) que
evalúan tratamientos farmacológicos para el Trastorno por Déficit de Atención e Hiperactividad
(TDAH). Aunque ambos fenómenos se sabe que influyen significativamente en los resultados de
los ensayos, su dinámica conjunta y los moderadores subyacentes siguen siendo poco conocidos
en el ámbito del TDAH. Para abordar esta laguna de conocimiento, la tesis (1) cuantifica las
respuestas placebo y nocebo, (2) identifica moderadores relacionados con el diseño del estudio,
las intervenciones y las características de los pacientes, (3) compara el rendimiento predictivo de
la meta-regresión con métodos de aprendizaje automático (MetaForest), (4) examina la
correlación entre las respuestas placebo y nocebo a lo largo de los estudios, y (5) investiga la
relación entre la respuesta nocebo y la seguridad percibida de los tratamientos farmacológicos.
Los análisis se basan en un extenso conjunto de datos extraídos sistemáticamente de la base de
datos Minerva, que recoge información detallada sobre ensayos clínicos aleatorizados, doble
ciego, en TDAH. La respuesta placebo se definió como la mejora sintomática en ausencia de
tratamiento activo, mientras que la respuesta nocebo se definió como la aparición de efectos
adversos en los grupos placebo. Los resultados revelan una respuesta placebo sustancial y una
elevada tasa de eventos adversos relacionados con el nocebo. A pesar de examinar múltiples
moderadores, tanto la meta-regresión como MetaForest mostraron una capacidad predictiva
limitada. De forma destacada, no se encontró una correlación significativa entre las respuestas
placebo y nocebo, lo que sugiere que, aunque comparten fundamentos teóricos como la
expectativa y el condicionamiento, podrían operar de forma independiente o interactuar de
maneras más complejas. Además, se observó que una mayor respuesta nocebo se asociaba con
una menor diferencia en la tasa de eventos adversos entre los grupos de tratamiento activo y
placebo, lo que indica que los efectos relacionados con la expectativa pueden influir en la
evaluación de la seguridad de los tratamientos.
Esta tesis aporta evidencia empírica y perspectivas metodológicas que pueden mejorar el diseño,
la interpretación y la ética de los ensayos clínicos en TDAH, y sienta las bases para futuras
investigaciones sobre estos efectos en trastornos psiquiátricos y del neurodesarrollo.This doctoral thesis investigates the size, variability, and interplay of placebo and nocebo
responses in randomized placebo-controlled clinical trials (RPCCTs) evaluating pharmacological
treatments for Attention Deficit Hyperactivity Disorder (ADHD). While both phenomena are
known to significantly influence trial outcomes, their joint dynamics and underlying moderators
remain underexplored in ADHD research. To address this gap, the thesis (1) quantifies placebo
and nocebo responses, (2) identifies study-, intervention-, and patient-related moderators, (3)
compares the predictive performance of meta-regression and machine learning approaches
(MetaForest), (4) examines the correlation between placebo and nocebo responses across trials,
and (5) investigates the relationship between nocebo response and the perceived safety of
pharmacological treatment.
The analyses draw on a large body of clinical trial data systematically extracted from the
Minerva Database, which aggregates detailed information on randomized, double-blind ADHD
studies. Placebo response was measured as symptom improvement in the absence of active
treatment, while nocebo response was defined by the incidence of adverse events in placebo
arms. The findings reveal a substantial placebo response and a high rate of nocebo-related
adverse events. Despite testing multiple moderators, both meta-regression and MetaForest
showed limited predictive accuracy. Notably, no significant correlation was found between
placebo and nocebo responses, suggesting that, although theoretically linked via mechanisms
such as expectancy and conditioning, they may operate independently or interact in complex and
offsetting ways. Additionally, higher nocebo response was associated with reduced differences in
adverse event rates between drug and placebo arms, indicating that expectancy-driven effects
may influence how drug safety is perceived and evaluated.
This thesis offers new empirical and methodological insights to enhance the design,
interpretation, and ethical conduct of ADHD clinical trials, and provides a foundation for future
research on these effects across psychiatric and neurodevelopmental conditions.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Farmacologi
The emergence of micromobility in Barcelona: exploring the behavioural, social, and environmental dimensions of new urban modes
No full textLa innovació tecnològica ha jugat durant molt de temps un paper central en la configuració de la manera com es mouen les societats. Des de la invenció de la roda fins a l'expansió dels ferrocarrils i el desenvolupament del motor de combustió interna, cada gran avenç ha reconfigurat els sistemes de mobilitat i l'organització de la vida quotidiana al llarg de la història. A dia d’avui, la micromobilitat es presenta sovint com la darrera força disruptiva en el transport urbà, celebrada pel seu potencial per reduir emissions, recuperar l'espai públic i revolucionar els viatges de curta distància. Tot i això, gran part d'aquesta promesa continua sent especulativa. Si bé els patinets elèctrics, les bicicletes compartides i altres vehicles lleugers han proliferat a les ciutats de tot el món, el seu impacte real en els sistemes de mobilitat i els objectius climàtics encara no està clar. En aquest context, és important moderar el tecno-optimisme predominant que emmarca la innovació com una solució evident a l'emergència climàtica. En lloc de suposar que la micromobilitat proporcionarà sostenibilitat automàticament, és crucial examinar com s'adopta, qui ho fa, en quines condicions i amb quines conseqüències no desitjades.
Amb aquest rerefons, seguint un enfocament multi-escalar, aquesta tesi investiga com l'aparició de la micromobilitat interactua, desafia o s’integra amb l'ordre de mobilitat establert. A nivell macro, la tesi examina els patrons generals i les tendències emergents en el comportament dels usuaris de micromobilitat, explorant fins a quin punt constitueix una innovació veritablement disruptiva i si té la capacitat de fomentar millores ambientals significatives, inclusió social o canvis sostinguts en els hàbits de viatge. A nivell micro, la tesi explora com els individus es relacionen amb l'espai mentre es desplacen per la ciutat, capturant les dinàmiques a nivell de carrer i les dimensions afectives del viatge, dinàmiques sovint no considerades en l'anàlisi del transport convencional. Aquesta perspectiva multi-escalar permet una comprensió més completa de com la micromobilitat interromp o consolida les lògiques de transport existents, no només en termes de canvi modal o formació d'hàbits, sinó també en com s'experimenta, es negocia i es dona sentit a la mobilitat diàriament.
Els resultats suggereixen que el potencial transformador de la micromobilitat, ja sigui ambiental, social o conductual, continua sent modest i molt contingent en les condicions contextuals. A través dels quatre estudis de cas, que exploren diferents facetes de la micromobilitat a Barcelona, es mostra que els patrons d'adopció i les experiències dels usuaris semblen estar modelats pels marcs reguladors locals, la morfologia urbana, les distribucions modals existents i les cultures de transport. Aquestes dinàmiques arrelades localment no només condicionen el paper que pot tenir la micromobilitat, sinó que també revelen les limitacions de tractar-la com una solució universalment aplicable o inherentment sostenible.La innovación tecnológica ha jugado durante mucho tiempo un papel central en la configuración de la forma en que se mueven las sociedades. disruptiva en el transporte urbano, celebrada por su potencial para reducir emisiones, recuperar el espacio público y revolucionar los viajes de corta distancia. Sin embargo, gran parte de esta promesa sigue siendo especulativa. contexto, es importante moderar el tecno-optimismo predominante que enmarca la innovación como una solución evidente a la emergencia climática. En lugar de suponer que la micromovilidad proporcionará sostenibilidad automáticamente, es crucial examinar cómo se adopta, quién lo hace, en qué condiciones y con qué consecuencias no deseadas.
Con este trasfondo, siguiendo un enfoque multiescalar, esta tesis investiga cómo la aparición de la micromovilidad interactúa, desafía o se integra con el orden de movilidad establecido. significativas, inclusión social o cambios sostenidos en los hábitos de viaje. A nivel micro, la tesis explora cómo los individuos se relacionan con el espacio mientras se desplazan por la ciudad, capturando las dinámicas a nivel de calle y las dimensiones afectivas del viaje, dinámicas a menudo no consideradas en el análisis del transporte convencional. lógicas de transporte existentes, no sólo en términos de cambio modal o formación de hábitos, sino también en cómo se experimenta, se negocia y se da sentido a la movilidad a diario.
Los resultados sugieren que el potencial transformador de la micromovilidad, ya sea ambiental, social o conductual, sigue siendo modesto y muy contingente en las condiciones contextuales. Estas dinámicas arraigadas localmente no sólo condicionan el papel que puede desempeñar la micromovilidad, sino que también revelan las limitaciones de tratarla como una solución universalmente aplicable o inherentemente sostenible.Technological innovation has long played a central role in shaping the way societies move. From the invention of the wheel to the expansion of railways and the development of internal combustion engine, each major breakthrough has reconfigured mobility systems and the organization of everyday life throughout history. Today, micromobility is often presented as the latest disruptive force in urban transport, celebrated for its potential to reduce emissions, reclaim public space, and revolutionise short-distance travel. However, much of this promise remains speculative. While e-scooters, shared bikes, and other lightweight vehicles have proliferated in cities worldwide, their actual impact on mobility systems and climate goals is still unclear. In this context, it is important to temper the prevailing techno-optimism that frames innovation as a self-evident solution to the climate emergency. Rather than assuming that micromobility will automatically deliver sustainability, it is crucial to examine how it is adopted, by whom, under what conditions, and with what unintended consequences.
Against this backdrop, following a multi-scalar approach, this thesis investigates how the emergence of micromobility interacts with, challenges, or integrates into the established mobility order. At the macro level, the dissertation examines general patterns and emerging trends in micromobility user behaviour, exploring the extent to which it constitutes a truly disruptive innovation, and whether it holds the capacity to foster meaningful environmental improvements, social inclusion, or sustained changes in travel habits. At the micro level, the thesis explores how individuals engage with space as they move around the city, capturing street-level dynamics and the affective dimensions of travel, dynamics often not considered in the analysis of conventional transportation. This multi-scalar perspective enables a more comprehensive understanding of how micromobility disrupts or consolidates existing transport logics, not only in terms of modal shift or habit formation, but also in how mobility is experienced, negotiated, and made sense of on a daily basis.
The results suggest that its transformative potential of micromobility, whether environmental, social, or behavioural, remains modest and highly contingent on contextual conditions. Through the four case studies, which explore different facets of micromobility within Barcelona, it is shown that the adoption patterns and user experiences appear to be shaped by local regulatory frameworks, urban morphology, existing modal distributions, and broader transport cultures. These locally rooted dynamics not only condition the role that micromobility can play, but also reveal the limitations of treating it as a universally applicable or inherently sustainable solution.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Geografi